diumenge, 11 de juny de 2017

El professor

A Ana Izquierdo i Antonio Ibáñez, in memoriam


No s’hi assemblava, però compartia amb Glenn Close el color d’ulls i els rajos criogènics a la mirada. Tot era façana, però. Ens estimava gairebé tant com nosaltres a ella. “I això no creieu que jo ho hauria hagut de saber? Sóc la vostra tutora!” Ens vam sentir més petits del que érem. Un barrufet gegant presidia la classe, gentilesa de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de no sé quantes coses més. La Caixa dels bons temps en què es regalaven llibres, cassets i calendaris a dojo. Aquell gnom blau i un Michael Jackson de quan encara semblava humà eren els únics supervivents de la decoració que havíem fet a instàncies d’una professora d’ètica jove i motivada de la vida. Ara penso que ens explicava intimitats inapropiades, però aleshores era l’enrotllada oficial del Ramón J. Sender de Fraga. I si ella et deia d’alegrar el centre, l’institut quedava empaperat.


Algú va portar un pòster que no estava protagonitzat per cap cantant ni cap actor. S’hi veia una noia amb els ulls embenats amb un mocador de corets. “L’amor és cec, però tu cal que hi vegis clar”. I, a sota: “Cap embaràs no desitjat”. En un altre hi havia un pitet i, com si parlés el nadó, es demanava als hipotètics pares que no el carreguessin de germans. Recordem que érem als anys vuitanta, el regne de filluniquisme. El professor de Ciències Naturals ens va fer saber que aquells trossos de paper el feien sentir incòmode, que ell formava part d’una família nombrosa i que li havíem ferit els sentiments. Dòcilment, vam despenjar els pòsters. I aquesta submissió ens retreia la tutora.



En aquella època ja feia classes a Lleida el professor al qual van plantar aquest dilluns (*) els alumnes de quart d’ESO del Gili i Gaya. I, pel que diuen els meus coetanis, ja deia coses com les que han fet indignar aquests adolescents nascuts al segle XXI. Però callàvem. Entomàvem. Dissimulàvem. Ens crèiem molt rebels per desafiar la llei de la gravetat amb complexes estructures capil·lars, però assumíem amb naturalitat que no podríem canviar mai el món. Fóssim bornis o coixos, ens resignàvem amb la nostra sort. Aquesta setmana, els nostres fills ens han donat una lliçó. La humanitat avança perquè algú fa una passa endavant. Gràcies, nois. Nosaltres no en vam saber prou.

El retrovisor (Segre, 9-6-17)

diumenge, 4 de juny de 2017

Geografia humana


Tornar és un verb impossible. “Entrem i no entrem en els mateixos rius. Som i no som”. Heràclit li aplanava el terreny a Einstein fa cosa de 2.500 anys. Un aquí porta implícit un ara. Digui el que digui el GPS, no podem anar al lloc d’on venim perquè ja no existeix. Tant és que el carrer no hagi canviat de nom. Recorres els escenaris de la infància i sents aquella tristor entre incòmoda i esperpèntica que desprenen els espectacles de Fort Bravo, el fals poblat del fals oest d’Almeria. La pueril il·lusió de formar part d’una pel·lícula que ja s’ha acabat. El teu poble que ja no és el teu poble. Hi ha cases tancades que eren plenes de vida. Hi ha absències gairebé tangibles a cada rogle del carrer on tenien per costum trobar-se dones que prenien el sol o la fresca, segons l’època de l’any. La geografia humana que no es dibuixa als plànols. 
I, de sobte, els detalls més insignificants cobren un sentit que abans no tenien. I no saps si riure o plorar per haver-te commogut en veure una argolla obsoleta que un dia va servir per fermar un animal. Et sembla veure la galleda de plàstic curulla de brossa variada que s’hi penjava quan tu eres petita perquè els gossos no l’escampessin pel carrer. Que aquell tros de ferro que fa tants anys va ser un objecte d’ús quotidià pugui resultar tan evocador com la imatge icònica d’un monument és un dels misteris que ens reserva la memòria del nostre disc dur.
“El corazón tiene más cuartos que un hotel de putas”, va escriure García Márquez a El amor en los tiempos del cólera. I en cadascun hi ha una calaixera plena de records. Només cal obrir-ne un perquè s’escapin els fantasmes i tornin a poblar el teu món. Al teu davant tens el solar que ha deixat un enderroc, però tu hi veus la casa. I no amenaça ruïna. I t’atures a veure l’aparador de la botiga on convivien en promíscua harmonia petits electrodomèstics, llistes de casament i objectes de papereria. I ja no hi és però tu el veus. I la carnisseria de la qual sempre havies sentit a dir que no va tancar ni durant la guerra. Un ganxo que sobresurt a la façana és l’únic indici que hi trobes. Tu ja no hi havies vist cap canal de bestiar. Algun noi exhibint musculatura i prou. Tornes victoriosa de la recerca del temps perdut. Aquest cop, la magdalena ha sigut rica en ferro.

El retrovisor (Segre, 2-6-17)



Era màquina més sofisticada de la meua infància. Fa molts anys que ja no canvia duros per xiclets de bola.



dimecres, 31 de maig de 2017

El tren postal 19971


Emportar-se el lloro d’un cotxe donava per a un pico. Així eren els vuitanta. No calia recórrer al diccionari cheli d’Umbral per entendre l’argot dels baixos fons. Però no tot eren petits robatoris i atracaments a la desesperada per aconseguir cavalcar-se una papela. Ara fa trenta anys es jutjava a l’Audiència de Lleida Aldo di Parma, un italià de 56 anys que vivia –literalment– a tot tren a la Costa del Sol. Faltava un minut per a les onze de la nit del 7 de setembre del 1984 quan el tren postal 19971 que feia el trajecte Barcelona-Madrid va haver de fer una frenada d’emergència a l’altura de Puigverd de Lleida perquè hi havia un Ford Fiesta travessat a la via. El maquinista no va ser a temps d’evitar el brutal impacte, que va destrossar el vehicle. Ningú no va prendre mal: era una trampa. Mitja dotzena d’homes ben organitzats van aparèixer del no-res. Quan els cops de mall per forçar la porta feien evident que es tractava d’atracadors, els tres funcionaris que custodiaven el correu van amagar-se en un altre vagó. No els va passar res. De fet, en pocs minuts, els desconeguts havien desaparegut amb quatre saques. Oficialment, es van emportar 72.000 pessetes (poc més de 430 euros).

Era el tercer assalt en un mes a un tren postal i es posava de manifest que el diner negre feia via a Espanya. La inviolabilitat del correu era l’excusa perfecta. Per més que el paquet fos sospitosament pesat, es declarava que el valor de la tramesa era de 1.000 pessetes (6 euros). El 1984 es destapava el pastís quan des d’una oficina bancària de Lleida es van enviar dos milions de francs a Barcelona i en va arribar un... de lires. Del sobre lacrat va desaparèixer la divisa gal·la (al canvi, uns 38 milions de pessetes) i va aparèixer l’equivalent a un milió de pessetes en moneda italiana. Quan es va presentar la pertinent denúncia res no quadrava. Com es podia haver perdut aquell dineral si en fer la transacció es va fer constar que s’enviaven les mil pessetes de rigor? Que els atracadors de Puigverd deixessin oblidat un feix de 200 marcs alemanys a la platja del Miracle de Tarragona dóna idea del botí –real– que es van emportar. Els trens postals van deixar de circular pocs anys després, però el diner negre, no.

El retrovisor (Segre, 26-5-17)

dilluns, 29 de maig de 2017

Una mica més de pastís de cirera


A la (magnífica) segona part del Quixot, el batxiller Sansón Carrasco solta una de les frases cèlebres del llibre: “nunca segundas partes fueron buenas”. Miguel de Cervantes va sobrat de sentit de l’humor. Va sobrat, en general. Sap que li està sortint una novel·la encara més rodona que la primera. Invoco el seu fantasma perquè s’obri de nou el miracle.

Diumenge (*) torna Twin Peaks (aquí la podrem veure dilluns a Movistar+). Tremolo més que Ronette Pulaski quan reconeix el seu agressor en un retrat robot. Twin Peaks va canviar per sempre més les regles del joc televisiu. Si es diu que el millor cine ara es fa a la petita pantalla és perquè David Lynch –us lloem, Senyor– va obrir el camí. Va ser el 8 d’abril de 1990. Aquell dia s’emetia al canal nord-americà ABC el primer capítol d’una sèrie inclassificable. Imperfecta i surrealista, cert. Però fascinant. El pertorbador univers creatiu de Blue Velvet homologat per a tots els públics. I amb el mateix protagonista, l’impertèrrit Kyle MacLachlan. La pregunta era qui va matar Laura Palmer, però no estàvem gaire segurs de voler saber la resposta.

Si alguna cosa vam descobrir en aquella petita ciutat de l’estat de Washington amb gust de pastís de cirera era que hi ha monstres amagats sota els nostres llits confortables. “Diane, 11.30 del matí del 28 de febrer. Estic arribant a Twin Peaks, 8 quilòmetres al sud de Canadà i 18 a l’oest de l’estat. No havia vist tants arbres en tota la meua vida”. L’agent especial Dale Cooper grava aquest missatge a la seua secretària mentre admira els avets que li donen la benvinguda a la sèrie. Prèviament hem sigut testimonis de la macabra troballa d’un cadàver a la riba d’un llac.

Pete Packard obre la mortalla de plàstic i contempla la bellesa inert, blavosa, de Laura Palmer. L’escena esdevindria una icona del segle XX. Com la música d’Angelo Badalamenti, que va convertir la lenta intro en un estat d’ànim en el qual s’arrossega cada nota. A Lynch li vam acceptar tot: els nans, els gegants, les revelacions oníriques i les incongruències d’un guió que ens va enganxar com un serial veneçolà però tenia una impecable factura cinematogràfica. “I’ll see you again in 25 years”, li va dir la noia assassinada a l’agent especial en un dels somnis. I la profecia s'ha complert.

El retrovisor, Segre
(*) Publicat el 19-5-17

diumenge, 28 de maig de 2017

Un monstre em ve a veure


Quan mires enrere, les coordenades espai-temps semblen traçades amb escaire i cartabó. Una perfecta línia de ròtring limita cada persona que hem sigut fins a ser qui som. Però el cert és que el demiürg del nostre destí no era tan precís. Hem creuat moltes fronteres sense moure’ns mai de terra de ningú, com si aquestes ratlles abstractes que separen la infància de l’adolescència o l’adolescència de la joventut fossin, en realitat, un degradat de carbonet amb un principi i un final incerts.
Jo em sentia gran. No m’hauria definit a mi mateixa com la xiqueta que encara era als ulls dels adults; la nena de la qual fuges sense sospitar que quan per fi te n’hauràs allunyat, la trobaràs molt a faltar. Un dia de tardor, aquesta jo remota fullejava el diari i va sentir una fiblada al cor en veure lo Marraco enterrat en fang. Els aiguats del 1982 el van engolir sense compassió, com feia ell amb la canalla fins al 1955. Psicòlegs infantils del segle XXI, atents a la imatge: un drac monstruosament gros sortia al carrer i s’empassava criatures que ploraven terroritzades. Alguns pares aprofitaven per passar comptes amb els més tremends. “Menja’t el meu, que s’ha portat molt malament.” Sacrificis de festa major. Aquests patufets a la panxa del bou, que no hi neva ni hi plou, rebien un caramel i sortien per la cua de la bèstia lliscant per un inesperat rascaculs. Lo Marraco feia por, però tornar a veure la llum del dia et reconciliava amb el món. Com Jonàs mirant-se alleujat la balena després que l’hagués vomitat.
La bèstia, a la meua època, ja s’havia civilitzat i no menjava nens. I això que la seua arribada a Lleida ara fa seixanta anys tampoc no va ser gaire tranquil·litzadora. El 14 de maig de 1957 es va estrenar lo Marraco tal com el coneixem ara. El va capturar un paleontòleg birmà en una serra del Pinell. Mitologia casolana. El van fer desfilar encadenat escortat per feres d’un circ que aquells dies era a la ciutat. En arribar a la plaça Sant Joan es va sentir un bram esgarrifós i la bèstia es va deslliurar de les cadenes. King Kong versió Ponent.
Els nens que ho van presenciar són a punt de jubilar-se. Lo Marraco ja no fa por, però ens commou, perquè ens recorda que hi va haver un temps llunyà i feliç en què els monstres que ens venien a veure eren inofensius.

El retrovisor (Segre, 12-5-17)


divendres, 26 de maig de 2017

"És tota teva"


Sense preliminars: “Destapa-la, és tota teva”. Una noia amb cara d’entomar el que calgués. Els ulls tancats i pintats d’un verd intens, a joc amb uns llavis del mateix color. Una bellesa irreal. Aquell malèfic Photoshop que converteix una persona en l’obscur objecte del desig. La campanya publicitària, que va costar prop de mig milió d’euros, es va presentar ara fa deu anys per promocionar el turisme a les comarques de Lleida. No es pot negar que de repercussió en va tenir. I molta. A la Diputació li van ploure les crítiques. Sexista és l’adjectiu més ponderat que se li va dedicar. Els creatius s’estimaven més parlar de provocació, però no va colar. Tres dies després, com si d’un truc d’il·lusionisme es tractés, la noia a la qual que es convidava a destapar va desaparèixer misteriosament dels cartells. Esperem que la model cobrés per la feina feta. L’eslògan es va mantenir, tot i perdre el sentit. Un pedaç. El femení grinyolant sense pietat en un paisatge de boscos i llacs.


Ha passat una dècada, però el món no ha canviat gaire. Una hostessa del torneig Comte de Godó ha fet revifar la polèmica sobre el paper de les dones en els esdeveniments esportius. La noia va denunciar que malgrat la pluja i les baixes temperatures, les obligaven a portar màniga curta i una faldilla de pam mentre sostenien els paraigües perquè no es mullessin els tennistes i que van acabar totes mig malaltes. Déjà vu. Als podis de ciclisme ara només s’hi veuen noies guapes si han guanyat una cursa, però sembla que els altres esports no s’han donat per al·ludits. Hostessa, segons el diccionari, és una “persona encarregada de l’acolliment en una fira, un congrés i especialment en les companyies aèries”. Ara bé, sembla que no totes les persones són aptes per desenvolupar aquesta feina. Entro al web d’una de les empreses d’hostesses que més treballen a Lleida. He d’omplir un formulari en el qual els estudis que tinc i l’experiència són –literalment– els darrers requisits que se’m demanen. Abans he de dir l’edat, l’alçada, la talla d’americana i de pantaló i contestar a una pregunta que m’ha intrigat: “saps patinar?” Les noies que responen el qüestionari no havien nascut quan Martini va convertir uns patins en mite eròtic i no poden saber què s’espera d’elles. I anar fent.



El retrovisor (Segre, 5-5-17)

dimarts, 2 de maig de 2017

La revolució dels clavells


Qui sap si seria un 25 d’abril quan van fer la seua particular revolució dels clavells. Ells no preparaven un cop d’estat, però també van orquestrar un assalt al poder. El seu objectiu era fer-se visibles als ulls de les noies del poble. Així, en plural. Demostrar que ja no eren nens. Aquella pressa de quan es té tota la vida per davant però encara no se n’és prou conscient. De quan s’està enamorat de l’amor.

El pla era impressionar-les amb un cop d’efecte que els convertiria en irresistibles cavallers armats. Però ser un gentleman rural és complicat. I més quan el pressupost no acompanya. ¿D’on traurien prou flors per regalar-ne una a cada noia que els feia el pes i vestir el trau de la jaqueta amb elegància primaveral? Van trobar la resposta als balcons. Quin goig feien les clavellines. I n’hi havia pràcticament a cada casa. A la nit van sortir de cacera. Van triar unes canyes prou llargues per arribar a totes les finestres. Un tall estratègic permetia pinçar la tija i arrencar les flors amb sorprenent precisió. No en van deixar ni una: la collita va ser espectacular. Ara calia pensar com mantenir els clavells ufanosos fins a l’hora del ball. El pom tenia unes dimensions colossals, no seria fàcil trobar un lloc prou gran per posar-les en aigua de manera discreta. Van optar per utilitzar un abeurador que hi havia a l’entrada d’un d’aquests latin lovers del Segrià.

L’endemà es van sentir uns crits esgarrifosos. “Sang! Han mort algú!” El noi va córrer escales avall perquè sa mare no espatllés la gran sorpresa. Al cap d’un moment, els escarafalls s’havien estès a tot el poble. No hi havia cadàver, cert, però les mestresses estaven indignades amb el robatori de plantes. “S’ha de ser molt poca vergonya!” Les noies per les quals sospiraven eren les primeres a qualificar de dropos i salvatges aquells lladres que havien actuat amb nocturnitat i premeditació. Es va imposar l’omertà. Cap d’ells no va confessar. Semblava més prudent deixar córrer la galanteria. Els clavells es van pansir sense que les destinatàries arribessin a saber aquesta història. Pocs anys després, la mare que es va espantar en veure la sang que no era sentia una esgarrifança cada cop que passava davant de l’abeurador. Aquell dia hauria matat el seu fill, però això és un dir. Als 21 anys el van matar de veritat, a la guerra.

El retrovisor (Segre, 28-4-17)

dijous, 27 d’abril de 2017

Les princeses no maten dracs


Les princeses no maten dracs, les princeses llegeixen. Les estadístiques són tossudes: si diumenge serà un (altre) dia extraordinari és perquè prop el 69% de dones del nostre país es declaren lectores. I això són deu punts (!!!) per sobre del percentatge de lectors. Inapel·lable. Si la venjança és un plat que se serveix fred, les padrines analfabetes de moltes de les escriptores que diumenge els dedicaran un llibre es demanarien un gelat de postres; però que J. K. Rowling hagués de recórrer a les inicials quan era una desconeguda perquè als nois no els feia el pes llegir literatura de dones fa que no gosem treure el cava de la nevera. Si mirem enrere potser les roses no punxen tant. Any 1927. Sona molt literari, però el congrés dedicat al tercer centenari de la mort de Góngora que donaria nom a una mítica generació no es faria fins al desembre. Aquell Sant Jordi d’ara fa noranta anys la revista Vida lleidatana publicava unes dades de l’Institut Geogràfic i Estadístic demolidores.
Felip Solé i Olivé signa un article en què ja de bon començament s’adverteix que “és un fet evident que a Lleida es llegeix poc”. No era desídia. De les 38.165 persones censades a la capital del Segrià el darrer dia de 1920 –molt actualitzat no ho tenien–, 14.930 eren analfabetes, un esgarrifós 39,11% del total. Eren mals temps per a la lírica a tot arreu, però a Girona, els que no sabien de lletra, com es deia aleshores, suposaven un 25,23% dels 17.691 habitants de la ciutat. Percentatge similar al de Terrassa (25,93%) o al de Barcelona (26,58%).
D’analfabets homes, però, no n’hi havia tants. A Lleida, 6.001. Treguin comptes de com de mal parades que quedaven elles. Això em porta a reincidir en un vici que tinc: perdre hores en els censos electorals antics que la Diputació té penjats on line, lectura poc ortodoxa però molt instructiva. Miro el de 1934, el primer que té en compte les dones.
Al meu poble n’hi ha 187 amb dret a vot i només en trobo 72 que sàpiguen llegir. D’aquestes, tan sols n’hi ha un parell que no constin com a “sus labores”: la mestra, Bienvenida Sorribes, i Maria Masiá, botiguera. Costa de creure, però vindrien temps pitjors. La primavera republicana va acabar abruptament l’estiu de 1936, però aquesta ja és una altra història.

El retrovisor (Segre, 21-04-17)

dilluns, 10 d’abril de 2017

Ser jove

Podria citar Gil de Biedma i dir que t'adones massa tard que la vida anava de debò. Un bon dia et veus reflectit en el mirall d’algú a qui no veies des de fa massa temps i et costa reconèixer-te en aquell adult inesperat. Llei de vida. Però no és –només– una qüestió física. Ser jove no és el mateix que semblar jove. Que disfressar-se de jove. Ara podríem desplegar un repertori d’eslògans publicitaris. Que l’arruga és bella, que no pesen els anys, sinó els quilos. Però ens enganyem. El temps no té pressa. Només en tenim nosaltres. Ara fa poc vaig fer de jurat en un premi literari per a nois i noies d’institut. I em vaig sentir gran. Més enllà dels mèrits poètics, en aquelles composicions que em va tocar jutjar hi bategava la vida. Als autors potser els hi sap greu. A la seua edat toca ser nihilista. Però amb els anys aprens que és un dramatisme impostat. És fàcil renegar del futur quan se li acaba de treure el llaç a la vida i tot just la comences a desembolicar. Adrenalina a raig a cada vers. Com ha de ser. Si has d’empènyer el món perquè segueixi rodant, necessites de la fe de Locke per moure l’illa de Lost. Diuen que la joventut, divino tesoro que te vas para no volver, es va inventar als anys seixanta. Fins aleshores era una anècdota cronològica, gairebé una nosa. Aquesta força tel·lúrica que intuïa en els poemes s’emprava com a tracció animal. Ser jove no era tan divertit quan s’havia de donar la setmanada a casa i dir “sí senyor” o “no senyor” a tot allò que disposessin els adults propers. La llibertat no era un Erasmus o el caos d’un pis d’estudiants. Emancipar-te es pagava amb el preu de convertir-te tu en l’autoritat. Si tenies la sort de ser home, és clar. Les dones passaven del jou dels pares al dels marits. La història de qualsevol de les nostres àvies seria homologable com a novel·la de Dickens. I potser perquè no les van deixar esbravar ni quan se sentien bullir la sang als vint anys van conservar intacta per sempre més aquesta vitalitat. Van aprendre a fer truites sense ou quan la misèria de la postguerra els va buidar el rebost. Deconstruïen plats molt abans que Ferran Adrià. Eren capaces de fer qualsevol cosa. Com superheroïnes endolades. Un dia van marxar sense fer soroll i ens vam preguntar si mai havien viscut.

El retrovisor (Segre, 7-4-17)

divendres, 7 d’abril de 2017

Incerta glòria

Tocaria escriure aquest article després de veure la pel·lícula. I me n’han parlat bé, consti. Però hi ha tan poques novel·les que queden afavorides quan les veus a la pantalla gran que no vull córrer riscos innecessaris. Sí que els recomanaré la versió epistolar d’Incerta glòria. A les cartes que es van escriure Joan Sales, Màrius Torres i Mercè Figueres, en el paper de Mahalta, es va gestar la gran novel·la catalana sobre la Guerra Civil. “A nosaltres ens queda tota una vida per endavant. ¿Què els queda a ells? [...] A ells ja no els queda sinó l’esperança d’una victòria que, al pas que van les coses, potser no arribaran a veure; Pompeu Fabra ja té setanta-tres anys”. Sales es refereix a la generació d’Humbert Torres. La carta data del 20 de novembre de 1941. Faltaven trenta-quatre anys exactes perquè arribés, i d’aquella manera, aquesta incerta glòria. Tenien tota la vida per endavant, però Màrius no tindria temps de viure-la. Gràcies a Sales, però, va ser etern. Ell el va fer poeta. Sabia de què parlava. El mateix Sales va escriure uns versos baudelairians d’una potència extraordinària. Amb Torres era implacable. Li feia uns comentaris de text que posaven a prova l’autoestima del jove metge malalt. De Retrat d’una vella dama li diu: “Fracàs d’un líric que vol provar la poesia descriptiva. T’agrada fer incursions en camps que no són el teu, què hi farem”. I aquesta sinceritat va fer créixer Torres. Tampoc no li va agradar en una primera lectura La ciutat llunyana. Però s’hi va reconciliar. Va saber veure que era “un poema noble”. “Amb quanta emoció el llegirà d’aquí a cent anys la nostra descendència”. Màrius Torres va guardar totes les cartes que es van escriure. Les va lligar amb un cordill i abans de morir va deixar instruccions perquè fossin guardades al sanatori de Puig d’Olena fins que Sales tornés de l’exili. N’hi ha de brutals. Hi ha més tristor i desencant a les que li escrivia des del front que a les que s’impregnen de les misèries de la postguerra. Aquesta intensa, sincera, imprescindible relació epistolar la comença Mahalta, que es guanya Sales amb les seues faltes d’ortografia “artísticament escampades”. A l’autor d’Incerta glòria li transmetien “un no-sé-què d’humà i de convincent”.

El retrovisor (Segre, 31-3-17)

dijous, 6 d’abril de 2017

L'orfe d'Europa

El 26 de maig de 1828 un sabater es va trobar un adolescent en una plaça de Nuremberg que semblava perdut, desorientat. Caminava amb dificultat. En part, perquè duia unes sabates que li anaven petites. Tampoc la roba que vestia era de la seua talla. El noi pronunciava una única frase: “vull ser un genet com ho va ser el meu pare”. El bon samarità va portar el noi a la policia. No es comunicava, però li van donar una ploma i va escriure el seu nom de manera intel·ligible: Kaspar Hauser. Portava unes cartes adreçades al militar Friederich von Wessing que situaven el seu naixement el 30 d’abril de 1812 i donaven una explicació al seu anòmal comportament: havia viscut en captivitat. Aviat es va convertir en una atracció, en l’encarnació del bon salvatge de Rousseau. El seu tutor el va ensenyar a parlar i a comportar-se correctament en unes poques setmanes. Així va ser com el jove va poder explicar que havia viscut tancat en una petita cel·la de dimensions claustrofòbiques sense cap contacte amb éssers humans, sense veure la llum del dia i alimentant-se, exclusivament, de pa i aigua. La seua història va commoure el món. Se’l va batejar com l’orfe d’Europa i van començar a circular especulacions de tota mena sobre els seus orígens. Que si era el primogènit del gran duc Carles de Baden, nét de Napoleó I, nebot de la gran tsarina de Rússia, que havia estat reclòs per obscurs interessos dinàstics; que si era el fill il·legítim que l’esposa del gran duc, Stephanie de Beuharnais, va tenir amb el seu admirat Napoleó Bonaparte, al qual el jove s’assemblava molt. No seria l’únic secret que Kaspar Hauser, fos qui fos, s’emportaria a la tomba. El 14 de desembre de 1833 va ser assassinat misteriosament als jardins del palau d’Ansbach, a Baviera. “Jo no he sigut”, va dir quan el van trobar moribund. L’autòpsia va confirmar que les ferides d’arma blanca que presentava no se les havia pogut autoinfringir. L’assassí va deixar una nota que només podia llegir-se amb l’ajut d’un mirall: “jo sóc de la riba del riu... el meu nom és Milo”. Increïble, però cert. Una inscripció al lloc dels fets ho resumeix amb enigmàtica precisió: “Hic occultus occulto occisus est”. Aquí va ser assassinat un desconegut de forma desconeguda. I el món va seguir rodant.

El retrovisor (Segre, 24-3-17)

dimarts, 4 d’abril de 2017

Plaques, escriptors i tornavisos

París no seria París sense els artistes que l’han convertit en un mite. Els francesos en són molt conscients i vetllen els seus cadàvers exquisits. Són molt de plaques. De les que no cal agafar una escala i un tornavís per retirar-les perquè són inqüestionables. Saben que sempre hi haurà algú que perdrà el temps rastrejant poemes de Baudelaire pels seus carrers, com en els versos de Pere Rovira. Aquí no. Aquí ve George Orwell i ens dedica unes quantes pàgines del seu Homenatge a Catalunya i li ho agraïm oblidant-lo. Seria bonic passejar pels jardins de l’Hospital de Santa Maria i llegir-hi en algun plafó que allí es va recuperar d’una ferida de guerra. És demanar massa. També va escriure sobre Lleida Antoine de Saint-Exupéry, el cèlebre autor d’El Petit Príncep, quan el 1936 s’hi va desplaçar com a corresponsal de guerra. Res. Nosaltres girem full. Metafòricament, val a dir. Perquè si ho féssim literalment voldria dir que llegim, que enguany celebraríem que fa vint anys que un noi va publicar una novel·la ambientada a Lleida. La primera. Si això no és un esdeveniment digne de recordar, pleguem. Traïdors i covards, d’Emili Bayo, va obrar el miracle. Estava ambienta a finals dels 60 i la protagonitzava el fill d’una família vinguda de fora.
Aquells altres catalans de Paco Candel, que no sols habitaven els suburbis de Barcelona. Aquí poblaven el barri de Balàfia quan les vies del tren eren una frontera que separava dos mons. Aquell any preparava un especial de llibres per Sant Jordi que em va portar a visitar les biblioteques de diversos personatges de Lleida que explicaven les seves manies a l’hora de llegir, les fílies i les fòbies. Tothom, no cal dir-ho, es feia l’interessant i parlava de clàssics incontestables. Però a Jaume Magre no li calia presumir de cultura i, potser per això, a l’hora de quedar-se amb un autor, de fer la seva particular recomanació de Sant Jordi, em va dir sense saber que era amic meu: “Acabo de llegir una primera novel·la d’un noi de Lleida que m’ha semblat realment bona però, sobretot, m’ha interessat el seu autor, tot el que encara no ha escrit. Intueixo que aquest és el començament d’una carrera literària que serà brillant”. No va viure prou per saber que tenia més raó que un sant.

