dissabte, 7 de juliol de 2018

La llosa

No sabia què era una llosa, només tenia sis anys. I em va fer molta impressió veure aquella pedra tan grossa. Un munt de mans la mouen, en el meu record, com si tapessin algú amb una flassada molt pesant. “Potser es pensen que s’aixecarà”, va dir algú. Vaig sentir un calfred. A mi Franco em feia por. Encara que fos a través d’una pantalla i en blanc i negre, va ser el primer mort que vaig veure, i això marca. Ara em sembla una caricatura grotesca de la transició, però durant molts dies em va costar de dormir. Jo col·leccionava malsons, aleshores. Aquesta frase irònica d’un adult el dia del funeral del Caudillo de España por la gracia de Dios em va retornar una conversa d’aquelles que la xiqueta que era va fer veure que no sentia però que em va glaçar l’ànima.
 
Pedro Sánchez diu que aquest juliol s’exhumaran les restes de Franco. Potser, per fi, s’acabarà la guerra 

La protagonista del relat era una veïna i potser per això vaig parar l’orella. Explicaven que molts anys enrere havia perdut una filla. La va enterrar amb la incredulitat de si, realment, era morta. Suposo que la pobra dona s’ho va negar cada minut dels anys que la va sobreviure. Un dia no va poder més i va demanar formalment l’exhumació del cos. Necessitava comprovar-ho per ella mateixa. “Quan la va veure, encara amb el vestit de comunió, i va comprovar que no hi havia cap marca a la caixa, va plorar com si se li acabés de morir, però a la vegada va quedar en pau amb ella mateixa”. Ho escric i em sembla esgarrifós, monstruós. Aleshores el monstre era Franco, que esgarrapava la làpida des del més enllà en els meus somnis. Quedo com una rareta sinistra, en sóc conscient. De bola de vidre no en tenia. Si en aquella època hagués pogut saber que, finalment, aquest juliol s’aixecaria la llosa m’hauria mort jo. De por. Ara em sembla necessari. Per més que la presidenta andalusa digui que la memòria històrica no ens ha de fer mirar enrere, costa imaginar-se un futur en el qual el dictador que es va alçar en armes contra el govern legítim de la república regni pels segles dels segles al parc temàtic del nacionalcatolicisme més tronat. El Valle de los Caídos és una de les raons per les quals mai no han pogut cicatritzar les ferides que va deixar obertes la Guerra Civil. O potser és que tots tenim morts sense làpida. Encara.

El retrovisor (Segre, 29-6-18)

divendres, 6 de juliol de 2018

Un cop de puny a la cara



A les pel·lícules, l’inspector del cas es presenta a casa de la víctima. Li ho vol dir en persona. No cal. Ella en té prou mirant-lo als ulls. Se sent terriblement sola i desprotegida. No hi ha consol possible. Acaba de saber que el monstre que vetlla els seus malsons campa lliure i sense morrió. I, de sobte, la por. Una por tan espessa que es pot mastegar. No sé com funciona a la vida real. Si hi ha una veu amiga que intenti, sense èxit, parar el cop. O reps la notícia amb la mateixa fredor amb què la fulla de la navalla s’enfonsa en l’escalfor d’un ventre desprevingut. Del que no tinc cap dubte és de com es van sentir elles ahir. En plural. Una noia de Madrid i una de Pozoblanco (Còrdova). Molt joves, massa. Les víctimes conegudes del ramat de bèsties que es fan dir La Manada.

Encara no se’ns havia esfilagarsat el llaç de color lila amb el qual vam sortir al carrer a dir “No és abús, és violació” quan vam saber que aquests miserables sortirien en quatre dies de la presó. Els fets són de sobres coneguts. Cinc homes van obligar una noia de 18 anys a entrar en un portal de Pamplona. No va tenir cap oportunitat. Un tribunal va considerar provat l’infern que va viure aquella nit dels Sanfermines però, a la vegada, sentenciava que allò no era una violació. La roda de molí era d’unes dimensions tan indigestes que ningú no va anar a combregar. Nou anys de presó eren un insult. Què podia esperar l’altra víctima? Ella es va despertar nua dins d’un cotxe i no va saber què li havia passat fins que la policia foral de Navarra va trobar un vídeo al xat de La Manada en el qual apareixia inconscient, mentre era grapejada i vexada.

Ella encara no ha declarat en cap judici. No l’han escarnit. I de nou la por. Aquesta por tan espessa que fa l’aire irrespirable. El cor que s’accelera i batega tan fort que ensordeix les teues passes en un carrer solitari, de nit. Quan les ombres són tan punxegudes que fan sang. Perquè ella ara sap que qualsevol dia pot tornar a sentir l’udol d’aquests aspirants a llop. Els nou anys de condemna ens van omplir de ràbia. I això que llavors no sabíem que al cap de dos mesos podrien sortir en llibertat sota fiança. Encara que hi hagi anat l’inspector de les pel·lícules, s’hauran trencat. Altre cop.


El retrovisor (Segre, 22-6-18)

dijous, 5 de juliol de 2018

Es pot matar una morta?

Mea culpa, mea culpa, mea maxima culpa. Ho confesso: més de vint-i-cinc anys fent de periodista i fa quatre dies que vaig descobrir Carmen de Burgos. Ella també n’era. De fet, va ser la primera dona de l’Estat que va treballar a la redacció d’un diari, i la primera que va exercir de corresponsal de guerra. També va bastir una sòlida carrera literària. I tot això sense perdre de vista l’activisme polític i social. Utilitzava el pseudònim de Colombine, però també se la coneixia amb el malnom de “la divorciadora”, perquè va ser una defensora dels drets de les dones i això, a començaments del segle XX, costava de pair. Havia nascut a Almeria el 1867. Es va casar amb 16 anys i va ser profundament infeliç. L’agost de 1901 va fer les maletes i se’n va anar a Madrid amb la seua filla. Tenia un títol de mestra que s’havia tret mig d’amagat de l’home, però ella volia ser periodista. I ho va aconseguir.
 
Va morir el 1932, molt abans que
esclatés la Guerra Civil. Però Franco no
en va tenir prou i la va fer desaparèixer

Val a dir que el seu pare feminista avant la lettre li deia: “Mira, filla, els homes som molt egoistes, i si et diuen alguna vegada que hi ha coses que un home pot fer però una dona no, digues que és mentida, perquè no hi pot haver dos morals per als dos sexes”. Amén. I ella li va fer cas, i escrivia articles sobre el sufragi femení o la necessitat de fer inspeccions a les fàbriques. Augusto Suárez de Figueroa, fundador del Diario Universal, la va contractar. Però aquest cop no es tractava d’una col·laboració: la va posar en nòmina. Havia nascut Colombine. L’escriptora va predicar anys en el desert clamant a favor del divorci i el vot de la dona. Tenia 64 anys i la salut molt malmesa quan es va proclamar la Segona República. Va morir un any més tard, sense haver pogut votar mai. Dir que va ser una dona avançada al seu temps és quedar-se molt curt.

Però la seua memòria es va esborrar. Va ser parella de Gómez de la Serna i es va relacionar amb Galdós, Juan Ramón Jiménez, Julio Romero de Torres o Joaquim Sorolla. A ells, la història els ha fet un lloc. A ella, no. Franco l’hi tenia jurada des que va cobrir la guerra del Rif. L’odiava tant que la va matar després de morta. Va prohibir els més de 200 llibres que va escriure i la va incloure a la llista d’autors censurats pel règim feixista. La va fer desaparèixer.

El retrovisor (Segre, 15-6-18)

dijous, 14 de juny de 2018

El nen que volia ser metge

Es deia Emiliano Astudillo. Als lectors de fora de Lleida ni tan sols els sonarà. Era un self-made man, però que ningú no s’esperi trobar un empresari d’èxit que crea un imperi del no-res. No és tan fàcil com fer diners el que va aconseguir aquest home. De ben petit volia ser metge, però ni tan sols va poder estudiar batxillerat. Només tenia deu anys quan se li va enfonsar el món en adonar-se que malgrat les bones notes, l’actitud, la intel·ligència i tot el que s’hi vulgui afegir, el fill d’un guàrdia civil dels anys quaranta només podia aspirar a fer Comerç. I gràcies. Encara no havia fet els 15 i ja treballava d’administratiu a Autotractor. Però Astudillo no es va resignar i va seguir estudiant. Plegava de la feina i se n’anava a classe. No va parar fins a treure’s el títol de pèrit mercantil.
Tenia 10 anys quan se li va enfonsar el món en saber
que no seria metge perquè no podia estudiar batxillerat

Més endavant, l’empresa per a la qual treballava va obrir un hotel que faria època, el Condes de Urgel, i ell va ser l’encarregat de dirigir-lo i amb molt d’èxit. El 30 de setembre de 1977 va ser el seu darrer dia al Condes. L’endemà es va incorporar a l’Hospital Clínic de Barcelona. De metge. No, no ens hem saltat cap capítol de la seua biografia. Quan tenia 36 anys es va crear l’examen d’accés a la universitat per a més grans de 25 anys. “Se’m va obrir una porta inesperada i la vaig aprofitar”, em va dir en una entrevista. Ningú a l’hotel ho va saber mai. De fet, no va faltar ni un sol dia a la feina. Ni per fer exàmens. Es va treure la carrera en sis anys, com tocava. I això que només va anar a cinc classes. Les justes per conèixer-ne la dinàmica. Les pràctiques les feia totes seguides, una rere l’altra, dimecres, quan lliurava. Un dia de festa que començava, invariablement, a les sis del matí. Amb 42 anys i pare de tres fills, va fer realitat el seu somni de ser metge.



Però ell no volia un diploma, sinó exercir. I va decidir començar de zero. Es va especialitzar en endocrinologia, es va doctorar, va ocupar llocs de responsabilitat en diferents hospitals catalans... I encara va tenir temps de fundar l’associació Shalom, dedicada a la integració social i laboral de persones amb discapacitat intel·lectual, com la seua filla gran, i de presidir Creu Roja a Lleida quan es va jubilar. Poques persones m’han impressionat tant com ell. Descansi en pau, s’ho ha guanyat.

El retrovisor (Segre, 08-06-18)

dimecres, 13 de juny de 2018

Simfonia per a gibrell i galledes


Potser és que aquesta primavera s’assembla molt a una tardor. Pluja amerada de nostàlgia. Aigua, molta aigua. Però no has sentit a ningú que digués “avui plouen pessetes”, amb una espurna d’il·lusió a la mirada. Ja no vius en un poble pagès, ni la pesseta és una moneda de curs legal. Una relíquia lèxica i prou, com quan les padrines de la teua infància s’exclamaven que queien gotes com a xapots, unes antigues monedes de deu cèntims que ja no servien per pagar res. Una perra gorda, que deien en castellà. I tu no podies evitar de visualitzar com queien quartos del cel. Un manà perillós del qual només et protegiria el teu paraigua d’inofensius lleonets de color rosa. La pluja despertava els sentits. Si miraves amb atenció el terra moll, hi descobriries la màgia d’un arc de Sant Martí que desapareixeria davant dels teus ulls, enjogassat. Havies de trobar l’angle exacte de visió que descodifiqués aquell secret bell i lluent. Sempre em va semblar un sacrilegi profanar-lo amb les katiuskes.

La pluja obrava miracles i també omplia de vida la bassa de les culleretes. Mai no et vas preguntar d’on sortien aquells éssers misteriosos. Què se’n feia quan l’aigua ja s’hauria assecat al cap d’unes poques setmanes. Era com si el món tingués un doble fons on només es podia viure els dies que plovia. Un univers que semblava una rèplica exacta del nostre, però que es regia per unes lleis diferents que et permetien córrer pels passadissos de l’escola a l’hora de l’esbarjo. I pujar a les golfes a escampar gibrells, galledes i pots de tota mena. El so monòton de les goteres es convertia en una curiosa simfonia a destemps que canviava cada pocs minuts de ritme i intensitat.

Música de piano per a una casa vella. Gairebé sempre, l’orquestra de sota la teulada acabaria el concert a les fosques. Amb la mateixa certesa que el llamp anuncia el tro, després d’un terrabastall celestial, el murmuri –gairebé un mantra– de “Sant Lluc, Sant Marc, Sant Mateu, Santa Bàrbara no ens deixeu” era el preludi a encendre espelmes perquè se n’aniria la llum. I era aleshores que ho veies tot clar. Que senties explicar històries antigues i pensaves que si aquell moment s’hagués pogut envasar portaria una etiqueta de felicitat.

El retrovisor (Segre, 01-06-18

dimarts, 29 de maig de 2018

Calamar celestial


Sedació, sí, però sedició no sabia què era fins fa quatre dies. Tenia curiositat per saber com eren els sediciosos d’abans, els de tota la vida. N’he trobat centenars, protagonistes de notícies esgrogueïdes pel pas del temps. Històries llunyanes –remotes– d’aixecaments militars, consells de guerra... A partir dels veinticinco años de paz va perdent pistonada la paraula de moda, fins que arriba el punt que el Tribunal de Orden Público absol quatre sindicalistes andalusos del famós delicte perquè adreçar-se a uns treballadors per animar-los a fer vaga no es podia considerar sediciós ni a l’Spain is different del darrer franquisme, que ja és dir.
Maig del 68. Siguem realistes, demanem l’impossible. Però aquí ningú aixecava llambordes buscant la platja, perquè la notícia era més amunt. Literalment. A 45.000 peus, segons l’informe desclassificat pel ministeri de Defensa el 1993. Situem-nos: ara fa cinquanta anys un objecte volador no identificat voltava pel cel de les comarques de Lleida. Advertim que encara que fos 17 de maig en aquella època no existia l’Aplec del Caragol i tot sembla indicar que les persones que el van albirar estaven prou serenyes com perquè tot un capità de la base de Torrejón de Ardoz enlairés un F-86 de l’exèrcit a les 10.55 del matí. En un no res el caça a reacció es va plantar sobre els Pirineus i allà era l’ovni. El capità José Joaquín Vasco assegura que s’hi va intentar apropar, però que l’objecte blanc i lluminós que tenia forma de punta de llança o de calamar, que sembla que no hi va haver consens a l’hora de redactar l’informe, va fer una ascensió vertiginosa. Vasco el va seguir fins on li va permetre l’avió. Abans de donar-se per vençut, va fotografiar aquell objecte misteriós que va estar nou hores sobrevolant Lleida. Al Diario de Lérida ho van tenir clar: era un satèl·lit meteorològic. Bé, ho suposaven, que ningú no en va saber donar cap explicació plausible. Però si un capità de l’exèrcit va fotografiar aquest calamar mutant potser se’n podrien saber més coses. Ai, las! No us ho creureu: el rodet va sortir velat –millennials, busqueu algú que us ho tradueixi. Ara ja no es veuen ovnis enlloc, només sediciosos. Tot torna. Bé, i espanyols. N’hi ha que només veuen espanyols. Tant és si són corruptes.



El retrovisor (Segre, 25-5-18)

diumenge, 27 de maig de 2018

A cent passes d'aquí


Ningú no se’n recorda, de Pere Burgués. El 8 de gener del 1856 va morir amb només 18 anys. Una làpida commemorativa que encara es conserva al cementiri vell de Puigverd de Lleida especifica que la desgràcia va passar “a cent passes d’aquí”, sense donar-ne més detalls. Ni Jaume de cal Maco, que ja passa dels cent, en té record. Potser és que aquesta primavera s’assembla molt a la tardor, però aquesta història incompleta i trista fa dies que m’acompanya, com la pluja. Una calavera maldestra, gairebé naïf, que va ser gravada fa un segle i mig a la pedra, vetlla la memòria del pobre Pere. Resulta commovedor l’intent desesperat dels seus pares –és de suposar– perquè el noi no se n’anés del tot. Com si s’aferressin als seus braços forts que havien de fer gran la família. A Boldú també n’hi ha una, de làpida. Recorda Francisco Freixes, de la Fuliola, que el 15 d’agost del 1845 va morir a la bassa. Devia fer calor, aquell dia. Una remullada s’agrairia. Però Francisco no va sortir viu de la bassa. Vint-i-tres anys, tenia. Ja no se’n fan, de làpides commemoratives. Un pom de flors de plàstic descolorides en algun revolt de carretera i prou. La primavera trista dels cementiris d’asfalt. Una visió fugaç que encongeix el cor de qui hi passa i, invariablement, pensa que això a ell mai no li passarà. Com s’ho pensava Antonio Mariné Raurell quan va morir d’accident el 22 d’octubre del 1916 en el que des de llavors es va conèixer com “el tomb de Mariné” a prop d’Altafulla. 
Però posats a explicar històries tristes, em quedo amb una làpida escrita fa 2.000 anys. Avui és el Dia Internacional dels Museus. A l’Eduard Camps de Guissona s’explica la de Lèsbia, una nena que tenia “onze anys i deu mesos” quan va morir. La seua mare, Servil·la Praepusa, va voler deixar constància del molt que li dolien aquests dos mesos d’absència afegits a tota la maleïda eternitat. “Encara no havia vessat totes les llàgrimes que duia a dins”. Lèsbia respon als seus pares que no han d’estar tristos, que això molesta els seus manes. I la pobra parella es consola fent gravar aquesta làpida dialogada, la més antiga de la península Ibèrica, perquè tothom que la llegeixi digui en veu alta: “que la terra et sigui lleu”. A tots.

El retrovisor (Segre, 18-5-18)

divendres, 18 de maig de 2018

En el nom d'Anastasi


A Girona abunden els narcisos. I no parlem de flors. Els patronímics inspiren. A Tarragona es premia amb una mona de Pasqua dir-se Tecla, un nom que havia caigut en desús. També trobarem moltes cintes a l’Ebre i albes a Tàrrega. Podríem seguir, però és per no avorrir; deixem-ho amb etcètera. Avui és Sant Anastasi, patró de Lleida des del 1627, però a poques cases hi haurà una onomàstica per celebrar. Els anastasis són una espècie en vies d’extinció si no és que alguna sèrie de televisió torni a posar de moda aquest nom, com va passar amb Isona, arran de l’èxit de Ventdelplà. La tradició diu que Sant Anastasi va nàixer al número 22 del carrer Magdalena de la Ilerda romana l’any 263. Va ser membre de la guàrdia pretoriana de Dioclecià, però de res no li va servir el seu currículum de soldat valerós quan l’any 305 va ser martiritzat a Badalona (d’on també és patró) juntament amb una setantena de persones. Segons la llegenda lleidatana, el sant va aconseguir fer brollar aigua d’un pou sec per calmar la set dels companys de martiri. La versió badalonina explica que “es van trobar les seues despulles gràcies a que al lloc on va ser enterrat hi va créixer un ametller que donava el fruit roig”.

Anastàsia té una mica més d’acceptació. Potser la mítica gran duquessa Anastàsia hi té alguna cosa a veure. El juliol del 1918 va ser afusellada juntament amb tota la seua família, però van córrer rumors que s’havia salvat. Pocs anys després, una jove d’origen rus anomenada Anna Anderson es passejava per les corts europees assegurant que era la filla del tsar. La història de conte de fades va inspirar pel·lícules com la protagonitzada per Ingrid Bergman o la de Walt Disney. Anna Anderson va morir el 1984 deixant el dubte i un indiscret mocador amb restes biològiques que va servir per demostrar via ADN que la seua història era falsa. Jo no tenia un passat inventat, però també em preocupava molt el futur, de petita. Eva, Marta, Anna o Esther no eren noms de vella. Bepeta, Ramona, Joaquima... Això sí que era homologable. Què seria de nosaltres? Vaig a contravent parlant de noms que ja no es posen quan avui només n’hi ha un, de nom propi, amb el qual comparteixo dia d’onomàstica.

El retrovisor (Segre, 11-5-18)

dijous, 17 de maig de 2018

Prohibit prohibir

Va ser una revolució de consignes. Prohibit prohibir! El Maig del 68 va voler instaurar la imaginació al poder, però la França de De Gaulle i Pompidou no va canviar gaire malgrat les barricades, les vagues i les manifestacions multitudinàries clamant llibertat. Hi va haver molt de postureig en aquell moviment mitificat. El París de Casablanca al qual tot progre podia retornar quan el nus de la corbata li tibava més del compte. Tot va començar el 1967, quan es va matricular a la universitat de Nanterre un jove pèl-roig d’origen alemany, Daniel Cohn-Benit.
A les 20 h del 3 de maig del 1968 ja hi havia 600 detinguts a París. El 10 s'arranquen les primeres llambordes

Aquell mateix any va protestar contra la separació de nois i noies en moltes de les dependències universitàries entrant en una residència femenina al crit de “lliure circulació!” El 22 de març del 1968 tornaria a actuar. I aquest cop va ser més radical. “Ocupem la universitat!” Era un líder nat. Cent cinquanta estudiants el van seguir. “No a la universitat burgesa!” Les paraules de Cohn-Benit aviat es transformarien en grafits a les parets de Nanterre. “No podem tolerar la detenció de sis joves que protestaven contra la guerra de Vietnam. És fals que no puguem fer res contra el poder”, animava els seus companys des del vuitè pis d’un dels edificis administratius. L’endemà van ser desallotjats, però les autoritats van aconseguir el contrari del que es proposaven. “Anem a la Sorbona!” El 3 de maig, ahir va fer cinquanta anys, van rebre un suport multitudinari a París. Començava l’anomenat Maig del 68. De fet, va ser una primavera convulsa arreu del món. Els joves dels Estats Units es manifestaven contra la guerra de Vietnam; un blanc assassinava Martin Luther King i l’URSS esclafava l’intent d’apertura de Txecoslovàquia envaint aquest país.

Políticament, el Maig del 68 va fracassar. No es va produir la revolució que demanaven els joves i De Gaulle va rebre un suport massiu als carrers i a les urnes. Però d’aquest moviment va sortir una nova esquerra que s’allunyava del model de Moscou. Una esquerra que, mig segle després, s’assembla tant a la dreta que està en crisi. Sota les llambordes de París no s’hi va trobar la platja. A l’altra banda dels Pirineus el matrimoni Oriol de Riba, de Barcelona, era distingit amb el premi de natalitat pels seus 16 fills.

El retrovisor (Segre, 4-5-2018)

dijous, 3 de maig de 2018

Udols

Només tenia 16 anys. Feia poc que ho havien deixat estar amb el xicot. A ella encara li agradava, però, i va cometre l’error de la seua vida. Va pensar que si la veia fer un tomb en moto amb un altre noi s’engelosiria i s’adonaria de com l’estimava. El pla era pueril, cert, però és que tot just era una nena. El motorista tenia 20 anys i pocs escrúpols. Se la va emportar als afores de Lleida. Fosquejava. Ell volia sexe. Ella, no. La va amenaçar amb deixar-la allà, sola i desprotegida. Ella va seguir dient que no. La va agafar pels braços i la va tombar al terra. Ella, terroritzada, va restar immòbil mentre la penetrava sense miraments.
 
Es fan dir ‘La Manada’, però no són llops.
Cap animal es comporta de forma tan miserable

Un jutge va considerar provats tots els fets que acabo d’enumerar i va dictar sentència: un any de presó per estupre perquè la noia era menor. Violació? I ara! El magistrat reconeixia que la noia va oposar resistència verbal, “però no física”, precisava. Absolt. Si ella hagués tingut 18 anys ni l’any per estupre. De fet, el mateix fiscal demanava l’absolució del noi. L’endemà que es fes pública aquesta sentència el Tribunal Suprem en ratificava una altra també dictada a Lleida que condemnava un empresari a pagar una multa de 40.000 pessetes (poc més de 240 euros) per un delicte d’abusos deshonestos.

El jutge va considerar provat que aquest home va grapejar una empleada de només 17 anys, a la qual va oferir renovar el contracte a canvi de sexe. Però (un però enorme) el mateix jutge entenia que l’empresari no hi va poder fer res, atès que la víctima “pudo provocar, si acaso inocentemente, al empresario por su vestimenta”. La cèlebre sentència de la minifaldilla. La crònica del diari més progre de l’època fa una defensa sui generis de la víctima. Es diu que no s’assembla a Marta Sánchez ni a Sabrina “o cualquier otra señora estupenda al uso”. I que és “seriecita” i va vestida amb pantalons amples, com si això l’exculpés del pecat mortal d’haver portat minifaldilla a la feina un dia d’agost i haver provocat el seu cap.

El president de l’Audiència de Lleida es va veure obligat a convocar una roda de premsa, però lluny de donar explicacions, es va dedicar a renyar els periodistes. “Estic molt enfadat”, va resumir. Nosaltres, també. Encara ens dura. Trenta anys i res no ha canviat.

El retrovisor (Segre, 27-4-18)

dimecres, 2 de maig de 2018

"Jo volia ser artista i prou"


Jo no volia ser una dona artista, jo volia ser artista i prou.” Antoni Gelonch col·lecciona cites. En té més de 2.000. Aquesta, d’Isabel Bishop, forma part del llibre 100 dones. 100 inspiracions creatives (Viena Edicions). Reflexions al voltant de l’art fetes per dones artistes. Fa ràbia la precisió. Artistes i prou, com volia Isabel Bishop. “Les dones han d’anar despullades per entrar al Metropolitan Museum? Menys del 5% dels artistes de la secció d’art modern són dones, però el 85% dels nus són femenins.” Demolidor. L’observació és de les Guerrilla Girls, un grup d’artistes feministes fundat a Nova York el 1985. Potser per això l’escriptora i guionista irlandesa Edna O’Brien deia que “una dona artista no té musa ni esclava. Ha de ser totes dues coses per ella mateixa”. Esclava? Gelonch en posava un exemple a la presentació del llibre que va acollir el Museu de Lleida: Camille Claudel. Si no fos per la pel·lícula de 1988 protagonitzada per Isabelle Adjani, ni tan sols la coneixeria el gran públic.


La posteritat va ser per al seu amo i senyor: Auguste Rodin. Oblit és nom de dona. Res tan trist com el dietari d’Ernestina de Champourcín. “2 de gener de 1990. Començament d’any gairebé en buit. La ràdio fa tres dies que no funciona. La noia se n’ha anat amb grip. El telèfon no ha sonat ni una sola vegada”, escriu als 85 anys. És una de les sinsombrero, les poetes de la generació del 27 esborrades de la història. No és estrany que tantes dones hagin optat pel pseudònim masculí per jugar a la divisió d’honor de la creació. Charlotte Brontë va publicar Jane Eyre amb nom d’home: Currer Bell. George Sand també era una dona: Amandine Aurore Lucile Dupin. I Fernán Caballero: Cecilia Böhl de Faber.



Hi ha exemples autòctons, com el d’una nena que amb 14 anys va escriure Parricidi i, de passada, es va inventar un nou gènere literari, el drama rural. Quan es va saber que Caterina Albert era una senyoreta que es dedicava a escriure en lloc de buscar marit es va armar un bon escàndol i es va convertir en Víctor Català. A les acaballes del segle XX J.K.Rowling va haver de dissimular amb inicials que era dona. Als nois no els fa el pes llegir literatura de dones. Perquè Harry Potter fes màgia calia disfressar-se. I tothom ho va trobar tan normal.

El retrovisor (Segre, 20-4-18)

dimecres, 18 d’abril de 2018

FNFF

La llei és la llei. I la llei pot ser molt severa. Un xiulet, una carota de cartró, una captura de Google Maps i un àudio dient que vols fer coses que no fas et poden portar a l’Audiència Nacional. Paracomptaré molt, no fos cas. Millor defugir el groc sediciós i vestir-se amb una capa rojigualda. No et fa invisible, com la de Harry Potter, però et tornes immune a delictes d’odi, enaltiment del terrorisme i similars. Per consultar la pàgina web de la Fundación Nacional Francisco Franco no em pot passar res. Tot és legal i com cal. Amb english version i tot per si algú que no té la sort d’habitar el país ubicat providencialment al centre del món vol saber què s’hi diu.
 
La Fundación Francisco Franco no tan sols és legal,
sinó que reconeguts intel·lectuals signen els seus manifestos

En primer lloc fan un aclariment que m’ha semblat encantador. Clar que a Alemanya no podria existir una fundació Adolf Hitler! I ho raonen: “Francisco Franco fue la antítesis de Hitler. Franco fue un católico ejemplar, y su visión del mundo era la de un conservador tradicionalista, en tanto que Hitler era ateo y su visión del mundo era la de un imperialista.” Fins aquí podríem arribar. Però la comparació amb Hitler no és el que més els amoïna. La memòria històrica és kryptonita. “Legislar sobre la historia o contra la historia es, simplemente, un signo de totalitarismo. Y es antidemocrático y liberticida.” FNFF dixit en un manifest per la història i la llibertat. I afegeixen: “Ningún parlamento democrático ni puede ni debe legislar sobre la Historia, pues de hacerlo, criminalizaría la Historia, estableciendo una checa de pensamiento único, al imponerse por la fuerza y la violencia del Estado.” Tenim la checa, però ens falta la horda roja.

Tot arribarà. Et pots adherir a aquest manifest. I sense manies. Ja ho han fet els directors de l’ABC i La Razón, l’exministre Jaime Mayor Oreja, diversos militars de graduació més alta que l’absenta negra, el president de Vox, Aleix Vidal Quadras, l’exalcalde socialista de la Corunya, Paco Vázquez, o el que va ser president de la comunitat de Madrid, Joaquín Leguina. Previsible? Potser sí. També s’hi troba un gènere curiós, el dels antifranquistes franquistes. Intel·lectuals com Andrés Trapiello, Luis Alberto de Cuenca, Antonio Escohotado o Fernando Savater. I no passa res.

