dijous, 11 de gener del 2018

El nen que va véncer la por

Als catorze anys es va emancipar legalment dels seus pares, i això que eren els temps en què no s’era major d’edat fins als 21. Hi tenia bona relació i va seguir vivint amb ells, encara que fos un esperit lliure. Volia tocar el cel amb les mans i no dubtava a fer els cims més alts per apropar-s’hi. Malgrat el que diguessin els papers, era un nen. Pujava parets vertiginoses, però tenia por, una por terrible a la foscor. Si se li feia de nit al carrer, s’esperava que passés algú en direcció a casa seua per seguir-lo a una distància prudencial.


La passarel·la sobre les vies del tren no era tan inhòspita acompanyat. Un cap de setmana d’escalada li van fallar els companys d’excursió. Era un dia d’hivern, de boira densa. Ho tenia tot en contra, però va decidir enfrontar-se als seus fantasmes i anar igualment al Montsec. Va fer nit a la balma de la paret de l’Os, sobre el pantà de Sant Llorenç de Montgai.

Quan la negror més absoluta semblava haver-se engolit el món, es va posar dins del sac i, contra pronòstic, va dormir. El va despertar la claror d’una albada irreal, lluminosa, de colors vius. Va agafar la càmera que sempre anava amb ell i va disparar a l’horitzó, gairebé per instint. Mai més va tenir por a la foscor. En aquella foto havia capturat alguna cosa més que un paisatge. Aquell petit Prometeu havia gosat robar el sol als déus per compartir-lo amb els mortals fent-se fotògraf. Recentment van enganxar aquest tros de memòria amb esparadrap a les parets del Cercle de Belles Arts. Perquè Llorenç Melgosa no exposa fotos, sinó records. Fellini posa títol a aquest viatge als setanta. Amarcord és un retorn als inicis dubitatius.


Una mirada al passat sense el filtre de la nostàlgia. Hi ha experimentació. Hi ha tècnica. Però, sobretot, hi ha veritat. El moment precís en què una noia li va trencar el cor i ell se’n va acomiadar retratant-la de lluny, sense dir-li-ho. Quaranta anys més tard, Melgosa va obrir el calaix de la memòria per portar aquests instants a l’Espai Grau Pujol de Guissona, ara fa un any. Ella, que feia molt de temps que no vivia a Lleida, ho va saber. Van contactar. L’exposició que s’inaugura avui a Lleida es completa amb els records de la noia que va ser retratada de lluny, gairebé d’amagat, una tarda llunyana dels anys setanta. Pura màgia.

El retrovisor (Segre, 10-11-17)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada