dimecres, 18 d’abril de 2018

FNFF

La llei és la llei. I la llei pot ser molt severa. Un xiulet, una carota de cartró, una captura de Google Maps i un àudio dient que vols fer coses que no fas et poden portar a l’Audiència Nacional. Paracomptaré molt, no fos cas. Millor defugir el groc sediciós i vestir-se amb una capa rojigualda. No et fa invisible, com la de Harry Potter, però et tornes immune a delictes d’odi, enaltiment del terrorisme i similars. Per consultar la pàgina web de la Fundación Nacional Francisco Franco no em pot passar res. Tot és legal i com cal. Amb english version i tot per si algú que no té la sort d’habitar el país ubicat providencialment al centre del món vol saber què s’hi diu.
 
La Fundación Francisco Franco no tan sols és legal,
sinó que reconeguts intel·lectuals signen els seus manifestos

En primer lloc fan un aclariment que m’ha semblat encantador. Clar que a Alemanya no podria existir una fundació Adolf Hitler! I ho raonen: “Francisco Franco fue la antítesis de Hitler. Franco fue un católico ejemplar, y su visión del mundo era la de un conservador tradicionalista, en tanto que Hitler era ateo y su visión del mundo era la de un imperialista.” Fins aquí podríem arribar. Però la comparació amb Hitler no és el que més els amoïna. La memòria històrica és kryptonita. “Legislar sobre la historia o contra la historia es, simplemente, un signo de totalitarismo. Y es antidemocrático y liberticida.” FNFF dixit en un manifest per la història i la llibertat. I afegeixen: “Ningún parlamento democrático ni puede ni debe legislar sobre la Historia, pues de hacerlo, criminalizaría la Historia, estableciendo una checa de pensamiento único, al imponerse por la fuerza y la violencia del Estado.” Tenim la checa, però ens falta la horda roja.

Tot arribarà. Et pots adherir a aquest manifest. I sense manies. Ja ho han fet els directors de l’ABC i La Razón, l’exministre Jaime Mayor Oreja, diversos militars de graduació més alta que l’absenta negra, el president de Vox, Aleix Vidal Quadras, l’exalcalde socialista de la Corunya, Paco Vázquez, o el que va ser president de la comunitat de Madrid, Joaquín Leguina. Previsible? Potser sí. També s’hi troba un gènere curiós, el dels antifranquistes franquistes. Intel·lectuals com Andrés Trapiello, Luis Alberto de Cuenca, Antonio Escohotado o Fernando Savater. I no passa res.

El retrovisor (Segre, 13-4-18)

dilluns, 16 d’abril de 2018

Temps de maduixes

Lolita no es va deixar robar el mes d’abril. Acabava de fer quinze anys i tenia massa ganes de primavera. Els grans fugien de les bombes. Ella buscava roselles a l’horitzó. Havien marxat de casa amb tot el que van poder arreplegar i es van instal·lar en una fàbrica de licors abandonada que hi havia a la carretera de Saragossa, un edifici immens que va acollir la por de moltes famílies que no tenien cap motiu per brindar. La guerra s’havia convertit en rutina. Lolita no tenia por. De fet, mai no s’havia sentit tan lliure. Els canons no paraven. Una música sinistra que anunciava que l’aventura era a punt d’acabar, però la noia no s’imaginava com seria el final, el retorn. Fer farcells un altre cop, tornant a doblegar els matalassos que s’havien emportat de la ciutat deserta. La incògnita de saber si encara tindrien casa.
La primavera ha tornat a portar l’alegria. Res no pot
deturar-la. Tornaran les orenetes. I les roselles.

Tampoc no sospitava que els soldats arribarien a Lleida abans que ells. Lolita encara no s’havia convertit en Dolors Sistac. En l’escriptora compromesa, la pedagoga que, juntament amb Enric Farreny, desafiaria el franquisme des de les aules del col·legi Sant Jordi; l’única dona de la redacció de la revista Labor. No, encara no era un referent del catalanisme. De fet, no era ni conscient que la seua mare, de Saidí, li havia llegat aquesta llengua. Amb més de noranta anys em confessava que aquell llunyà 3 d’abril ella només podia pensar que els joves uniformats que anaven a cavall feien molt de goig. Un li va proposar d’anar a collir maduixes. “La mare em va agafar ben fort pel braç”, recordava. Sempre li venia al cap l’escena quan sentia La Trinca cantant allò d’“ai nena, si vols venir al camp a collir maduixes...” Innocència salvatge.

Aquell dia un fotògraf va immortalitzar el moment precís en què un grup de soldats franquistes entraven a Lleida per Alcalde Costa. Qui sap si un era el que s’havia intentat emportar la Lolita a l’hort, literalment. És una foto icònica. Vuitanta anys després del leridanos todos, l’historiador de l’art Alberto Velasco va trobar la imatge a eBay. Tot és a eBay. Havia fet cap als EUA. Encara tenia les marques d’enquadrament de l’autor desconegut, els segells d’agències de premsa. Un bocí d’història per 30 mòdics euros. Lolita ja no hi és, però la primavera ha tornat puntual a la cita.

El retrovisor (Segre, 6-4-18)

Estrenar president

Hi ha divendres i hi ha superdivendres. Avui n’és un. La majoria de mortals dilluns anirem a la feina, però comença la Setmana Santa i tornes a sentir aquella alegria incontrolada que et feia marxar de l’escola corrents, per no perdre ni un segon de llibertat. També passa quan sents la cantarella dels nens de San Ildefonso. Les xifres amb euros els han fet perdre ritme, però aquella lletania de números i premis que sembla no tenir fi és sinònim de l’inici de les vacances de Nadal, quan tens la perspectiva d’un munt de dies de festa per estrenar plens de possibilitats. Estrenar. Si ets de poble i tens una edat sabràs que aquest cap de setmana toca conjugar aquest verb. Pasqua no és una data fixa al calendari, però encara que caigués al març i fes fred, com passa enguany, Diumenge de Rams s’estrenava roba. El pitjor eren les sabates, les tocadures que et farien. Gila –el gran Gila– deia que la millor definició de jaqueta era “peça de roba que es posa a una criatura quan la mare té fred”. Hi havia anys, però, que fins i tot la canalla la implorava. Però el protocol era estricte. Què s’ha de fer quan estrenes? Lluir-ho. I per això nostre Senyor va inventar les processons. No es podia fer xivarri, però era divertit. Recórrer el teu micromon sabent que al darrere de les persianes de fusta hi hauria ulls escrutadors. Les llànties podien suposar la pena de mort si es produïen abans de la missa de dotze. I res d’arrossegar-se per terra, que els genolls blanquinosos són molt delators. El món estava tan perfectament endreçat que hi havia un dia concret per fer el canvi d’armari, fes fred o calor. A l’hora de dinar n’estaves tipa, de la palma que t’havia fet suar la mà. T’havies entestat que fos ben grossa i havies lamentat la decisió. Tenies vacances, però el programa d’actes era pitjor que el d’un viatge organitzat. Viacrucis, més processons, misses amb extra d’encens, dejuni... I un altre superdivendres. Un dels dies més avorrits de l’any. No ho podies dir, però ho pensaves. Divendres Sant. Ni tan sols no hi ha diaris. I tot sembla indicar que tampoc no hi haurà president. Viacrucis non stop. Triomfen les mones amb forma d’urna de l’1 d’octubre. Si jo ocupés un dels 135 escons, la dada –deliciosament anecdòtica– em faria reflexionar.

El retrovisor. (Segre, 23-3-18)

dijous, 22 de març de 2018

Taques de sang


Retrovisor
Nou anys i mig. Tres mil cinc-cents dies. Aquest és el temps que, segons les estadístiques, sagnarà una dona al llarg de la seua vida fèrtil. I això és molt. La menstruació és una part important de les nostres vides des que som nenes de primària fins que passem dels cinquanta. I no en parlem. Mai. És un tabú. El darrer tabú. Ara fa tres anys la poeta canadenca d’origen indi Rupi Kaur va publicar una fotografia al seu Instagram en què se la veia gitada d’esquena. El pijama estava tacat de sang, igual que el llençol. És una escena del tot quotidiana, però que s’amaga. Tant és així que Instagram va censurar la imatge i el cas va fer la volta al món. De sobte, la constatació que cap marca de detergent es reivindica com la millor per fer netes unes calces tacades de sang. La noia de Neutrex que ve del futur no ha sabut veure que aquí hi té un important nínxol de mercat. O potser sí però els seus caps tenen por. Una por irracional. Com si temen treure la Carrie que portem a dins.
 

La regla és el darrer tabú. Cap detergent gosa fer un anunci
reivindicant que treu les taques de sang millor que ningú

Perquè no oblidem que la carnisseria d’Stephen King comença així, amb una nena espantada a la qual li ve la regla. No és l’únic exemple de menstruació literària, però no n’hi ha gaires. Les dones ensangonades d’Apollinaire passejant per París, i algun detall anecdòtic perdut en un mar de pàgines. Com si aquests nou anys i mig no existissin. Impuresa màxima. Llegendes gore a totes les cultures del món. Aquí encara hi ha qui té record dels temps en què les mares es perdien el bateig dels seus fills si no havien passat la quarantena. En algunes esglésies de muntanya hi ha una estranya porta que flota a la paret, sembla com si hagués perdut les escales. Era la porta d’infantar, que donava a la pila baptismal. No estava pensada per creuar-la, sinó per passar-hi un nadó dels braços de la mare impura, que es quedaria al carrer, als dels padrins. En alguns pobles, la dona que no podia entrar al temple s’hi dirigia amb una teula al cap. Surrealisme pur. Era la lliure interpretació de mantenir-se sota sostre mentre durés el sagnat. Les dones de la generació de Rupi Kaur han passat moltes pantalles en molt poc temps. Fins i tot hi ha artistes que pinten amb sang menstrual. La regla, el darrer tabú, potser deixarà de patir-se en silenci, com les hemorroides.

El retrovisor (Segre, 16-3-18)

dijous, 15 de març de 2018

Estimada Rachel

Fanny Gewürz estava esgotada. Havia creuat els Pirineus a peu, de nit, per camins que no sabien on la portaven. Només tenia 19 anys, però avançava amb la determinació de qui no pot tornar enrere. Fugia de l’horror nazi. Els seus pares van morir en un gueto polonès, però els quatre germans Gewürz van escapar de l’infern. Els dos grans es van refugiar a Anglaterra, mentre que la seua bessona, Rachel, havia aconseguit arribar a Tel Aviv, al Protectorat Britànic de Palestina, tot just començar la guerra. Fanny es va quedar a França i aviat s’adonaria que aquella havia estat una mala elecció. Sentia l’alè de Hitler al clatell. El malson va acabar el 13 de maig del 1944, quan va passar clandestinament la frontera amb un grup de joves jueus. Van ser detinguts i traslladats a Sort immediatament. Encara que no ho sembli, això era una bona notícia. Una organització de suport als refugiats se’n va fer càrrec. Van ser allotjats a l’hostal Martín Cases i mentre esperaven els papers per poder sortir de l’Espanya franquista Fanny va escriure una carta.
 

Fanny ja no hi és, però la carta que li va escriure
a la seua germana bessona el 1944 per fi ha arribat al seu destí

Aquell gest tan femení de pensar en els altres. Empatia violeta. “Tinc moltes ganes de tornar-te a veure”, li desitjava a la seua germana bessona. Palestina era, literalment, la terra promesa de Fanny. Però la carta mai no va arribar. Ara fa un any, els fills dels antics propietaris de l’hostal la van trobar en una capsa amb antics documents. Havia estat donant tombs per Espanya, Portugal i Egipte i, finalment, va retornar al Pallars Sobirà. Rachel ja no es deia Gewürz, però l’historiador Josep Calvet la va trobar a Israel. Fanny havia mort anys enrere, però la seua germana ha pogut saber que l’estimava, i que li ho feia saber des d’un lloc dels Pirineus del que mai abans no havia sentit a parlar. Aquella bona gent que la va acollir, també li va guardar la carta. El projecte Perseguits i salvats ha fet la resta. Aquesta setmana, Rachel ha oblidat els seus noranta tres anys. La lletra encara infantil de Fanny li ha retornat un primavera llunyana. Per un moment ha tornat a ser Gertrud, la nena que vivia feliç a Karlsruhe (Alemanya). Els seus pares, jueus d’origen polonès, van triar un nom ben germànic per a la seua filla. Volien arrelar. No sabien que molt aviat el seu món saltaria pels aires.

El retrovisor (Segre, 9-3-18)

diumenge, 4 de març de 2018

Ulleres per mirar de lluny

Godot no acaba d’arribar. Si mai ve ens trobarà asseguts en un banc de l’andana amb la bossa de pell marró, les sabates de taló i el vestit de diumenge. Esperar és un verb que es conjuga amb el mòbil, però a Penèlope ja no li queden més aplicacions de fer tapissos per descarregar-se. I qui diu tapissos diu llaços. Godot és lluny de casa. I no està d’Erasmus. Els gallecs tenen una paraula preciosa per referir-se a la nostàlgia de la terra. La morriña va més enllà de l’enyor. És un dolor gairebé físic. És sentir que una part de tu és molt lluny d’on ets. Sempre m’emociono quan conec algú que et diu que és d’un poble que ja no existeix. Ha de ser terrible no tenir un lloc on retornar. Un lloc físic. La pàtria és la memòria però, de vegades, no n’hi ha prou. No és casual que pocs dies després de morir Machado a l’exili li trobessin un vers a la butxaca que potser no donava per bo, però és trist i lluminós a la vegada. “Estos días azules y este sol de la infancia”. Una dosi d’esperança en vena. Perquè es pot enyorar amb desesperació un cel blau i radiant. Res tan irracional com els records. La magdalena de Proust acabada de sortir del forn.
 
Els gallecs tenen una paraula preciosa per definir
l’enyor de la terra: ‘morriña’, un enyor que fa mal

Miro enrere i veig una carta a l’entrada de casa. La meua és una infància sense bústies, però amb cartes. Algunes porten una enigmàtica anotació al sobre: “Recuerdos Constante”. I aquelles paraules que per a mi no tenen cap sentit omplen de nostàlgia els adults. De gran vaig saber que Constante era un d’aquests homes desarrelats. El 1941 un pantà es va engolir La Muedra, a Sòria. I va fer cap al meu poble, on treballava de miner. I de carter. Temps de pluriempleo per desafiar la misèria del franquisme. Abans que jo nasqués la família es va traslladar a Lleida, però la Granja era el més semblant a unes arrels que tenia i, potser per això, sempre que passava per les seues mans un sobre on llegia el nom del seu poble enviava records. Ara em sembla tan poètic. És com llençar al mar una ampolla de vidre amb missatge inclòs. Quan algú tregui el tap de suro tornareu a ser dos joves despreocupats amb els somnis intactes. El temps es deturarà i el contingut de la carta passarà a un segon terme. O sigui, tot el contrari als missatges grollers que alguns companys de professió anoten a les que van a Estremera o a Soto del Real.

El retrovisor (Segre, 2-3-18)

dilluns, 26 de febrer de 2018

Fent l'orni el 23-F

Si hagués de fer un retrat robot de la transició tindria els ulls de Nadiuska, el bigoti de Tejero, les cames de Bárbara Rey i, potser, la mà estesa d’Alberti. El banc d’imatges de la memòria és de tarifa plana i no segmenta per temes, ni categoritza. Em veig saltant a la corda amb unes faldilles de quadres escocesos. “Entra albergínia, surt pebrooot”. És un matí lluminós. El sol de febrer mascara més que un calder. Però és un dia fosc, de cares llargues. De tensió. És l’endemà d’un intent de cop d’estat. No ho acabes d’entendre, però intueixes que allò és greu, d’alguna manera misteriosa. Nosaltres estàvem més preocupades per una altra cosa. Algú ho va verbalitzar: “Ho hem de confessar”. Era massa gros per callar-ho. No teníem cap intenció d’anar a la policia, però havia arribat el temut moment de parlar. Era un tema delicat i calia preparar-ho. No es podien donar versions contradictòries. L’angoixa s’apoderava de nosaltres. Se’ns acabava el temps. Que curta es pot fer una setmana quan el dissabte expira el termini per dir allò que has callat tant de temps. Ara ja no ho podíem ajornar més. Confiàvem que el mossèn no fes preguntes.
 

Trenta-set anys han passat i encara fem l’orni quan parlem del cop d’estat. I consti que Orni no en sap res 

Diríem que havíem comès actes impurs, sense més concrecions. El capellà es va esverar molt. I amb això no hi comptàvem. Va voler saber detalls. Especialment, a la quarta o cinquena vegada que sentia la història dels actes impurs. Reunió improvisada del capellà i les xiquetes pecadores. Tot havia començat un any abans en un garatge. Pòsters de GreaseStarsky & Hutch, Pedro Marín i Leif Garrett i moltes ganes de triomfar al més pur estil de Bárbara Rey, la impressionant senyora que els caps de setmana feia Palmarés. O de Nadiuska, amb aquella mirada hipnòtica. Nosaltres també volíem ser artistes. I fèiem teatre de varietats. Un dia ens vam animar. “Fem destape?” Va ser extraordinari. Un dels números consistia a cantar el Credo d’Elsa Baeza però amb unes taronges a la sina. “Creo señor firmementeeee, que de tu prodiga menteeee, todo este mundo nació...” Contra pronòstic, no vam ser excomunicades abans i tot de tastar el cos de Crist. No érem dignes que entrés a casa nostra. El capellà es va fer l’orni. No consta que cap policia l’anés a buscar. Ni a ell, ni a Orni, ni a Joaquín Reyes.

El retrovisor (Segre, 23-2-18)

diumenge, 25 de febrer de 2018

Èm damb tu!

El Tribunal Constitucional ha anul·lat la consideració de “preferent” que tenia l’occità a l’Aran. Però com deia Antoni Badia i Margarit amb relació al català, si un dia desapareix aquesta llengua no serà perquè els castellanoparlants no l’hagin adoptat com a pròpia, sinó perquè els catalanoparlants l’hauran abandonat. Cal ser una mica heroi, reconeixia el filòleg. I això que Badia i Margarit no comptava amb el 155, em temo. Hem de tenir la capa sempre planxada, que no se sap mai quan l’haurem d’utilitzar. A l’Aran necessiten capa, antifaç i marmita de poció màgica, que encara estan pitjor que nosaltres.

Però per més anticonstitucional que sigui, Mireia Boya pensa en aranès. Dimecres va fer més de 500 quilòmetres amb un parell de mudes a la bossa per si no tornava a dormir a casa. Una paraula en occità li enterbolia el paisatge: preson. La por és kryptonita de la bona. No retrec l’actitud dels que s’han arronsat, la constato. No ha de ser difícil imaginar-se que Mireia Boya també tenia por, però a més de la capa d’heroïna forçada i el parell de mudes, l’exdiputada de la CUP no es va oblidar de la dignitat quan va preparar el necesser. Res d’enginyeria sintàctica per desdir-se del que en el seu dia va defensar al Parlament.
 
Mireia Boya es va emportar dos mudes a la bossa perquè no sabia si sortiria del Tribunal Suprem emmanillada

Boya va parlar clar i castellà. “Si volen un judici polític, el tindran”, havia advertit. No estava disposada a renunciar a res. I no ho va fer. Una hora llarga de constatacions sense embuts. Sí, l’1 d’octubre es va fer un referèndum malgrat la repressió policial “i el vam guanyar”. Sí, la declaració d’independència no va ser cosmètica, sinó que buscava una efectivitat real i si es va truncar va ser “pel cop d’estat” del 155 i la imposició d’eleccions. No, a Catalunya no hi ha hagut violència. El jutge Llarena la va deixar anar sense mesures cautelars. Ella va sortir del Suprem amb un somriure i el puny alçat. Això sí, advertint que no tenia res a celebrar, perquè “encara tenen quatre ostatges”. A fora l’esperava molta gent que havia anat a fer-li costat. Entre els quals, el seu germà Jusèp, director general de Patrimoni; l’alcalde de Les, Emili Medan, i la diputada de Junts per Catalunya Anna Geli. Junts van cantar el seu himne, Aqueres montanhes, en un bar de Madrid. La vida és cara, però això no té preu

El retrovisor (Segre, 16-2-18)

diumenge, 18 de febrer de 2018

Succedani de Carnaval

Visca Santa Apol·lòòònia!”De tant en tant, alguna s’animava a fer aquest crit de guerra. Les altres fèiem de cor: “Viscaaa!” I seguíem caminant sense saber del cert on anàvem. Franco havia prohibit el Carnaval. Sí, també el Carnaval. Però es va seguir celebrant. Més o menys. Al febrer passaven coses. El dia 5, per Santa Àgueda, es feia festa grossa. Les dones casades organitzaven una funció de varietats. Vestits llampants, maquillatge excessiu... Era insòlit veure les mares fent ruqueries davant de tothom. Elles deien que podien fer i desfer, que aquell era l’únic dia de l’any que manaven. I consti que ho deien amb alegria, no amb acritud o resignació. Nosaltres també teníem una festa pròpia. Santa Apol·lònia era la patrona de les solteres, deien. Però era la de les xiquetes. Potser perquè cap adulta soltera hauria gosat reivindicar un estat civil que es considerava poc menys que una desgràcia. Consistia a disfressar-se el 9 de febrer. Fi de la festa. Val a dir que ens ho passàvem bé mentre durava el procés, però quan ja havíem vist totes la fila que fèiem i havíem rigut, començava l’avorriment. Una bossa de pipes i una tarda sencera donant tombs pels carrers del poble. “Visca santa Apol·lòòònia!” I quan fosquejava, cap a casa.
 

Franco també va prohibir el Carnaval. Santa Apol·lònia n'era un succedani fins que ens la van 'prendre' les grans

Valoració de danys de la roba, que havia de retornar en perfecte estat de revista per ser reciclada unes quantes vegades. I fins l’any que ve. Però un any, Santa Apol·lònia va deixar de ser patrimoni de les nenes i una paraula llarga que mai no havíem sentit a dir es va fer omnipresent: Carnestoltes. Les dones casades van seguir celebrant Santa Àgueda, però fent play-back. Era injust. Elles mantenien la seua festa, i nosaltres no. I encara que una rua i un ball de disfresses eren objectivament més divertits, vam trobar a faltar això de tenir un dia genuïnament nostre, ni que fos per passar-lo donant tombs i menjant pipes. I, per a acabar-ho d’arrodonir, les noies que tenien sis o set anys més es van apoderar de la santa. I els quintos van deixar de ser quintos per anar aparellats amb les apol·lònies en una altra festa en què no teníem cabuda. Ni nosaltres, ni les pipes, ni l’avorriment. Temps de voler ser grans, sense saber que per sempre més enyoraríem el pati de llimoners de la infància.

El retrovisor (Segre, 9-2-18)

dissabte, 17 de febrer de 2018

Signal

De vegades la publicitat obra el miracle i aconsegueix instal·lar-nos una gran cookie en algun racó del nostre disc dur. Per sempre. “Menjant llaminadures d’amagat? T’agrada tenir càries? Passa a rentar-te les dents!” No poso cara a la mare ni al nen golafre, però el diàleg de l’anunci de Signal resta intacte a la memòria. En castellà, això sí. El dentífric de les ratlles perfectes era molt popular fa vint o trenta anys. Potser més i tot. Aquests dies es torna a parlar de Signal, però en versió aplicació de missatgeria instantània. La més segura, diuen. I no ho poso en dubte, però per més encriptats que estiguin els textos i es compliqui la vida als hackers, sempre hi haurà algú amb pocs escrúpols disposat a exercitar els superpoders visuals i auditius que dóna la tafaneria. I, el que és pitjor, a comerciar amb trofeus de caça furtiva. I és així com hem sabut que Carles Puigdemont és humà i dubta (molt fan d’aquest tuit) i que no fa servir el mòbil d’excusa per escriure sense accents. Potser sí que l’han sacrificat, que “això s’ha acabat”. Però no cal que l’ortografia acabi també a l’escorxador. Punt per al president. No és el primer cop que es filtra una conversa privada. “Sigues fort, Luis.” Corrupció via SMS. Però ni tan sols és una qüestió tecnològica. Encara que Jaime Gil de Biedma ens descobrís ja fa molt de temps que tarden les cartes i són poc per dir allò que volem dir, ara que no en rebem, les trobem a faltar. Cartes guardades en capses de sabates, rebregades de tant rellegir-les, esgrogueïdes per l’implacable pas del temps. Cartes antigues com la que li va enviar el soldado Adrián a la seua querida Milagros. En algun cas va ser tot el que va quedar d’aquells nois de sintaxi barroca i plena de formalismes que dosificaven els seus sentiments perquè un home no es podia permetre el luxe de tenir-ne.
Un dia llunyà, uns nens van trobar un d’aquests tresors epistolars amb olor de càmfora. Hi havia tantes cartes que se’ls va ocórrer fer-se passar l’avorriment jugant a fer de carters. Aleshores, ni els nens portaven motxilla ni els treballadors de Correos carro de la compra, així que es van penjar la cartera que els unia i van deixar una carta a cada casa del poble. Hi ha terratrèmols de magnitud 9 que no causen tants estralls com aquella innocent airejada d’intimitat.

El retrovisor (Segre, 2-2-18)

dijous, 15 de febrer de 2018

La Lola del Felip del Ton

Acabava de complir 18 anys quan va esclatar la guerra. La Lola del Felip del Ton d’Alcoletge no en sabia res de política. A casa eren pagesos, votaven la dreta i anaven a missa. Ella no hi patia gaire, però el mestre del poble la va animar a formar-se com a infermera, ja que morien molts nois que no rebien assistència al front. Aquella jove ingènua que sempre s’havia pensat que els comunistes eren els que netejaven les comunes va fer cap a Lleida, es va afiliar a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya i se’n va anar al front d’Osca com a sanitària. “Era l’única roja de la família”, li va explicar a Montserrat Roig. Havia agafat les regnes de la seua vida i no les pensava soltar. La guerra li va fer posar la directa. Tenia una criatura de 3 mesos quan la van tancar en un camp de refugiats francès. La nena només va sobreviure 15 dies al fred insalubre de la platja. L’exili començava amb un malson, però ella estava disposada a sobreviure. Encara no havia fet 20 anys i se sentia amb forces per seguir. Diuen que quan va sortir d’Argelers es va dedicar a formar maquis. Fos com fos, el 1942 va ser detinguda i empresonada i dos anys més tard, deportada a Ravensbrück, un camp d’extermini nazi per a dones. “Vaig pensar que no en sortiria mai, d’allà”. De l’infern. Olor de carn cremada i plors apagats de nens que passaven gana. I enmig d’aquell horror, una nit es va trobar el llit ple de flors. Les companyes de barraca es van dedicar a collir-les d’amagat per regalar-li un instant de felicitat a aquella noia que feia 26 anys. La solidaritat les mantenia unides, com recorda la seua companya Neus Català, infermera com ella, que vestia el mateix pijama de ratlles. Al camp la coneixien amb el cognom del seu marit. Lola Casadellà es va convertir en Dolors Gener sense deixar de ser la noia del Felip del Ton, per més lluny que quedés Alcoletge. I més quan va retrobar-se enmig d’aquell horror amb la Mimí, a qui havia conegut als temps llunyans en què es formava per fer d’infermera a Lleida. La terrible visió de Noemí Suchet, la seua estimada Mimí, penjant d’un ganxo d’escorxador amb els ulls esbatanats la va acompanyar per sempre més.

El retrovisor (Segre, 26-1-18)

dimecres, 24 de gener de 2018

Zoido i Massiel


No he trobat l’autoria de la frase, però es deia. “Amb Franco vivíem millor”. Tela. Vázquez Montalbán li va donar el tomb. Potser la nostàlgia de la joventut feia creure a una generació que contra Franco es vivia millor. I no, ni això. No es vivia millor de cap manera. Ni tan sols provo de justificar l’afirmació: seria un insult al lector. Però em cau a les mans un diari del gener del 1968. Si a París encara no s’havia prohibit prohibir, no cal que la imaginació arribi al poder per visualitzar el franquisme en blanc i negre fent esforços maldestres per semblar mig modern. Amb un Spain is different colava tot. O s’intentava. Paradores Nacionales a discreció, sueques torrant-se al sol... A Llessui aquell gener van estrenar estació d’esquí. Era una de les poques notícies pàtries amb llicència per sortir al No-Do. Eren mals temps per a la informació, malgrat tenir un ministeri del ram: el de don Manuel Fraga. Els diaris feien el que podien. Molts teletips a portada, així era més difícil trepitjar cap ull de poll. Que si cinc secretàries de WH Cot regalaven mitja hora a l’empresa per ajudar a recuperar l’economia britànica, que si el doctor Barnard feia el segon trasplantament de cor a Sud-àfrica... I, de sobte, apareix Joan Manuel Serrat, l’escollit per representar Espanya a Eurovisió. La resta és història.

Serrat renunciaria al festival el 25 de març perquè no se’l deixava cantar en català i s’iniciaria l’operació Massiel. La maquinària diplomàtica del règim es va assegurar que el La, la, la fos un èxit. Segurament, la broma no va costar tan cara com l’1 d’Octubre i, com a mínim, ningú no va prendre mal. Si ho rescato de l’hemeroteca és perquè el 1968 (el 1968!) RTVE subratllava en un comunicat que, malgrat fer fora Serrat, “s’actua amb el més gran respecte envers una llengua que forma part del patrimoni cultural de la nostra pàtria”. I, de sobte, els fatxes d’“amb Franco vivíem millor” em semblen uns visionaris que van saber intuir que es faria una involució fins a tal punt que hi hauria diputats el 2018 que no respectarien l’himne de Catalunya al Parlament. O que un govern es gastaria un pressupost superior al que té la Universitat de Lleida per donar garrotades a tort i a dret per impedir un referèndum. Bé, per tractar de fer-ho que, a sobre, no ho van aconseguir.

El retrovisor (Segre, 19-1-18)

dijous, 18 de gener de 2018

#MeToo


Franceses a banda, el moviment #MeToo ha trasbalsat el món. Fa poc em deia un amic que l’havia sorprès molt comprovar quantes dones properes deien “jo també”. Estava convençut que això era com la loteria. I no tan sols perquè fos una qüestió de (mala) sort, sinó perquè encara que tothom coneix algú que coneix algú que li ha tocat, és estadísticament poc probable explicar l’experiència en primera persona. I no és el cas. La majoria de dones podria oferir un llarg repertori d’abusos i vexacions al llarg de la seua vida. I això anant tot bé de poder-ho explicar. És, precisament, aquesta quotidianitat el que esgarrifa. La naturalitat amb què una xiqueta acceptava amb resignació que si portava faldilles algun nen les hi apujaria en contra de la seua voluntat. Segurament ell no pretenia res més que fer-se el pinxo.

Anys després la broma que a tu no et faria gràcia seria sentir una fuetada a l’esquena quan algun milhòmens amb borrissol sota el nas et desbotonés els sostens. Com que aquestes escenes infantils formaven part de la normalitat més absoluta, la futura dona ja s’anava preparant per al que entomaria poc després: les grolleries. Comentaris literalment fastigosos i molt intimidatoris pronunciats per un home de qualsevol edat i condició social que, de sobte, se t’apropava molt al carrer, com si a banda de fer-te saber quins eren els seus baixos instints, volgués assegurar-se d’haver-te espantat. Xavier Miserachs va immortalitzar l’agressivitat verbal d’aquest moment amb la foto coneguda com El piropo. L’educació sentimental de Flaubert es completava quan algú t’incomodava d’una manera tan subtil que un u per cent de tu dubtava si aquell home era conscient que havia envaït el teu espai vital. Aprenies a viure amb les alarmes sempre activades. I a callar. Perquè intuïtivament sabies que dir res et situaria davant una immensa diana i hi hauria barra lliure de dards.

Posem que trobes feina a les rebaixes quan encara estàs estudiant. Un company amable i diligent s’ofereix per acompanyar-te al magatzem per ensenyar-te on són les camises que no trobes en aquell univers de capses de cartró. La informació no et sortirà de franc. També ens ho havien ensenyat de petites: “...las niñas bonitas no pagan dinero...”. Però pagaven. Era pitjor la por que la grapejada matussera.

El retrovisor (Segre, 12-1-18)

dilluns, 15 de gener de 2018

Tres reixos i una tartanya

Sembla una història de la postguerra. Qualsevol dia anterior als anys noranta que transcorregués en un poble de mil habitants queda molt lluny del present. Eren els temps en què hi podia haver un abisme generacional entre persones nascudes un mateix dia. Tot depenia de l’on, més que no pas del quan. La meua infància s’assembla poc a la que van tenir les meues amigues de Lleida, o de Barcelona. Dia de Reis. Un dels dos que hi havia. Al calendari només el 6 es vestia de roig festiu, però a l’agenda desvagada dels que gaudíem de vacances eternes, el dia D era avui.

Els nens de ciutat se’n van a dormir amb la incertesa de si Ses Majestats compliran. No vull ni imaginar-me com ha de costar aclucar els ulls sabent que d’un moment a l’altre els Reis faran cap a casa teua. Als pobles no hi ha tanta feina a fer i, potser per això, quan acaba la cavalcada Melcior, Gaspar i Baltasar comencen a repartir regals. I res d’intermediaris: en persona. I, si calia, te’l feien arribar al balcó d’on t’ho miraves, perplexa. Encara es fa a molts pobles. L’endemà era una nosa. Et feien mudar i recórrer les cases dels parents propers, per si els Reis hi havien deixat alguna cosa per a tu. Que això sempre era un epíleg interessant, però després de la teua particular cavalcada amb les sabates incòmodes dels diumenges, cap a missa.

Els protocols socials eren tan estrictes com els de la Nova York del segle XIX que descriu la veu en off de L’edat de la innocència. En versió rural i sense coberteria de plata, això sí. Per més que em volgués quedar a casa, no podia. No pertocava. I per si no fos prou el suplici havies d’arrossegar amb tu els germans petits. La meua tenia dos anys i no estava massa al cas de la cerimònia. TV3 encara no havia uniformitzat la llengua i el català normatiu del mossèn no era el que nosaltres parlàvem. De cop, ma germana va interceptar una paraula ampliada per la megafonia del temple que va semblar embogir-la. “Max? Max!” I per a la meua desesperació es va posar a cantar una cançó del repertori de La abeja Mayadedicada a una tartanya, cuc de terra en versió fabriana. I no, el capellà no havia dit res de Max, sinó dels Reis Mags, que per a nosaltres encara eren els Reixos, sense que calgués cap adjectiu. El dia és avui, definitivament.


El retrovisor (Segre, 5-12-18)

diumenge, 14 de gener de 2018

"Si has de venir"


La boira va ser fidel a Màrius Torres. Un fred humit ens apropava al dolç àngel de la mort quan es va inaugurar, ara fa vint-i-cinc anys, una escultura als peus del Canyeret amb l’efígie i les mans de l’il·lustre poeta. Malgrat tot, una gentada. Era l’any dels prodigis. Les Olimpíades, l’Expo, l’alta velocitat... La festa a Lleida va ser més modesta. Salvador Escudé va impulsar des de l’Ateneu l’Any Màrius. S’hi van sumar totes les institucions, però el cinquantenari de la mort del metge que feia versos, com ell es definia, va ser, sobretot, un aniversari popular. “Que quan arribi el gener no s’oblidi el seu record.” Era el desig amarg dels seus germans. I així ha estat.

Avui es compleixen 75 anys de la tristíssima mort de Màrius Torres al sanatori de Puig d’Olena. Havia perdut la guerra. Era lluny de casa. La família, a l’exili. Només tenia 32 anys. Ni tan sols havia tingut temps de publicar els seus poemes. “A nosaltres ens queda tota una vida per davant. ¿Què els queda a ells? [...] A ells ja no els queda sinó l’esperança d’una victòria que, al pas que van les coses, potser no arribaran a veure; Pompeu Fabra ja té setanta-tres anys.”

Li ho havia escrit Joan Sales un any abans. Figurava que tenien tota la vida per davant, però Màrius Torres del futur ja només en podia esperar una incerta glòria. “Si has de venir, més val que vinguis ara. Ara no temo el teu bes glacial.” Resulta commovedor el “si has de venir”. Hi ha un bri d’esperança en aquest condicional. Potser la mort l’oblidaria, com havien fet els déus. A les cartes que es van escriure Joan Sales, Màrius Torres i Mercè Figueras es va gestar la gran novel·la catalana sobre la Guerra Civil. Des de Puig d’Olena, les notícies de l’exterior devien resultar això, pura ficció. Era massa dolorós acceptar el triomf del braç potent de les fúries. El 29 de desembre de 1942 el doctor Saló i les monges Soledat i Josefina van acompanyar el poeta que encara no n’era en el seu traspàs. Ja no queda ningú viu que en tingui record, però avui es llegiran versos de Màrius Torres als peus de l’escultura que se li va dedicar en complir-se 50 anys de la seua mort. Com va vaticinar Sales, a propòsit de La ciutat llunyana, “amb quanta emoció el llegirà d’aquí a cent anys la nostra descendència”.

El retrovisor (Segre, 29-12-17)

dissabte, 13 de gener de 2018

De quan teníem sort

La frase em va fer pensar. “Tenir sort no és que et toqui la loteria. Si n’has comprat, és una possibilitat real. La sort seria trobar un dècim premiat en un carrer buit.” D’acord, era un home pessimista en grau superlatiu. L’ampolla, sempre mig buida. No sé com va portar el seu cor delicat el recompte d’ahir. Jo escric aquestes ratlles sense saber qui ha guanyat ni qui ha perdut, sota una boira tan densa com en els meus records d’infància. Encara existia el silenci, aleshores. Es podia anar pel carrer sense haver de patir l’omnipresent fil musical amb nadales tristes i ensucrades. El so de l’hivern sortia d’una estufa de llenya. Segur que ara es fan podcasts amb el crepitar de les soques, suau, somort. De tant en tant, el tronc vençut pel foc que es rendeix i es deixa caure amb un cop més sec. Hi havia un dia, però, en què s’engegava la tele de bon matí. O la ràdio, tant era. De totes les cases s’escapava la cantarella monòtona dels nens de Sant Ildefons que anunciava les vacances de Nadal. Matí de pijama. Tenia alguna cosa de màgia, aquella invocació de la sort. Era un programa sobiranament avorrit, però hipnòtic. El preludi d’unes setmanes meravelloses en què només passarien coses bones. Una estranya sensació de confort ho envaïa tot, com l’olor de benestar que desprèn l’olla del brou. Com quan t’apropaves tant a l’estufa que la roba cremava en contacte amb la pell. Una temerària mania que compartia amb la Jo de Louisa May Alcott, el meu primer referent. Mai no ens va tocar res, però el 22 de desembre era el meu dia de la sort. Ara passo pel mercat de Santa Llúcia i veig tions amb barretina que somriuen. Uns tenen la cara plana i d’altres fan un morro de senglar. El nostre tronc no era antropomòrfic. Era una immensa soca de presseguer retorçada per algun cop de cerç; plena de forats de totes mides que donaven versemblança a les infinites possibilitats de defecar regals després d’una estricta dieta de pa i mandarines. Primer, però, s’havia de refer del fred que havia passat a les golfes, quan hivernava amb la falsa aparença d’un arbre mort. Suposo que d’això se’n diu nostàlgia. O potser és que he fet una carta als Reis molt curta i estic nerviosa per saber si em portaran el que demano. És groc.

El retrovisor, (Segre, 22-12-17)

Oblidar-ho tot

El segle XX va arribar a la Vall Fosca l’any 1912, quan tres mil homes van obrir-li camí a pic i pala. Literalment. En només noranta dies es va remuntar el riu Flamisell. De la Pobla de Segur fins a Capdella, on es construiria la primera central hidroelèctrica del Pirineu. En aquest paisatge de postal va viure durant molts anys un home que de carreteres en va fer moltes. Joaquim Barbal va néixer a Rialp el 1925. Tenia onze anys quan va esclatar la Guerra Civil. Els militars premien el gallet, “però qui assenyalava i qui denunciava era la gent del poble”, advertia al documental Les fosses del silenci. Ell mai no va oblidar qui va fer que el seu pare acabés a la presó de Miranda de Ebro i el seu oncle fos afusellat a la Guixera de Sort. Era prou gran per ser conscient de les barrabassades que va fer Antonio Sagardía, el carnisser del Pallars. A ell fins i tot se’l van emportar del costat de sa mare, no fos cas que li inoculés el virus de la rojor. Quan les purgues franquistes se’ls en van anar tant de les mans que ja no els quedaven mestres, aquell xicot, que era llest, va acabar fent classe a criatures que no eren gaire més joves que ell. Després, quan tots els alferes i afectos van estar col·locats davant de la pissarra que coronava el Sant Crist amb Franco i José Antonio a banda i banda, el van posar a treballar fent carreteres, la mateixa feina que havia fet el seu pare abans de ser inhabilitat. Era, gairebé, com fer d’explorador. Als pobles on no hi havia fonda fins i tot havia de fer nit en cases particulars. Això li va permetre conèixer la profunditat de l’ànima humana. Ell arribava on ningú ho havia fet abans. 

Lector voraç, en jubilar-se es va dedicar a escriure. A recordar-ho tot. Els dits que colpejaven les tecles de la màquina d’escriure tornaven a trucar a la porta de personatges que pertanyen a un món que ja no existeix. El 2004 va donar per acabat el darrer manuscrit. Aquell mateix any li van diagnosticar Alzheimer i ho va oblidar tot, com es van desdibuixant les carreteres del Pallars que ell va ajudar a construir i ara porten a pobles abandonats. “Tots hauríem d’escriure el que vam viure i veure l’1 d’octubre”, em deia recentment Liz Castro a propòsit del dia del referèndum. Preservar la memòria per quan ja no en tinguem.

El retrovisor (Segre, 15-12-17)

divendres, 12 de gener de 2018

Un cel groc


El cel d’Alguaire és groc. Ahir (*), almenys, ho semblava, i això que era nit tancada. Una lluna quasi plena vigilava un pàrquing atapeït de cotxes. El termòmetre ballava dels quatre als cinc graus sota zero, sense acabar de decidir-se. Cinc en punt de la matinada i la cua a l’aeroport feia tants giravolts que no se sabia ben bé on començava i on acabava. Més de sis-centes persones omplien tres avions amb una mateixa destinació: Brussel·les. Voluntaris fent la proesa de posar ordre en aquell caos, estelades, pancartes, motxilles amb el kit bàsic del manifestant, bufandes de llana de gruix generós... semblava un Onze de Setembre canviat d’hemisferi. El cel s’encenia a l’horitzó. (Le ciel flamboie de Brel: tot portava a Bèlgica.) Una albada de les que tothom intenta caçar amb el mòbil, com àvids lepidòpters que es troben una estranya papallona amb totes les gammes del rosa. Però tant era el que vèiem amb els nostres ulls, ahir el cel era groc. Tot era groc. Brussel·les era groga per més gris que es mostrés l’horitzó. El Manneken Pis no era la nostra prioritat. Ni Tintín, ni Magritte. Per més que em dolgués perdre-me’ls. No, nosaltres no anàvem a fer turisme, sinó a fugir del 155. A donar escalf al president de la Generalitat i als consellers que l’acompanyen a l’exili. Exili. Presó. Són paraules que desprenen aroma de càmfora. Les feia al fons del bagul dels temps foscos. Anacronismes amb un punt èpic, fins i tot romàntic. Fals. Són paraules tristes que embruten l’ànima.

Potser per això el vol de tornada va ser més silenciós. L’adrenalina anava a raig, però el fred de la capital belga, la pluja i el vent que l’accentuaven havien glaçat alguna cosa més que els ossos. Teníem moltes coses per pair. Massa. Ens arriben al mòbil imatges que no havíem vist malgrat que hi érem. Formàvem part de l’arbrat que fa un bosc. Una estranya sensació de tristor, més que no pas d’eufòria. No pot ser un èxit haver de fer 1.300 quilòmetres per veure el cap de llista de Junts per Catalunya o la cap de llista d’Esquerra per Lleida. És, més aviat, un fracàs. Una pena molt gran que arribava fins a Estremera i a Soto del Real. Em van venir al cap els grocs d’Albert Espinosa, la gent amb qui connectes d’una manera molt especial.


(*) El retrovisor (Segre, 8-12-17)

El noi dels ulls blaus

Hi ha retrovisors que tenen epíleg. Som ionquis digitals, i jo me’n queixo de tant en tant, però beneïdes xarxes socials. Recapitulo. Fa cosa d’un parell de mesos vaig dedicar un article a Pilar Duaygües, una noia nascuda a la Seu d’Urgell que quan era a punt de fer 15 anys va començar a escriure un diari. Feia poc que la seua família s’havia traslladat a Barcelona. “Molt avorrida a casa, sense cap novetat, com sempre”. Al cap d’uns mesos, la desperten uns trets a les cinc del matí. Havia esclatat la guerra. Així es titula, precisament, el llibre editat per Tània Balló i Gonzalo Berger: Querido diario: hoy ha empezado la guerra (Espasa). És un relat commovedor. No hi ha èpica. És la guerra trista, real. La vida rutinària d’una adolescent que alterna amb naturalitat les classes i els bombardejos. Que ha de fer llargues cues per aconseguir menjar, però que va al cine cada setmana. És la por en veure “els pirates de l’aire” amb la greu gammada, però també la descoberta de l’amor en els ulls blaus d’un noi. Dijous, Sandra Balsells, que durant deu anys va documentar gràficament el desmembrament de l’antiga Iugoslàvia, advertia a la taula rodona sobre els valors ètics i informatius del fotoperiodisme que va acollir el Museu Morera que la guerra és aquest contrasentit. La vida obrint-se pas entre la mort, contra pronòstic. La seua reflexió em va retornar el record de Pilar Duaygües i vaig anar directa a l’entrada que va fer el 30 de novembre de 1937. Un viatge en el temps de vuitanta anys. No va ser un bon dia. Van cridar a files el xicot que tant li agradava. “Que tingui molta sort, molta, moltíssima”. Diu que s’estima més que marxi a França “i no veure’l més” si l’alternativa és que vagi a la guerra, “perquè allí patirà i potser...” Uns punts suspensius esgarrifosos. Aquell Nadal “no se celebra res”. Fa neteja. Total, “de torrons no se’n troben”. 
El diari s’acaba quan les tropes franquistes entren a Barcelona, així que ens quedem amb la incògnita de si el noi dels ulls blaus va tornar sa i estalvi. Tenia un nom poc freqüent i no me’n vaig estar d’estalquejar-lo. Em va sortir un perfil d’Instagram que coincidia i sense pensar-m’ho massa, vaig llençar al mar digital una ampolla amb missatge. Era el seu nét. Màgia dos punt zero.

El retrovisor (1-12-17)

dijous, 11 de gener de 2018

Tres creus


És un malson recurrent. Un perill ens amenaça i no ens surt la veu quan intentem demanar auxili, ni ens responen els peus quan en volen fugir. La por paralitza. La por és una arma carregada de passat. L’escarment del gat escaldat que fuig de l’aigua freda. Fa deu anys, quan en feia 70 del terrible bombardeig del Liceu Escolar de Lleida, es va estrenar el documental El braç de les fúries, de Jordi Guardiola i José Carlos Miranda. La historiadora Conxita Mir era a segona fila, absorta. Coneixia bé els fets, però una frase solta sentida en boca d’un dels testimonis de la barbàrie feixista li va disparar totes les alarmes. “Quan vam tornar al cementiri ja l’havien posat a la fossa, sense taüt ni res. Ens van dir que era per higiene...” Fossa? On era aquella filera inacabable de cadàvers de criatures que va fotografiar Agustí Centelles? Colo falca: imprescindible l’exposició que dedica el Museu Morera a aquest fotoperiodista.


L’endemà a primera hora Conxita Mir va anar al cementiri i es va fixar en tres creus antigues que portaven data del 2 de novembre de 1937. Tres úniques creus prop del monument als caiguts. Segurament, marcaven el lloc on es va donar sepultura precipitada a les més de 200 víctimes mortals del bombardeig, entre les quals, mig centenar d’alumnes del Liceu Escolar.


I per què només tres creus? La resposta més plausible és una paraula monosíl·laba de tres lletres: por. Per entendre-ho, la mateixa Mir firma juntament amb Albert Rafael Cots i Gabriel Ramon-Molins el llibre Tenien nom. Prop de mil pàgines que recullen les 15.000 víctimes de la repressió franquista a les comarques de Lleida entre 1938 i 1963. És esgarrifós. Represàlies de tota mena. Presó, consells de guerra, expedients, multes, funcionaris purgats... No és difícil imaginar-se la psicosi amb la qual es vivia. Tothom era culpable fins que no es demostrava el contrari. I la por feia taca d’oli.


Arribava a tot arreu. En un poble com Juncosa, que tenia 1.100 habitants als anys trenta, es comptabilitzen 106 represaliats, gairebé un 10% de la població. Tenien nom. I els seus no el van oblidar. Però el deien en veu baixa. I el xiuxiueig va acabar sent inaudible. Penseu-hi quan us autocensureu un tuit. La por, que torna.

El retrovisor (24-11-17)

Cassoles perplexes

Vam improvisar un sopar informal, d’aquells que deriven en una agradable sobretaula. Potser sí que el procés ha trencat moltes famílies, que hi ha molts germans com Vicenç i Enric Millo o Manuel i Giovanna Valls; pobre avi Magí! Però el que és indubtable és que el procés ha destronat el temps com a tema de conversa. D’això parlàvem, també, encara que fos la literatura el que ens havia reunit. De cop, cassolada monumental. Feia hores que no mirava el mòbil.


El carrer Major de Lleida emmudeix quan tanquen les botigues, però aquell dilluns bramava. Vam escurçar pel carrer la Palma, ple de cases de tancades. I més gent als balcons. Carrer del Bisbe, Rambla d’Aragó... cassoles in crescendo. I, en arribar a Balmes, la bogeria. No, definitivament, passava alguna cosa. Una furgoneta de la Policia Nacional s’havia aturat just a l’alçada d’Òmnium. El veïnat picava amb tapes, mans de morter, culleres de fusta... Era evident que mentre nosaltres arreglàvem el món a La impremta algú ens l’havia espatllat. Vam seguir fins a casa amb una barreja de perplexitat i intriga. La cassolada no s’acabava. A cada passa semblava que s’hi sumés algú més.
 
Tenia festa i vaig decidir fer vaga de mòbil. Ho necessitava. La cassolada va fer les funcions d'herald.

I ho vam saber: “Els han tancat a la presó!” El plural portava un subjecte incorporat. Aquell dia declaraven a l’Audiència Nacional el president d’Òmnium, Jordi Cuixart; i el de l’Assemblea Nacional de Catalunya, Jordi Sànchez. Ahir va fer un mes (*) encara em dura la incredulitat d’aquell vespre. Potser sí que també hi havia ràbia i indignació, però si he de ser sincera, això va anar sortint amb els dies. Primer no, perquè no m’ho podia creure: no tenia sentit.


I encara no s’havia aplicat el 155, ni s’havia empresonat mig govern, i l’altre mig a l’exili. No, encara havíem de veure rajos-C brillant en la foscor prop de la Porta de Tannhäuser. Fins al 16 d’octubre pensava que no hi podia haver una història penitenciària més absurda que la d’un oncle meu de Fraga que quan ja s’havien celebrat els 25 años de paz i era a prop de la jubilació, es va convertir en pres de guerra. Altre cop. El van tancar els mateixos franquistes que l’havien alliberat a finals dels 40 perquè devia uns mesos de condemna, li van dir. La llei és la llei i lletanies d’aquestes que tornen a estar de moda.

(*) El retrovisor (Segre, 17-11-17)


El nen que va véncer la por

Als catorze anys es va emancipar legalment dels seus pares, i això que eren els temps en què no s’era major d’edat fins als 21. Hi tenia bona relació i va seguir vivint amb ells, encara que fos un esperit lliure. Volia tocar el cel amb les mans i no dubtava a fer els cims més alts per apropar-s’hi. Malgrat el que diguessin els papers, era un nen. Pujava parets vertiginoses, però tenia por, una por terrible a la foscor. Si se li feia de nit al carrer, s’esperava que passés algú en direcció a casa seua per seguir-lo a una distància prudencial.


La passarel·la sobre les vies del tren no era tan inhòspita acompanyat. Un cap de setmana d’escalada li van fallar els companys d’excursió. Era un dia d’hivern, de boira densa. Ho tenia tot en contra, però va decidir enfrontar-se als seus fantasmes i anar igualment al Montsec. Va fer nit a la balma de la paret de l’Os, sobre el pantà de Sant Llorenç de Montgai.

Quan la negror més absoluta semblava haver-se engolit el món, es va posar dins del sac i, contra pronòstic, va dormir. El va despertar la claror d’una albada irreal, lluminosa, de colors vius. Va agafar la càmera que sempre anava amb ell i va disparar a l’horitzó, gairebé per instint. Mai més va tenir por a la foscor. En aquella foto havia capturat alguna cosa més que un paisatge. Aquell petit Prometeu havia gosat robar el sol als déus per compartir-lo amb els mortals fent-se fotògraf. Recentment van enganxar aquest tros de memòria amb esparadrap a les parets del Cercle de Belles Arts. Perquè Llorenç Melgosa no exposa fotos, sinó records. Fellini posa títol a aquest viatge als setanta. Amarcord és un retorn als inicis dubitatius.


Una mirada al passat sense el filtre de la nostàlgia. Hi ha experimentació. Hi ha tècnica. Però, sobretot, hi ha veritat. El moment precís en què una noia li va trencar el cor i ell se’n va acomiadar retratant-la de lluny, sense dir-li-ho. Quaranta anys més tard, Melgosa va obrir el calaix de la memòria per portar aquests instants a l’Espai Grau Pujol de Guissona, ara fa un any. Ella, que feia molt de temps que no vivia a Lleida, ho va saber. Van contactar. L’exposició que s’inaugura avui a Lleida es completa amb els records de la noia que va ser retratada de lluny, gairebé d’amagat, una tarda llunyana dels anys setanta. Pura màgia.

El retrovisor (Segre, 10-11-17)