Bogart als peus del Sant Crist

Estem malalts. Infectats, segons ens van precisar. Ens hem begut l’enteniment nivell hardcore. I no se’ns passa. De fet, la nostra dèria malsana rebrota a la tardor. No hi ha vacuna per a aquesta febre groga. I tampoc no funciona el xarop de bastó administrat a grans dosis l’1 d’octubre passat. Som uns indòmits cowboys sense llei. I ens ve de lluny. A l’oest, fins i tot tenim buscadors d’or. El nostre tresor de Sierra Madre es troba submergit a les aigües del Segre. I no és cap metàfora. En el nostre imaginari, els buscadors d’or tenen la cara de Glenn Ford o de Humphrey Bogart, però molts anys abans que la febre de l’or fes embogir els rudes pobladors del Far West, a l’oest català ja es pescava alguna cosa més que peixos.Ibn Abd-al-Múnim al-Himyarí escriu cap al segle XIII: “Larida és una ciutat antiga que fou edificada al costat d’un curs d’aigua que ve del país de Gillikia i que es diu Shikar (...) és el riu d’on s’extreuen partícules d’or pur”. Gillikia és la Gàl·lia i Shikar, el nom que rebia el Segre en època andalusina.

El Segre és un riu aurífer que arrossega or des del Pirineu fins a l’Ebre. Se’n pot trobar al llarg de tot el seu recorregut, diuen, però a John Huston li hauria sortit una pel·lícula llarga. Com advertia Heràclit, s’ha de saber on mullar-se. Aquest metall pesant es diposita de manera natural en determinades zones del curs fluvial anomenades placers. I Balaguer és especialment rica en placers. Davant per davant del Sant Crist, però a l’altre costat de riu, a l’antic molí fariner de l’Esquerrà, hi ha un espai únic a Catalunya: el Centre d’Interpretació de l’Or del Segre. Botes d’aigua, àbac i paciència. Molta paciència. Cal extreure deu litres de grava i arena per trobar entre quatre i vuit partícules d’or. Això, traduït, vol dir que per aconseguir un gram d’or s’han de remoure mil tones de sorra. Però no defallim. Bé, de vegades. Anselm Turmeda explicava el 1420: “Vaig marxar de Mallorca a la ciutat de Lleida, en terra catalana”. Una “ciutat de la ciència per als cristians en aquell país” que té “un grau riu que la travessa, on he vist or barrejat amb arena i, tanmateix, la gent considera que les despeses per obtenir-lo no satisfan el seu benefici i per això és deixat de banda”. No volem molles, volem el pa sencer. Ni les palletes d’or del Segre ens satisfan, ja.

El retrovisor (Segre, 7-9-18)

Un 11 de setembre tràgic

A mig camí entre la irresponsabilitat extrema i la temeritat més absoluta n’hi ha que fa temps que invoquen el fantasma de la violència, però no aconsegueixen que el got que han posat sobre la ouija es mogui. Gairebé una dècada de mobilitzacions multitudinàries coincidint amb l’Onze de Setembre i ni un trist incident. Potser per això en els darrers mesos han fet seua la frase atribuïda a Joseph Goebbels segons la qual una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat. Recórrer a tàctiques del ministre de propaganda nazi, aquell que va posar als seus sis fills noms que començaven amb la lletra hac per homenatjar Hitler, em sembla tota una declaració d’intencions, però ni així se’n surten. L’única fractura constatada a la societat catalana ha estat la del nas del fotoperiodista Jordi Borràs. Significatiu. No menystinc la feina (bruta) feta, però. Acomiadar l’agost a cops de puny, amb encaputxats campant pels carrers de matinada, no augura res de bo. Se m’acut calmar aquesta estranya set de sang amb el record d’un 11 de setembre tràgic –aquest sí– encara que llunyà, de 1921. Era diumenge i coincidia amb el tradicional Aplec de Butsènit, que va omplir de jovent aquesta partida de l’Horta de Lleida. Missa, cucanyes i ball, segons el programa previst. Bojos anys vint en versió rural. A l’hora de retirar semblava que tothom s’hagués posat d’acord. O potser és que ningú no volia marxar mentre sonés una cançó. Ramon Forcat Domingo portava una de les barques del Tòfol que creuaven el Segre a Rufea, a prop d’on ara hi ha el Camp Escolar.

