dilluns, 22 d’agost del 2016

Records tronats

Tots els dies semblaven tallats amb el mateix patró. Un programa llarg i avorrit, previsible. Sol i calor, sense concessions. Però a finals d’estiu sempre hi havia una tarda en què el cel semblava que es desplomaria sobre els nostres caps. Espantàvem la por amb mitologia casolana. Aquell soroll que glaçava l’ànima era cosa dels àngels, que arrossegaven mobles pesats. Aviat ens aliaríem amb Abraracúrcix i ens aferraríem a la idea que encara que ens semblés que els núvols fossin de plom, no ens caurien a sobre. O que, almenys, això no passaria l’endemà. No tenia ni la més remota idea que l’home que feia possible que jo entengués els irreductibles gals estava estretament lligat a un tro. I no a un de qualsevol, sinó al Capitán Trueno. No l’havia llegit mai. Em sonava a vell, a ranci. L’insultant insolència amb què cada generació arracona els mites de l’anterior i aspira a inventar-se la recepta de la sopa d’all. Ara sé que els dos còmics són coetanis, però El capitán Trueno em quedava lluny. No sabia que era èpica pura. El vell metge de gavardina llardosa deia jabatos als nens per no haver d’aprendre’s els seus noms i a mi em semblava una raó més per no donar una oportunitat al guerrer medieval, perquè El Jabato era el seu cosí germà. El maig de 1993 vaig conèixer l’autor dels còmics que no llegia i traductor –com ho va ser Jaume Perich- dels que em fascinaven. Acabava de publicar la novel·la La dona dels ulls de pluja, que li faria guanyar el premi Joan Crexells. Víctor Mora era un autor consagrat, una llegenda. El cafè dels homes tristos, Els plàtans de Barcelona, La pluja morta, Mozzarela i Gorgonzola... Sens dubte, sabia titular. El recordo vell, potser perquè jo era molt jove. M’hi vaig aproximar amb una certa veneració. Va agrair que no li preguntés per Goliath ni Crispín. Ni pel món de Jocs de Trons avant la lettre que va crear ara fa 60 anys. Estava acostumat a ser –només- el pare del gran capità. Hi ha personatges que et maten d’èxit sense pietat. I no t’hi pots tornar. Sir Arthur Conan Doyle diria “amén”. Ell va haver de ressuscitar Sherlock Holmes perquè patia per la seua integritat física.
Víctor Mora va morir dimecres, dia de grans tronades. Qui sigui que escriu les nostres biografies té cops amagats.
El retrovisor (Segre, 19-8-16)

dissabte, 20 d’agost del 2016

Tàpies dolç i secret


Antoni Tàpies va arribar al sanatori de Puig d'Olena a primers de gener de 1943, amb 19 anys acabats de fer. A les memòries, el descriu com un “indret solitari” entre Centelles i Castellterçol. Un edifici “ben concebut” i “funcional” construït en temps de la República al cim d'uns turons als quals s'arribava “per una carretera sinuosa fistonada de pins avets”. Era un matí d'espessa boira, semblava nedar entre els arbres. A aquell noi espantat que viatjava amb sa mare se li va figurar que s'endinsava en un paisatge nòrdic. De seguida es va sentir transportat a La muntanya màgica de Thomas Mann, que havia llegit poc abans de deixar Barcelona, en saber que tenia tuberculosi. Puig d'Olena era menys confortable que Berghof. No hi havia passadissos encatifats, ni cortinatges de vellut de color. “Aquí tot era més funcionalment higiènic, més de clínica moderna”. Era, malgrat tot, un lloc “molt alegre i assolellat”. Des de la terrassa de l'habitació número 16 albirava “un veritable mar de vegetació”, un panorama grandiós de “boscos esponerosos”. També un jardí per on veia malalts, com ell, fent passejades matinals. Tàpies es va mostrar distant, “amb el ferm propòsit de no confraternitzar”. D'una banda, perquè tenia por de contagiar-se d'alguna cosa pitjor de la que l'havia portat al sanatori. De l'altra, perquè es va convèncer que allò seria per poc temps. Amb el ferm propòsit de no sortir de l'habitació -el va incomplir- es va instal·lar una ràdio i es va proveir de prou llibres per no trobar a faltar res de l'exterior. Tàpies exercia de Hans Kastorp. Feia còpies de Van Gogh i de Picasso, escoltava música romàntica i llegia molt: Nietzsche, Ibsen, Stendhal, Proust, Gide... El doctor Saló, ex-malalt que aleshores dirigia Puig d'Olena, el visitava amb dos monges dominiques “angelicals”: Soledat i Josefina. Només uns dies abans de la seva arribada al sanatori, el 29 de desembre de 1942, aquestes tres persones van acompanyar el poeta Màrius Torres en el seu traspàs. “Ara comprenc més aquell fals optimisme i estranya melangia que duien als ulls tots els qui portaven la casa”, escriuria molts anys després. El demiürg va carregar de tinta el ròtring i va decidir que per qüestió de mil·límetres no es creués tant de talent.
El retrovisor (Segre, 12-8-16)

dijous, 18 d’agost del 2016

Batre records (sense accent)



Hi va haver unanimitat. Era una temerària, una inconscient. Quan vaig iniciar aquesta columna encara no s'estilava això de posar el correu electrònic al costat de la firma. Però jo intuïa que el feed back amb els lectors seria enriquidor. Tothom que m'ha escrit ha estat molt amable i l'únic sonat que ha contactat amb mi va emprar el correu postal. El cas és que ara fa poc buscava un mail del qual no recordava el remitent i vaig acabar rellegint aquesta curiosa correspondència amb estranys que sents molt propers. Un altre consell que em van donar abans de publicar el primer retrovisor va ser que no mirés enrere perquè se m'acabarien els records. Admeto haver sentit alguna cosa semblant a l'angoixa. Però la memòria funciona amb la complexa simplicitat d'una matrioxca: només quan l'obres pots veure la bessona que amaga en el seu interior, que a la vegada et porta a una altra nina. I així, successivament. Aquestes cartes sense segell formen una teranyina de records meravellosament densa que enllaça vides de persones desconegudes. Em sembla fascinant que la biografia d'un padrí de la Granja d'Escarp portés algú de l'àrea metropolitana a compartir la història del seu avi. Paral·lelismes dels que no ens semblarien versemblants en una pel·lícula. Dos orfes de la grip de l'any 18. Tampoc no hagués sabut mai, si no hagués fet pública l'adreça, que un Delfín de color blau va arribar a Faió l'octubre de 1967. “No et moguis per res del cotxe”, li van dir a la néta. I amb aigua fins al genoll la parella va anar decidida fins a la Sociedad Juventud Fayonense. Ells mateixos l'havien bastit. Van fer prop de cent quilòmetres per emportar-se una pedra. Amb aquell gest salvaven el seu món d'un naufragi cruel. Hi pot haver res més bonic que rebre com a regal aquest instant? Descobreixo, també, la història d'una parella d'adolescents, vestida amb la inevitable trenca. Van ser multats sense pietat amb 25 pessetes de 1970 per anar junts al Vespino a la carretera de Balaguer. Anaven a una disco de moda que avui és una residència d'avis. S'estimen, però tenen poc en comú. Ella és de Mari Trini. Ell, de Led Zeppelin. Aquell dia descobreixen, però, que George Harrison els ha escrit la seua cançó: My sweet Lord. Encara estan junts.

El retrovisor (Segre, 5-8-16)