La noia del tren

Es deia Antònia. Antònia Molí. No sabem d’on venia. L’octubre de 1918 viatjava a bord del tren correu que feia el trajecte entre Sant Sebastià i Lleida, d’on era filla. No va arribar mai a casa. La noia va morir prop de Montsó. El pànic es deuria apoderar del vagó. Tothom que tossia seria considerat culpable fins que no es demostrés el contrari. L’Antònia havia pujat malalta al tren. Oficialment, va patir un “col·lapse cardíac”, segons publicava la premsa. En realitat, va ser una dels 50 milions de víctimes que es calcula que es va cobrar la grip arreu del món. “Va pujar malalta al tren”, s’advertia. No era una grip qualsevol. La tardor de fa un segle van detectar-se els primers casos del que passaria a la història com la grip espanyola, però ni havia començat a la península ni va ser més mortífera a l’Estat que a cap altre racó del planeta. El gentilici és ben curiós. Som a les acaballes de la Primera Guerra Mundial. Informar dels estralls causats per la grip proporciona una informació a l’enemic que es pot girar en contra nostre, així que s’opta per l’omertà i se silencia. A Europa, que aleshores era el melic del món, només n’anaven plens els diaris espanyols, perquè era territori neutral, i d’aquí que la grip s’associés a l’únic lloc on se’n parlava. Paradoxalment, als titulars de l’època era anomenada grippe, que és com es diu en francès i alemany. El segle XX es presentava en societat amb tragèdies a l’engròs. A Lleida, la gran riuada del 1907 s’ho va emportar tot menys la misèria. Hi havia moltes esperances dipositades en el novecento, però l’enfonsament del Titanic, la Gran Guerra i, després, la grip avançaven que seria un segle complicat. Va ser una pandèmia sense precedents. Només a Lleida es van expedir 107 certificats de defunció per grippe. La majoria (un 72%) persones joves, com la passatgera del tren correu. Hi havia tanta psicosi que en alguns pobles es va fer emmudir els campanars perquè el toc de difunts desmoralitzava la població. A Cervera, fins i tot es va prohibir d’anar al cementiri per Tots Sants. No era cap exageració. En una sola nit van morir set nens de la Inclusa, a Lleida. El virus actuava amb una gran rapidesa. De vegades, era qüestió d’hores. La memòria és fràgil i ara hi ha qui, podent, no es vacuna.

El retrovisor (Segre, 19-10-18)