dijous, 27 de juliol del 2017

El Robinson de la Mitjana


Primavera de 1983. Màquines de tota mena s’obrien camí entre el caos. Feia més de quatre mesos que una gran riuada havia arrasat tot el que va trobar al seu pas. Catorze persones moririen arrossegades per la fúria de l’aigua. El paisatge després de la batalla era un mar de fang que ocultava els objectes més inversemblants. Quatre mesos i encara hi havia molta feina a fer, massa. Aquells dies estranys va emergir dels llots una història sorprenent, increïble. Un home de 66 anys vivia a la Mitjana de Lleida, un immens bosc de ribera que ara està domesticat en forma de parc. Feia més de 14 anys que havia decidit aïllar-se del món i viure sol en una barraca feta amb canyes. “Per què he d’anar a viure a un carrer per on passen camions que fan soroll i hi ha porqueria per tot arreu si aquí sóc lliure i feliç?”, es preguntava. La premsa el va batejar com el Robinson de la Mitjana. No va voler explicar a ningú els motius que l’havien portat a prendre aquella opció de vida poc convencional. “Què té d’estrany? Cadascú viu on vol i jo no faig mal a ningú”, es defensava. El seu particular Divendres en aquella illa fluvial era un petit aparell de ràdio que la nit del 7 al 8 de novembre de 1982 el va alertar del perill imminent que corria. “Vaig marxar, és clar. No tinc gens de ganes de morir-me”, advertia. Durant quatre dies va haver d’abandonar el seu refugi. En tornar-hi, el seu món havia desaparegut, però ni se li va passar pel cap de marxar. “Em vaig tornar a fer una casa.” Problema resolt. Tampoc no trobava tants animals com abans, “només unes serps estranyes de les quals no m’acabo de refiar”.

Jaime, que així és deia aquest nàufrag voluntari, sentia llàstima de la gent que pensava que era un pobre home. “A mi em fan més pena els operaris que hi ha a la Mitjana des de la riuada. Tots treballem molt, però jo ho faig per mi, per viure bé. Ells ho fan per força, per un sou.” Desconec què se’n va fer, d’aquest miner jubilat. Si era la reencarnació del bon salvatge de Rousseau o amagava una història fosca. Em pregunto si ara seria possible triar aquesta vida. El big brother té ulls de càmera de mòbil.El Robinson de la Mitjana seria assetjat sense pietat. La intimitat s’ha convertit en un bé escàs. Massa.

El retrovisor (Segre, 21-7-17)

dijous, 20 de juliol del 2017

Entrevista a Francisco Beltrán, alcalde de Fraga entre 1979 i 1992

(*) Contextualització necessària: entrevista feta el 2008, quan el bipartidisme dominava l'escena política espanyola, Joan Pau II feia poc que havia mort  i encara no  havia esclatat el conflicte de Sixena. Sisco Beltrán, com li deien els amics, va morir poc després, el 2013.



El despatx de Francisco Beltrán és un retrat de la seua ànima. Té una paret plena de cartells del POUM, un petit homenatge al seu pare. Un pòster del Che Guevara, fotografies històriques de Fraga i, sobretot, molts llibres. N’assenyala un que està al damunt de la taula, amb els quatre diaris que es compra cada dia. “Ja només crec en aquest”, diu amb la mà a sobre del títol. El llibre en qüestió és el polèmic Jesús, del teòleg progressista José Antonio Pagola. “Crec en ell i en els que treballen pels pobres”. Malauradament, cada dia més pocs.



A punt de fer vuitanta anys, la salut de Francisco Beltrán ja no és la que era. Però no és cosa de l’edat. “La política m’ha donat molts disgustos”, assegura mentre li fem la sessió fotogràfica. Ens proposa d’anar al carrer de la Fraga Vella que el va veure nàixer el 1928. “Casa nostra era molt humil, no tenia ni fonaments: s’aixecava sobre una roca”. El cor, però, no li ho permet. El primer infart el va tenir després de l’infaust estiu del 92, quan Fraga va ocupar les portades de tots els diaris de l’Estat perquè uns joves de la vila van apallissar uns magrebins que malvivien al camp de futbol. “Allò s’hagués pogut evitar”, insisteix encara avui. Aquell estiu Fraga s’havia omplert d’immigrants sense papers (ni feina) i ningú se n’ocupava. “Estava desesperat, perquè no tenia prou recursos per atendre aquella gent i garantir l’ordre”. El governador civil d’Osca li enviava més guàrdies civils cada cop que trucava. “I la gent no viu de guàrdies civils, sinó de menjar”. Va dimitir, amb llàgrimes als ulls, desenganyat de la política. “Tant lluitar per tenir aquesta democràcia!”, es lamenta.





