Batre records (sense accent)

Hi va haver unanimitat. Era una temerària, una inconscient. Quan vaig iniciar aquesta columna encara no s'estilava això de posar el correu electrònic al costat de la firma. Però jo intuïa que el feed back amb els lectors seria enriquidor. Tothom que m'ha escrit ha estat molt amable i l'únic sonat que ha contactat amb mi va emprar el correu postal. El cas és que ara fa poc buscava un mail del qual no recordava el remitent i vaig acabar rellegint aquesta curiosa correspondència amb estranys que sents molt propers. Un altre consell que em van donar abans de publicar el primer retrovisor va ser que no mirés enrere perquè se m'acabarien els records. Admeto haver sentit alguna cosa semblant a l'angoixa. Però la memòria funciona amb la complexa simplicitat d'una matrioxca: només quan l'obres pots veure la bessona que amaga en el seu interior, que a la vegada et porta a una altra nina. I així, successivament. Aquestes cartes sense segell formen una teranyina de records meravellosament densa que enllaça vides de persones desconegudes. Em sembla fascinant que la biografia d'un padrí de la Granja d'Escarp portés algú de l'àrea metropolitana a compartir la història del seu avi. Paral·lelismes dels que no ens semblarien versemblants en una pel·lícula. Dos orfes de la grip de l'any 18. Tampoc no hagués sabut mai, si no hagués fet pública l'adreça, que un Delfín de color blau va arribar a Faió l'octubre de 1967. “No et moguis per res del cotxe”, li van dir a la néta. I amb aigua fins al genoll la parella va anar decidida fins a la Sociedad Juventud Fayonense. Ells mateixos l'havien bastit. Van fer prop de cent quilòmetres per emportar-se una pedra. Amb aquell gest salvaven el seu món d'un naufragi cruel. Hi pot haver res més bonic que rebre com a regal aquest instant? Descobreixo, també, la història d'una parella d'adolescents, vestida amb la inevitable trenca. Van ser multats sense pietat amb 25 pessetes de 1970 per anar junts al Vespino a la carretera de Balaguer. Anaven a una disco de moda que avui és una residència d'avis. S'estimen, però tenen poc en comú. Ella és de Mari Trini. Ell, de Led Zeppelin. Aquell dia descobreixen, però, que George Harrison els ha escrit la seua cançó: My sweet Lord. Encara estan junts.

El retrovisor (Segre, 5-8-16)