“Tots no hi cabem, ja faré un altre viatge.” Però fosquejava i ningú no va voler arriscar-se. Més de seixanta persones van pujar a l’embarcació, que va bolcar al mig del riu. La meitat dels passatgers van morir ofegats. Terra endins, poca gent sabia nedar, en aquella època. Aquella mateixa nit ja es van treure 21 cossos de l’aigua. Els diaris ho van titular “catàstrofe”, i ho va ser. El balanç que se’n feia a la premsa el dia 15 era de 31 morts i dos desapareguts. Setze eren de Sudanell, que aleshores no arribava als 850 habitants. Deu, de Montoliu, un cinc per cent del total de la població. La resta, d’Albatàrrec, Alcanó i Alfés. El barquer va sobreviure i va ser exculpat de qualsevol responsabilitat.

El retrovisor (Segre, 3-8-18)

Un rar florimonjo

De petit, Leandre Cristòfol podia passar-se hores als Picons, mirant-se de fit a fit el Montsec. Necessitava agafar aire. Era el seu particular intent de vol. Ell encara no ho sabia, però el 1962 faria una escultura que portaria aquest títol, Intent de vol. Abans no fosquegés, se’n tornava a la minúscula casa del carrer Avall d’Os de Balaguer on va néixer el 1908. Baixar dels Picons era davallar a l’infern. Cristòfol no encaixava al seu món. I ho sabia. Era el tercer fill, però estava destinat a ser l’hereu, perquè el gran no estava bé i amb la germana no s’hi comptava. Coses de ser dona al primer terç del segle XX. Però encara que aquell xiquet va establir un lligam atàvic amb la terra, mai no seria pagès. Era fràgil i humil, com una rosella (florimonjo, en diuen a la Noguera) que esquitxa de primavera el paisatge. Quan ja tenia vuitanta anys i havia entrat per mèrits propis a la història de l’art, li confessaria a Josep Varela en una llarga entrevista recollida al llibre Converses a Lleida que se sentia afortunat. “...[els pares] em varen deixar fer de fuster en comptes de pagès, i mai acabaré d’agrair-los-hi del tot”.

Cristòfol va fer un viatge que, sobre el mapa, no arribava als quaranta-quatre quilòmetres, però el món se li va obrir, com si fos un meló que el sucre esberla. A Lleida es va convertir en un artista intuïtiu i autodidacte. Mai no es treia la bata d’ebenista, potser per recordar d’on venia, però va formar part de l’anomenada avantguarda dels anys trenta, juntament amb els seus amics Garcia Lamolla, Enric Crous i Josep (després Manuel) Viola. L’ascens va ser meteòric. Amb 23 anys, quan només en portava vuit a Lleida, Cristòfol ja va participar en una exposició col·lectiva que va ser tota una declaració d’intencions. Els artistes que hi van participar s’autoproclamaven “Uns altres”, marcant distàncies amb la tradició. Ja no hi havia marxa enrere. Cristòfol havia aconseguit volar després de molts intents. Com una metàfora, De l’aire a l’aire (1933) serà una de les obres més reconegudes d’aquesta època. L’agost de 1998, ara fa vint anys, moria amansit per l’implacable pas del temps. Aquell mateix estiu es va enderrocar la Casa Nadal, l’edifici modernista que durant mitja vida va acollir el seu estudi. La fi d’un món.

El retrovisor (Segre, 24-8-18)

Camins de sirga

La demolició de la casa número 20 de la baixada de la Ferradura el 12 d’abril del 1970 és el principi de la fi. Una data clau en el drama col·lectiu de la vila, que no té nom però és Mequinensa. “L’autor vol aclarir que no ha pretès de cap manera escriure la història, si més no en el sentit usual del mot”, s’adverteix al lector de Camí de sirga. Deixem-ho en el fet que Jesús Moncada no volia exercir d’historiador, perquè aquesta novel·la monumental, que es va publicar ara fa trenta anys, és la història sentimental d’un territori que s’estén més enllà del poble condemnat a morir sota les aigües del pantà de Riba-roja. Un mateix horitzó de serres blaves encercla un món de falses fronteres. Sobre el mapa es creuen les ratlles de quatre províncies: Lleida, Osca, Saragossa i Tarragona. Al subsòl, però, milers de quilòmetres de galeries se salten els límits una vegada i una altra, perquè l’univers de Moncada està foradat com un formatge emmental.