Carreró de la Fraga Vella.


Va començar de ben jove en la lluita antifranquista. D’on li ve la vocació?
Hauria de començar explicant d’on vinc. Potser no li cabrà tot això en una entrevista, però crec que és important entendre què em va portar a militar. Jo sóc d’orígens molt humils. El meu pare, que era del POUM, treballava per a La Canadiense, i la meua mare netejava cases. Quan va esclatar la guerra, mon pare, que era a Camarasa, es va quedar en zona republicana i ja no el vaig veure més fins que no vaig ser gran, perquè va haver d’exiliar-se a França. Van ser uns anys durs i gairebé no vaig poder anar a estudi. Als 10 anys ja vaig fer-me pastor per una pesseta al dia i més de catorze hores de treball diari. Als 14 em va contractar Cubiertas y Tejados, que estava construint el pont sobre el Cinca i necessitava un noi per portar aigua als obrers i després encara aniria a la mina. Quan tenia 16 anys, la mare estava preocupada, perquè em veia molt desmarxat. Em relacionava amb males companyies i no pensava res de bo. Llavors em va sortir un tumor al coll, que va resultar ser benigne, però li va servir d’excusa per convèncer el mossèn de Fraga perquè em portés a Lleida a fer uns exercicis espirituals amb els jesuïtes. Allà vaig adonar-me que era poc més que un animalet. Vaig descobrir Jesús i em vaig convertir a l’Església. El meu pare no ho va entendre. Es va pensar que m’havia tornat feixista i em va deixar d’escriure. Va ser molt dur.


Carreró de la Fraga Vella

I la descoberta de Déu el va portar a la política?
Doncs sí, és així, encara que això hi ha molta gent que no ho ha entès mai. Després d’haver descobert Jesucrist vaig patir una tuberculosi a la columna que em va tenir sis mesos al llit i dos anys de convalescència. I vaig aprofitar aquest temps per estudiar pel meu compte i formar-me una miqueta. Això em va permetre assimilar millor el que m’explicaven els capellans joves que en aquell moment havien arribat a Fraga. Malgrat que l’Església estava totalment ficada amb el franquisme, hi havia molts capellans joves que estaven en contra de les profundes desigualtats socials que alimentava el règim, i dels seus mètodes repressius. A poc a poc em vaig anar implicant més i més en aquest moviment cristià progressista i als 18 anys ja era president d’Acció Catòlica. A les reunions que fèiem a Lleida vaig conèixer Joan Reventós, una persona que va ser molt important en la meua formació política. Ell em va obrir les portes del PSC. Però abans que això passés, mossèn Ventura Pelegrí va fer gestions perquè pogués representar els joves d’Acció Catòlica de Lleida el Congrés Mundial de Joves Treballadors que es va fer a Roma el 1957 presidit per Joseph Cardinij, un home que va lluitar tota la vida per la classe obrera. El Vaticà va pressionar Franco perquè Espanya hi enviés una representació i, finalment, hi vam anar 3.000, que vam ser estretament vigilats. Allí se’m van obrir les portes del món. Quan em va tocar adreçar-me a uns joves sud-americans que encara eren més pobres i més incultes que nosaltres, no vaig dubtar gens ni mica: els vaig explicar quina era la situació real d’Espanya. Com que allò era ple de falangistes disfressats, a partir d’aquell moment vaig ser acusat de revolucionari i perseguit pel règim franquista, que em va fitxar.

Un viatge gairebé iniciàtic.
I en el que es va produir fins i tot un miracle! Vaig escriure el pare des de Roma per dir-li que el tren que ens retornava pararia unes poques hores a Lourdes. Feia molts anys que no m’escrivia, però alguna cosa em deia que si no aprofitàvem aquell moment ja mai més no ens retrobaríem. A l’estació no m’esperava ningú. Tots van anar a la gruta, mentre jo voltava com una ànima en pena per l’andana. Semblava que el pare no em perdonava. Però quan ja marxàvem, quan ja havia sonat la campaneta que anuncia la sortida del tren, un noi de Barcelona em va dir que hi havia un home gran que preguntava per un de Lleida. Em feia por de no reconèixer-lo després de tants anys, però quan el vaig veure, tan semblant als meus oncles, vaig tenir clar que era ell. Ens vam abraçar tan fort! No vam poder parlar perquè si jo no pujava a aquell tren no podia tornar a casa. Ens vam fer un tip de plorar i prou. I paro, que encara tornaria a plorar ara.

Després de tastar la llibertat, es deuria reafirmar en les seues conviccions, malgrat que això li suposés estar fitxat.
Completament. A partir d’aquell moment ja vaig començar a anar a trobades clandestines que es feien en uns baixos del monestir de Montserrat. Allà vaig conèixer Jordi Pujol i Miquel Roca i, de fet, quasi tots els polítics catalans. També assistia cada tres o quatre mesos a les trobades que organitzava el representant del pare del Rei, que aleshores era a l’exili a Portugal. Això no ho havia dit mai, però tinc el cor tan malalt que potser ja és hora de dir-ho. Ens parlava de democràcia i jo m’entusiasmava. Però encara em faltava l’empenta definitiva per entrar en política. Va ser l’abat Escarrer de Montserrat qui me la donaria. Ens va cridar a mi i a un altre de Fraga i ens va fer prometre que adquiriríem l’anomenat Compromís Temporal que proposava el papa Pau VI en una pastoral. Es tractava de transformar la societat des de dins. De militar en un partit polític o en un sindicat i, per descomptat, sense viure mai d’això, sinó de la nostra feina. I jo vaig adquirir el compromís. Potser dir-ho ara ajudarà a alguns del meu propi partit a entendre moltes coses.

I entra al PSOE.
Bé, al PSC. De la mà de Raventós. Posteriorment vaig entrar al Partit Socialista Aragonés.

Com van ser els anys de la clandestinitat?
Molt intensos. Malauradament, la situació política que es vivia a Espanya ens obligava a tenir molts fronts oberts. Un dels últims en què vaig participar abans de la mort de Franco va ser des de l’associació Coacinca, que presidia. Era una associació contrària a la implantació d’una central nuclear a Chalamera. Vam aconseguir mobilitzar tota la societat i, fins i tot, organitzar una manifestació quan encara vivia Franco. Santiago Marraco, que després seria president d’Aragó, ens va ajudar molt. I José Antonio Labordeta, que venia a tocar per aquí. I, sobretot, Jiménez de Parga, que arribaria a ser president del Constitucional. Ell era el nostre assessor legal. Recordo que poques setmanes després de la mort de Franco, vam fer una assemblea i Jiménez de Parga va dir: “ahora podremos conseguir que no se haga la central de Chalamera porque se acaba de morir la bestia”. L’alcalde de Fraga d’aquell moment no sabia on posar-se. Clar que pitjor va ser el primer míting que vam fer, amb Reventós i Santiago Marraco. Quan va sonar La Internacional, la gent gran es va posar a plorar. A cantar i a plorar. I la guàrdia civil, completament desorientada. Eren uns anys incerts en què encara manava aquell que ens va fer saber allò de “españoles: Franco ha muerto”.

I mort el dictador es presenta a les primeres eleccions.
I aquí comença la meua tragèdia. Era una persona molt coneguda, així que vaig ser el segon de les llistes del PSA. Durant la dictadura, si hem de ser honrats, hem de dir que els socialistes no vam fer res en comparació amb els comunistes, però potser per por, la gent que volia canvis ens va votar a nosaltres. Vam perdre aquelles primeres eleccions, però vaig sortir diputat a l’Assemblea Provisional de Saragossa, que posteriorment seria la Diputació General d’Aragó. Hi vaig estar tres anys. El quart any es va començar a pagar un sou als diputats i com que allò no em semblava ètic ni d’acord amb el meu compromís temporal, vaig dimitir. Hi ha qui no m’ho ha perdonat mai.

Va dimitir de diputat, però era alcalde de Fraga, el primer de la democràcia.
Sí. A les primeres eleccions vam traure 7 regidors i vam governar amb el suport dels dos comunistes. Quan vaig plegar, el 1992, tenia 13 regidors dels 17 possibles, mira si estava contenta la gent. Ara, això sí, jo atenia igual un gitano que un gran empresari. Em vaig posar al servei del poble i, sobretot, dels més necessitats, per això una de les meues primeres obres va ser fer una passarel·la que comuniqués amb el centre un barri que quedava completament aïllat. Quan jo vaig arribar a l’alcaldia, Fraga era un poble oblidat per l’Aragó, però com que aquí som molt treballadors, en pic es van disposar dels recursos bàsics la gent es va espavilar i avui tenim unes plantacions de fruiters importantíssimes. També em van criticar molt quan vaig establir el polígon industrial al Fondo de Llitera. Es pensaven que m’havia tornat boig: ara allà està el futur de Fraga, amb la Plataforma Logística.

Però malgrat els èxits, se’n va anar amb llàgrimes als ulls.
[Fa com que no passa res, però se li trenca la veu mentre tracta de contenir un plor amarg que li surt de molt endins]. Els últims anys que vaig ser alcalde van començar a venir immigrants a treballar a la fruita a l’estiu. Ara n’arribaven deu, ara vint... però el 1992 la collita va anar molt bé i es va córrer la veu que hi havia feina a Fraga. Van venir 700 persones. Però no om ara, que venen amb feina. Aquestes 700 persones van arribar sense papers, sense un lloc on dormir, sense diners. La meva formació cristiana i el meu compromís temporal em van fer reaccionar. Calia ajudar aquells nois, però eren molts i des de l’ajuntament poc podíem fer. Vaig demanar ajut a Osca, però el governador només m’enviava guàrdies civils. I jo no volia policia, sinó ajuda per buscar alguna solució d’emergència a aquella situació dramàtica. Donar-los menjar, buscar-los un allotjament...Al final es van establir tots al camp de futbol. La Fraga profunda, formada pels fracassats, els integristes i els anticatalans va començar a encendre els ànims, a fer ambient. Jo ho veia venir i trucava cada dia a Osca: “això acabarà malament”. I així va ser. No cal que ho expliqui massa, perquè se n’ha escrit tant sobre aquest apallissament... No em quedava cap altre remei que dimitir.

Es va sentir sol?
Sí i no. Vaig tenir el suport de molta gent de Fraga i de fora. Fins i tot guardo una carta preciosa que em va escriure Ernest Lluch. La premsa també us vau portar molt bé amb mi, vau entendre el desesperat que estava i l’impotent que em sentia. Però també és cert que vaig estar sol. La nit que van pegar aquells pobres nois, jo vaig anar al camp de futbol sabent que me la jugava. Em van voltar i jo els vaig dir: “el primer és el primer. I ara hem de portar els ferits a Lleida. Després ja em direu el que em vulgueu dir”. I jo i un altre xicot del CDS, que a més estava a l’oposició, ens vam passar la matinada portant ferits de Fraga a l’Arnau amb els nostres cotxes.

Doncs sí que estava sol.
Quan vaig dimitir era el president del partit a la província. Però aviat em vaig quedar sense amics, perquè la majoria em va donar l’esquena. Recordo amb esgarrifança quan els detinguts per l’agressió van passar a disposició judicial i la gent els aplaudia. Al camp de futbol encara hi quedaven centenars de magrebins, així que vaig picar un cop més al governador civil d’Osca, que era mig borratxo. Em va tornar a donar llargues i el vaig penjar. Sort en vaig tenir de Miguel Gòdia, de Mequinensa, que aleshores era delegat del Govern a la Rioja. Ell va entendre que o arribaven antidisturbis a Fraga, o hi haurien morts. Va picar a Saragossa i va aconseguir portar 200 agents a Fraga. Sort en vam tenir, perquè aquella nit els exaltats van intentar entrar al camp de futbol, que estava completament voltat d’antidisturbis.

Sembla una pel·lícula...
Dos dies després de dimitir vaig dir-li a la dona que millor que ens anéssim a la platja fins que s’haguessin calmat els ànims. A les sis del matí, quan sortíem cap a Calafell, vam veure quatre jeeps de la Guàrdia Civil a la porta. “Tenemos orden de escoltarle hasta el límite de Catalunya”. No sé com van saber que marxàvem... però sortir del meu poble escortat és una cosa que mai no oblidaré. Va ser tan trist...

Beltrán vivia en una casa humil al Passeig del Cegonyer.

Què va fer, després?
Patir. Els feixistes es van oblidar de mi i es va formar un nou ajuntament, però jo no vaig deixar de patir. Les mares dels detinguts no trobaven ningú que les escoltés i feien cap a mi. I a mi em sabia greu, perquè aquells nois, encara que fossin culpables de l’agressió, es van deixar emportar per una situació que mai no s’hagués hagut de produir. Així que em vaig comprometre amb aquestes mares i vaig demanar al meu partit que em concertés una entrevista amb el director general dels Serveis Penitenciaris a Madrid. Em va fer esperar més de tres hores i quan em va rebre, portava la lliçó apresa i em va soltar una gran quantitat de mentides. Vaig sentir una gran impotència i jo, que sempre que anava a Madrid sopava un entrepà i dormia una pensió, em vaig sentir tan malament, que vaig entrar al primer hotel que vaig veure. Encara em dolen les 18.000 pessetes que s’havien de pagar només per dormir. Allí vaig tenir el primer infart. Em van haver de posar tres bypassos.
L’última vegada que el vaig veure vaig sentir que li deia al bisbe Malla que, si ell li donava permís, li muntaria no sé quants autocars de gent de la Franja contrària a la segregació.
Cent autocars li vaig dir. I els hagués omplert. La segregació es va fer tan malament com es va poder. Es va polititzar completament i a la gent del territori ningú no ens va consultar. Va ser una falta de respecte intolerable que ni tan sols se’ns informés que s’estava negociant la partició del bisbat. Al final em vaig fer amic de Malla... però bona part de culpa de com ha anat tot l’ha tingut ell. Jo vaig fer una enquesta sota mà en què feia dos preguntes als feligresos: “On vol pertànyer, a l’Aragó o a Catalunya?”. El 90% va respondre que a l’Aragó, perquè tret d’una minoria a la Franja ens sentim profundament aragonesos encara que la nostra llengua sigui la catalana. Però la segona pregunta era: “Què s’estima més, pertànyer a Lleida o a Barbastre?” El 90% deia que a Lleida. No és una contradicció... és que a nosaltres Barbastre ens queda molt lluny. I no vull dir de quilòmetres. Penseu que quan anem a jugar a futbol, la primera falta ja ens comencen a dir polacos. A Saragossa no ens entenen a la gent de la Franja.

Sorprèn que no s’hagi pronunciat sobre el litigi que enfronta encara ara els dos bisbats.
És cert que no he fet declaracions... Quan vaig deixar la política vaig pensar que em podria dedicar de ple a l’Església, però l’infart m’ho va impedir. I, a més, tots aquells que anem a favor dels pobres no hem estat massa ben vistos des que va arribar al poder el papa Joan Pau II, així que també he estat una mica apartat. Jo penso que és immoral que dos bisbes es barallin i que si la segregació s’hagués fet d’una altra manera, això no passaria. Aquest tema l’Església l’hagués hagut de resoldre ràpidament, per evitar el que ha passat. A l’Aragó el conflicte s’ha utilitzat per atacar Marcel·lí Iglesias. I no és a ell a qui li correspon prendre cap decisió. Això no hauria de sortir de l’Església. Per això crec que Ciuraneta no va actuar bé. No hi puc estar d’acord. La meua moral m’impedeix aprovar que un bisbat (el que sigui) es gasti una fortuna en advocats per conservar unes obres d’art. És immoral. Vivim abocats al capitalisme, al consum sense sentit. I això ara, amb Rouco al capdavant de la Conferència Episcopal s’aguditzarà. A Catalunya demaneu bisbes catalans, i bé que feu. Aquí ens arriba el nucli dur de Llevant, on el sector més conservador de l’Església està més fort.

Campanar de Sant Pere.


Se’l nota desencisat.
N’estic. Encara voto PSOE perquè penso que és l’opció menys dolenta. Però el món en el que visc no és en el que somiava. Pensava que la democràcia era una altra cosa.


Miracle a l'andana


Fa cent anys justos, el juliol de 1917, Riegos y Fuerzas del Ebro S.A. publicava anuncis per tal de reclutar 1.500 obrers per aixecar la presa de Camarasa. S’oferia un jornal de tres pessetes diàries i es pagava el bitllet de tornada a casa a aquells que s’hi estiguessin, almenys, 45 dies. Van ser unes obres faraòniques. Als anys trenta encara hi havia feina a fer, perquè calia resoldre unes filtracions d’aigua. I cap allà que va fer cap un militant del POUM de Fraga. Ja no tornaria a casa. La guerra el va sorprendre a Camarasa. Va sobreviure al front, però va haver d’anar a l’exili. El seu fill sempre l’enyoraria. Sisco Beltrán, futur alcalde, era un d’aquells estranys orfes amb pares que va crear el franquisme. Però sense pensió. Només els quedaven les cartes. Potser per això eren tan sinceres i sentides. “He descobert Jesús i m’he convertit a l’Església”, li va fer saber el noi. I el seu pare mai no ho va entendre. “Es va pensar que m’havia tornat feixista i em va deixar d’escriure”. El silenci feia mal, però no perdia l’esperança.

El 1957 es va celebrar a Roma el Congrés Mundial de Joves Treballadors i el Vaticà va pressionar Franco perquè Espanya hi enviés una representació. “Hi vam anar 3.000, que vam ser estretament vigilats”. Va tornar a escriure al pare, perquè el tren pararia unes hores a Lourdes, prop d’on vivia. Però a l’estació no l’esperava ningú.
Tots van anar a la gruta, mentre Sisco voltava com una ànima en pena per l’andana, esperant un miracle. “Quan ja havia sonat la campaneta que anunciava la sortida del tren, un noi de Barcelona em va dir que hi havia un home gran que preguntava per un de Lleida. Em feia por de no reconèixer-lo, però quan el vaig veure, tan semblant als meus oncles, vaig saber que era ell. Ens vam abraçar tan fort! No vam poder parlar; ens vam fer un tip de plorar i prou”. De vegades no calen paraules.


El pare moriria sis mesos després a Montalban, on va ser enterrat molt a prop de la tomba d’Azaña. El fill va començar a morir ara fa 25 anys, quan no va poder evitar una brutal agressió als centenars de temporers magrebins que malvivien al camp de futbol de Fraga. Els dies previs, la situació era insostenible, però “demanava ajut i m’enviaven guàrdies civils”. Va dimitir amb llàgrimes als ulls, completament sol.

El retrovisor (Segre, 15 de juny de 2017)


diumenge, 9 de juliol del 2017

La cara B del 'leridanismo'


Tot estava en ordre. El 1967 el ministre d’Información y Turismo, don-Manuel-Fraga-Iribarne la-calle-es-mía, inaugurava el Parador Nacional de Vielha i l’atzar més escrupolós feia que la senyoreta Maghy, la turista 17 milions que posava els peus a Spain is Different decidís creuar la frontera justament per Les aquell mateix any. Mentrestant, a la capital del reino, com reiteradament se li deia a la premsa tot i no tenir rei, es preparava la Fiesta Mayor del Centro Catalán de Madrid. Lleida era la “provincia madrina”. Potser li tocava. Es dedueix que cada quatre anys era així, però aquell 1967 les comarques de Lleida van ser més catalanes que mai.

El globus sonda llençat pel franquisme el 1963 des de l’Instituto de Estudios Ilerdenses per separar Lleida de Catalunya i integrar-la a la Región del Ebro va generar un rebuig inesperat. I això que costava rebatre la teoria: “El dilema que plantean en su polémica es aclarar si Lérida debe ser considerada como aragonesa o como catalana y se olvidan de que la verdad hay que buscarla en la siguiente afirmación: ni catalana, ni aragonesa, Lérida es leridana”. Però, estigués al cantó del mapa que estigués, “Lérida y toda su región natural forman parte de esta comunidad de destino en lo universal que es España, y por encima de nuestra idiosincrasia particular, los leridanos nos sentimos españoles y siempre seguiremos dando fe de nuestra fidelidad y lealtad a los intereses supremos de la Patria”.

S’havia combregat amb moltes rodes de molí, però no hi havia prou aigua al Segre per fer baixar aquesta. Operació reculada en marxa. Autoritats del règim xiulant molt fort. A Girona, un Jordi Pujol acabat de sortir de la presó i desterrat de Barcelona li fa una proposta a Josep Vallverdú: escriure un llibre sobre Lleida. Vallverdú en parla amb Josep Lladonosa, Joan Gabernet, Simeó Miquel i Francesc Porta. El resultat, Lleida, problema i realitat, un llibre silenciat pels mitjans del règim que aquell estiu es convertiria en un best-seller. Una radiografia de la realitat lleidatana en què la catalanitat ni es reivindicava, ni es posava en dubte, perquè era òbvia. Cinquanta anys que han passat sense pena ni glòria, ni reedició.

El retrovisor (Segre, 7-7-17)

divendres, 7 de juliol del 2017

Col·lecciono mosques


El forrellat es despassava de bon matí, però la porta de fusta sempre havia de deixar-se ajustada. “Que no entrin mosques”. La calor. Durant segles s’havia obeït aquesta consigna i potser per això a l’entrada de les cases sempre hi feia fresca. Els vells s’hi passarien l’estiu. Sempre asseguts en una cadira de bova, sense més distracció que una pala de matar mosques de color estrident. A mi se’m figuraven els guardians de la migdiada. Res ni ningú els destorbaria de la seua missió silenciosa i secreta. Un foraster hauria jurat que el carrer era desert, però uns ulls misteriosos l’escrutarien des de la penombra. A aquelles hores, el poble era tan inquietant com un quadre de Chirico. La letargia dels gossos contribuïa a crear una atmosfera irreal. El temps semblava deturar-se, com si la vida es concedís una treva. O potser és que a més de 37 graus només es pot sobreviure. “Un, dos, tres, pica paret”. Fins i tot la canalla jugava a càmera lenta. El nostre estiu tenia regust d’anís infernal.

El més semblant a una activitat extraescolar que coneixíem era el tedi. Orenetes que xisclen mentre planegen temeràriament. I mosques. Faltaven molts anys perquè Germán Coppini ens ensenyés a col·leccionar-ne però ja ho fèiem. Només calia obrir la porta una mica més del que era reglamentari. La fusta escalfada pel sol exercia d’imant sobre els insectes. Nosaltres hi apropàvem un pot de vidre sigil·losament i, amb un moviment ràpid de canell, aconseguíem un trofeu. Després de fer el recompte trèiem el tap. No fugien. Elles tampoc no tenien cap altre lloc on anar. Abandonaven aquella presó efímera molt lentament, com si els fes mandra emprendre el seu vol hipnòtic. Aviat se sentiria el primer motor de tractor que trencaria l’encanteri. La vida seguiria.

Són escenes remotes d’un món que ja no existeix. Los santos inocentes mirant-se perplexos l’anunci de Casa Tarradellas. L’adjectiu rural que res tenia a veure amb unes vacances de parc temàtic, sinó amb els drames més terribles concebuts per Caterina Albert. I, de sobte, algun crim atroç que ve al rescat del mite de la Catalunya profunda. La que avui respira alleujada perquè –per fi– s’ha baixat dels quaranta graus. L’estiu serà llarg i per més compte que parem, entraran mosques a casa.

El retrovisor. (Segre, 30-6-17)

dijous, 6 de juliol del 2017

'Querida Milagros'

La querida Milagros ja feia molt de temps que havia mort quan per fi han trobat la carta del soldado Adrián. Ni tan sols existeix El Último de la Fila, ja. Setanta-nou anys esperant que algú es recordés dels disset de Figuerola d’Orcau. Tremendo. Penélope hauria tingut temps d’obrir una botiga de manualitats fetes amb crochet. O de cobrir sencera l’illa d’Ítaca amb el seu tapís al més pur estil Christo. Perquè vuitanta anys –per arrodonir-ho– són molts anys. Massa. Aquells disset nois ja no són més que ossos afilerats. I tants com ells esperant que s’obri la seua fossa comuna abans no siguin terra, fum, pols, ombra, res. Els fills explicant als pares la guerra dels avis, en paraules de Manuel Cuyàs.

El mateix dia que la terra s’obria per mostrar l’horror, Luis Suárez-Carreño presentava una querella contra tres inspectors de la Brigada Politicosocial del règim de Franco. La primera individual. Em va semblar reviure un dia de la meua infància en què Franco va tornar a morir a l’hora del pati, però aquest cop sense el detall de deixar-nos en herència unes vacances inesperades.
“El señor Sancho Pan-za-za que mató a su mujer-jer-jer, porque no le dio dinero-ro-ro para irse para irse al café-fé-fé”... Era una d’aquelles cançonetes de picar de mans que incloïa una petita coreografia. Et posaves la mà a la panxa quan feies la repetició de Panza i el dit índex feia com que degollava amb infantil alegria la pobra dona. La lletra començava amb una esgarrifosa incorrecció política –en clara competència amb la d’Antón Carabina, que portava la difunta a moldre–, i anava derivant cap a l’absurd fins a l’apoteòsic clímax final, quan les dos xiquetes clavàvem un genoll al terra i ens posàvem la mà al front amb solemnitat militar per dir: “Viva Franco, viva Franco y su mujer tam-bién”. Algú va dir que hauríem de canviar el final de la cançó, perquè se’ns havia quedat anacrònic. I, forçant una mica la rima, vam seguir jugant a picar de mans, però ara ens agenollàvem cantant: “Viva Juan Carlos, viva Juan Carlos y su mujer tam-bién”. Era el que vèiem a la tele. Nosaltres només teníem sis anys, però és el que va fer tothom: passar pàgina i fingir amnèsia. I no n’hi havia prou.

El retrovisor (Segre, 23-6-17)

dimarts, 4 de juliol del 2017

Un dimecres de fa 40 anys

Vam sortir d’estudi, com li dèiem aleshores, i vam esprintar fins al ball. No era festa major, però ho semblava. Aquell dimecres el padrí feia 77 anys, i ningú no semblava recordar l’aniversari, ni ell mateix. I això que sempre ens el feia tenir present: “Meitat de l’any, meitat del mes”, deia invariablement per referir-se a la data. Nosaltres vam trobar a faltar forasters voltant el poble amb cotxes empaperats amb fotos de gent ignota. Tampoc no se sentia cap de les cançons que ja ens sabíem de memòria després de 21 dies (vint-i-un!) de campanya electoral. Habla, pueblo, habla com a hit més destacat. Els homes van plegar de la mina 4 hores abans. Tot era diferent, però avorrit, així que vam seguir jugant al joc (de paraules) de moda entre la canalla: “botem?” I botàvem. El repte absurd i temerari acabaria amb uns genolls repelats i pintats amb mercromina. Parkour rural. Al ball hi feien sessió contínua, però ens n’havíem cansat. Sobretot després de la decepció de veure entrar un grup de nois i noies que feien exactament la mateixa fila que dies enrere però van ser rebuts amb grans escarafalls. “Arribar i moldre, majors d’edat i ja podeu votar”.

La colla del 1956, “todos poetas” segons Miguel Bosé, estrenava la democràcia. Però estaven més emocionats els que a ulls nostres sí que eren, indubtablement, majors d’edat. Alguns, fins i tot s’havien de treure l’enorme mocador de roba que sempre duien a la butxaca per eixugar-se les llàgrimes. Senties frases enigmàtiques. “L’ajudo?”. L’interventor de torn no rebia les previsibles gràcies. “He tingut quaranta anys per pensar-m’ho”. Aquests eren els que es plantaven davant la taula on se servia la sopa de lletres i agafaven la papereta amb determinació. La padrina, en canvi, tenia por. Tenia tanta por que el dia que un dels cotxes cridaners –amb altaveu incorporat– li va fer entrar a casa la música de La Internacional va tancar-se amb pany i clau i va estar dies sense posar els peus al carrer. “És que ella ja la va tastar, la presó”, deien en veu baixa les veïnes sense que quedés clar si era una justificació o un retret. I a mi em semblava increïble no tenir notícies d’aquest tèrbol passat de delinqüent.

Als anys setanta passaven coses increïbles. I Jiménez del Oso era a la tele per explicar-les.


El retrovisor (Segre, 16-6-17)