El retrovisor (Segre, 17-3-17)

diumenge, 2 d’abril de 2017

La nena del comboi dels 927

Agustina Pinós només tenia cinc anys. Aquell dimarts, sa mare se la va emportar al mercat de Sant Lluís. Diuen que durant la guerra s’havia de fer cua per a tot, també per comprar menuts. Fer matadero,se’n deia en el llenguatge col·loquial de la misèria. La dona tenia lumbàlgia i tan bon punt va donar la tanda a la clienta que va arribar darrere seu va proposar a la nena de seure a les escales. Però li va agafar fred, que ja era novembre, i van optar per anar a buscar el sol a la paret del davant, al lateral de l’edifici del Banc d’Espanya. Encara es tornarien a canviar de lloc, per estar al cas de quan obrissin el mercat. El sinistre soroll d’uns avions la va fer esgarrifar. “No tinguis por, mama, que no ha sonat la sirena”. Ja no va tenir temps de dir res més. “Sant Antoni, salveu-nos!”, va sentir que implorava la mare. Hi havia gent morta per tot arreu. A la cua del mercat, al Banc d’Espanya d’on s’acabaven de moure, al Liceu Escolar, on va caure una de les bombes. Unes nenes que jugaven a la corda al seu davant jeien a terra, immòbils.
Mare i filla van refugiar-se a la Gota de Llet. La dona, sota un llit. La petita, tancada dins d’un armari. S’hi van quedar fins que ja només se sentien plors. Havien sobreviscut al pitjor dia de les seues vides. O això es pensaven. Encara no sabien que haurien d’anar a l’exili. Que el 24 d’agost de 1940 tota la família es veuria obligada a pujar a un tren a l’estació d’Angulema. Eren 927 refugiats espanyols –la majoria, catalans– que van obeir dòcilment els soldats alemanys, confiats que els portaven a la França no ocupada. Al cap de quatre dies van arribar a Mauthausen sense saber ben bé on eren. Van fer baixar dels vagons tots els homes. Els nens, a partir de 13 anys, també. Quatre-centes setanta persones en total, entre les quals Pau Pinós, pare d’Agustina. A ella i a la seua mare les esperava un llarg camí d’incerteses. Van recórrer Europa durant divuit interminables dies en unes condicions penoses per retornar a un país que ja no era el seu per gentilesa de Franco. La postguerra es va fer llarga. La mare va morir amb 45 anys. Del pare no se’n va saber res fins al 1977, quan Montserrat Roig va publicar Els catalans als camps nazis. Mai no va sortir de Mauthausen.

El retrovisor (Segre, 10-3-17)

dissabte, 1 d’abril de 2017

El nom a la bústia

La va deixar lligada al llit i li va dir “ho sento” abans de marxar. Ella ho va sentir més. La descripció que va fer a la policia va permetre elaborar un retrat robot de l’agressor. Desenes de dones van reconèixer el seu violador en aquell dibuix. Va ser detingut i, llavors, la pel·lícula va fer un gir argumental. Albert DeSalvo va confessar, de propina, que era l’estrangulador de Boston. Que s’havia carregat tretze dones entre el juny de 1962 i el gener de 1964 que només tenien en comú que vivien soles. Semblaven deliris, una estratègia de la defensa per fer-lo passar per boig. Però DeSalvo va donar detalls dels crims que no s’havien publicat a la premsa. Tocava dir allò que “sempre saludava”. Que era un home casat i pare de família. Recordem les ensenyances de Dimecres Addams: si et vols disfressar de maníac homicida has de tenir aparença de persona corrent. Ara fa cinquanta anys va ser condemnat a cadena perpètua per quatre dels assassinats que es van poder provar. Poc després es va escapar del centre psiquiàtric on havia quedat internat. Es van viure més de trenta hores de pànic. Sembla ser que es va lliurar. El No-Do en donava una versió que m’agrada més: havia nevat i DeSalvo i els seus còmplices van deixar unes petjades delatores, com sinistres polzets. Fos com fos, el van traslladar a un centre de màxima seguretat, on seria assassinat el 1973. Aleshores, ja li posàvem la cara de Tony Curtis, el memorable estrangulador de Boston en la versió cinematogràfica. Començava la teoria de la conspiració. Va ser ell? Que la víctima més jove fos una noia de 19 anys i la més gran, una senyora de 85 no semblava indicar un modus operandi gaire ortodox. Ell va dir que, simplement, es fixava en el nom de les bústies. Buscava dones que visquessin soles. En tenia prou. L’edat, la raça o l’aspecte físic eren secundaris. El nom feia la cosa. A l’altre costat de l’Atlàntic, que fossin singles les feia, en certa manera, culpables i es descrivia Evelyn Corbin, de 68 anys, com una “atractiva rossa divorciada”. Traducció per als que no han viscut el franquisme: si hagués estat amb l’home, com tocava, això no hauria passat. L’ADN va provar el 2013 que DeSalvo era l’estrangulador de Boston. Cas tancat.

El retrovisor (3-3-17)

divendres, 31 de març de 2017

L'urbà fornicador


Si penso en 1992 visualitzo l’apoteosi de la modernitat. Del disseny. Era el triomf de Reginald Perrin, que s’hauria fet ric –altre cop– amb la botiga d’objectes impossibles que va obrir a la mítica sèrie britànica de 1976. I no. Malgrat l’abús del color, encara vivíem en blanc i negre.
Notícia del 29 de febrer de 1992, ara fa vint-i-cinc anys: “L’ajuntament ha de readmetre l’urbà que va fornicar a la Paeria”. La història es remuntava a la nit del 13 al 14 de juny de 1986, quan aquest senyor –desconec si encara està en actiu– va decidir fer-se passar l’avorriment del torn de nit contractant els serveis d’un parell de prostitutes. Al solemne saló de plens i sota l’atenta mirada de la Verge dels Paers que va pintar Jaume Ferrer al segle XV, el policia municipal satisfeia els seus desitjos sense importar-li gaire si el palau quedava desatès perquè ell estava per una altra cosa. Quan es va tornar a posar l’uniforme va pagar a les professionals amb un taló sense fons, per arrodonir-ho. Elles no ho sabien quan el van acceptar, no cal dir-ho, però tan bon punt el banc els va donar la desagradable notícia van anar a reclamar la quantitat acordada a la Guàrdia Urbana, que al cap i a la fi era un agent de servei qui les havia contractat.
I es va destapar el pastís. SEGRE el va batejar com “l’urbà fornicador” i l’expressió va fer fortuna. Amb aquest nom es coneixeria aviat arreu de l’Estat. El 1988 el ple de l’ajuntament va acordar per unanimitat expulsar-lo del cos, però ell va recórrer i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya li va donar la raó. Allò era una falta greu, cert. Però n’hi havia prou amb un any de suspensió de sou i feina. La Paeria, perplexa, va presentar un recurs d’apel·lació al Tribunal Suprem, però de res no va servir.
El 1992, l’any dels prodigis, l’urbà fornicador retornava a la Urbana de Lleida. Vint-i-cinc anys després, la notícia és la còpula caricaturitzada per la revista El Juevesde la infanta Cristina i el seu marit, condemnat a no anar a la presó. Amb el mateix dibuix però amb els reis de protagonistes es va segrestar la publicació. Ara no. Però tampoc no és que hagin canviat les regles del joc: el raper Valtonyc ha estat condemnat a tres anys i sis mesos per injúries al Rei. Ja ho diu Miquel Roca que tots som iguals davant la llei.

El retrovisor (Segre, 24-2-17)

