divendres, 23 de desembre del 2016

Versos, bombes i magranes

Aquests dies que assistim a la destrucció d’Alep em vénen al cap imatges d’escenaris que em són propers i no reconec. I no és –només– perquè les fotos tinguin vuitanta anys. Costa identificar el nostre món amable, malgrat tot, entre les runes d’una guerra. I encara costa més adonar-se que, enmig de la desolació, la vida avança, tossuda. Diran que és un ineludible tràmit biològic. Potser sí. Però també és perquè hi ha gent que ens empeny amb determinació cap a un futur amb el qual ja no comptàvem. Penso en el poeta i editor de la generació del 27 Manuel Altolaguirre. “Era mi dolor tan alto/ que la puerta de la casa/ de donde salí llorando/ me llegaba a la cintura”. I malgrat patir tant, quan l’estiu del 38 arriba al front del Segre hi porta esperança. En aquell context de mort Altolaguirre instal·la una petita impremta que funcionava amb una màquina de pedal al monestir de Gualter, a la Baronia de Rialb. Ha de publicar el Boletín Diario, però no en té prou. Altolaguirre, ajudat pel també poeta Juan Gil-Albert, es treu de la màniga Granada de las letras y de las armas, l’insòlit full literari del XI Cuerpo de Ejército. Es conserva una foto dels dos autors al monestir de la Noguera. Se’ls veu distesos, despreocupats, amb un somriure còmplice. Porten les mànigues de la camisa arromangades i semblen mirar amb dificultat la càmera, potser perquè els cegava el sol inclement de l’estiu lleidatà. Feia calor, però en aquell meravellós oasi romànic, un espectacle de magraners florits té segrestada una primavera impossible. El nom de la capçalera el va inspirar aquest paisatge, però també hi havia un homenatge a Lorca, el company dels feliços anys de la República assassinat dos anys abans. Faltava molt de temps perquè Celaya escrivís que la poesia és una arma carregada de futur, però Altolaguirre ja ho intuïa. I per això la portava al front. Van marxar precipitadament de la Noguera. El monestir va saltar pels aires durant la retirada. La guerra s’estava perdent, però el poeta mantenia intacta l’esperança. I va seguir publicant des de Montserrat. “Els monjos tenien un dels millors tallers de Catalunya”, va escriure el 1941. Amb les seues màquines es van editar Neruda i César Vallejo.

El retrovisor (Segre, 16-12-16)

dimarts, 13 de desembre del 2016

Jo confesso

La bona notícia és que N.N. no està greu. Però està malalta. I això encara ens ha indignat més. Perquè s’han de tenir molt pocs escrúpols per utilitzar un fill per guanyar diners –i aquí hi barrejaré captaires, fauna de la premsa del cor i aspirants a pares d’estrelles–. Però no se’n tenen gens quan s’aprofita la desgràcia de la criatura per fer calaix. Quan se li fan gravar missatges lacrimògens i se l’exhibeix sense pudor per commoure. Mai no sabrem del cert quants quartos s’han recaptat des del 2008 comprant pròrrogues de vida per a la nena, però seran molts més dels que cobrarem treballant fins a la jubilació. Es parla d’estafa. Obvi. Jo no sé si en tinc prou. És evident que el pare falsejava la realitat. Ell mateix ho ha admès. Però Woody Allen ens va ensenyar a agafar els diners i córrer. I aquest home ha anat més enllà. S’ha inventat operacions del Dr. Bacterio, ha trobat genetistes amagats en coves a l’Afganistan. I ho ha explicat a la televisió. Li han fet centenars d’entrevistes. I quan la tricotiodistròfia deixava de ser notícia, tornava a posar en marxa una campanya que li reportava beneficis econòmics, cert. Però, sobretot, li permetia retrobar-se amb càmeres i micròfons. 
És inevitable desempolsar el record d’Enric Marco, el venerable president de l’Amical Mauthausen, que ens commovia amb el relat del seu pas pel camp de concentració de Flossenbürg tot i que mai no va ser presoner dels nazis. Com tampoc no era a les Torres Bessones l’11 de setembre del 2001 Tania Head, presidenta de l’associació de víctimes dels atemptats. Suposadament, aquesta dona treballava al pis 78 de la torre sud i va perdre el seu promès Dave a la torre nord. Tot era ficció. Tania Head era el producte de la imaginació de la barcelonina Alícia Esteve. Segurament, en els tres casos, tot va començar amb una petita mentida. El desig d’agradar a tota costa. De ser allò que l’altre s’espera. Una patètica necessitat d’afecte i reconeixement. I aquell primer engany innocu es perd en un laberint d’invencions, en una espessa xarxa de mentides que atrapa el creador de la faula, que se l’acaba creient. 
N.N. no en té cap culpa. I potser el seu pare tampoc. Potser en som tots còmplices perquè sabem de vides inventades i callem.

El retrovisor (Segre, 9-12-16)

diumenge, 4 de desembre del 2016

Per treure's el barret

El convidat es va fer el simpàtic amb la canalla de la casa. I tu què vols ser? Els germans van anar verbalitzant professions intrèpides. A ella no li van preguntar. “Jo vull ser capità de vaixell”, va dir malgrat tot. “Les nenes no són res”, li va fer saber aquell home. El va odiar. “¿Cómo que las niñas no son nada? Yo desde pequeña quería ser algo”. I ho va ser. Concha Méndez, poeta i editora, havia nascut el 1898, però encara avui és moderna. Luis Buñuel va ser el seu primer amor. Ja apuntava maneres. Però no tenia vocació de Penèlope i no pensava esperar que cap príncep blau li resolgués la vida. Se’n va anar molt joveneta de casa dels pares i va viure sola a Londres, Montevideo i Buenos Aires. El 1931, quan va tornar a Espanya, Lorca li va presentar qui seria el seu marit, el també poeta i editor Manuel Altolaguirre. Els senyors d’aquesta història formen part de la llegendària generació del 27. Ella juga a l’equip de les oblidades, de les silenciades. “Yo debajo de la falda llevo un pantalón”, li va soltar a Gerardo Diego quan la va excloure de la seua mítica antologia. Concha Méndez és una de Las sinsombrero. Així les ha batejat Tània Balló en un llibre i en un documental imprescindibles. Perquè sense elles, la història no està completa.
El nom sorgeix d’una anècdota deliciosa. Quatre joves decideixen desafiar les convencions socials dels anys vint i se’n van a la Puerta del Sol sense el preceptiu barret. “Ens van insultar com si haguéssim fet un descobriment com Copèrnic o Galileu”. Eren Federico García Lorca, Salvador Dalí, Maruja Mallo y Margarita Manso. Ells els sonaran més. De Mallo, Andy Warhol va dir que els seus retrats eren un clar precedent del Pop Art, però aquí se la va tenir per una vella excèntrica i no se la va reconèixer –i d’aquella manera– fins després de la seua mort. Eren moltes. María Zambrano, Rosa Chacel, María Teresa León, Josefina de la Torre, Marga Gil Roësset, Ernestina de Champourcín... Ni la família, en molts casos, va ser conscient de la importància d’aquestes dones. “¡La tía Nina!” El nebot de Champourcín no se’n sabia avenir quan va veure una foto seua en una parada d’autobús. Així va descobrir que la velleta que ell coneixia havia format part de la generació del 27.

El retrovisor (Segre, 2-12-16)