Mequinensa és l’epicentre d’una important conca minera. Era. Un dia indeterminat es va posar punt final a una llarga història que havia incrustat la mineria a l’ADN d’aquest món. Els rius van deixar de ser navegables, però els pantans no han pogut esborrar del tot els antics camins de sirga. Uns enigmàtics esquelets de pedra n’han deixat un rastre en el paisatge. Són carcasses d’edificis industrials que desafien el pas del temps sense l’altivesa d’aquelles xemeneies que busquen el cel com si fossin campanars proletaris. Les explotacions mineres estan documentades des d’almenys el segle XVIII, però l’època daurada va començar fa poc més de cent anys, coincidint amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial. Aquell 1914 naufraga el llaüt Ràpid, de la Casa Torres i Camps, a l’Ebre, al Pas de la Lliberola. No és casual que Moncada ens faci navegar fins a aquest episodi en la seua ficció. La Gran Guerra paralitza moltes explotacions mineres d’Europa i les indústries necessiten el carbó de la conca de Mequinensa. El 1918 se’n van extreure més de 111.000 tones. Són els bons temps de l’Edèn, “un antre de perdició, de vici i de pecat” obert davant per davant de la rectoria. Un lloc per oblidar les duríssimes condicions de treball d’aquells a qui “la pols del carbó se’ls havia adherit igual que una pell d’ombra”.

El retrovisor (Segre, 17-8-18)

Els anhels de Tarradellas

Piulada de dimarts: “Avui fa 64 anys que Tarradellas fou elegit president de la Generalitat. L’exili donava continuïtat a la institució devastada per la guerra i la dictadura. Avui, de nou, l’exili forma part de la nostra història”. Ho escrivia l’actual president de la Generalitat, Quim Torra.Tarradellas s’identificava perfectament a la foto que acompanyava el text. Tenia alguna cosa de commovedora aquella imatge. Era com un casament sense nuvis. Un intent de solemnitat fallit. Mans que fan nosa i acaben en una posició forçada damunt la cama, damunt la taula. Aquella elegància tan inherent als anys cinquanta. Cap somriu. Tarradellas ho intenta, mirant a càmera amb una certa desimboltura, sabedor que la imatge el sobreviurà. La posteritat és abstracta per definició. Un acte de fe. Un anhel. Somric. “Anhel” era una paraula fetitxe per a Tarradellas. “Si li escrivies un text i no volies haver de retocar-lo, sempre li havies de posar algun anhel”, m’explicava divertit Víctor Torres, que havia estat secretari del president Irla a l’exili. Tarradellas i Torres s’havien conegut el 1937, el dia que es feia l’entrega simbòlica de les primeres pistoles que sortien de les fàbriques de la Generalitat. L’un era al capdavant de la reconversió d’indústries en fàbriques d’armament com a conseller d’Indústria i Economia, l’altre, un comissari polític de brigada de 22 anys. “Eren unes pistoles precioses, un nou llarg amb l’escut de la Generalitat a la culata que vaig portar tota la guerra a la cintura”. Van xocar molt, però ja aleshores calia eixamplar la base.

Per a mi Tarradellas és una tarda llunyana en què vaig anar a veure el padrí. No era l’hora del parte, però, contra pronòstic, mirava la tele. Li havia tret la funda amb què la vestia tan bon punt acabava l’informatiu. Tenia un mocador blanc i gros desplegat a sobre dels genolls, com si fos un tovalló. Plorava tant que, instintivament, vaig mirar la pantalla: una munió de gent i un senyor parlant des d’un balcó. Va ser una escena desconcertant. “Ciutadans de Catalunya: ja sóc aquí!”. No entenia com aquella obvietat podia inundar de llàgrimes aquells ulls tan blaus. Ara penso que en aquell precís moment va ser conscient que, per fi, s’havia acabat la guerra. Ja tenia 77 anys. Una vida perduda.

