Fent l'orni el 23-F

Si hagués de fer un retrat robot de la transició tindria els ulls de Nadiuska, el bigoti de Tejero, les cames de Bárbara Rey i, potser, la mà estesa d’Alberti. El banc d’imatges de la memòria és de tarifa plana i no segmenta per temes, ni categoritza. Em veig saltant a la corda amb unes faldilles de quadres escocesos. “Entra albergínia, surt pebrooot”. És un matí lluminós. El sol de febrer mascara més que un calder. Però és un dia fosc, de cares llargues. De tensió. És l’endemà d’un intent de cop d’estat. No ho acabes d’entendre, però intueixes que allò és greu, d’alguna manera misteriosa. Nosaltres estàvem més preocupades per una altra cosa. Algú ho va verbalitzar: “Ho hem de confessar”. Era massa gros per callar-ho. No teníem cap intenció d’anar a la policia, però havia arribat el temut moment de parlar. Era un tema delicat i calia preparar-ho. No es podien donar versions contradictòries. L’angoixa s’apoderava de nosaltres. Se’ns acabava el temps. Que curta es pot fer una setmana quan el dissabte expira el termini per dir allò que has callat tant de temps. Ara ja no ho podíem ajornar més. Confiàvem que el mossèn no fes preguntes.

 

Trenta-set anys han passat i encara fem l’orni quan parlem del cop d’estat. I consti que Orni no en sap res 

Diríem que havíem comès actes impurs, sense més concrecions. El capellà es va esverar molt. I amb això no hi comptàvem. Va voler saber detalls. Especialment, a la quarta o cinquena vegada que sentia la història dels actes impurs. Reunió improvisada del capellà i les xiquetes pecadores. Tot havia començat un any abans en un garatge. Pòsters de Grease, Starsky & Hutch, Pedro Marín i Leif Garrett i moltes ganes de triomfar al més pur estil de Bárbara Rey, la impressionant senyora que els caps de setmana feia Palmarés. O de Nadiuska, amb aquella mirada hipnòtica. Nosaltres també volíem ser artistes. I fèiem teatre de varietats. Un dia ens vam animar. “Fem destape?” Va ser extraordinari. Un dels números consistia a cantar el Credo d’Elsa Baeza però amb unes taronges a la sina. “Creo señor firmementeeee, que de tu prodiga menteeee, todo este mundo nació...” Contra pronòstic, no vam ser excomunicades abans i tot de tastar el cos de Crist. No érem dignes que entrés a casa nostra. El capellà es va fer l’orni. No consta que cap policia l’anés a buscar. Ni a ell, ni a Orni, ni a Joaquín Reyes.

El retrovisor (Segre, 23-2-18)