El retrovisor (Segre, 13-4-18)

dilluns, 16 d’abril de 2018

Temps de maduixes

Lolita no es va deixar robar el mes d’abril. Acabava de fer quinze anys i tenia massa ganes de primavera. Els grans fugien de les bombes. Ella buscava roselles a l’horitzó. Havien marxat de casa amb tot el que van poder arreplegar i es van instal·lar en una fàbrica de licors abandonada que hi havia a la carretera de Saragossa, un edifici immens que va acollir la por de moltes famílies que no tenien cap motiu per brindar. La guerra s’havia convertit en rutina. Lolita no tenia por. De fet, mai no s’havia sentit tan lliure. Els canons no paraven. Una música sinistra que anunciava que l’aventura era a punt d’acabar, però la noia no s’imaginava com seria el final, el retorn. Fer farcells un altre cop, tornant a doblegar els matalassos que s’havien emportat de la ciutat deserta. La incògnita de saber si encara tindrien casa.
La primavera ha tornat a portar l’alegria. Res no pot
deturar-la. Tornaran les orenetes. I les roselles.

Tampoc no sospitava que els soldats arribarien a Lleida abans que ells. Lolita encara no s’havia convertit en Dolors Sistac. En l’escriptora compromesa, la pedagoga que, juntament amb Enric Farreny, desafiaria el franquisme des de les aules del col·legi Sant Jordi; l’única dona de la redacció de la revista Labor. No, encara no era un referent del catalanisme. De fet, no era ni conscient que la seua mare, de Saidí, li havia llegat aquesta llengua. Amb més de noranta anys em confessava que aquell llunyà 3 d’abril ella només podia pensar que els joves uniformats que anaven a cavall feien molt de goig. Un li va proposar d’anar a collir maduixes. “La mare em va agafar ben fort pel braç”, recordava. Sempre li venia al cap l’escena quan sentia La Trinca cantant allò d’“ai nena, si vols venir al camp a collir maduixes...” Innocència salvatge.

Aquell dia un fotògraf va immortalitzar el moment precís en què un grup de soldats franquistes entraven a Lleida per Alcalde Costa. Qui sap si un era el que s’havia intentat emportar la Lolita a l’hort, literalment. És una foto icònica. Vuitanta anys després del leridanos todos, l’historiador de l’art Alberto Velasco va trobar la imatge a eBay. Tot és a eBay. Havia fet cap als EUA. Encara tenia les marques d’enquadrament de l’autor desconegut, els segells d’agències de premsa. Un bocí d’història per 30 mòdics euros. Lolita ja no hi és, però la primavera ha tornat puntual a la cita.

El retrovisor (Segre, 6-4-18)

Estrenar president

Hi ha divendres i hi ha superdivendres. Avui n’és un. La majoria de mortals dilluns anirem a la feina, però comença la Setmana Santa i tornes a sentir aquella alegria incontrolada que et feia marxar de l’escola corrents, per no perdre ni un segon de llibertat. També passa quan sents la cantarella dels nens de San Ildefonso. Les xifres amb euros els han fet perdre ritme, però aquella lletania de números i premis que sembla no tenir fi és sinònim de l’inici de les vacances de Nadal, quan tens la perspectiva d’un munt de dies de festa per estrenar plens de possibilitats. Estrenar. Si ets de poble i tens una edat sabràs que aquest cap de setmana toca conjugar aquest verb. Pasqua no és una data fixa al calendari, però encara que caigués al març i fes fred, com passa enguany, Diumenge de Rams s’estrenava roba. El pitjor eren les sabates, les tocadures que et farien. Gila –el gran Gila– deia que la millor definició de jaqueta era “peça de roba que es posa a una criatura quan la mare té fred”. Hi havia anys, però, que fins i tot la canalla la implorava. Però el protocol era estricte. Què s’ha de fer quan estrenes? Lluir-ho. I per això nostre Senyor va inventar les processons. No es podia fer xivarri, però era divertit. Recórrer el teu micromon sabent que al darrere de les persianes de fusta hi hauria ulls escrutadors. Les llànties podien suposar la pena de mort si es produïen abans de la missa de dotze. I res d’arrossegar-se per terra, que els genolls blanquinosos són molt delators. El món estava tan perfectament endreçat que hi havia un dia concret per fer el canvi d’armari, fes fred o calor. A l’hora de dinar n’estaves tipa, de la palma que t’havia fet suar la mà. T’havies entestat que fos ben grossa i havies lamentat la decisió. Tenies vacances, però el programa d’actes era pitjor que el d’un viatge organitzat. Viacrucis, més processons, misses amb extra d’encens, dejuni... I un altre superdivendres. Un dels dies més avorrits de l’any. No ho podies dir, però ho pensaves. Divendres Sant. Ni tan sols no hi ha diaris. I tot sembla indicar que tampoc no hi haurà president. Viacrucis non stop. Triomfen les mones amb forma d’urna de l’1 d’octubre. Si jo ocupés un dels 135 escons, la dada –deliciosament anecdòtica– em faria reflexionar.

El retrovisor. (Segre, 23-3-18)

dijous, 22 de març de 2018

Taques de sang


Retrovisor
Nou anys i mig. Tres mil cinc-cents dies. Aquest és el temps que, segons les estadístiques, sagnarà una dona al llarg de la seua vida fèrtil. I això és molt. La menstruació és una part important de les nostres vides des que som nenes de primària fins que passem dels cinquanta. I no en parlem. Mai. És un tabú. El darrer tabú. Ara fa tres anys la poeta canadenca d’origen indi Rupi Kaur va publicar una fotografia al seu Instagram en què se la veia gitada d’esquena. El pijama estava tacat de sang, igual que el llençol. És una escena del tot quotidiana, però que s’amaga. Tant és així que Instagram va censurar la imatge i el cas va fer la volta al món. De sobte, la constatació que cap marca de detergent es reivindica com la millor per fer netes unes calces tacades de sang. La noia de Neutrex que ve del futur no ha sabut veure que aquí hi té un important nínxol de mercat. O potser sí però els seus caps tenen por. Una por irracional. Com si temen treure la Carrie que portem a dins.
 

La regla és el darrer tabú. Cap detergent gosa fer un anunci
reivindicant que treu les taques de sang millor que ningú

Perquè no oblidem que la carnisseria d’Stephen King comença així, amb una nena espantada a la qual li ve la regla. No és l’únic exemple de menstruació literària, però no n’hi ha gaires. Les dones ensangonades d’Apollinaire passejant per París, i algun detall anecdòtic perdut en un mar de pàgines. Com si aquests nou anys i mig no existissin. Impuresa màxima. Llegendes gore a totes les cultures del món. Aquí encara hi ha qui té record dels temps en què les mares es perdien el bateig dels seus fills si no havien passat la quarantena. En algunes esglésies de muntanya hi ha una estranya porta que flota a la paret, sembla com si hagués perdut les escales. Era la porta d’infantar, que donava a la pila baptismal. No estava pensada per creuar-la, sinó per passar-hi un nadó dels braços de la mare impura, que es quedaria al carrer, als dels padrins. En alguns pobles, la dona que no podia entrar al temple s’hi dirigia amb una teula al cap. Surrealisme pur. Era la lliure interpretació de mantenir-se sota sostre mentre durés el sagnat. Les dones de la generació de Rupi Kaur han passat moltes pantalles en molt poc temps. Fins i tot hi ha artistes que pinten amb sang menstrual. La regla, el darrer tabú, potser deixarà de patir-se en silenci, com les hemorroides.