El retrovisor (Segre, 10-8-18)

Mosques i dragolins

Els catalans fem coses, però –potser– ens hauríem de replantejar si cal fer-les totes a l’estiu. No se m’acut una estació de l’any menys idònia per viatjar. El món és més hostil quan el veus il·luminat amb la inclemència d’un fluorescent d’ascensor. Temps de butllofes als peus. Olor de clor i aftersun (en el millor dels casos). L’estiu demana la calma d’un dragolí que resta immòbil durant hores per després fer un moviment ràpid i sobtat cap a la llum. Un, dos, tres, pica paret portat a l’extrem. El dodecafonisme dels grills posant banda sonora a l’insomni. És el motor d’un tractor trencant el silenci solemne de les migdiades. L’estiu és sentir una calor irreal que t’asfixia amb una crueltat tan física que té un punt de metafísic. És una nota retinguda en una corda de la guitarra de Ry Cooder. Creuar el desert de París, Texas cada cop que s’ha de sortir de casa. L’estiu és una invasió subtil de mosques. Una novel·la de més de tres-centes pàgines. L’estiu és sentir la fresca de l’entrada d’una casa on la porta de fusta sempre està ajustada. Vells asseguts en una cadira de bova, sense més distracció que una pala de matar mosques de color estrident. Els guardians de la migdiada. Res ni ningú els podrà destorbar de la seua missió silenciosa i secreta. Un foraster hauria jurat que el carrer era desert, però uns ulls misteriosos l’escrutarien des de la penombra. A aquelles hores, el poble era tan inquietant com un quadre de Chirico. La letargia dels gossos contribuïa a crear una atmosfera irreal. El temps semblava deturar-se, com si la vida es concedís una treva.

O potser és que a més de 37 graus només es pot sobreviure. Un, dos, tres, pica paret, com els dragolins nocturns. Jocs a càmera lenta. L’estiu és un raig de sol entrant per l’escletxa d’un finestró tancat que envairà la penombra com si hi clavés una llança, obrint-se pas amb un exèrcit de brosses minúscules que desapareixien quan les intentaves agafar. “És pols en suspensió”, m’informaven de petita. Però sempre em va semblar una resposta insuficient per desxifrar aquella estranya i hipnòtica dansa. Els meus estius tenien regust d’anís infernal. Són escenes remotes d’un món que ja no existeix. Era el regne de l’avorriment. Tan sa, tan necessari. Samarretes imperi versus xancles.

El retrovisor (Segre, 3-8-18)

Un estiu de fa trenta anys

El dia de Sant Jaume d’ara fa trenta anys, David va dir adéu a la seua mare. Només tenia quatre anys, però de ben segur que es va quedar content amb els oncles, a la platja. Ella havia de tornar al poble a fer unes gestions, però no calia que el petit fes el llarg viatge, podent-se quedar fent castells a la sorra i meravellat amb la immensitat d’aquell blau hipnòtic. Ell encara allargaria uns quants dies les vacances. Ja els tocava una alegria. Havien estat uns anys difícils per a la família. Un accident de tractor va deixar vídua la jove i orfe el nen quan tot just era un nadó. Si Rosa havia d’anar al poble era, precisament, perquè havia de parlar amb l’home que li portava les terres d’ençà d’aquella desgràcia. Però ell no volia parlar de collites, sinó reiterar-li el seu amor. Ella li va tornar a dir que no. Tenia vint-i-sis anys, però les idees clares. No pensava lligar-se a un home que no estimava només per no estar sola. Després d’uns dies d’incertesa, la família va denunciar la desaparició de la noia. Una setmana després, van trobar el seu cos esquarterat. Ramon Tolo, el veí de les Bordes de 33 anys que treballava l’explotació familiar, de seguida es va convertir en el principal sospitós d’aquell brutal assassinat.