dimarts, 21 de febrer de 2017

De quan l'estat civil no es triava

Feia seixanta anys que era morta quan la vaig veure per primera vegada. Somreia en blanc i negre envoltada d’amigues. No era com me l’havia imaginat. En absolut. Aquella foto em desmentia una biografia deduïda a cop de tòpic. Potser perquè una tieta soltera no triava ser-ho en els temps en què es va captar la imatge. Ella era guapa. Semblava que l’havia vestit la modista de Grace Kelly malgrat estar celebrant la mona al camp. Aquell je ne sais quoi que barreja estil, elegància i actitud. Vaig voler conèixer la previsible història trista que m’havia perdut durant tants anys. Era un d’aquells epílegs mesquins de la Guerra Civil, protagonitzat per una noia que tenia disset o divuit anys quan el seu món es va ensorrar sense remei. La mort la va colpejar de ben a prop, com a tothom, però ella va plorar més un viu. El noi que estimava va haver de creuar la frontera, coses de perdre la guerra. Encara rai que estava sa i estalvi. Ella es va resignar a fer de Penèlope teixint i desteixint la promesa d’amor etern que li va fer abans de marxar. El temps es va deturar. Tant era que el calendari imposés un ritme frenètic. Que passessin els anys. Havien trobat la manera d’enviar-se cartes. De dins de cada sobre en sortia l’oxigen necessari per seguir respirant fins que rebés una altra dosi de vida. Un dia algú es va apiadar de la seua feliç ignorància i li va fer saber que aquell home l’enganyava. Que s’havia casat feia molt de temps. Va ser un cop dur. Es va marcir com aquelles roselles que se’t moren a la mà quan comets el sacrilegi d’intentar posseir-les. No coneixia la història. O sí. Lorca l’havia escrit molt abans que la tieta la visqués. “Yo lo sabía todo. Sabía que se había casado; ya se encargó un alma caritativa de decírmelo, y he estado recibiendo sus cartas con una ilusión llena de sollozos que aun a mí misma me asombraba. Si la gente no hubiera hablado; si vosotras no lo hubierais sabido; si no lo hubiera sabido nadie más que yo, sus cartas y su mentira habrían alimentado mi ilusión como el primer año de su ausencia. Pero lo sabían todos y yo me encontraba señalada por un dedo que hacía ridícula mi modestia de prometida y daba un aire grotesco a mi abanico de soltera”. Pobra doña Rosita. Pobra tia Visita. Pobres dones.

El retrovisor (Segre, 17-02-17)


dimarts, 14 de febrer de 2017

Tornabous Capital City


Aquest article pot ferir la sensibilitat dels lleidatans de pro. Va ser difícil encaixar que Indíbil i Mandoni no fossin qui nosaltres crèiem que eren. Però durant el franquisme ens van fer combregar amb moltes rodes de molí i aquesta és una més de les mentides que vam aprendre. Quan el 1946 es reconstruïa la ciutat, l’alcalde Víctor Hellín va col·locar en un pedestal –literalment– els reis ilergets. Aviat es van convertir en una icona. Però si la parella de l’arc del pont guarda alguna semblança amb els il·lustres ibers és pura coincidència, com dirien en els crèdits d’un telefilm. L’autor de l’escultura, Medard Sanmartí, es va inspirar en la història dels celtes Istolaci i Indortes, que van lluitar contra els cartaginesos a la primera guerra púnica, per fer el seu Crit d’independència.


Superat el trauma, els arqueòlegs ens reserven una altra sorpresa. I de les grosses. Si preguntem quina era la capital dels temibles ilergets la resposta serà Iltirta. Així ho confirmen unes monedes encunyades a finals del segle III aC. L’examen ha estat fàcil. I on era Iltirta? Pregunta de les de regalar un altre punt: Lleida. L’etimologia és com el cotó, que no enganya. Iltirta es convertiria en la Ilerda romana, la Medina Larida andalusina... I així fins arribar a Lleida. Però on és aquesta gran ciutat ibèrica? La tradició diu que al turó de la Seu Vella, però per més que s’hi ha excavat mai no hi ha sortit res que confirmi la teoria. Tampoc no s’han trobat restes –més enllà de petits poblats– als voltants de la capital del Segrià. Anem a consultar què diuen les fonts antigues: res. Iltirta no s’anomena. Titus Livi diu que la capital dels ilergets al segle III aC és Atanagrum i no és que la citi de passada, sinó explicant un setge heroic d’Escipió poc després del desembarcament dels romans a Empúries l’any 218 aC. No se sap on era Atanagrum, però a Lleida no s’ha trobat. De fet, només s’ha localitzat una gran ciutat ilergeta. Va néixer com una fortalesa bessona dels Vilars d’Arbeca cap al segle VIII aC, a l’Edat del Ferro, i va créixer i créixer fins a saltar les muralles no una, sinó almenys dos vegades. Fins i tot tenia barris perifèrics. El Molí de l’Espígol de Tornabous, que tot just s’ha començat a excavar, té molts números per ser aquesta mítica Atanagrum.

El retrovisor (Segre, 10-2-17)


dilluns, 13 de febrer de 2017

La nena que va canviar de nom

Llegeixo un poema inèdit d’Antonio Jiménez Millán. Una conferencia, es titula. Hi ha un vers que em colpeja. “Sangre y más sangre por las torrenteras”. Em retorna una imatge de la infància que, en realitat, no he vist, només he sentit explicar a mitges. I sempre en veu baixa. L’escena la protagonitzen unes dones fugint cap a l’exili camp a través. Tenen al seu càrrec criatures de mesos. L’itinerari sembla inversemblant, però segur que hi havia alguna raó per triar el camí més llarg. Calmen la set en un rierol. El món sembla en pau, encara que sigui mentida. No fa gaire que han reprès la marxa quan l’aigua que remunten canvia de color. A la llera d’aquell petit riu de vés a saber on hi ha uns morts, en plural. Sempre les torturarà la visió d’uns cossos que senten com si han profanat. Canibalisme involuntari. Passo el forrellat dels records per centrar-me en el poema que m’ha eclipsat el vers. Una barreja de ràbia i tristor. Com pot ser que no hagués sentit a parlar mai de La desbandá? És l’episodi de la Guerra Civil en què va morir més gent. La xifra és pornogràfica. Ara fa 80 anys els franquistes arribaven a les portes de Màlaga. Cent cinquanta mil persones van haver de fugir, literalment, en desbandada perquè mai no van arribar els reforços. La carretera d’Almeria es va omplir de gent desconcertada. Escapaven de les bombes sense saber que havien caigut en una ratera. Els van massacrar des de l’aire i des del mar. Eren un blanc fàcil: van morir entre 3.000 i 5.000 persones. Encara queden testimonis de nens als quals la gana va empènyer a emportar-se les tomates d’una dona que ja no se les podria menjar. “Se’ns en van passar les ganes quan vam veure que tenia un recent nascut que encara se li agafava al pit”. L’escena que va recollir Público és esgarrifosa. Antonia Aguilar no conservava tants records. Només tenia cinc anys quan la gent cridava a sa mare, que la duia en braços, que la deixés per poder córrer. Però no ho va fer. Van caminar i caminar fins a Lleida. Com una broma de mal gust, després d’haver sobreviscut a aquella matança i a la penosa travessia, el xarampió semblava sentenciar la nena. “Si es cura li direm Carme”, van prometre a la marededéu del mar en un moment de desesperació. En arribar a Lleida li van canviar el nom.

El retrovisor (Segre, 3-2-17)


Escriu Antonio Jiménez Millán:
Este mes se cumplen ochenta años de la huída de los republicanos por la carretera de Málaga a Almería, uno de los episodios más trágicos de la guerra civil. Empecé a pensar este poema hace algún tiempo, después de dar una charla sobre la generación del 27 en el instituto de Torrox, lo he terminado ahora.