El retrovisor (Segre, 16-3-18)

dijous, 15 de març de 2018

Estimada Rachel

Fanny Gewürz estava esgotada. Havia creuat els Pirineus a peu, de nit, per camins que no sabien on la portaven. Només tenia 19 anys, però avançava amb la determinació de qui no pot tornar enrere. Fugia de l’horror nazi. Els seus pares van morir en un gueto polonès, però els quatre germans Gewürz van escapar de l’infern. Els dos grans es van refugiar a Anglaterra, mentre que la seua bessona, Rachel, havia aconseguit arribar a Tel Aviv, al Protectorat Britànic de Palestina, tot just començar la guerra. Fanny es va quedar a França i aviat s’adonaria que aquella havia estat una mala elecció. Sentia l’alè de Hitler al clatell. El malson va acabar el 13 de maig del 1944, quan va passar clandestinament la frontera amb un grup de joves jueus. Van ser detinguts i traslladats a Sort immediatament. Encara que no ho sembli, això era una bona notícia. Una organització de suport als refugiats se’n va fer càrrec. Van ser allotjats a l’hostal Martín Cases i mentre esperaven els papers per poder sortir de l’Espanya franquista Fanny va escriure una carta.
 

Fanny ja no hi és, però la carta que li va escriure
a la seua germana bessona el 1944 per fi ha arribat al seu destí

Aquell gest tan femení de pensar en els altres. Empatia violeta. “Tinc moltes ganes de tornar-te a veure”, li desitjava a la seua germana bessona. Palestina era, literalment, la terra promesa de Fanny. Però la carta mai no va arribar. Ara fa un any, els fills dels antics propietaris de l’hostal la van trobar en una capsa amb antics documents. Havia estat donant tombs per Espanya, Portugal i Egipte i, finalment, va retornar al Pallars Sobirà. Rachel ja no es deia Gewürz, però l’historiador Josep Calvet la va trobar a Israel. Fanny havia mort anys enrere, però la seua germana ha pogut saber que l’estimava, i que li ho feia saber des d’un lloc dels Pirineus del que mai abans no havia sentit a parlar. Aquella bona gent que la va acollir, també li va guardar la carta. El projecte Perseguits i salvats ha fet la resta. Aquesta setmana, Rachel ha oblidat els seus noranta tres anys. La lletra encara infantil de Fanny li ha retornat un primavera llunyana. Per un moment ha tornat a ser Gertrud, la nena que vivia feliç a Karlsruhe (Alemanya). Els seus pares, jueus d’origen polonès, van triar un nom ben germànic per a la seua filla. Volien arrelar. No sabien que molt aviat el seu món saltaria pels aires.

El retrovisor (Segre, 9-3-18)

diumenge, 4 de març de 2018

Ulleres per mirar de lluny

Godot no acaba d’arribar. Si mai ve ens trobarà asseguts en un banc de l’andana amb la bossa de pell marró, les sabates de taló i el vestit de diumenge. Esperar és un verb que es conjuga amb el mòbil, però a Penèlope ja no li queden més aplicacions de fer tapissos per descarregar-se. I qui diu tapissos diu llaços. Godot és lluny de casa. I no està d’Erasmus. Els gallecs tenen una paraula preciosa per referir-se a la nostàlgia de la terra. La morriña va més enllà de l’enyor. És un dolor gairebé físic. És sentir que una part de tu és molt lluny d’on ets. Sempre m’emociono quan conec algú que et diu que és d’un poble que ja no existeix. Ha de ser terrible no tenir un lloc on retornar. Un lloc físic. La pàtria és la memòria però, de vegades, no n’hi ha prou. No és casual que pocs dies després de morir Machado a l’exili li trobessin un vers a la butxaca que potser no donava per bo, però és trist i lluminós a la vegada. “Estos días azules y este sol de la infancia”. Una dosi d’esperança en vena. Perquè es pot enyorar amb desesperació un cel blau i radiant. Res tan irracional com els records. La magdalena de Proust acabada de sortir del forn.
 
Els gallecs tenen una paraula preciosa per definir
l’enyor de la terra: ‘morriña’, un enyor que fa mal

Miro enrere i veig una carta a l’entrada de casa. La meua és una infància sense bústies, però amb cartes. Algunes porten una enigmàtica anotació al sobre: “Recuerdos Constante”. I aquelles paraules que per a mi no tenen cap sentit omplen de nostàlgia els adults. De gran vaig saber que Constante era un d’aquests homes desarrelats. El 1941 un pantà es va engolir La Muedra, a Sòria. I va fer cap al meu poble, on treballava de miner. I de carter. Temps de pluriempleo per desafiar la misèria del franquisme. Abans que jo nasqués la família es va traslladar a Lleida, però la Granja era el més semblant a unes arrels que tenia i, potser per això, sempre que passava per les seues mans un sobre on llegia el nom del seu poble enviava records. Ara em sembla tan poètic. És com llençar al mar una ampolla de vidre amb missatge inclòs. Quan algú tregui el tap de suro tornareu a ser dos joves despreocupats amb els somnis intactes. El temps es deturarà i el contingut de la carta passarà a un segon terme. O sigui, tot el contrari als missatges grollers que alguns companys de professió anoten a les que van a Estremera o a Soto del Real.

El retrovisor (Segre, 2-3-18)

dilluns, 26 de febrer de 2018

Fent l'orni el 23-F

Si hagués de fer un retrat robot de la transició tindria els ulls de Nadiuska, el bigoti de Tejero, les cames de Bárbara Rey i, potser, la mà estesa d’Alberti. El banc d’imatges de la memòria és de tarifa plana i no segmenta per temes, ni categoritza. Em veig saltant a la corda amb unes faldilles de quadres escocesos. “Entra albergínia, surt pebrooot”. És un matí lluminós. El sol de febrer mascara més que un calder. Però és un dia fosc, de cares llargues. De tensió. És l’endemà d’un intent de cop d’estat. No ho acabes d’entendre, però intueixes que allò és greu, d’alguna manera misteriosa. Nosaltres estàvem més preocupades per una altra cosa. Algú ho va verbalitzar: “Ho hem de confessar”. Era massa gros per callar-ho. No teníem cap intenció d’anar a la policia, però havia arribat el temut moment de parlar. Era un tema delicat i calia preparar-ho. No es podien donar versions contradictòries. L’angoixa s’apoderava de nosaltres. Se’ns acabava el temps. Que curta es pot fer una setmana quan el dissabte expira el termini per dir allò que has callat tant de temps. Ara ja no ho podíem ajornar més. Confiàvem que el mossèn no fes preguntes.
 

Trenta-set anys han passat i encara fem l’orni quan parlem del cop d’estat. I consti que Orni no en sap res 

Diríem que havíem comès actes impurs, sense més concrecions. El capellà es va esverar molt. I amb això no hi comptàvem. Va voler saber detalls. Especialment, a la quarta o cinquena vegada que sentia la història dels actes impurs. Reunió improvisada del capellà i les xiquetes pecadores. Tot havia començat un any abans en un garatge. Pòsters de GreaseStarsky & Hutch, Pedro Marín i Leif Garrett i moltes ganes de triomfar al més pur estil de Bárbara Rey, la impressionant senyora que els caps de setmana feia Palmarés. O de Nadiuska, amb aquella mirada hipnòtica. Nosaltres també volíem ser artistes. I fèiem teatre de varietats. Un dia ens vam animar. “Fem destape?” Va ser extraordinari. Un dels números consistia a cantar el Credo d’Elsa Baeza però amb unes taronges a la sina. “Creo señor firmementeeee, que de tu prodiga menteeee, todo este mundo nació...” Contra pronòstic, no vam ser excomunicades abans i tot de tastar el cos de Crist. No érem dignes que entrés a casa nostra. El capellà es va fer l’orni. No consta que cap policia l’anés a buscar. Ni a ell, ni a Orni, ni a Joaquín Reyes.

El retrovisor (Segre, 23-2-18)

diumenge, 25 de febrer de 2018

Èm damb tu!

El Tribunal Constitucional ha anul·lat la consideració de “preferent” que tenia l’occità a l’Aran. Però com deia Antoni Badia i Margarit amb relació al català, si un dia desapareix aquesta llengua no serà perquè els castellanoparlants no l’hagin adoptat com a pròpia, sinó perquè els catalanoparlants l’hauran abandonat. Cal ser una mica heroi, reconeixia el filòleg. I això que Badia i Margarit no comptava amb el 155, em temo. Hem de tenir la capa sempre planxada, que no se sap mai quan l’haurem d’utilitzar. A l’Aran necessiten capa, antifaç i marmita de poció màgica, que encara estan pitjor que nosaltres.

Però per més anticonstitucional que sigui, Mireia Boya pensa en aranès. Dimecres va fer més de 500 quilòmetres amb un parell de mudes a la bossa per si no tornava a dormir a casa. Una paraula en occità li enterbolia el paisatge: preson. La por és kryptonita de la bona. No retrec l’actitud dels que s’han arronsat, la constato. No ha de ser difícil imaginar-se que Mireia Boya també tenia por, però a més de la capa d’heroïna forçada i el parell de mudes, l’exdiputada de la CUP no es va oblidar de la dignitat quan va preparar el necesser. Res d’enginyeria sintàctica per desdir-se del que en el seu dia va defensar al Parlament.
 
Mireia Boya es va emportar dos mudes a la bossa perquè no sabia si sortiria del Tribunal Suprem emmanillada

Boya va parlar clar i castellà. “Si volen un judici polític, el tindran”, havia advertit. No estava disposada a renunciar a res. I no ho va fer. Una hora llarga de constatacions sense embuts. Sí, l’1 d’octubre es va fer un referèndum malgrat la repressió policial “i el vam guanyar”. Sí, la declaració d’independència no va ser cosmètica, sinó que buscava una efectivitat real i si es va truncar va ser “pel cop d’estat” del 155 i la imposició d’eleccions. No, a Catalunya no hi ha hagut violència. El jutge Llarena la va deixar anar sense mesures cautelars. Ella va sortir del Suprem amb un somriure i el puny alçat. Això sí, advertint que no tenia res a celebrar, perquè “encara tenen quatre ostatges”. A fora l’esperava molta gent que havia anat a fer-li costat. Entre els quals, el seu germà Jusèp, director general de Patrimoni; l’alcalde de Les, Emili Medan, i la diputada de Junts per Catalunya Anna Geli. Junts van cantar el seu himne, Aqueres montanhes, en un bar de Madrid. La vida és cara, però això no té preu

El retrovisor (Segre, 16-2-18)

diumenge, 18 de febrer de 2018

Succedani de Carnaval

Visca Santa Apol·lòòònia!”De tant en tant, alguna s’animava a fer aquest crit de guerra. Les altres fèiem de cor: “Viscaaa!” I seguíem caminant sense saber del cert on anàvem. Franco havia prohibit el Carnaval. Sí, també el Carnaval. Però es va seguir celebrant. Més o menys. Al febrer passaven coses. El dia 5, per Santa Àgueda, es feia festa grossa. Les dones casades organitzaven una funció de varietats. Vestits llampants, maquillatge excessiu... Era insòlit veure les mares fent ruqueries davant de tothom. Elles deien que podien fer i desfer, que aquell era l’únic dia de l’any que manaven. I consti que ho deien amb alegria, no amb acritud o resignació. Nosaltres també teníem una festa pròpia. Santa Apol·lònia era la patrona de les solteres, deien. Però era la de les xiquetes. Potser perquè cap adulta soltera hauria gosat reivindicar un estat civil que es considerava poc menys que una desgràcia. Consistia a disfressar-se el 9 de febrer. Fi de la festa. Val a dir que ens ho passàvem bé mentre durava el procés, però quan ja havíem vist totes la fila que fèiem i havíem rigut, començava l’avorriment. Una bossa de pipes i una tarda sencera donant tombs pels carrers del poble. “Visca santa Apol·lòòònia!” I quan fosquejava, cap a casa.
 

Franco també va prohibir el Carnaval. Santa Apol·lònia n'era un succedani fins que ens la van 'prendre' les grans

Valoració de danys de la roba, que havia de retornar en perfecte estat de revista per ser reciclada unes quantes vegades. I fins l’any que ve. Però un any, Santa Apol·lònia va deixar de ser patrimoni de les nenes i una paraula llarga que mai no havíem sentit a dir es va fer omnipresent: Carnestoltes. Les dones casades van seguir celebrant Santa Àgueda, però fent play-back. Era injust. Elles mantenien la seua festa, i nosaltres no. I encara que una rua i un ball de disfresses eren objectivament més divertits, vam trobar a faltar això de tenir un dia genuïnament nostre, ni que fos per passar-lo donant tombs i menjant pipes. I, per a acabar-ho d’arrodonir, les noies que tenien sis o set anys més es van apoderar de la santa. I els quintos van deixar de ser quintos per anar aparellats amb les apol·lònies en una altra festa en què no teníem cabuda. Ni nosaltres, ni les pipes, ni l’avorriment. Temps de voler ser grans, sense saber que per sempre més enyoraríem el pati de llimoners de la infància.

El retrovisor (Segre, 9-2-18)

dissabte, 17 de febrer de 2018

Signal

De vegades la publicitat obra el miracle i aconsegueix instal·lar-nos una gran cookie en algun racó del nostre disc dur. Per sempre. “Menjant llaminadures d’amagat? T’agrada tenir càries? Passa a rentar-te les dents!” No poso cara a la mare ni al nen golafre, però el diàleg de l’anunci de Signal resta intacte a la memòria. En castellà, això sí. El dentífric de les ratlles perfectes era molt popular fa vint o trenta anys. Potser més i tot. Aquests dies es torna a parlar de Signal, però en versió aplicació de missatgeria instantània. La més segura, diuen. I no ho poso en dubte, però per més encriptats que estiguin els textos i es compliqui la vida als hackers, sempre hi haurà algú amb pocs escrúpols disposat a exercitar els superpoders visuals i auditius que dóna la tafaneria. I, el que és pitjor, a comerciar amb trofeus de caça furtiva. I és així com hem sabut que Carles Puigdemont és humà i dubta (molt fan d’aquest tuit) i que no fa servir el mòbil d’excusa per escriure sense accents. Potser sí que l’han sacrificat, que “això s’ha acabat”. Però no cal que l’ortografia acabi també a l’escorxador. Punt per al president. No és el primer cop que es filtra una conversa privada. “Sigues fort, Luis.” Corrupció via SMS. Però ni tan sols és una qüestió tecnològica. Encara que Jaime Gil de Biedma ens descobrís ja fa molt de temps que tarden les cartes i són poc per dir allò que volem dir, ara que no en rebem, les trobem a faltar. Cartes guardades en capses de sabates, rebregades de tant rellegir-les, esgrogueïdes per l’implacable pas del temps. Cartes antigues com la que li va enviar el soldado Adrián a la seua querida Milagros. En algun cas va ser tot el que va quedar d’aquells nois de sintaxi barroca i plena de formalismes que dosificaven els seus sentiments perquè un home no es podia permetre el luxe de tenir-ne.
Un dia llunyà, uns nens van trobar un d’aquests tresors epistolars amb olor de càmfora. Hi havia tantes cartes que se’ls va ocórrer fer-se passar l’avorriment jugant a fer de carters. Aleshores, ni els nens portaven motxilla ni els treballadors de Correos carro de la compra, així que es van penjar la cartera que els unia i van deixar una carta a cada casa del poble. Hi ha terratrèmols de magnitud 9 que no causen tants estralls com aquella innocent airejada d’intimitat.

El retrovisor (Segre, 2-2-18)

dijous, 15 de febrer de 2018

La Lola del Felip del Ton

Acabava de complir 18 anys quan va esclatar la guerra. La Lola del Felip del Ton d’Alcoletge no en sabia res de política. A casa eren pagesos, votaven la dreta i anaven a missa. Ella no hi patia gaire, però el mestre del poble la va animar a formar-se com a infermera, ja que morien molts nois que no rebien assistència al front. Aquella jove ingènua que sempre s’havia pensat que els comunistes eren els que netejaven les comunes va fer cap a Lleida, es va afiliar a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya i se’n va anar al front d’Osca com a sanitària. “Era l’única roja de la família”, li va explicar a Montserrat Roig. Havia agafat les regnes de la seua vida i no les pensava soltar. La guerra li va fer posar la directa. Tenia una criatura de 3 mesos quan la van tancar en un camp de refugiats francès. La nena només va sobreviure 15 dies al fred insalubre de la platja. L’exili començava amb un malson, però ella estava disposada a sobreviure. Encara no havia fet 20 anys i se sentia amb forces per seguir. Diuen que quan va sortir d’Argelers es va dedicar a formar maquis. Fos com fos, el 1942 va ser detinguda i empresonada i dos anys més tard, deportada a Ravensbrück, un camp d’extermini nazi per a dones. “Vaig pensar que no en sortiria mai, d’allà”. De l’infern. Olor de carn cremada i plors apagats de nens que passaven gana. I enmig d’aquell horror, una nit es va trobar el llit ple de flors. Les companyes de barraca es van dedicar a collir-les d’amagat per regalar-li un instant de felicitat a aquella noia que feia 26 anys. La solidaritat les mantenia unides, com recorda la seua companya Neus Català, infermera com ella, que vestia el mateix pijama de ratlles. Al camp la coneixien amb el cognom del seu marit. Lola Casadellà es va convertir en Dolors Gener sense deixar de ser la noia del Felip del Ton, per més lluny que quedés Alcoletge. I més quan va retrobar-se enmig d’aquell horror amb la Mimí, a qui havia conegut als temps llunyans en què es formava per fer d’infermera a Lleida. La terrible visió de Noemí Suchet, la seua estimada Mimí, penjant d’un ganxo d’escorxador amb els ulls esbatanats la va acompanyar per sempre més.

El retrovisor (Segre, 26-1-18)

dimecres, 24 de gener de 2018

Zoido i Massiel


No he trobat l’autoria de la frase, però es deia. “Amb Franco vivíem millor”. Tela. Vázquez Montalbán li va donar el tomb. Potser la nostàlgia de la joventut feia creure a una generació que contra Franco es vivia millor. I no, ni això. No es vivia millor de cap manera. Ni tan sols provo de justificar l’afirmació: seria un insult al lector. Però em cau a les mans un diari del gener del 1968. Si a París encara no s’havia prohibit prohibir, no cal que la imaginació arribi al poder per visualitzar el franquisme en blanc i negre fent esforços maldestres per semblar mig modern. Amb un Spain is different colava tot. O s’intentava. Paradores Nacionales a discreció, sueques torrant-se al sol... A Llessui aquell gener van estrenar estació d’esquí. Era una de les poques notícies pàtries amb llicència per sortir al No-Do. Eren mals temps per a la informació, malgrat tenir un ministeri del ram: el de don Manuel Fraga. Els diaris feien el que podien. Molts teletips a portada, així era més difícil trepitjar cap ull de poll. Que si cinc secretàries de WH Cot regalaven mitja hora a l’empresa per ajudar a recuperar l’economia britànica, que si el doctor Barnard feia el segon trasplantament de cor a Sud-àfrica... I, de sobte, apareix Joan Manuel Serrat, l’escollit per representar Espanya a Eurovisió. La resta és història.

Serrat renunciaria al festival el 25 de març perquè no se’l deixava cantar en català i s’iniciaria l’operació Massiel. La maquinària diplomàtica del règim es va assegurar que el La, la, la fos un èxit. Segurament, la broma no va costar tan cara com l’1 d’Octubre i, com a mínim, ningú no va prendre mal. Si ho rescato de l’hemeroteca és perquè el 1968 (el 1968!) RTVE subratllava en un comunicat que, malgrat fer fora Serrat, “s’actua amb el més gran respecte envers una llengua que forma part del patrimoni cultural de la nostra pàtria”. I, de sobte, els fatxes d’“amb Franco vivíem millor” em semblen uns visionaris que van saber intuir que es faria una involució fins a tal punt que hi hauria diputats el 2018 que no respectarien l’himne de Catalunya al Parlament. O que un govern es gastaria un pressupost superior al que té la Universitat de Lleida per donar garrotades a tort i a dret per impedir un referèndum. Bé, per tractar de fer-ho que, a sobre, no ho van aconseguir.

El retrovisor (Segre, 19-1-18)

dijous, 18 de gener de 2018

#MeToo


Franceses a banda, el moviment #MeToo ha trasbalsat el món. Fa poc em deia un amic que l’havia sorprès molt comprovar quantes dones properes deien “jo també”. Estava convençut que això era com la loteria. I no tan sols perquè fos una qüestió de (mala) sort, sinó perquè encara que tothom coneix algú que coneix algú que li ha tocat, és estadísticament poc probable explicar l’experiència en primera persona. I no és el cas. La majoria de dones podria oferir un llarg repertori d’abusos i vexacions al llarg de la seua vida. I això anant tot bé de poder-ho explicar. És, precisament, aquesta quotidianitat el que esgarrifa. La naturalitat amb què una xiqueta acceptava amb resignació que si portava faldilles algun nen les hi apujaria en contra de la seua voluntat. Segurament ell no pretenia res més que fer-se el pinxo.

Anys després la broma que a tu no et faria gràcia seria sentir una fuetada a l’esquena quan algun milhòmens amb borrissol sota el nas et desbotonés els sostens. Com que aquestes escenes infantils formaven part de la normalitat més absoluta, la futura dona ja s’anava preparant per al que entomaria poc després: les grolleries. Comentaris literalment fastigosos i molt intimidatoris pronunciats per un home de qualsevol edat i condició social que, de sobte, se t’apropava molt al carrer, com si a banda de fer-te saber quins eren els seus baixos instints, volgués assegurar-se d’haver-te espantat. Xavier Miserachs va immortalitzar l’agressivitat verbal d’aquest moment amb la foto coneguda com El piropo. L’educació sentimental de Flaubert es completava quan algú t’incomodava d’una manera tan subtil que un u per cent de tu dubtava si aquell home era conscient que havia envaït el teu espai vital. Aprenies a viure amb les alarmes sempre activades. I a callar. Perquè intuïtivament sabies que dir res et situaria davant una immensa diana i hi hauria barra lliure de dards.

Posem que trobes feina a les rebaixes quan encara estàs estudiant. Un company amable i diligent s’ofereix per acompanyar-te al magatzem per ensenyar-te on són les camises que no trobes en aquell univers de capses de cartró. La informació no et sortirà de franc. També ens ho havien ensenyat de petites: “...las niñas bonitas no pagan dinero...”. Però pagaven. Era pitjor la por que la grapejada matussera.

El retrovisor (Segre, 12-1-18)