dilluns, 26 de febrer del 2018

Fent l'orni el 23-F

Si hagués de fer un retrat robot de la transició tindria els ulls de Nadiuska, el bigoti de Tejero, les cames de Bárbara Rey i, potser, la mà estesa d’Alberti. El banc d’imatges de la memòria és de tarifa plana i no segmenta per temes, ni categoritza. Em veig saltant a la corda amb unes faldilles de quadres escocesos. “Entra albergínia, surt pebrooot”. És un matí lluminós. El sol de febrer mascara més que un calder. Però és un dia fosc, de cares llargues. De tensió. És l’endemà d’un intent de cop d’estat. No ho acabes d’entendre, però intueixes que allò és greu, d’alguna manera misteriosa. Nosaltres estàvem més preocupades per una altra cosa. Algú ho va verbalitzar: “Ho hem de confessar”. Era massa gros per callar-ho. No teníem cap intenció d’anar a la policia, però havia arribat el temut moment de parlar. Era un tema delicat i calia preparar-ho. No es podien donar versions contradictòries. L’angoixa s’apoderava de nosaltres. Se’ns acabava el temps. Que curta es pot fer una setmana quan el dissabte expira el termini per dir allò que has callat tant de temps. Ara ja no ho podíem ajornar més. Confiàvem que el mossèn no fes preguntes.
 

Trenta-set anys han passat i encara fem l’orni quan parlem del cop d’estat. I consti que Orni no en sap res 

Diríem que havíem comès actes impurs, sense més concrecions. El capellà es va esverar molt. I amb això no hi comptàvem. Va voler saber detalls. Especialment, a la quarta o cinquena vegada que sentia la història dels actes impurs. Reunió improvisada del capellà i les xiquetes pecadores. Tot havia començat un any abans en un garatge. Pòsters de GreaseStarsky & Hutch, Pedro Marín i Leif Garrett i moltes ganes de triomfar al més pur estil de Bárbara Rey, la impressionant senyora que els caps de setmana feia Palmarés. O de Nadiuska, amb aquella mirada hipnòtica. Nosaltres també volíem ser artistes. I fèiem teatre de varietats. Un dia ens vam animar. “Fem destape?” Va ser extraordinari. Un dels números consistia a cantar el Credo d’Elsa Baeza però amb unes taronges a la sina. “Creo señor firmementeeee, que de tu prodiga menteeee, todo este mundo nació...” Contra pronòstic, no vam ser excomunicades abans i tot de tastar el cos de Crist. No érem dignes que entrés a casa nostra. El capellà es va fer l’orni. No consta que cap policia l’anés a buscar. Ni a ell, ni a Orni, ni a Joaquín Reyes.

El retrovisor (Segre, 23-2-18)

diumenge, 25 de febrer del 2018

Èm damb tu!

El Tribunal Constitucional ha anul·lat la consideració de “preferent” que tenia l’occità a l’Aran. Però com deia Antoni Badia i Margarit amb relació al català, si un dia desapareix aquesta llengua no serà perquè els castellanoparlants no l’hagin adoptat com a pròpia, sinó perquè els catalanoparlants l’hauran abandonat. Cal ser una mica heroi, reconeixia el filòleg. I això que Badia i Margarit no comptava amb el 155, em temo. Hem de tenir la capa sempre planxada, que no se sap mai quan l’haurem d’utilitzar. A l’Aran necessiten capa, antifaç i marmita de poció màgica, que encara estan pitjor que nosaltres.

Però per més anticonstitucional que sigui, Mireia Boya pensa en aranès. Dimecres va fer més de 500 quilòmetres amb un parell de mudes a la bossa per si no tornava a dormir a casa. Una paraula en occità li enterbolia el paisatge: preson. La por és kryptonita de la bona. No retrec l’actitud dels que s’han arronsat, la constato. No ha de ser difícil imaginar-se que Mireia Boya també tenia por, però a més de la capa d’heroïna forçada i el parell de mudes, l’exdiputada de la CUP no es va oblidar de la dignitat quan va preparar el necesser. Res d’enginyeria sintàctica per desdir-se del que en el seu dia va defensar al Parlament.
 
Mireia Boya es va emportar dos mudes a la bossa perquè no sabia si sortiria del Tribunal Suprem emmanillada

Boya va parlar clar i castellà. “Si volen un judici polític, el tindran”, havia advertit. No estava disposada a renunciar a res. I no ho va fer. Una hora llarga de constatacions sense embuts. Sí, l’1 d’octubre es va fer un referèndum malgrat la repressió policial “i el vam guanyar”. Sí, la declaració d’independència no va ser cosmètica, sinó que buscava una efectivitat real i si es va truncar va ser “pel cop d’estat” del 155 i la imposició d’eleccions. No, a Catalunya no hi ha hagut violència. El jutge Llarena la va deixar anar sense mesures cautelars. Ella va sortir del Suprem amb un somriure i el puny alçat. Això sí, advertint que no tenia res a celebrar, perquè “encara tenen quatre ostatges”. A fora l’esperava molta gent que havia anat a fer-li costat. Entre els quals, el seu germà Jusèp, director general de Patrimoni; l’alcalde de Les, Emili Medan, i la diputada de Junts per Catalunya Anna Geli. Junts van cantar el seu himne, Aqueres montanhes, en un bar de Madrid. La vida és cara, però això no té preu

El retrovisor (Segre, 16-2-18)

diumenge, 18 de febrer del 2018

Succedani de Carnaval

Visca Santa Apol·lòòònia!”De tant en tant, alguna s’animava a fer aquest crit de guerra. Les altres fèiem de cor: “Viscaaa!” I seguíem caminant sense saber del cert on anàvem. Franco havia prohibit el Carnaval. Sí, també el Carnaval. Però es va seguir celebrant. Més o menys. Al febrer passaven coses. El dia 5, per Santa Àgueda, es feia festa grossa. Les dones casades organitzaven una funció de varietats. Vestits llampants, maquillatge excessiu... Era insòlit veure les mares fent ruqueries davant de tothom. Elles deien que podien fer i desfer, que aquell era l’únic dia de l’any que manaven. I consti que ho deien amb alegria, no amb acritud o resignació. Nosaltres també teníem una festa pròpia. Santa Apol·lònia era la patrona de les solteres, deien. Però era la de les xiquetes. Potser perquè cap adulta soltera hauria gosat reivindicar un estat civil que es considerava poc menys que una desgràcia. Consistia a disfressar-se el 9 de febrer. Fi de la festa. Val a dir que ens ho passàvem bé mentre durava el procés, però quan ja havíem vist totes la fila que fèiem i havíem rigut, començava l’avorriment. Una bossa de pipes i una tarda sencera donant tombs pels carrers del poble. “Visca santa Apol·lòòònia!” I quan fosquejava, cap a casa.
 

Franco també va prohibir el Carnaval. Santa Apol·lònia n'era un succedani fins que ens la van 'prendre' les grans

Valoració de danys de la roba, que havia de retornar en perfecte estat de revista per ser reciclada unes quantes vegades. I fins l’any que ve. Però un any, Santa Apol·lònia va deixar de ser patrimoni de les nenes i una paraula llarga que mai no havíem sentit a dir es va fer omnipresent: Carnestoltes. Les dones casades van seguir celebrant Santa Àgueda, però fent play-back. Era injust. Elles mantenien la seua festa, i nosaltres no. I encara que una rua i un ball de disfresses eren objectivament més divertits, vam trobar a faltar això de tenir un dia genuïnament nostre, ni que fos per passar-lo donant tombs i menjant pipes. I, per a acabar-ho d’arrodonir, les noies que tenien sis o set anys més es van apoderar de la santa. I els quintos van deixar de ser quintos per anar aparellats amb les apol·lònies en una altra festa en què no teníem cabuda. Ni nosaltres, ni les pipes, ni l’avorriment. Temps de voler ser grans, sense saber que per sempre més enyoraríem el pati de llimoners de la infància.

El retrovisor (Segre, 9-2-18)

dissabte, 17 de febrer del 2018

Signal

De vegades la publicitat obra el miracle i aconsegueix instal·lar-nos una gran cookie en algun racó del nostre disc dur. Per sempre. “Menjant llaminadures d’amagat? T’agrada tenir càries? Passa a rentar-te les dents!” No poso cara a la mare ni al nen golafre, però el diàleg de l’anunci de Signal resta intacte a la memòria. En castellà, això sí. El dentífric de les ratlles perfectes era molt popular fa vint o trenta anys. Potser més i tot. Aquests dies es torna a parlar de Signal, però en versió aplicació de missatgeria instantània. La més segura, diuen. I no ho poso en dubte, però per més encriptats que estiguin els textos i es compliqui la vida als hackers, sempre hi haurà algú amb pocs escrúpols disposat a exercitar els superpoders visuals i auditius que dóna la tafaneria. I, el que és pitjor, a comerciar amb trofeus de caça furtiva. I és així com hem sabut que Carles Puigdemont és humà i dubta (molt fan d’aquest tuit) i que no fa servir el mòbil d’excusa per escriure sense accents. Potser sí que l’han sacrificat, que “això s’ha acabat”. Però no cal que l’ortografia acabi també a l’escorxador. Punt per al president. No és el primer cop que es filtra una conversa privada. “Sigues fort, Luis.” Corrupció via SMS. Però ni tan sols és una qüestió tecnològica. Encara que Jaime Gil de Biedma ens descobrís ja fa molt de temps que tarden les cartes i són poc per dir allò que volem dir, ara que no en rebem, les trobem a faltar. Cartes guardades en capses de sabates, rebregades de tant rellegir-les, esgrogueïdes per l’implacable pas del temps. Cartes antigues com la que li va enviar el soldado Adrián a la seua querida Milagros. En algun cas va ser tot el que va quedar d’aquells nois de sintaxi barroca i plena de formalismes que dosificaven els seus sentiments perquè un home no es podia permetre el luxe de tenir-ne.
Un dia llunyà, uns nens van trobar un d’aquests tresors epistolars amb olor de càmfora. Hi havia tantes cartes que se’ls va ocórrer fer-se passar l’avorriment jugant a fer de carters. Aleshores, ni els nens portaven motxilla ni els treballadors de Correos carro de la compra, així que es van penjar la cartera que els unia i van deixar una carta a cada casa del poble. Hi ha terratrèmols de magnitud 9 que no causen tants estralls com aquella innocent airejada d’intimitat.

El retrovisor (Segre, 2-2-18)

dijous, 15 de febrer del 2018

La Lola del Felip del Ton

Acabava de complir 18 anys quan va esclatar la guerra. La Lola del Felip del Ton d’Alcoletge no en sabia res de política. A casa eren pagesos, votaven la dreta i anaven a missa. Ella no hi patia gaire, però el mestre del poble la va animar a formar-se com a infermera, ja que morien molts nois que no rebien assistència al front. Aquella jove ingènua que sempre s’havia pensat que els comunistes eren els que netejaven les comunes va fer cap a Lleida, es va afiliar a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya i se’n va anar al front d’Osca com a sanitària. “Era l’única roja de la família”, li va explicar a Montserrat Roig. Havia agafat les regnes de la seua vida i no les pensava soltar. La guerra li va fer posar la directa. Tenia una criatura de 3 mesos quan la van tancar en un camp de refugiats francès. La nena només va sobreviure 15 dies al fred insalubre de la platja. L’exili començava amb un malson, però ella estava disposada a sobreviure. Encara no havia fet 20 anys i se sentia amb forces per seguir. Diuen que quan va sortir d’Argelers es va dedicar a formar maquis. Fos com fos, el 1942 va ser detinguda i empresonada i dos anys més tard, deportada a Ravensbrück, un camp d’extermini nazi per a dones. “Vaig pensar que no en sortiria mai, d’allà”. De l’infern. Olor de carn cremada i plors apagats de nens que passaven gana. I enmig d’aquell horror, una nit es va trobar el llit ple de flors. Les companyes de barraca es van dedicar a collir-les d’amagat per regalar-li un instant de felicitat a aquella noia que feia 26 anys. La solidaritat les mantenia unides, com recorda la seua companya Neus Català, infermera com ella, que vestia el mateix pijama de ratlles. Al camp la coneixien amb el cognom del seu marit. Lola Casadellà es va convertir en Dolors Gener sense deixar de ser la noia del Felip del Ton, per més lluny que quedés Alcoletge. I més quan va retrobar-se enmig d’aquell horror amb la Mimí, a qui havia conegut als temps llunyans en què es formava per fer d’infermera a Lleida. La terrible visió de Noemí Suchet, la seua estimada Mimí, penjant d’un ganxo d’escorxador amb els ulls esbatanats la va acompanyar per sempre més.

El retrovisor (Segre, 26-1-18)