UNA CONFERENCIA
“Ahora la estupidez sucede al crimen”
Luis Cernuda
Pasaron por aquí hace ochenta años,
huyendo en desbandada.
El frío de febrero,
el mar grisáceo,
los aviones siguiéndoles:
sangre y más sangre por las torrenteras,
sangre por los desmontes,
por los acantilados y las playas,
allí, en la carretera de la muerte.
Estoy en una clase,
delante de un grupo de adolescentes.
Hablo de los poetas de aquel tiempo,
de la fidelidad y del exilio,
de todas las palabras
que nunca consiguieron derrotar
los asesinos.
Ellos no dejan de mirar los móviles,
se hablan en voz baja,
intercambian quién sabe qué secretos.
Algunos de sus abuelos, tal vez,
fueron supervivientes de aquel trayecto infame
entre Málaga y Almería. 
Ya en casa, miro las noticias.
El olvido se suma a la maldad de entonces,
también la indiferencia o la mentira
que se ocultan detrás de la palabra patria.
Pateras, alambradas, bombardeos
y gente que huye ahora de otras guerras.
Aquella carretera ya no existe:
sólo restos de asfalto, viejos túneles
que se vislumbran desde la autovía.
Su huella fantasmal evoca un crimen,
y algo mucho peor:
me recuerda el presente.
AJM (1-II-2017)


divendres, 3 de febrer de 2017

Postveritat Km 0

Tot està inventat, també la postveritat. Berlanga fins i tot en va fer una pel·lícula. El Pla de Recuperació Europea, més conegut com Pla Marshall, ens havia de traure de la misèria i no era qüestió de decebre els particulars reis mags d’occident quan ja se’ls havia escrit la carta: “Una parella de bous, una màquina de cosir, una mula, un tractor, uns prismàtics...” Els veïns de Villar del Río n’esperaven molt dels ianquis. Canviar la fesomia del seu poble per convertir-lo en un alegre tòpic andalús semblava un preu just. Però arriba el dia tan esperat i els americans passen pel poble, cert. Però hi passen de llarg. El 1953, quan aquest clàssic del cinema va arrasar a Canes, Franco arriba a un pacte de cooperació militar amb els Estats i signa el Concordat amb la Santa Seu. Oxigen per a la dictadura. Els acords es van vendre com un reconeixement internacional al bon govern del Caudillo, però el cert és que Espanya va pagar molt car aquest suport. Es van rebre 1.523 milions de dòlars, però un 45% era en concepte de préstec. El tractat, a més, incloïa clàusules secretes que implicaven una clara cessió de sobirania. El mateix consell de ministres de Franco va qualificar “d’imposició colonial” les condicions de Washington. Però els americans van establir bases a Torrejón de Ardoz, Morón, Rota i Saragossa. A més a més, disposaven de total llibertat per introduir armes nuclears i personal (entre 6.000 i 9.000 homes, que gaudien d’un estatus especial que els desvinculava de la jurisdicció espanyola). Un dia de 1958 es va dir que havia caigut “un Sputnik sense gos” sobre Faió, a la Matarranya. Hi va haver tan rebombori que la gent va sortir del cine a mitja sessió per anar a admirar l’aparell. Però no, eren les restes d’un ràdio-sonda enlairat des de la base de Saragossa. Poc sabien a Faió que la postveritat se’ls reapareixeria deu anys més tard. Ara fa mig segle l’Ebre va inundar el poble. Se’ls va prometre molt i se’ls va donar molt poc. Riu-te’n del mur de Trump. L’Enher va construir un pintoresc poblat de cases blanques, com les del fals Villar del Río. La meitat de les que es necessitaven. I no tenien ajuntament, ni cooperativa, ni escorxador, ni cementiri... De res no van servir les protestes: el 1967 va tocar córrer. Era córrer o nadar.

El retrovisor (Segre, 27-01-17)

dimarts, 24 de gener de 2017

El Putxi

Si li pregunten a un adolescent de Mataró on para l’institut Puig i Cadafalch li faran ballar el cap. L’alumnat l’ha rebatejat com 'el Putxi'. Apòcope extrema. El 2017 serà el seu any. Es commemoren 150 anys del naixement del gran arquitecte. Cent de la seua arribada a la presidència de la Mancomunitat de Catalunya. Malgrat que la versió teenager del seu nom li resti credibilitat, Puig i Cadafalch és una d’aquelles figures que no t’acabes per més congressos i exposicions que s’organitzin. Només per la Casa Amatller del passeig de Gràcia ja tindria sentit l’homenatge. Però no en va tenir prou. Mentre que a Espanya el declivi del que havia estat un gran imperi marcaria a foc una generació pessimista i euroescèptica, intel·lectualment liderada per Miguel de Unamuno, a Catalunya, la pèrdua de les darreres colònies d’ultramar esperonava la societat a avançar en una direcció diametralment oposada. És la Renaixença. Per primera vegada s’uneixen forces a l’entorn d’una nova formació política, la Lliga Regionalista. Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó i Josep Puig i Cadafalch van ser alguns dels dirigents d’aquest partit que veu Espanya com un llast. Són dos maneres de veure el món. Segle XIX versus segle XX. Vicens Vives hi va posar data: 1901, l’any de creació de la Lliga. La història d’aquest partit conservador, monàrquic i catalanista va més enllà de la d’una formació política. “Amb la Lliga neix un somni: un país. Es creen ateneus, casinos, centres culturals, museus...”, destaca l’historiador Josep Maria Solé Sabaté. I aquest nou país necessita referents. Puig i Cadafalch i companyia s’emmirallen en l’esplendor de l’edat mitjana fins al punt de considerar el romànic com un símbol identitari. Un romànic que no es veia als museus, com ara. Ni a les esglésies, de fet, perquè les modes havien canviat i s’havia arraconat a les sagristies. ¿Podia ser que al Pirineu en quedés algun vestigi? Comença una pel·lícula d’aventures al més pur estil Indiana Jones. Així va ser com el mes de setembre del 1907 la missió arqueologicojurídica a la ratlla d’Aragó, liderada per Puig i Cadafalch i organitzada per l’Institut d’Estudis Catalans, descobreix oficialment el romànic de la Vall de Boí. Gràcies, Putxi, amb tu va començar tot.

El retrovisor (Segre, 20-1-17)

dilluns, 16 de gener de 2017

Una de vampirs

Com a guió no hauria funcionat, per inversemblant. Però la realitat sempre supera la ficció. Les esgarrifoses novetats del cas de la nena de Fígols i Alinyà m’han recordat com de cruels podem ser. Com de desprotegit pot estar un nen. Un dia de primavera de 1996 vaig assistir a la gravació d’un cas de Quién sabe dónde. Per compensar el final obert de la setmana passada, en què no sabíem què s’havia fet de la pobra amnèsica que assegurava ser de Lleida, ja els avanço que aquesta història té final. I és feliç. De nou, la protagonitza un amnèsic. José María López González era un xofer a punt de jubilar-se a l’Obra Tutelar Agrària de Santa Maria de Gimenells. Un vespre que mirava el programa de Paco Lobatón va reconèixer el nen que havia estat en una fotografia esgrogueïda que ocupava tota la pantalla. No coincidia ni el nom ni els cognoms, però era ell. El buscava una dona de 92 anys que es va haver d’exiliar a França el 1939 amb la incògnita de saber què havia passat amb el seu fill gran. Seixanta anys després, encara mantenia l’esperança de trobar-lo. El xofer lleidatà era orfe. Quan tenia tretze anys el van trobar vagant pel port de Barcelona. No sabia qui era. El Tribunal Tutelar de Menors el va enviar a Santa Maria de Gimenells, on va arrelar. Es va casar, va tenir cinc fills... De vegades pensava en la vida que li havia estat arrabassada i li venia al cap la imatge d’un safareig a sota d’una escala, com un flash. Res més. 
L’equip de Quién sabe dónde no tenia cap més fil d’on estirar el cas i va resseguir la pista de José María López. Amb 64 anys descobria que era fill d’un conductor de tramvies afiliat a la CNT que va haver de creuar la frontera el 1939. Els fills grans es van quedar a Barcelona a càrrec d'uns familiars. Un dia de 1944 el nen va desaparèixer misteriosament.Les persones sense escrúpols que l’havien de protegir li havien xuclat la sang. Literalment. La venien al mercat negre. Qui sap si donant-lo per mort, el van abandonar sense miraments. Aquell nen amnèsic es deia Jesús Monter. L’ADN així ho va confirmar. 
El López, com encara se'l coneix a Santa Maria de Gimenells, va anar amb sa mare, que ja tenia 93 anys, a canviar-se el nom al Registre Civil de Lleida. A recuperar-lo.


El retrovisor (Segre, 13-1-17)

El desenllaç

diumenge, 8 de gener de 2017

Enigma de Reis

La vigília de Reis d’ara fa 25 anys, en un raconet d’una pàgina d’esqueles del diari La Vanguardia sortia una persona viva. I no era un error. “Desaparecida”, es destacava. Tècnicament, però, no estava desapareguda. La noia, de la qual es publicava una fotografia de mida carnet, es trobava ben atesa en un centre mèdic del Brasil. Si el consolat espanyol va decidir inserir aquella insòlita publicitat era per tractar d’esbrinar qui era: la dona patia amnèsia. Va ser trobada desorientada, sense documentació ni diners, a Belém do Pará. No sabia com hi havia arribat, però assegurava dir-se Francisca Figueiro García, nascuda a Lleida el 23 de setembre de 1968 i resident al carrer República Argentina de Barcelona. Afegia que el seu pare era un ceramista establert a Lloret de Mar i que tenia dos fills de cinc i tres anys que es deien Marco Antonio i Marcela. Explicava una història sòlida i estranya a la vegada: que havia volat al Brasil al setembre –és a dir, quatre mesos abans– amb la companyia Varig i que el motiu del viatge era visitar un cosí, del qual no recordava el nom ni l’adreça, però sí que vivia a Paragominas, a uns 200 quilòmetres d’on va ser trobada. Per alguna raó que desconeixia portava un milió de pessetes en efectiu, raó per la qual l’haurien assaltat i segrestat durant tres dies. I després, el no-res. S’esvaïa tot. Evidentment, Segre va recollir la notícia i durant el mes de gener de 1992 va tractar àmpliament el tema. El dia 24 es publicava que el ministeri d’Interior descartava que es tractés d’una ciutadana espanyola. Tampoc no constava que hagués viatjat amb la línia aèria que ella creia haver agafat. Cas tancat. O no. Un periodista català que passava el cap d’any al Brasil va saber de l’existència d’aquesta noia enigmàtica a través del cònsol de Bahia i s’hi va entrevistar. “No sé si diu la veritat, però parla català amb accent de Lleida”, va declarar a aquest diari  Eduardo Alcalde, “i sap moltes coses de Lleida, Barcelona i Lloret de Mar”. 
S’han quedat amb la intriga de saber com va acabar aquesta història? Jo també. No n’he trobat cap rastre. No vull ni pensar en el circ que s’hauria muntat si la noia que assegurava dir-se Francisca hagués aparegut avui vagant pels carrers de Belém o d’on fos.

El retrovisor (Segre, 5-1-17)


dijous, 5 de gener de 2017

Un cel de plom

Nota preliminar: aquest article no té res a veure amb la commovedora biografia de Neus Català escrita per Carme Martí. Lluny de Ravensbrück, però, també hi ha un cel de plom. La boira no sempre es manifesta com un fenomen meteorològic que omple de misteri un horitzó inabastable. De vegades s’aixeca però no escampa. I llavors ens sentim com els habitants de Chester’s Mill, que un dia van despertar sota una cúpula invisible i impenetrable que els havia aïllat del món. Una idea angoixant sorgida de la ment perversa de Stephen King. Dividits en dos bàndols irreconciliables, els ponentins no ens acabem de posar d’acord. Els uns odien profundament aquesta humitat trista que impregna d’hivern cada racó de l’ànima. Els altres, es deixen seduir per la malenconia dels dies sense ombres. La boira imprimeix caràcter. És una quimera que t’obliga a tenir fe. A caminar amb determinació cap al no-res. És omnipresent i fugissera: mai no la podràs posseir. Ella a tu, sí. Podràs quedar-te sense alè corrent per enxampar-la, i sempre serà més ràpida. La frustració de qui empaita el falcó maltès de John Huston, fet amb el material amb què es fabriquen els somnis. Per això no podem comercialitzar-la com a souvenir, encara que des del 2013 sigui un reclam turístic. Irene Barón i Joan Yeguas, que regenten una casa rural a Vila-sana, al Pla d’Urgell, reivindiquen la boira com a patrimoni sentimental de Ponent. Tot va començar amb un grup de Facebook. Ara es fan rutes de la boira. També hi ha un negoci més enllà d’Orió. Hi ha lleidatans que ja no aspiren a veure raigs-C que brillen en la foscor de la Porta de Tannhäuser, es conformen amb un raig de sol. Una fotosíntesi exprés de matí de diumenge. De paella arran de mar. Així ho confirmaven recentment els responsables de la marca turística Costa Daurada. Un breu exili climatològic en temps d’anticicló. 
Ara, els que viuen a l’eterna primavera mai no sabran com d’intens és el blau del cel dels dies sense boira. Una explosió vitamínica de colors que ens fa sentir la mateixa excitació amb què s’aixeca la canalla el dia de Reis. Un regal inesperat. El retorn de les ombres, dels núvols. La possibilitat de redescobrir el món com si poguéssim tornar-lo a veure per primera vegada.


El retrovisor (Segre, 30-12-16)


dimecres, 4 de gener de 2017

Uns gens genials

El vaig descobrir al recull de fotos del 9-N que va fer aquest diari. Un padrí mudat i eixerit somreia des de Torres de Segre. Aquell senyor que havia anat a exercir el dret a vot pel seu propi peu era a punt de fer 107 anys, segons s’informava. Se l’identificava com a Pere Forcat Drudes. Forcat? Anys enrere uns altres Forcat havien estat notícia per la seua extraordinària longevitat. I tenien un germà petit. Podia ser que fos ell? Que també hagués aconseguit de passar del segle? “I tant si és ell!”. La seua neboda Maria Rosa Forcat em va facilitar el contacte amb les filles de Peret de cal Perxi, com se’l coneix al poble. Maria Rosa és néta de Josep Forcat, que va viure amb bona salut fins als 105 anys. I neboda de Ramon Forcat, que es va quedar a dos mesos de fer-ne 102. “El més petit d’edat i d’alçada els ha guanyat als dos”. I de molt. Avui en fa 109. És un deliciós anacronisme. Va arribar a aquest món quan Picasso va pintar Les senyoretes d’Avinyó. Quan Santiago Rusiñol va escriure L’auca del senyor Esteve. Quan un Hispano-Suiza va estrenar la matrícula número 1 de Barcelona. “Anar fent i prou”, es lamenta. Però està en plena forma. Un dit escapçat delata que tota la vida va fer de fuster. El seu pare era pagès i ell mateix ja anava a jornal a cavar faves quan uns oncles li van proposar d’anar a Barcelona a treballar de cambrer. “Encara em sé de memòria tots els carrers de Colom a plaça Catalunya”. De cambrer va durar quinze dies, perquè una important empresa buscava un aprenent. A Can Ribes i Pradell hi havia vint-i-sis fusters en nòmina. “Mai no havia vist tantes màquines!”. Durant sis mesos no es va moure del Palau Nacional de Montjuïc. “Vam tenir molta feina amb l’Exposició Universal de l’any 29”. També va ajudar a construir el Puente de Hierro de Sevilla, que Alfons XIII va inaugurar el 1926. Però els bojos anys vint s’acabaven. “La crisi del 29 la recordo si fa no fa com la d’ara”. I se’n va tornar a Torres. Encara li tocaria viure una guerra. “He vist canviar el món tantes vegades que no dono res per bo”. Per això procura no capficar-se en el demà. Li ha anat prou bé. Va fer hort fins als 102 anys. I als 98 li van haver d’amagar la bicicleta, cosa que encara no ha perdonat a la família. 
Per molts anys, Peret!

El retrovisor (Segre, 23-12-16)