dijous, 14 de juliol de 2016

Sant Joan


Avui és un dels dies que m’agraden més de l’any. Carrers deserts i un silenci lluminós. Amenábar ho hauria tingut fàcil per rodar l’escena de la Gran Via d’Abre los ojos. L’estranya sensació de ser en un somni. Ahir tocava cremar-ho tot. I els catalans, una altra cosa no, però som complidors. Fa molts anys, quan Javier Marías era capaç d’escriure sobre Catalunya sense destil·lar odi, va fer un article brillant sobre els curiosos costums que ens empenyen a menjar crema per Sant Josep i coca per Sant Joan. El fascinava constatar que seguim les tradicions amb arrelada docilitat. Que fem cues per comprar mones de Pasqua i cristines de Sant Blai. Els pastissers n’han d’estar encantats. Som previsibles, ves. Pararem taula amb cullera el dia de Nadal per a la inevitable sopa de galets. I menjarem canelons per Sant Esteve, quan repetim àpat excessiu a ca la família política. I com que som com som, ahir vam allargar la nit més curta de l’any. Transgredir sabent que l’endemà la negra humanitat que se’n va al llit quan ja ha sortit el sol podrà dormir tot el sant dia perquè és festiu. I divendres. Cap de setmana de propina perquè els Alka-Seltzer facin efecte. Som previsibles, i per això no cal ser molt espavilat per saber que convocar unes eleccions generals aquest diumenge no és, precisament, una invitació a viure la festa de la democràcia i bla, bla, bla. És un intent barroer, de tan obvi, d’afavorir l’abstenció. Dilluns tornarà a ser dia de ressaca. Dia d’admirar, atònits, els quadrets acolorits al més pur estil Mondrian que hem pintat a l’hemicicle del Congrés. Potser no ens agradarà gaire la combinació de colors. Tots a buscar el mur de les lamentacions més proper. A escriure mil vegades “no m’abstindré si m’importa el resultat”. Però res. Com no hi hagi una tercera volta, que tot podria ser, que ara ja ho tenen apamat, ens haurem de quedar amb la chochona que ens ha sortit a la rifa. Invocaré l’esperit de Cruyff per convidar-los a sortir i gaudir d’aquest dia estrany en què tot està tancat. Ens anirà bé que ens toqui l’aire i ens aclareixi les idees. Una nit de Sant Joan em vaig trobar una maraca i em va semblar que Machín m’enviava un senyal. Era una lavativa, però jo no ho sabia quan la vaig plegar. Ai, la innocència.
El retrovisor (Segre, 24-6-16)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada