dijous, 1 de novembre del 2018

La noia del tren

Es deia Antònia. Antònia Molí. No sabem d’on venia. L’octubre de 1918 viatjava a bord del tren correu que feia el trajecte entre Sant Sebastià i Lleida, d’on era filla. No va arribar mai a casa. La noia va morir prop de Montsó. El pànic es deuria apoderar del vagó. Tothom que tossia seria considerat culpable fins que no es demostrés el contrari. L’Antònia havia pujat malalta al tren. Oficialment, va patir un “col·lapse cardíac”, segons publicava la premsa. En realitat, va ser una dels 50 milions de víctimes que es calcula que es va cobrar la grip arreu del món. “Va pujar malalta al tren”, s’advertia. No era una grip qualsevol. La tardor de fa un segle van detectar-se els primers casos del que passaria a la història com la grip espanyola, però ni havia començat a la península ni va ser més mortífera a l’Estat que a cap altre racó del planeta. El gentilici és ben curiós. Som a les acaballes de la Primera Guerra Mundial. Informar dels estralls causats per la grip proporciona una informació a l’enemic que es pot girar en contra nostre, així que s’opta per l’omertà i se silencia. A Europa, que aleshores era el melic del món, només n’anaven plens els diaris espanyols, perquè era territori neutral, i d’aquí que la grip s’associés a l’únic lloc on se’n parlava. Paradoxalment, als titulars de l’època era anomenada grippe, que és com es diu en francès i alemany. El segle XX es presentava en societat amb tragèdies a l’engròs. A Lleida, la gran riuada del 1907 s’ho va emportar tot menys la misèria. Hi havia moltes esperances dipositades en el novecento, però l’enfonsament del Titanic, la Gran Guerra i, després, la grip avançaven que seria un segle complicat. Va ser una pandèmia sense precedents. Només a Lleida es van expedir 107 certificats de defunció per grippe. La majoria (un 72%) persones joves, com la passatgera del tren correu. Hi havia tanta psicosi que en alguns pobles es va fer emmudir els campanars perquè el toc de difunts desmoralitzava la població. A Cervera, fins i tot es va prohibir d’anar al cementiri per Tots Sants. No era cap exageració. En una sola nit van morir set nens de la Inclusa, a Lleida. El virus actuava amb una gran rapidesa. De vegades, era qüestió d’hores. La memòria és fràgil i ara hi ha qui, podent, no es vacuna.

El retrovisor (Segre, 19-10-18)

dimecres, 31 d’octubre del 2018

La intempèrie espantosa

Només fa trenta anys que la Casa de Maternitat de Lleida va tancar la porta gegantina, insòlita, desorbitada. No costa gaire posar-se en la pell d’un nen que la creuava per primera vegada. Te l’imagines apujant el cap per mirar d’abastar aquella aclaparadora immensitat, recorrent un laberint de passadissos que se li farien eterns agafat de la mà d’una monja. Potser plorant. Fent-se gran abans d’hora. Però, com escriu Joan Margarit al poemari Casa de misericòrdia, “la intempèrie era molt més espantosa” i potser per això alguns dels antics usuaris recorden aquells dies llunyans amb una certa nostàlgia. Des del setembre del 1988 que la Casa de Maternitat és història. Deu anys més tard, el majestuós edifici es convertiria en la Biblioteca Pública de Lleida. A pocs metres, encara continuava en actiu l’hogar, que era com els interns anomenaven la Llar de Sant Josep, on anaven els nois de la Maternitat a aprendre un ofici. El maig del 1996 es va posar punt final a aquesta institució benèfica de la Diputació on avui s’alça el Museu de Lleida. “Nosaltres mai ens podrem mirar aquests edificis com la resta de gent.” El nen que m’ho explicava ja està jubilat. No era orfe, com tants d’altres companys. Tenia sis anys quan va haver de deixar enrere el poble perquè sa mare estava malalta. El segon diumenge de cada mes l’anava a veure el pare. “I jo content, perquè sempre em portava menjar.” Optimista de mena, deia que poca gent tenia calefacció i es dutxava amb aigua calenta en aquells anys de postguerra. Biografies tremendes. Un altre d’aquests nens que ronden els 70 recordava amb esgarrifosa precisió el dia que una tieta el va pujar a cavall d’una bicicleta per deixar-lo a la Maternitat. Tampoc no era orfe. “La mare es pensava que era vídua de guerra i va iniciar una relació amb el que seria el meu pare. Però el marit va tornar per sorpresa i els dos fills nascuts fora del matrimoni fèiem nosa.” Al cap de sis anys, com si res no hagués passat, els van reclamar. “Va ser un cop, perquè pensàvem que era la fi del malson i només ens volien per fer d’esclaus.” Un dia se’n va cansar i va aviar els conills de la granja familiar perquè el retornessin a la Maternitat. Definitivament, la intempèrie era més espantosa.

El retrovisor (Segre, 12-10-18)

dilluns, 29 d’octubre del 2018

La balança dels Balek


Al poble només hi havia una balança, la dels Balek. Estava prohibit per llei tenir-ne una a casa des de feia tants anys que ningú ni es plantejava el perquè. La canalla anava a buscar bolets, herbes o llavors de rosella al bosc i ho portava a pesar al castell. Quan la balança s’aturava a la ratlla negra la senyora donava uns penics als nens i, si estava de bones, un caramel àcid de propina. El 1900 l’emperador va donar un títol nobiliari als Balek, que es van convertir en Balek von Bilgan i, per celebrar-ho, van regalar un paquet amb mig quart de quilo de cafè de Brasil per a cada família del poble. El xiquet va anar al castell a buscar el cafè que li tocava als de casa seua i el de tres veïns més. Es va quedar sol davant de la balança amb mig quilo de cafè i no se’n va estar. Estranyament, el plat no s’anivellava amb la pesa de mig quilo. Va treure’s una pedra que duia a la butxaca per si li calia fer anar la fona i tampoc no hi arribava. Després, una altra. I una tercera. En van caldre cinc per anivellar la balança. El nen va córrer amb les cinc pedretes a ca l’apotecari. Ell era l’únic autoritzat per tenir balança. I així va saber quin era el pes de la injustícia. Tones i tones d’abús que des de feia generacions suportaven els súbdits dels Balek. El conte de Heinrich Böll no acaba bé. Fa molts anys que el vaig llegir. El text és un record vague, però no la impotència que traspua. Al meu poble no hi havia nobles ni castell, però els amos de les mines dictaven les lleis. S’anava a preu fet. Tant carbó treies del canyó, tant cobraves. Vint-i-cinc cèntims per vagó a banda del sou base. La primavera del 1963 es va trobar una veta molt bona i els vagons s’omplien més ràpid. L’alegria dura poc a casa del pobre. Els amos van decidir que mentre es treballés en aquell túnel es cobraria menys. El pes de les 5 pedretes de Böll aixafant qualsevol esperança. Els miners s’hi van negar en rodó. En arribar l’hivern, quan hi havia més demanda de lignit, molts pagesos amb poca terra es llogaven a la mina. Aquell any se’ls oferien unes altres condicions. Misèria a dos velocitats. Un dia van decidir no sortir de la mina fins que tothom cobrés igual. Va arribar un exèrcit de guàrdies civils, però la vaga va tirar endavant i el mig quilo de cafè va tornar a pesar mig quilo.

El retrovisor (Segre, 5-10-18)

divendres, 26 d’octubre del 2018

A l'alba


Tot torna. La vida és com una atracció de fira que et fa donar tombs i més tombs per acabar al mateix lloc. Costa de pair que la pota d’elefant, els escalfadors i les espatlleres s’obrin pas cada cert temps. Però això rai. Esgarrifa constatar que també retornen, com un bumerang venjatiu, històries amb olor de ranci que semblaven del tot superades. Exemple 3.547: l’a por ellos d’ara fa un any venia de lluny. 27 de setembre de 1975. Aquell dia es va començar a escriure una falsa cançó d’amor. Luis Eduardo Aute va musicar la impotència, el dolor. Presiento que tras la noche vendrá la noche más larga. I així va ser. Aquella alba es va executar les cinc darreres víctimes del franquisme. Cinc nois joves afusellats per guàrdies civils voluntaris –repeteixo: voluntaris– a Cerdanyola del Vallès, Burgos i Hoyo de Manzanares. En aquest poble de Madrid van ser tres els ajusticiats. El periodista Alfredo Grimaldos va recollir el testimoni del capellà. “A banda dels policies i guàrdies civils que van participar en els piquets n’hi havia d’altres que van arribar en autobusos per esperonar-los. Molts anaven borratxos.” Terrible. El sacerdot va anar a donar l’extremunció a un d’aquells joves. Encara respirava. “El tinent que comandava l’escamot d’afusellament es va apropar i li va fer el tret de gràcia sense donar-me temps a separar-me del cos caigut. La sang em va esquitxar. No he deixat de tenir malsons cap dia de la meua vida.” La cançó d’Aute cobra un nou sentit. Los hijos que no tuvimos se esconden en las cloacas. Es menjaven les últimes flors perquè endevinaven que el dia arribaria amb fam endarrerida. Miles de buitres callados van extendiendo sus alas. Quan el nus a la gola adquireix dimensions bíbliques trobo la carta que va escriure Xosé Humberto Baena, una de les víctimes. Comença així: “Papá, mamá: Me ejecutarán mañana de mañana. Quiero daros ánimos. Pensad que yo muero pero que la vida sigue.” El noi, que encara no ha fet els 25, deixa instruccions: “Haced todo lo posible para llevarme a Vigo. Como los nichos de la familia están ocupados, enterradme, si podéis, en el cementerio civil, al lado de la tumba de Ricardo Mella. Nada más. Un abrazo muy fuerte, el último.” Impossible no plorar.

El retrovisor (Segre, 28-9-18)

La cançó

dijous, 25 d’octubre del 2018

Operació temps


Ahir va ser un dijous complicat als instituts, sobretot. Operación Triunfo, un dels programes de televisió amb més èxit d’audiència entre els joves, va fer anar a dormir de matinada bona part de l’alumnat. No és obligatori mirar-ho, cert. Però m’ha semblat simptomàtic. En quin moment vam perdre, literalment, la noció del temps? Miro les pàgines de televisió del 19 de setembre de 1993, vint-i-cinc anys exactes abans que s’emetés aquesta gala d’OT (i només és un exemple), i veig que a TVE feien Batmana les 21.30. A tres quarts de dotze s’havia acabat el prime time. A TV3 es va veure Tootsie, aquell dia. Mateix horari. A les 23.30, tothom al llit. Algú sortirà amb la murga que som mediterranis i ens agrada la nit, oblidant el petit detall que quan no fèiem horaris demencials seguíem sent mediterranis. Que, de fet, els nostres veïns mediterranis ens prenen per faltats quan saben que sopem a quarts d’onze de la nit en el millor dels casos. No, això no és cap anunci de cervesa. Això aquí no s’havia fet mai. Es dinava a la una i se sopava a les vuit. Però hi va haver un temps que això feia de pobre, de pagès. A les ciutats s’anava més tard. I ens devia semblar més fi. No sabíem que si això era així era perquè a l’Espanya trista dels anys quaranta, milions de persones tenien dos treballs per sobreviure i això va modificar artificialment els horaris dels àpats a les zones urbanes. I, per acabar-ho d’adobar, el 1942, Franco va decidir canviar l’hora. S’havia autoproclamat caudillod’un país providencialment col·locat per Déu al centre del món, però ja és mala sort que ni ell s’ho cregués i no li agradés el fus horari que li havia tocat a la rifa geogràfica. Ell no volia saber res dels anglesos. Els alemanys gastaven un bigoti més del seu gust, ja se sap. I encara que Madrid i Berlín estiguin separats per més de 2.300 quilòmetres, es va acceptar pop com a animal de companyia. Com que les desgràcies mai no vénen soles, encara seríem agraciats als anys setanta amb l’absurda decisió d’avançar i endarrerir rellotges dos cops l’any. Quan a mon padrí li preguntaves l’hora a l’estiu no se’n sabia estar. “Les cinc que són les tres.” A mi em resultava tan enigmàtic com la comptabilitat en rals, però tenia més raó que un sant.

El retrovisor (Segre, 21-9-18)

dimecres, 24 d’octubre del 2018

Defecacions i desfloraments


La metafòrica defecació de l’actor Willy Toledo, que es va cagar en déu i assegurava que li sobrava merda per cagar-se en el dogma de la santedat i virginitat de la Verge Maria, l’ha portat als calabossos. L’Associació Espanyola d’Advocats Cristians va portar el renec, publicat al Facebook, a Fiscalia. I quan el jutge el va citar a declarar, no s’hi va presentar. Després de fer nit a la garjola, Toledo va dir que li semblava tercermundista que encara existissin en aquest país cinc articles del Codi Penal referents a les ofenses als sentiments religiosos. Segurament, aquesta associació de la pell prima és urbanita. Al món rural els cagaments més estrambòtics poden ser proferits per persones amb profundes conviccions religioses. L’escatologia feta hipèrbole ha funcionat durant segles com a vàlvula d’escapament. No eren renecs seriats, com els d’ara. Hi havia una certa voluntat estilística.
 Uns eren incondicionals dels quatre pilans que aguantaven el cagador de Maria Santíssima. Un clàssic. La llargada del renec era directament proporcional al grau d’indignació que es volia deixar palès. Un “redéu!” curt i sonor podia ser suficient. Però si es trencava la corretja del motocultor amb el remolc ple no n’hi havia prou per condensar tota la impotència del pagès cansat i enfadat. “Així baixés nostre senyor en figura de tossino i tota la cort celestial d’àngels enganxats a la cua!” Pur deliri. No consta que cap d’aquests blasfems acabés davant del jutge, com sí que li va passar a un universitari d’Almacelles que feia Història al Roser en els temps en què estudiants i prostitutes convivien en promíscua harmonia al carrer Cavallers. El maig del 1980 es va editar una revista que portava el nom d’una botiga de preservatius, La higiènica. César Alegre, de 20 anys, hi va publicar un poema en què la virginitat d’una mare superiora desflorada per una víbora queia al terra en forma d’Esperit Sant. El 1981 va ser condemnat a un mes i un dia i a sis anys i un dia d’inhabilitació per vilipendiar, ultratjar i ridiculitzar dos persones de la Santíssima Trinitat i, amb elles, un dels dogmes fonamentals de la religió catòlica, pena ratificada pel Suprem el 1982. Que si canvi, que si Naranjito, però no hi havia prou H&S als supermercats per eliminar la caspa.

El retrovisor (Segre, 14-9-18)

dissabte, 22 de setembre del 2018

Bogart als peus del Sant Crist


Estem malalts. Infectats, segons ens van precisar. Ens hem begut l’enteniment nivell hardcore. I no se’ns passa. De fet, la nostra dèria malsana rebrota a la tardor. No hi ha vacuna per a aquesta febre groga. I tampoc no funciona el xarop de bastó administrat a grans dosis l’1 d’octubre passat. Som uns indòmits cowboys sense llei. I ens ve de lluny. A l’oest, fins i tot tenim buscadors d’or. El nostre tresor de Sierra Madre es troba submergit a les aigües del Segre. I no és cap metàfora. En el nostre imaginari, els buscadors d’or tenen la cara de Glenn Ford o de Humphrey Bogart, però molts anys abans que la febre de l’or fes embogir els rudes pobladors del Far West, a l’oest català ja es pescava alguna cosa més que peixos.Ibn Abd-al-Múnim al-Himyarí escriu cap al segle XIII: “Larida és una ciutat antiga que fou edificada al costat d’un curs d’aigua que ve del país de Gillikia i que es diu Shikar (...) és el riu d’on s’extreuen partícules d’or pur”. Gillikia és la Gàl·lia i Shikar, el nom que rebia el Segre en època andalusina.

El Segre és un riu aurífer que arrossega or des del Pirineu fins a l’Ebre. Se’n pot trobar al llarg de tot el seu recorregut, diuen, però a John Huston li hauria sortit una pel·lícula llarga. Com advertia Heràclit, s’ha de saber on mullar-se. Aquest metall pesant es diposita de manera natural en determinades zones del curs fluvial anomenades placers. I Balaguer és especialment rica en placers. Davant per davant del Sant Crist, però a l’altre costat de riu, a l’antic molí fariner de l’Esquerrà, hi ha un espai únic a Catalunya: el Centre d’Interpretació de l’Or del Segre. Botes d’aigua, àbac i paciència. Molta paciència. Cal extreure deu litres de grava i arena per trobar entre quatre i vuit partícules d’or. Això, traduït, vol dir que per aconseguir un gram d’or s’han de remoure mil tones de sorra. Però no defallim. Bé, de vegades. Anselm Turmeda explicava el 1420: “Vaig marxar de Mallorca a la ciutat de Lleida, en terra catalana”. Una “ciutat de la ciència per als cristians en aquell país” que té “un grau riu que la travessa, on he vist or barrejat amb arena i, tanmateix, la gent considera que les despeses per obtenir-lo no satisfan el seu benefici i per això és deixat de banda”. No volem molles, volem el pa sencer. Ni les palletes d’or del Segre ens satisfan, ja.

El retrovisor (Segre, 7-9-18)

divendres, 21 de setembre del 2018

Un 11 de setembre tràgic


A mig camí entre la irresponsabilitat extrema i la temeritat més absoluta n’hi ha que fa temps que invoquen el fantasma de la violència, però no aconsegueixen que el got que han posat sobre la ouija es mogui. Gairebé una dècada de mobilitzacions multitudinàries coincidint amb l’Onze de Setembre i ni un trist incident. Potser per això en els darrers mesos han fet seua la frase atribuïda a Joseph Goebbels segons la qual una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat. Recórrer a tàctiques del ministre de propaganda nazi, aquell que va posar als seus sis fills noms que començaven amb la lletra hac per homenatjar Hitler, em sembla tota una declaració d’intencions, però ni així se’n surten. L’única fractura constatada a la societat catalana ha estat la del nas del fotoperiodista Jordi Borràs. Significatiu. No menystinc la feina (bruta) feta, però. Acomiadar l’agost a cops de puny, amb encaputxats campant pels carrers de matinada, no augura res de bo. Se m’acut calmar aquesta estranya set de sang amb el record d’un 11 de setembre tràgic –aquest sí– encara que llunyà, de 1921. Era diumenge i coincidia amb el tradicional Aplec de Butsènit, que va omplir de jovent aquesta partida de l’Horta de Lleida. Missa, cucanyes i ball, segons el programa previst. Bojos anys vint en versió rural. A l’hora de retirar semblava que tothom s’hagués posat d’acord. O potser és que ningú no volia marxar mentre sonés una cançó. Ramon Forcat Domingo portava una de les barques del Tòfol que creuaven el Segre a Rufea, a prop d’on ara hi ha el Camp Escolar.

“Tots no hi cabem, ja faré un altre viatge.” Però fosquejava i ningú no va voler arriscar-se. Més de seixanta persones van pujar a l’embarcació, que va bolcar al mig del riu. La meitat dels passatgers van morir ofegats. Terra endins, poca gent sabia nedar, en aquella època. Aquella mateixa nit ja es van treure 21 cossos de l’aigua. Els diaris ho van titular “catàstrofe”, i ho va ser. El balanç que se’n feia a la premsa el dia 15 era de 31 morts i dos desapareguts. Setze eren de Sudanell, que aleshores no arribava als 850 habitants. Deu, de Montoliu, un cinc per cent del total de la població. La resta, d’Albatàrrec, Alcanó i Alfés. El barquer va sobreviure i va ser exculpat de qualsevol responsabilitat.


El retrovisor (Segre, 3-8-18)

dijous, 20 de setembre del 2018

Un rar florimonjo


De petit, Leandre Cristòfol podia passar-se hores als Picons, mirant-se de fit a fit el Montsec. Necessitava agafar aire. Era el seu particular intent de vol. Ell encara no ho sabia, però el 1962 faria una escultura que portaria aquest títol, Intent de volAbans no fosquegés, se’n tornava a la minúscula casa del carrer Avall d’Os de Balaguer on va néixer el 1908. Baixar dels Picons era davallar a l’infern. Cristòfol no encaixava al seu món. I ho sabia. Era el tercer fill, però estava destinat a ser l’hereu, perquè el gran no estava bé i amb la germana no s’hi comptava. Coses de ser dona al primer terç del segle XX. Però encara que aquell xiquet va establir un lligam atàvic amb la terra, mai no seria pagès. Era fràgil i humil, com una rosella (florimonjo, en diuen a la Noguera) que esquitxa de primavera el paisatge. Quan ja tenia vuitanta anys i havia entrat per mèrits propis a la història de l’art, li confessaria a Josep Varela en una llarga entrevista recollida al llibre Converses a Lleida que se sentia afortunat. “...[els pares] em varen deixar fer de fuster en comptes de pagès, i mai acabaré d’agrair-los-hi del tot”.

Cristòfol va fer un viatge que, sobre el mapa, no arribava als quaranta-quatre quilòmetres, però el món se li va obrir, com si fos un meló que el sucre esberla. A Lleida es va convertir en un artista intuïtiu i autodidacte. Mai no es treia la bata d’ebenista, potser per recordar d’on venia, però va formar part de l’anomenada avantguarda dels anys trenta, juntament amb els seus amics Garcia Lamolla, Enric Crous i Josep (després Manuel) Viola. L’ascens va ser meteòric. Amb 23 anys, quan només en portava vuit a Lleida, Cristòfol ja va participar en una exposició col·lectiva que va ser tota una declaració d’intencions. Els artistes que hi van participar s’autoproclamaven “Uns altres”, marcant distàncies amb la tradició. Ja no hi havia marxa enrere. Cristòfol havia aconseguit volar després de molts intents. Com una metàfora, De l’aire a l’aire (1933) serà una de les obres més reconegudes d’aquesta època. L’agost de 1998, ara fa vint anys, moria amansit per l’implacable pas del temps. Aquell mateix estiu es va enderrocar la Casa Nadal, l’edifici modernista que durant mitja vida va acollir el seu estudi. La fi d’un món.

El retrovisor (Segre, 24-8-18)

dimecres, 19 de setembre del 2018

Camins de sirga


La demolició de la casa número 20 de la baixada de la Ferradura el 12 d’abril del 1970 és el principi de la fi. Una data clau en el drama col·lectiu de la vila, que no té nom però és Mequinensa. “L’autor vol aclarir que no ha pretès de cap manera escriure la història, si més no en el sentit usual del mot”, s’adverteix al lector de Camí de sirgaDeixem-ho en el fet que Jesús Moncada no volia exercir d’historiador, perquè aquesta novel·la monumental, que es va publicar ara fa trenta anys, és la història sentimental d’un territori que s’estén més enllà del poble condemnat a morir sota les aigües del pantà de Riba-roja. Un mateix horitzó de serres blaves encercla un món de falses fronteres. Sobre el mapa es creuen les ratlles de quatre províncies: Lleida, Osca, Saragossa i Tarragona. Al subsòl, però, milers de quilòmetres de galeries se salten els límits una vegada i una altra, perquè l’univers de Moncada està foradat com un formatge emmental.

Mequinensa és l’epicentre d’una important conca minera. Era. Un dia indeterminat es va posar punt final a una llarga història que havia incrustat la mineria a l’ADN d’aquest món. Els rius van deixar de ser navegables, però els pantans no han pogut esborrar del tot els antics camins de sirga. Uns enigmàtics esquelets de pedra n’han deixat un rastre en el paisatge. Són carcasses d’edificis industrials que desafien el pas del temps sense l’altivesa d’aquelles xemeneies que busquen el cel com si fossin campanars proletaris. Les explotacions mineres estan documentades des d’almenys el segle XVIII, però l’època daurada va començar fa poc més de cent anys, coincidint amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial. Aquell 1914 naufraga el llaüt Ràpid, de la Casa Torres i Camps, a l’Ebre, al Pas de la Lliberola. No és casual que Moncada ens faci navegar fins a aquest episodi en la seua ficció. La Gran Guerra paralitza moltes explotacions mineres d’Europa i les indústries necessiten el carbó de la conca de Mequinensa. El 1918 se’n van extreure més de 111.000 tones. Són els bons temps de l’Edèn, “un antre de perdició, de vici i de pecat” obert davant per davant de la rectoria. Un lloc per oblidar les duríssimes condicions de treball d’aquells a qui “la pols del carbó se’ls havia adherit igual que una pell d’ombra”.


El retrovisor (Segre, 17-8-18)

dimarts, 18 de setembre del 2018

Els anhels de Tarradellas


Piulada de dimarts: “Avui fa 64 anys que Tarradellas fou elegit president de la Generalitat. L’exili donava continuïtat a la institució devastada per la guerra i la dictadura. Avui, de nou, l’exili forma part de la nostra història”. Ho escrivia l’actual president de la Generalitat, Quim Torra.Tarradellas s’identificava perfectament a la foto que acompanyava el text. Tenia alguna cosa de commovedora aquella imatge. Era com un casament sense nuvis. Un intent de solemnitat fallit. Mans que fan nosa i acaben en una posició forçada damunt la cama, damunt la taula. Aquella elegància tan inherent als anys cinquanta. Cap somriu. Tarradellas ho intenta, mirant a càmera amb una certa desimboltura, sabedor que la imatge el sobreviurà. La posteritat és abstracta per definició. Un acte de fe. Un anhel. Somric. “Anhel” era una paraula fetitxe per a Tarradellas. “Si li escrivies un text i no volies haver de retocar-lo, sempre li havies de posar algun anhel”, m’explicava divertit Víctor Torres, que havia estat secretari del president Irla a l’exili. Tarradellas i Torres s’havien conegut el 1937, el dia que es feia l’entrega simbòlica de les primeres pistoles que sortien de les fàbriques de la Generalitat. L’un era al capdavant de la reconversió d’indústries en fàbriques d’armament com a conseller d’Indústria i Economia, l’altre, un comissari polític de brigada de 22 anys. “Eren unes pistoles precioses, un nou llarg amb l’escut de la Generalitat a la culata que vaig portar tota la guerra a la cintura”. Van xocar molt, però ja aleshores calia eixamplar la base.

Per a mi Tarradellas és una tarda llunyana en què vaig anar a veure el padrí. No era l’hora del parte, però, contra pronòstic, mirava la tele. Li havia tret la funda amb què la vestia tan bon punt acabava l’informatiu. Tenia un mocador blanc i gros desplegat a sobre dels genolls, com si fos un tovalló. Plorava tant que, instintivament, vaig mirar la pantalla: una munió de gent i un senyor parlant des d’un balcó. Va ser una escena desconcertant. “Ciutadans de Catalunya: ja sóc aquí!”. No entenia com aquella obvietat podia inundar de llàgrimes aquells ulls tan blaus. Ara penso que en aquell precís moment va ser conscient que, per fi, s’havia acabat la guerra. Ja tenia 77 anys. Una vida perduda.

El retrovisor (Segre, 10-8-18)

dilluns, 17 de setembre del 2018

Mosques i dragolins

Els catalans fem coses, però –potser– ens hauríem de replantejar si cal fer-les totes a l’estiu. No se m’acut una estació de l’any menys idònia per viatjar. El món és més hostil quan el veus il·luminat amb la inclemència d’un fluorescent d’ascensor. Temps de butllofes als peus. Olor de clor i aftersun (en el millor dels casos)L’estiu demana la calma d’un dragolí que resta immòbil durant hores per després fer un moviment ràpid i sobtat cap a la llum. Un, dos, tres, pica paret portat a l’extrem. El dodecafonisme dels grills posant banda sonora a l’insomni. És el motor d’un tractor trencant el silenci solemne de les migdiades. L’estiu és sentir una calor irreal que t’asfixia amb una crueltat tan física que té un punt de metafísic. És una nota retinguda en una corda de la guitarra de Ry Cooder. Creuar el desert de París, Texas cada cop que s’ha de sortir de casa. L’estiu és una invasió subtil de mosques. Una novel·la de més de tres-centes pàgines. L’estiu és sentir la fresca de l’entrada d’una casa on la porta de fusta sempre està ajustada. Vells asseguts en una cadira de bova, sense més distracció que una pala de matar mosques de color estrident. Els guardians de la migdiada. Res ni ningú els podrà destorbar de la seua missió silenciosa i secreta. Un foraster hauria jurat que el carrer era desert, però uns ulls misteriosos l’escrutarien des de la penombra. A aquelles hores, el poble era tan inquietant com un quadre de Chirico. La letargia dels gossos contribuïa a crear una atmosfera irreal. El temps semblava deturar-se, com si la vida es concedís una treva.

O potser és que a més de 37 graus només es pot sobreviure. Un, dos, tres, pica paret, com els dragolins nocturns. Jocs a càmera lenta. L’estiu és un raig de sol entrant per l’escletxa d’un finestró tancat que envairà la penombra com si hi clavés una llança, obrint-se pas amb un exèrcit de brosses minúscules que desapareixien quan les intentaves agafar. “És pols en suspensió”, m’informaven de petita. Però sempre em va semblar una resposta insuficient per desxifrar aquella estranya i hipnòtica dansa. Els meus estius tenien regust d’anís infernal. Són escenes remotes d’un món que ja no existeix. Era el regne de l’avorriment. Tan sa, tan necessari. Samarretes imperi versus xancles.

El retrovisor (Segre, 3-8-18)

diumenge, 16 de setembre del 2018

Un estiu de fa trenta anys



El dia de Sant Jaume d’ara fa trenta anys, David va dir adéu a la seua mare. Només tenia quatre anys, però de ben segur que es va quedar content amb els oncles, a la platja. Ella havia de tornar al poble a fer unes gestions, però no calia que el petit fes el llarg viatge, podent-se quedar fent castells a la sorra i meravellat amb la immensitat d’aquell blau hipnòtic. Ell encara allargaria uns quants dies les vacances. Ja els tocava una alegria. Havien estat uns anys difícils per a la família. Un accident de tractor va deixar vídua la jove i orfe el nen quan tot just era un nadó. Si Rosa havia d’anar al poble era, precisament, perquè havia de parlar amb l’home que li portava les terres d’ençà d’aquella desgràcia. Però ell no volia parlar de collites, sinó reiterar-li el seu amor. Ella li va tornar a dir que no. Tenia vint-i-sis anys, però les idees clares. No pensava lligar-se a un home que no estimava només per no estar sola. Després d’uns dies d’incertesa, la família va denunciar la desaparició de la noia. Una setmana després, van trobar el seu cos esquarterat. Ramon Tolo, el veí de les Bordes de 33 anys que treballava l’explotació familiar, de seguida es va convertir en el principal sospitós d’aquell brutal assassinat.


El 25 de juliol va comprar un ganivet, un ganxo de carnisseria, cordes i esparadrap al Pont de Suert. Després se’n va anar a Malpàs, on se’l va veure entrar a casa de la jove vídua. Al judici s’hi van sentir coses esgarrifoses. La va escanyar, la va violar, la va esquarterar i va escampar les restes des de Malpàs fins a la Pobla de Segur. No cal entrar en detalls. 1988. Crim passional, se’n va dir. No van faltar insinuacions malicioses sobre el fet que aquesta pobra noia hagués contractat Tolo, que no tenia experiència com a pagès. Com si ella tingués cap culpa del que va passar. 2018. Experiment de la marca Schweppes per fer visible el problema de l’assetjament sexual. L’especialista en desenvolupament tecnològic Nagib Nassif va dissenyar el que es va anomenar el vestit del respecte, una peça folrada amb sofisticats sensors. Tres dones se’l van posar i van anar a una discoteca de Sao Paulo. Quatre hores després ja s’havien comptabilitzat 157 tocaments sense consentiment. L’adverbi no s’ha d’estudiar més a l’escola.


El retrovisor (Segre, 27-7-18)

dissabte, 15 de setembre del 2018

Febre del divendres nit


Quan el vent fa ballar els paperets amb serrells de colors que guarneixen els carrers del poble se sent una melodia discreta i sensual, una remor de felicitat. La festa major és una assignatura troncal per completar l’educació sentimental del món rural. Perdona’ls, Flaubert, no saben què fan. Ara és el temps d’anar a apujar nota i recórrer-se allò que enigmàticament s’anomena territori des de Barcelona. Arriben senyals de fum des del salvatge oest. Semblem poc cosmopolites i gens sofisticats, en sóc conscient. però nosaltres també teníem el nostre particular Studio 54.

De fet, es va inaugurar abans la Big Ben de Mollerussa –que no se s’enfadin els de Golmés, és per entendre’ns– que la mítica discoteca del carrer 54 oest de Manhattan. Febre de dissabte nit per un tub. Els Bee Gees deixant-se les cordes vocals amb els seus mítics falsets. Eren els temps d’Stayin’n alive, però també de Rivers of Babylon de Boney M; It’s a heartachede Bonnie Tyler, o Vete, de Los Amaya.Una tria eclèctica. Res comparable, però, a les combinacions impossibles que faria l’orquestra de torn a l’envelat. Arribaria a bord d’un camió amb unes lletres llampants, deliciosament kitsch. “Hi ha xica?” Poques vegades hi havia vocalista, en llenguatge de 1978, però quan això passava era un gran esdeveniment. Fos com fos, nosaltres com un clau a un pam de l’escenari mitja hora abans que es fessin les proves de so. “Sííí....sííí.... un, dos.... sííí, sííí”.

La panxa et ressonava. Amb una mica de sort acabaríem rebentades a cops de maluc seguint la coreografia del Bimbó de Georgie Dann i ens quedaríem afòniques amb l’èxit de Cherry Lane Catch the cat, traduït sense compassió: “Coge al gato que a la abuela asustó...” Divendres els rellotges s’endarreriran quaranta anys a l’Hostal Nou i la Codosa, a Vallfogona de Balaguer. La festa major proposa fer un viatge en el temps des del 1978 fins al 2018. Poca broma, que els encarregats d’engegar el DeLorean seran els DJ de l’Eclipse de Balaguer, un altre mite de la nit de Ponent. “Au, fins l’any que ve”, dirà alguna padrina quan es faci el silenci. I alguna criatura pensarà que és impossible sobreviure a aquesta mesura de temps inabastable. Quan ets petit, l’any que ve és el futur llunyà.

El retrovisor (Segre, 20-7-18)

divendres, 14 de setembre del 2018

L'estiu en un pot


Hi havia un temps en què el cotxe només sortia del garatge quan s’havia d’anar a Lleida a renovar l’armari. O quan tocava visita a l’especialista. Ara els especialistes treballen en grans produccions de cinema, però abans eren metges. Normalment, del Seguro. El cotxe no es tocava perquè es comprava al poble i s’hi anava a peu. A l’estiu les senalles pesaven més del compte. I no, no era només perquè la calor fa que tot sigui més feixuc. Tothom carregava sucre. Molt sucre. La DEA hauria embogit. Era sospitós, cert. Però legal. Aquest curiós tràfic de sucre indicava que s’apropava el temps de la conserva. Calia ser previsor, perquè cada any s’esgotava. Veia l’exèrcit de pots de vidre preparats i comptava que no hi hauria prou fruita als arbres per a omplir-los, perquè cada vespre passaven els tractors amb el remolc carregat fins al capdamunt. Com podia ser que no s’acabés mai? I tant que s’acabava. Per això se seleccionaven préssecs grocs, madurs i gustosos, però de carn dura i ferma per atresorar l’estiu al rebost. Hi havia molta feina a fer i poc temps per fer-la. Cadires de bova, davantals ben lligats, gibrells nets i galledes plenes de fruita serenya. No calia gran cosa més. Les padrines seien formant una rotllana i, parlant de qualsevol cosa, es posava en marxa una operació que semblava assajada de tan precisa: armades amb unes navalles gastades però efectives, agafaven un préssec amb delicadesa i, sense perdre el fil de la conversa, el pelaven a la velocitat de la llum. A mi em fascinava seguir tot el procés, però havies de vigilar de no fer nosa. Sabies que no et deixarien agafar el ganivet. La versió oficial era que podies prendre mal, però en el fons eres conscient que tu mai no aconseguiries convertir la pela d’un préssec en una serpentina vellutada flexible com una molla. Mai no he tastat fruita més gustosa que aquella. Però era un berenar furtiu. S’havia de guardar per a la conserva, perquè “vindrà el fred, i no hi haurà préssecs”. L’inexorable pas del temps. I anaven encabint préssecs esquarterats als pots de vidre. Unes cullerades de sucre, aigua i una mà experta que sabés tancar hermèticament aquell bocí d’estiu que faria sortir el sol quan la boira esborrés el paisatge. El sabor de la metafísica.


El retrovisor (Segre, 13-7-18)

dijous, 13 de setembre del 2018

Nascuda el 4 de juliol

És una it girl. No va a la moda, és la moda. Va nàixer “quan es collia el panís”, un 4 de juliol de fa 86 anys. I encara no he conegut ningú més jove que ella. Pepita Domingo es va passar moltes tardes a la Urriza devorant tots els llibres que li queien a les mans. Era una nena llesta, però li va tocar viure una època difícil i als onze anys ja despatxava al costat del seu pare. Ella també seria botiguera tota la vida, fins que ara fa deu anys va tancar la mítica Domingo’s. En aquest comerç del carrer Vila de Foix de Lleida es van vendre els primers vestits d’Agatha Ruiz de la Prada, aquells que incorporaven un cèrcol.
 

El juliol de 2008 va vendre tres anells i li va quedar la botiga buida. La Domingo’s es convertia en història

La dissenyadora no es podia creure que en una petita botiga de províncies, en mentalitat madrilenya, hi hagués clients reals per als seus dissenys excèntrics, que només havia aconseguit portar a les passarel·les. Pepita Domingo no havia pensat dedicar-se a la moda, però un dia, quan ja era mare de cinc fills, va veure una noia en una exposició que portava una faldilla “increïble”. Anava amb un amic. “Si sabés on trobar peces com aquesta obriria, sense dubtar-ho, una botiga de roba”, li va dir. Casualment, ell coneixia la dissenyadora d’aquella faldilla. “No m’ho vaig pensar dos vegades: la vaig anar a trobar i li vaig comprar set o vuit vestits, amb els quals vaig començar l’aventura de Domingo’s.

Ella no s’ho acabava de creure: vaig ser la seua primera clienta! Fins aleshores només cosia per als amics.” Parla de Sybilla. Però més enllà de tenir ull, o intuïció o aquell je ne sais quoi que diuen els francesos, Pepita Domingo és un espill en el qual mirar-se. “Sóc optimista”, em reconeixia en una entrevista. “Potser el pessimisme existencialista resulta més atractiu, però a mi m’agrada la vida.” I posava un exemple deliciós. “Avui, per exemple, m’he fixat que el 90% de cotxes amb què m’he creuat els conduïa una dona i m’ha fet molta il·lusió: quan jo era jove, que una dona conduís era excepcional. Passaves de dependre del pare a dependre del marit.”

L’ampolla sempre plena. Aspira a ser “una velleta alegre, simpàtica, una mica extravagant, d’aquestes que s’atreveixen amb un barret vermell”. Encara té temps. Potser fins i tot fa realitat el seu somni de tornar a obrir una llibreria, el primer negoci que va regentar.

El retrovisor (Segre, 6-7-18)

dissabte, 7 de juliol del 2018

La llosa

No sabia què era una llosa, només tenia sis anys. I em va fer molta impressió veure aquella pedra tan grossa. Un munt de mans la mouen, en el meu record, com si tapessin algú amb una flassada molt pesant. “Potser es pensen que s’aixecarà”, va dir algú. Vaig sentir un calfred. A mi Franco em feia por. Encara que fos a través d’una pantalla i en blanc i negre, va ser el primer mort que vaig veure, i això marca. Ara em sembla una caricatura grotesca de la transició, però durant molts dies em va costar de dormir. Jo col·leccionava malsons, aleshores. Aquesta frase irònica d’un adult el dia del funeral del Caudillo de España por la gracia de Dios em va retornar una conversa d’aquelles que la xiqueta que era va fer veure que no sentia però que em va glaçar l’ànima.
 
Pedro Sánchez diu que aquest juliol s’exhumaran les restes de Franco. Potser, per fi, s’acabarà la guerra 

La protagonista del relat era una veïna i potser per això vaig parar l’orella. Explicaven que molts anys enrere havia perdut una filla. La va enterrar amb la incredulitat de si, realment, era morta. Suposo que la pobra dona s’ho va negar cada minut dels anys que la va sobreviure. Un dia no va poder més i va demanar formalment l’exhumació del cos. Necessitava comprovar-ho per ella mateixa. “Quan la va veure, encara amb el vestit de comunió, i va comprovar que no hi havia cap marca a la caixa, va plorar com si se li acabés de morir, però a la vegada va quedar en pau amb ella mateixa”. Ho escric i em sembla esgarrifós, monstruós. Aleshores el monstre era Franco, que esgarrapava la làpida des del més enllà en els meus somnis. Quedo com una rareta sinistra, en sóc conscient. De bola de vidre no en tenia. Si en aquella època hagués pogut saber que, finalment, aquest juliol s’aixecaria la llosa m’hauria mort jo. De por. Ara em sembla necessari. Per més que la presidenta andalusa digui que la memòria històrica no ens ha de fer mirar enrere, costa imaginar-se un futur en el qual el dictador que es va alçar en armes contra el govern legítim de la república regni pels segles dels segles al parc temàtic del nacionalcatolicisme més tronat. El Valle de los Caídos és una de les raons per les quals mai no han pogut cicatritzar les ferides que va deixar obertes la Guerra Civil. O potser és que tots tenim morts sense làpida. Encara.

El retrovisor (Segre, 29-6-18)

divendres, 6 de juliol del 2018

Un cop de puny a la cara



A les pel·lícules, l’inspector del cas es presenta a casa de la víctima. Li ho vol dir en persona. No cal. Ella en té prou mirant-lo als ulls. Se sent terriblement sola i desprotegida. No hi ha consol possible. Acaba de saber que el monstre que vetlla els seus malsons campa lliure i sense morrió. I, de sobte, la por. Una por tan espessa que es pot mastegar. No sé com funciona a la vida real. Si hi ha una veu amiga que intenti, sense èxit, parar el cop. O reps la notícia amb la mateixa fredor amb què la fulla de la navalla s’enfonsa en l’escalfor d’un ventre desprevingut. Del que no tinc cap dubte és de com es van sentir elles ahir. En plural. Una noia de Madrid i una de Pozoblanco (Còrdova). Molt joves, massa. Les víctimes conegudes del ramat de bèsties que es fan dir La Manada.

Encara no se’ns havia esfilagarsat el llaç de color lila amb el qual vam sortir al carrer a dir “No és abús, és violació” quan vam saber que aquests miserables sortirien en quatre dies de la presó. Els fets són de sobres coneguts. Cinc homes van obligar una noia de 18 anys a entrar en un portal de Pamplona. No va tenir cap oportunitat. Un tribunal va considerar provat l’infern que va viure aquella nit dels Sanfermines però, a la vegada, sentenciava que allò no era una violació. La roda de molí era d’unes dimensions tan indigestes que ningú no va anar a combregar. Nou anys de presó eren un insult. Què podia esperar l’altra víctima? Ella es va despertar nua dins d’un cotxe i no va saber què li havia passat fins que la policia foral de Navarra va trobar un vídeo al xat de La Manada en el qual apareixia inconscient, mentre era grapejada i vexada.

Ella encara no ha declarat en cap judici. No l’han escarnit. I de nou la por. Aquesta por tan espessa que fa l’aire irrespirable. El cor que s’accelera i batega tan fort que ensordeix les teues passes en un carrer solitari, de nit. Quan les ombres són tan punxegudes que fan sang. Perquè ella ara sap que qualsevol dia pot tornar a sentir l’udol d’aquests aspirants a llop. Els nou anys de condemna ens van omplir de ràbia. I això que llavors no sabíem que al cap de dos mesos podrien sortir en llibertat sota fiança. Encara que hi hagi anat l’inspector de les pel·lícules, s’hauran trencat. Altre cop.


El retrovisor (Segre, 22-6-18)

dijous, 5 de juliol del 2018

Es pot matar una morta?

Mea culpa, mea culpa, mea maxima culpa. Ho confesso: més de vint-i-cinc anys fent de periodista i fa quatre dies que vaig descobrir Carmen de Burgos. Ella també n’era. De fet, va ser la primera dona de l’Estat que va treballar a la redacció d’un diari, i la primera que va exercir de corresponsal de guerra. També va bastir una sòlida carrera literària. I tot això sense perdre de vista l’activisme polític i social. Utilitzava el pseudònim de Colombine, però també se la coneixia amb el malnom de “la divorciadora”, perquè va ser una defensora dels drets de les dones i això, a començaments del segle XX, costava de pair. Havia nascut a Almeria el 1867. Es va casar amb 16 anys i va ser profundament infeliç. L’agost de 1901 va fer les maletes i se’n va anar a Madrid amb la seua filla. Tenia un títol de mestra que s’havia tret mig d’amagat de l’home, però ella volia ser periodista. I ho va aconseguir.
 
Va morir el 1932, molt abans que
esclatés la Guerra Civil. Però Franco no
en va tenir prou i la va fer desaparèixer

Val a dir que el seu pare feminista avant la lettre li deia: “Mira, filla, els homes som molt egoistes, i si et diuen alguna vegada que hi ha coses que un home pot fer però una dona no, digues que és mentida, perquè no hi pot haver dos morals per als dos sexes”. Amén. I ella li va fer cas, i escrivia articles sobre el sufragi femení o la necessitat de fer inspeccions a les fàbriques. Augusto Suárez de Figueroa, fundador del Diario Universal, la va contractar. Però aquest cop no es tractava d’una col·laboració: la va posar en nòmina. Havia nascut Colombine. L’escriptora va predicar anys en el desert clamant a favor del divorci i el vot de la dona. Tenia 64 anys i la salut molt malmesa quan es va proclamar la Segona República. Va morir un any més tard, sense haver pogut votar mai. Dir que va ser una dona avançada al seu temps és quedar-se molt curt.

Però la seua memòria es va esborrar. Va ser parella de Gómez de la Serna i es va relacionar amb Galdós, Juan Ramón Jiménez, Julio Romero de Torres o Joaquim Sorolla. A ells, la història els ha fet un lloc. A ella, no. Franco l’hi tenia jurada des que va cobrir la guerra del Rif. L’odiava tant que la va matar després de morta. Va prohibir els més de 200 llibres que va escriure i la va incloure a la llista d’autors censurats pel règim feixista. La va fer desaparèixer.

El retrovisor (Segre, 15-6-18)

dijous, 14 de juny del 2018

El nen que volia ser metge

Es deia Emiliano Astudillo. Als lectors de fora de Lleida ni tan sols els sonarà. Era un self-made man, però que ningú no s’esperi trobar un empresari d’èxit que crea un imperi del no-res. No és tan fàcil com fer diners el que va aconseguir aquest home. De ben petit volia ser metge, però ni tan sols va poder estudiar batxillerat. Només tenia deu anys quan se li va enfonsar el món en adonar-se que malgrat les bones notes, l’actitud, la intel·ligència i tot el que s’hi vulgui afegir, el fill d’un guàrdia civil dels anys quaranta només podia aspirar a fer Comerç. I gràcies. Encara no havia fet els 15 i ja treballava d’administratiu a Autotractor. Però Astudillo no es va resignar i va seguir estudiant. Plegava de la feina i se n’anava a classe. No va parar fins a treure’s el títol de pèrit mercantil.
Tenia 10 anys quan se li va enfonsar el món en saber
que no seria metge perquè no podia estudiar batxillerat
Més endavant, l’empresa per a la qual treballava va obrir un hotel que faria època, el Condes de Urgel, i ell va ser l’encarregat de dirigir-lo i amb molt d’èxit. El 30 de setembre de 1977 va ser el seu darrer dia al Condes. L’endemà es va incorporar a l’Hospital Clínic de Barcelona. De metge. No, no ens hem saltat cap capítol de la seua biografia. Quan tenia 36 anys es va crear l’examen d’accés a la universitat per a més grans de 25 anys. “Se’m va obrir una porta inesperada i la vaig aprofitar”, em va dir en una entrevista. Ningú a l’hotel ho va saber mai. De fet, no va faltar ni un sol dia a la feina. Ni per fer exàmens. Es va treure la carrera en sis anys, com tocava. I això que només va anar a cinc classes. Les justes per conèixer-ne la dinàmica. Les pràctiques les feia totes seguides, una rere l’altra, dimecres, quan lliurava. Un dia de festa que començava, invariablement, a les sis del matí. Amb 42 anys i pare de tres fills, va fer realitat el seu somni de ser metge.

Però ell no volia un diploma, sinó exercir. I va decidir començar de zero. Es va especialitzar en endocrinologia, es va doctorar, va ocupar llocs de responsabilitat en diferents hospitals catalans... I encara va tenir temps de fundar l’associació Shalom, dedicada a la integració social i laboral de persones amb discapacitat intel·lectual, com la seua filla gran, i de presidir Creu Roja a Lleida quan es va jubilar. Poques persones m’han impressionat tant com ell. Descansi en pau, s’ho ha guanyat.

El retrovisor (Segre, 08-06-18)

dimecres, 13 de juny del 2018

Simfonia per a gibrell i galledes


Potser és que aquesta primavera s’assembla molt a una tardor. Pluja amerada de nostàlgia. Aigua, molta aigua. Però no has sentit a ningú que digués “avui plouen pessetes”, amb una espurna d’il·lusió a la mirada. Ja no vius en un poble pagès, ni la pesseta és una moneda de curs legal. Una relíquia lèxica i prou, com quan les padrines de la teua infància s’exclamaven que queien gotes com a xapots, unes antigues monedes de deu cèntims que ja no servien per pagar res. Una perra gorda, que deien en castellà. I tu no podies evitar de visualitzar com queien quartos del cel. Un manà perillós del qual només et protegiria el teu paraigua d’inofensius lleonets de color rosa. La pluja despertava els sentits. Si miraves amb atenció el terra moll, hi descobriries la màgia d’un arc de Sant Martí que desapareixeria davant dels teus ulls, enjogassat. Havies de trobar l’angle exacte de visió que descodifiqués aquell secret bell i lluent. Sempre em va semblar un sacrilegi profanar-lo amb les katiuskes.

La pluja obrava miracles i també omplia de vida la bassa de les culleretes. Mai no et vas preguntar d’on sortien aquells éssers misteriosos. Què se’n feia quan l’aigua ja s’hauria assecat al cap d’unes poques setmanes. Era com si el món tingués un doble fons on només es podia viure els dies que plovia. Un univers que semblava una rèplica exacta del nostre, però que es regia per unes lleis diferents que et permetien córrer pels passadissos de l’escola a l’hora de l’esbarjo. I pujar a les golfes a escampar gibrells, galledes i pots de tota mena. El so monòton de les goteres es convertia en una curiosa simfonia a destemps que canviava cada pocs minuts de ritme i intensitat.

Música de piano per a una casa vella. Gairebé sempre, l’orquestra de sota la teulada acabaria el concert a les fosques. Amb la mateixa certesa que el llamp anuncia el tro, després d’un terrabastall celestial, el murmuri –gairebé un mantra– de “Sant Lluc, Sant Marc, Sant Mateu, Santa Bàrbara no ens deixeu” era el preludi a encendre espelmes perquè se n’aniria la llum. I era aleshores que ho veies tot clar. Que senties explicar històries antigues i pensaves que si aquell moment s’hagués pogut envasar portaria una etiqueta de felicitat.

El retrovisor (Segre, 01-06-18

dimarts, 29 de maig del 2018

Calamar celestial


Sedació, sí, però sedició no sabia què era fins fa quatre dies. Tenia curiositat per saber com eren els sediciosos d’abans, els de tota la vida. N’he trobat centenars, protagonistes de notícies esgrogueïdes pel pas del temps. Històries llunyanes –remotes– d’aixecaments militars, consells de guerra... A partir dels veinticinco años de paz va perdent pistonada la paraula de moda, fins que arriba el punt que el Tribunal de Orden Público absol quatre sindicalistes andalusos del famós delicte perquè adreçar-se a uns treballadors per animar-los a fer vaga no es podia considerar sediciós ni a l’Spain is different del darrer franquisme, que ja és dir.
Maig del 68. Siguem realistes, demanem l’impossible. Però aquí ningú aixecava llambordes buscant la platja, perquè la notícia era més amunt. Literalment. A 45.000 peus, segons l’informe desclassificat pel ministeri de Defensa el 1993. Situem-nos: ara fa cinquanta anys un objecte volador no identificat voltava pel cel de les comarques de Lleida. Advertim que encara que fos 17 de maig en aquella època no existia l’Aplec del Caragol i tot sembla indicar que les persones que el van albirar estaven prou serenyes com perquè tot un capità de la base de Torrejón de Ardoz enlairés un F-86 de l’exèrcit a les 10.55 del matí. En un no res el caça a reacció es va plantar sobre els Pirineus i allà era l’ovni. El capità José Joaquín Vasco assegura que s’hi va intentar apropar, però que l’objecte blanc i lluminós que tenia forma de punta de llança o de calamar, que sembla que no hi va haver consens a l’hora de redactar l’informe, va fer una ascensió vertiginosa. Vasco el va seguir fins on li va permetre l’avió. Abans de donar-se per vençut, va fotografiar aquell objecte misteriós que va estar nou hores sobrevolant Lleida. Al Diario de Lérida ho van tenir clar: era un satèl·lit meteorològic. Bé, ho suposaven, que ningú no en va saber donar cap explicació plausible. Però si un capità de l’exèrcit va fotografiar aquest calamar mutant potser se’n podrien saber més coses. Ai, las! No us ho creureu: el rodet va sortir velat –millennials, busqueu algú que us ho tradueixi. Ara ja no es veuen ovnis enlloc, només sediciosos. Tot torna. Bé, i espanyols. N’hi ha que només veuen espanyols. Tant és si són corruptes.



El retrovisor (Segre, 25-5-18)

diumenge, 27 de maig del 2018

A cent passes d'aquí


Ningú no se’n recorda, de Pere Burgués. El 8 de gener del 1856 va morir amb només 18 anys. Una làpida commemorativa que encara es conserva al cementiri vell de Puigverd de Lleida especifica que la desgràcia va passar “a cent passes d’aquí”, sense donar-ne més detalls. Ni Jaume de cal Maco, que ja passa dels cent, en té record. Potser és que aquesta primavera s’assembla molt a la tardor, però aquesta història incompleta i trista fa dies que m’acompanya, com la pluja. Una calavera maldestra, gairebé naïf, que va ser gravada fa un segle i mig a la pedra, vetlla la memòria del pobre Pere. Resulta commovedor l’intent desesperat dels seus pares –és de suposar– perquè el noi no se n’anés del tot. Com si s’aferressin als seus braços forts que havien de fer gran la família. A Boldú també n’hi ha una, de làpida. Recorda Francisco Freixes, de la Fuliola, que el 15 d’agost del 1845 va morir a la bassa. Devia fer calor, aquell dia. Una remullada s’agrairia. Però Francisco no va sortir viu de la bassa. Vint-i-tres anys, tenia. Ja no se’n fan, de làpides commemoratives. Un pom de flors de plàstic descolorides en algun revolt de carretera i prou. La primavera trista dels cementiris d’asfalt. Una visió fugaç que encongeix el cor de qui hi passa i, invariablement, pensa que això a ell mai no li passarà. Com s’ho pensava Antonio Mariné Raurell quan va morir d’accident el 22 d’octubre del 1916 en el que des de llavors es va conèixer com “el tomb de Mariné” a prop d’Altafulla. 
Però posats a explicar històries tristes, em quedo amb una làpida escrita fa 2.000 anys. Avui és el Dia Internacional dels Museus. A l’Eduard Camps de Guissona s’explica la de Lèsbia, una nena que tenia “onze anys i deu mesos” quan va morir. La seua mare, Servil·la Praepusa, va voler deixar constància del molt que li dolien aquests dos mesos d’absència afegits a tota la maleïda eternitat. “Encara no havia vessat totes les llàgrimes que duia a dins”. Lèsbia respon als seus pares que no han d’estar tristos, que això molesta els seus manes. I la pobra parella es consola fent gravar aquesta làpida dialogada, la més antiga de la península Ibèrica, perquè tothom que la llegeixi digui en veu alta: “que la terra et sigui lleu”. A tots.

El retrovisor (Segre, 18-5-18)

divendres, 18 de maig del 2018

En el nom d'Anastasi


A Girona abunden els narcisos. I no parlem de flors. Els patronímics inspiren. A Tarragona es premia amb una mona de Pasqua dir-se Tecla, un nom que havia caigut en desús. També trobarem moltes cintes a l’Ebre i albes a Tàrrega. Podríem seguir, però és per no avorrir; deixem-ho amb etcètera. Avui és Sant Anastasi, patró de Lleida des del 1627, però a poques cases hi haurà una onomàstica per celebrar. Els anastasis són una espècie en vies d’extinció si no és que alguna sèrie de televisió torni a posar de moda aquest nom, com va passar amb Isona, arran de l’èxit de Ventdelplà. La tradició diu que Sant Anastasi va nàixer al número 22 del carrer Magdalena de la Ilerda romana l’any 263. Va ser membre de la guàrdia pretoriana de Dioclecià, però de res no li va servir el seu currículum de soldat valerós quan l’any 305 va ser martiritzat a Badalona (d’on també és patró) juntament amb una setantena de persones. Segons la llegenda lleidatana, el sant va aconseguir fer brollar aigua d’un pou sec per calmar la set dels companys de martiri. La versió badalonina explica que “es van trobar les seues despulles gràcies a que al lloc on va ser enterrat hi va créixer un ametller que donava el fruit roig”.

Anastàsia té una mica més d’acceptació. Potser la mítica gran duquessa Anastàsia hi té alguna cosa a veure. El juliol del 1918 va ser afusellada juntament amb tota la seua família, però van córrer rumors que s’havia salvat. Pocs anys després, una jove d’origen rus anomenada Anna Anderson es passejava per les corts europees assegurant que era la filla del tsar. La història de conte de fades va inspirar pel·lícules com la protagonitzada per Ingrid Bergman o la de Walt Disney. Anna Anderson va morir el 1984 deixant el dubte i un indiscret mocador amb restes biològiques que va servir per demostrar via ADN que la seua història era falsa. Jo no tenia un passat inventat, però també em preocupava molt el futur, de petita. Eva, Marta, Anna o Esther no eren noms de vella. Bepeta, Ramona, Joaquima... Això sí que era homologable. Què seria de nosaltres? Vaig a contravent parlant de noms que ja no es posen quan avui només n’hi ha un, de nom propi, amb el qual comparteixo dia d’onomàstica.

El retrovisor (Segre, 11-5-18)

dijous, 17 de maig del 2018

Prohibit prohibir

Va ser una revolució de consignes. Prohibit prohibir! El Maig del 68 va voler instaurar la imaginació al poder, però la França de De Gaulle i Pompidou no va canviar gaire malgrat les barricades, les vagues i les manifestacions multitudinàries clamant llibertat. Hi va haver molt de postureig en aquell moviment mitificat. El París de Casablanca al qual tot progre podia retornar quan el nus de la corbata li tibava més del compte. Tot va començar el 1967, quan es va matricular a la universitat de Nanterre un jove pèl-roig d’origen alemany, Daniel Cohn-Benit.
A les 20 h del 3 de maig del 1968 ja hi havia 600 detinguts a París. El 10 s'arranquen les primeres llambordes

Aquell mateix any va protestar contra la separació de nois i noies en moltes de les dependències universitàries entrant en una residència femenina al crit de “lliure circulació!” El 22 de març del 1968 tornaria a actuar. I aquest cop va ser més radical. “Ocupem la universitat!” Era un líder nat. Cent cinquanta estudiants el van seguir. “No a la universitat burgesa!” Les paraules de Cohn-Benit aviat es transformarien en grafits a les parets de Nanterre. “No podem tolerar la detenció de sis joves que protestaven contra la guerra de Vietnam. És fals que no puguem fer res contra el poder”, animava els seus companys des del vuitè pis d’un dels edificis administratius. L’endemà van ser desallotjats, però les autoritats van aconseguir el contrari del que es proposaven. “Anem a la Sorbona!” El 3 de maig, ahir va fer cinquanta anys, van rebre un suport multitudinari a París. Començava l’anomenat Maig del 68. De fet, va ser una primavera convulsa arreu del món. Els joves dels Estats Units es manifestaven contra la guerra de Vietnam; un blanc assassinava Martin Luther King i l’URSS esclafava l’intent d’apertura de Txecoslovàquia envaint aquest país.

Políticament, el Maig del 68 va fracassar. No es va produir la revolució que demanaven els joves i De Gaulle va rebre un suport massiu als carrers i a les urnes. Però d’aquest moviment va sortir una nova esquerra que s’allunyava del model de Moscou. Una esquerra que, mig segle després, s’assembla tant a la dreta que està en crisi. Sota les llambordes de París no s’hi va trobar la platja. A l’altra banda dels Pirineus el matrimoni Oriol de Riba, de Barcelona, era distingit amb el premi de natalitat pels seus 16 fills.

El retrovisor (Segre, 4-5-2018)

dijous, 3 de maig del 2018

Udols

Només tenia 16 anys. Feia poc que ho havien deixat estar amb el xicot. A ella encara li agradava, però, i va cometre l’error de la seua vida. Va pensar que si la veia fer un tomb en moto amb un altre noi s’engelosiria i s’adonaria de com l’estimava. El pla era pueril, cert, però és que tot just era una nena. El motorista tenia 20 anys i pocs escrúpols. Se la va emportar als afores de Lleida. Fosquejava. Ell volia sexe. Ella, no. La va amenaçar amb deixar-la allà, sola i desprotegida. Ella va seguir dient que no. La va agafar pels braços i la va tombar al terra. Ella, terroritzada, va restar immòbil mentre la penetrava sense miraments.


Es fan dir ‘La Manada’, però no són llops.
Cap animal es comporta de forma tan miserable

Un jutge va considerar provats tots els fets que acabo d’enumerar i va dictar sentència: un any de presó per estupre perquè la noia era menor. Violació? I ara! El magistrat reconeixia que la noia va oposar resistència verbal, “però no física”, precisava. Absolt. Si ella hagués tingut 18 anys ni l’any per estupre. De fet, el mateix fiscal demanava l’absolució del noi. L’endemà que es fes pública aquesta sentència el Tribunal Suprem en ratificava una altra també dictada a Lleida que condemnava un empresari a pagar una multa de 40.000 pessetes (poc més de 240 euros) per un delicte d’abusos deshonestos.


El jutge va considerar provat que aquest home va grapejar una empleada de només 17 anys, a la qual va oferir renovar el contracte a canvi de sexe. Però (un però enorme) el mateix jutge entenia que l’empresari no hi va poder fer res, atès que la víctima “pudo provocar, si acaso inocentemente, al empresario por su vestimenta”. La cèlebre sentència de la minifaldilla. La crònica del diari més progre de l’època fa una defensa sui generis de la víctima. Es diu que no s’assembla a Marta Sánchez ni a Sabrina “o cualquier otra señora estupenda al uso”. I que és “seriecita” i va vestida amb pantalons amples, com si això l’exculpés del pecat mortal d’haver portat minifaldilla a la feina un dia d’agost i haver provocat el seu cap.



El president de l’Audiència de Lleida es va veure obligat a convocar una roda de premsa, però lluny de donar explicacions, es va dedicar a renyar els periodistes. “Estic molt enfadat”, va resumir. Nosaltres, també. Encara ens dura. Trenta anys i res no ha canviat.

El retrovisor (Segre, 27-4-18)