El 25 de juliol va comprar un ganivet, un ganxo de carnisseria, cordes i esparadrap al Pont de Suert. Després se’n va anar a Malpàs, on se’l va veure entrar a casa de la jove vídua. Al judici s’hi van sentir coses esgarrifoses. La va escanyar, la va violar, la va esquarterar i va escampar les restes des de Malpàs fins a la Pobla de Segur. No cal entrar en detalls. 1988. Crim passional, se’n va dir. No van faltar insinuacions malicioses sobre el fet que aquesta pobra noia hagués contractat Tolo, que no tenia experiència com a pagès. Com si ella tingués cap culpa del que va passar. 2018. Experiment de la marca Schweppes per fer visible el problema de l’assetjament sexual. L’especialista en desenvolupament tecnològic Nagib Nassif va dissenyar el que es va anomenar el vestit del respecte, una peça folrada amb sofisticats sensors. Tres dones se’l van posar i van anar a una discoteca de Sao Paulo. Quatre hores després ja s’havien comptabilitzat 157 tocaments sense consentiment. L’adverbi no s’ha d’estudiar més a l’escola.

El retrovisor (Segre, 27-7-18)

Febre del divendres nit

Quan el vent fa ballar els paperets amb serrells de colors que guarneixen els carrers del poble se sent una melodia discreta i sensual, una remor de felicitat. La festa major és una assignatura troncal per completar l’educació sentimental del món rural. Perdona’ls, Flaubert, no saben què fan. Ara és el temps d’anar a apujar nota i recórrer-se allò que enigmàticament s’anomena territori des de Barcelona. Arriben senyals de fum des del salvatge oest. Semblem poc cosmopolites i gens sofisticats, en sóc conscient. però nosaltres també teníem el nostre particular Studio 54.

De fet, es va inaugurar abans la Big Ben de Mollerussa –que no se s’enfadin els de Golmés, és per entendre’ns– que la mítica discoteca del carrer 54 oest de Manhattan. Febre de dissabte nit per un tub. Els Bee Gees deixant-se les cordes vocals amb els seus mítics falsets. Eren els temps d’Stayin’n alive, però també de Rivers of Babylon de Boney M; It’s a heartache, de Bonnie Tyler, o Vete, de Los Amaya.Una tria eclèctica. Res comparable, però, a les combinacions impossibles que faria l’orquestra de torn a l’envelat. Arribaria a bord d’un camió amb unes lletres llampants, deliciosament kitsch. “Hi ha xica?” Poques vegades hi havia vocalista, en llenguatge de 1978, però quan això passava era un gran esdeveniment. Fos com fos, nosaltres com un clau a un pam de l’escenari mitja hora abans que es fessin les proves de so. “Sííí....sííí.... un, dos.... sííí, sííí”.

La panxa et ressonava. Amb una mica de sort acabaríem rebentades a cops de maluc seguint la coreografia del Bimbó de Georgie Dann i ens quedaríem afòniques amb l’èxit de Cherry Lane Catch the cat, traduït sense compassió: “Coge al gato que a la abuela asustó...” Divendres els rellotges s’endarreriran quaranta anys a l’Hostal Nou i la Codosa, a Vallfogona de Balaguer. La festa major proposa fer un viatge en el temps des del 1978 fins al 2018. Poca broma, que els encarregats d’engegar el DeLorean seran els DJ de l’Eclipse de Balaguer, un altre mite de la nit de Ponent. “Au, fins l’any que ve”, dirà alguna padrina quan es faci el silenci. I alguna criatura pensarà que és impossible sobreviure a aquesta mesura de temps inabastable. Quan ets petit, l’any que ve és el futur llunyà.

El retrovisor (Segre, 20-7-18)

L'estiu en un pot

Hi havia un temps en què el cotxe només sortia del garatge quan s’havia d’anar a Lleida a renovar l’armari. O quan tocava visita a l’especialista. Ara els especialistes treballen en grans produccions de cinema, però abans eren metges. Normalment, del Seguro. El cotxe no es tocava perquè es comprava al poble i s’hi anava a peu. A l’estiu les senalles pesaven més del compte. I no, no era només perquè la calor fa que tot sigui més feixuc. Tothom carregava sucre. Molt sucre. La DEA hauria embogit. Era sospitós, cert. Però legal. Aquest curiós tràfic de sucre indicava que s’apropava el temps de la conserva. Calia ser previsor, perquè cada any s’esgotava. Veia l’exèrcit de pots de vidre preparats i comptava que no hi hauria prou fruita als arbres per a omplir-los, perquè cada vespre passaven els tractors amb el remolc carregat fins al capdamunt. Com podia ser que no s’acabés mai? I tant que s’acabava. Per això se seleccionaven préssecs grocs, madurs i gustosos, però de carn dura i ferma per atresorar l’estiu al rebost. Hi havia molta feina a fer i poc temps per fer-la. Cadires de bova, davantals ben lligats, gibrells nets i galledes plenes de fruita serenya. No calia gran cosa més. Les padrines seien formant una rotllana i, parlant de qualsevol cosa, es posava en marxa una operació que semblava assajada de tan precisa: armades amb unes navalles gastades però efectives, agafaven un préssec amb delicadesa i, sense perdre el fil de la conversa, el pelaven a la velocitat de la llum. A mi em fascinava seguir tot el procés, però havies de vigilar de no fer nosa. Sabies que no et deixarien agafar el ganivet. La versió oficial era que podies prendre mal, però en el fons eres conscient que tu mai no aconseguiries convertir la pela d’un préssec en una serpentina vellutada flexible com una molla. Mai no he tastat fruita més gustosa que aquella. Però era un berenar furtiu. S’havia de guardar per a la conserva, perquè “vindrà el fred, i no hi haurà préssecs”. L’inexorable pas del temps. I anaven encabint préssecs esquarterats als pots de vidre. Unes cullerades de sucre, aigua i una mà experta que sabés tancar hermèticament aquell bocí d’estiu que faria sortir el sol quan la boira esborrés el paisatge. El sabor de la metafísica.

El retrovisor (Segre, 13-7-18)

Nascuda el 4 de juliol

És una it girl. No va a la moda, és la moda. Va nàixer “quan es collia el panís”, un 4 de juliol de fa 86 anys. I encara no he conegut ningú més jove que ella. Pepita Domingo es va passar moltes tardes a la Urriza devorant tots els llibres que li queien a les mans. Era una nena llesta, però li va tocar viure una època difícil i als onze anys ja despatxava al costat del seu pare. Ella també seria botiguera tota la vida, fins que ara fa deu anys va tancar la mítica Domingo’s. En aquest comerç del carrer Vila de Foix de Lleida es van vendre els primers vestits d’Agatha Ruiz de la Prada, aquells que incorporaven un cèrcol.

 

El juliol de 2008 va vendre tres anells i li va quedar la botiga buida. La Domingo’s es convertia en història

La dissenyadora no es podia creure que en una petita botiga de províncies, en mentalitat madrilenya, hi hagués clients reals per als seus dissenys excèntrics, que només havia aconseguit portar a les passarel·les. Pepita Domingo no havia pensat dedicar-se a la moda, però un dia, quan ja era mare de cinc fills, va veure una noia en una exposició que portava una faldilla “increïble”. Anava amb un amic. “Si sabés on trobar peces com aquesta obriria, sense dubtar-ho, una botiga de roba”, li va dir. Casualment, ell coneixia la dissenyadora d’aquella faldilla. “No m’ho vaig pensar dos vegades: la vaig anar a trobar i li vaig comprar set o vuit vestits, amb els quals vaig començar l’aventura de Domingo’s.

Ella no s’ho acabava de creure: vaig ser la seua primera clienta! Fins aleshores només cosia per als amics.” Parla de Sybilla. Però més enllà de tenir ull, o intuïció o aquell je ne sais quoi que diuen els francesos, Pepita Domingo és un espill en el qual mirar-se. “Sóc optimista”, em reconeixia en una entrevista. “Potser el pessimisme existencialista resulta més atractiu, però a mi m’agrada la vida.” I posava un exemple deliciós. “Avui, per exemple, m’he fixat que el 90% de cotxes amb què m’he creuat els conduïa una dona i m’ha fet molta il·lusió: quan jo era jove, que una dona conduís era excepcional. Passaves de dependre del pare a dependre del marit.”

L’ampolla sempre plena. Aspira a ser “una velleta alegre, simpàtica, una mica extravagant, d’aquestes que s’atreveixen amb un barret vermell”. Encara té temps. Potser fins i tot fa realitat el seu somni de tornar a obrir una llibreria, el primer negoci que va regentar.

El retrovisor (Segre, 6-7-18)