dissabte, 30 de març del 2019

Atles de l'oblit

El mateix dia que vaig saber que Netflix prepara una sèrie sobre Cien años de soledad començava a llegir Atles de l’oblit, i ara això em sembla una d’aquelles estranyes revelacions que empenyien a avançar sense mirar enrere tota la nissaga de josearcadios. Jesús Moncada no podia suportar la comparació, però els que ens hem criat encerclats per un mateix horitzó de serres blaves en una cruïlla de rius i fronteres desdibuixades sempre ens hem sentit molt propers a Macondo. Als excessos. Al realisme màgic. Teresa Ibars ens porta a un món que ja no existeix. Milers de persones omplen de flors els seus perfils a les xarxes socials, aquests dies, però l’Aitona d’aquest llibre no és de color rosa. Aquest Atles de l’oblitestà escrit amb els records apedaçats de qui va plantar aquests presseguers 2.0 per fer front a la misèria. A l’autora ningú no li explica cap història. No cal. Ha de completar el trencaclosques amb frases soltes enigmàtiques que ha anat caçant al vol al llarg d’una vida. Els silencis, que diuen tantes coses. Memòries sobreposades que cobren sentit quan la desmemòria del pare la fa sentir òrfena abans d’hora. Em reconec a l’espill dels estius sense vacances. De l’aigualera. De la calor irreal. De les migdiades solemnes, sagrades. Però encara m’ha agradat més mirar pel retrovisor i descobrir-hi personatges com Tonet de Felibet, que molts anys després de quedar-se vidu va anar a fer-se retratar a Lleida. La mirada austera i eixuta de qui ja no espera gran cosa de la vida. Tan vell com el vestit que es posa per a l’ocasió. Després de ser immortalitzat amb la clenxa tan recta com l’esquena, li va donar al fotògraf el retrat color sèpia de la seua jove esposa perquè fes un muntatge entre grotesc i commovedor de la parella. Mai més no tornarien a estar junts. Tonet de Felibet va morir ja vell, en plena guerra, just abans que els feixistes creuessin el Cinca i entressin a Catalunya, quan la família s’havia escampat per torres i masos. El seu fill va desafiar la pluja de bombes i el foc creuat de bales i el va carregar al carro per enterrar-lo com calia. Però lluny del cementiri del final de la Costa del Calvari. Lluny d’ella. Potser és perquè jo també vinc d’aquí i d’aquí vaig marxar que m’ha impressionat tant un llibre sobre l’oblit que es recordarà.

El retrovisor (Segre, 14-3-2019)

dijous, 28 de març del 2019

Hi havia una vegada

Hi havia una vegada una xiqueta que volia ser escriptora i que va créixer escoltant històries de princeses, molineres, òrfenes desemparades i altres pobres desgraciades. Secretament, pensava que era molt injust que aquelles pàmfiles que mai se’n sortien soles de res estiguessin destinades a menjar els anissos de la felicitat només per haver nascut guapes. Però també les planyia. Era una vida extraordinàriament trista i, sobretot, molt curta. La història s’acabava, invariablement, amb el casori. Era inquietant no saber què se’n feia. El rol de madures estava destinat a madrastres i bruixes. Era millor ser un home si volies una mica d’acció. Però un dia va veure a la tele una nena que no volia ser guapa. Vestia de manera estrafolària i portava unes trenes estràbiques. Pippi Långstrump no necessitava cap príncep blau. De fet, ni tan sols depenia del seu pare pirata. Vivia sola en una casa sortida d’un somni i tenia un cofre ple de monedes d’or i tanta força que podia aixecar el seu cavall pigat. Definitivament, la Pippi la representava. Després vindria Enid Blyton, que va morir abans i tot que ella nasqués, però li va fer molta companyia. El descobriment de George, de la colla dels cinc, la nena que volia ser tractada com un nen, potser perquè no es resignava a veure passar la vida i la volia viure. I, per fi, Jo March. Ella també volia ser escriptora. Va passar a la història com una doneta, però el diminutiu no li fa justícia. Josephine és la llum de la novel·la de Louisa May Alcott, una noia que lluita amb la determinació de qui vol sobreviure. Escriu teatre per fer més suportable la guerra a les seues germanes i es ven els cabells quan la misèria amenaça la família. Simbòlicament desposseïda de la feminitat. La xiqueta que no volia saber res de princeses va aprendre aviat que les heroïnes s’assemblaven massa als homes, i això resultava pertorbador. Com ho era que les dones tinguessin un dia propi. El 5 de febrer era una anomalia al calendari. “Avui manem!”, deien convençudes. Un silenci espès sobre els 364 dies en què santa Àgueda no tenia guàrdia. I ho va tenir clar: no demanaria la lluna a ningú, s’estimava més agafar-se ella mateixa el color lila de l’arc de Sant Martí i escriure la seua pròpia història.

El retrovisor (Segre, 8-3-2019)

dilluns, 25 de març del 2019

El nen que va descobrir la boira

Hi ha dies estranys en què constates que allò que “la vida iba en serio” ho comprens quan ja és tard. I es jubilen companys que tu encara mires amb els ulls joves de quan els vas conèixer i et van enlluernar. Potser és que ja no hi veus tan bé perquè tu també t’has fet gran. L’implacable pas del temps que imposa la seua llei marcial. Perquè tot és qüestió de mirades. Un fotògraf no és aquell que fa fotos. Tots en fem. Un fotògraf mira el món d’una determinada manera. Enfoca, requadra i dispara. Però abans de fer-ho ja ha vist la foto.
Lleonard Delshams va ser el primer fotoperiodista que vaig conèixer fa una vida. El Leo sap mirar. És el més ràpid a l’oest del Segre. Només ell pot aconseguir que un ciclista projecti quatre ombres. Amb aquesta foto captada al velòdrom de Lleida va guanyar el premi Fotopress d’esports el 1988. Ara penja la càmera i a mi em costa de creure que el proper Sant Jordi no s’enfilarà a una escala temerària a l’hora que el carrer Major és un riu de gent per trobar LA foto que s’amaga entre la multitud. Els polítics se li han donat especialment bé. Tots li han anat al darrere, però ell no s’ha deixat subornar. Era el capità Ahab a la recerca de la balena blanca. L’endemà es veurien retratats en un sentit literal i metafòric, perquè hi ha fotografies que fan d’editorials. A Lleida al Leo el coneix tothom. Quan anàvem junts a cobrir un acte em sentia com l’assistent d’una celebrity recorrent Beverly Hills. Em va costar assimilar que havia nascut a més de 8.000 quilòmetres, a Bogotà. De sobte, les camises rumboses i el bronzejat etern adquirien un nou sentit. Era un nen quan va creuar l’Atlàntic en vaixell. Després de molts dies de travessa començava a ser conscient que se n’anava a viure a un lloc realment llunyà. El seu cap va començar a fer càbales sobre aquest nou món sense ser conscient que era ell el que venia del nou món. Almenys, així se li’n deia en la nostra visió eurocèntrica. Quan es va albirar terra tothom va sortir a coberta. El petit Leo va sentir una esgarrifança. Aquella terra era estranya i misteriosa, feia una mica de por. “És boira sobre el mar”, li van fer saber. Ell no sabia que existia aquest fenomen meteorològic. Poc després arribaria a Lleida i la boira li seria fidel per sempre més.

El retrovisor (Segre, 1-3-2019)

diumenge, 24 de març del 2019

Un cine, un aparador i un fatxa

Mateixes franquícies, mateixos aparadors. El món s’uniformitza. I, un bon dia, ja no el reconeixes. Ara fa vint-i-cinc anys es va enderrocar el cine Catalunya de Lleida. Ja feia temps que havia tancat. Richard Gere i Julia Roberts es van besar a l’escala d’incendis i la veu de Roy Orbison va acomiadar el públic per sempre més. Pretty woman fent microhistòria a la cantonada de Blondel amb Cavallers. El diumenge que van tirar a terra l’edifici, els joves de la transició es van fer vells, de cop. Al Catalunya es va veure el mític felpudo de la Cantudo, segons l’expressió que va triomfar a l’època. A La trastienda, dirigida per Jorge Grau el 1975, es va veure el primer nu integral –femení, of course– a l’Espanya de la caspa i el destape. A pocs metres del cine, al carrer Major, hi havia la botiga de discos Orley. El concepte “botiga de discos” s’haurà d’explicar d’aquí a no massa. Mai no ho vaig saber mentre en vaig ser clienta adolescent i el mirava amb delit, però aquell aparador atapeït de formes arrodonides va ser l’obscur objecte del desig d’un dels molts fatxes que campaven impunement a la Lleida del postfranquisme. El desembre del 1976 Lluís Llach va actuar al teatre Principal i a algú no li va agradar que tombés l’estaca, confiat com estava que el general superlatiu l’havia deixat lligada i ben lligada. Aquella nit freda de cançó protesta es va encarar als discos del de Verges que el desafiaven des de l’aparador de l’Orley, va desenfundar la pistola i va disparar. És una escena entre esperpèntica i sinistra. Efluvis etílics i testosterona a raig. La policia hi va trobar quatre casquets de bala. Un dels projectils, en una broma de mal gust, va impactar contra Pau Casals. És difícil superar aquesta metàfora de la transició. El propietari de discos Orley, Romà de Muelas, va fer la pertinent denúncia, però en aquella Lleida hi havia personatges intocables. Miguel Gómez Benet, conegut com El Padrino o El Metralleta, va ser detingut per aquests fets, però la cosa no va anar més enllà. Unes hores a comissaria, que no fos dit, i cap a casa. Un any després seria el cervell de l’atemptat contra la revista El Papus. La ultradreta que ell representava, ara podrà fer campanya electoral gratuïta des del Tribunal Suprem.

El retrovisor (Segre, 22-2-19)

dissabte, 23 de març del 2019

Trini i Teresa

Tenien 94 i 88 anys. L’1 d’octubre del 2017 les germanes Trini i Teresa Forés, de la Ràpita, van sortir de casa a les nou del matí. Caminaven agafades de bracet, aquella sororitat avant la lettre de les dones d’un altre temps. Es dirigien al pavelló firal, a votar. Amb elles van arribar les furgonetes antiavalots de la Guàrdia Civil. Cotxes i més cotxes. En van sortir cent vint agents. Elles ni es van immutar. Quan has sobreviscut a una guerra i has patit quaranta anys de dictadura una porra no t’impressiona, encara que l’esgrimeixi algú que en fa dos de tu d’ample i de llarg. I Trini que no s’acoquina. “Si mos peguen m’hi tornaré”, recordaven un any després en un 30 minuts. Commovedor. Una foto d’Ariadna Rodríguez Masià les va convertir en icones de l’1-O. A la imatge que va fer la volta al món se les veu a pocs centímetres d’un immens robocop, tan fràgils com dos pardalets. Però les aparences enganyen. I molt. Mig centenar de ferits al seu poble i elles, tossudament alçades. També hi va haver càrregues policials a Puigverd de Lleida, però Jaume Solé Puig, que aleshores tenia 104 anys, ni s’ho va pensar. Estava a punt de jubilar-se quan va poder votar per primer cop. I des d’aquell llunyà dia de juny del 1977 que mai no s’havia perdut cap cita electoral. I l’1 d’octubre no va ser l’excepció. “Com a català hi havia d’anar”, justificava un any després. Intuíem que aquests padrins podien aspirar a ser patrimoni de la humanitat, però aquesta setmana hem sabut que les germanes Forés de la Ràpita o Jaume de cal Maco de Puigverd són muralles humanes. Tres maons d’una immensa paret de més de dos milions de carreus que van ser llençats sense miraments contra les forces de seguretat de l’Estat. Compto que el fiscal Javier Zaragoza no pretenia fer riure quan va construir aquesta edificant metàfora al judici que se celebra al Tribunal Suprem contra mig govern de la Generalitat. Només mig perquè l’altra meitat és a l’exili. I tornes a mirar les fotos que guardes al mòbil. Fotos que vas fer tu. I tornes a posar nom a rostres desencaixats i penses que no, que no és cap invent. Que va passar. Que ho vas veure. I viure. I constates que estan jutjant a qui no va pegar a ningú. Només es pot invocar Zola i dir: “J’accuse.

El retrovisor (Segre, 15-2-19)

divendres, 22 de març del 2019

Uf, va dir ell

Els relats són la kryptonita dels editors. Diu la llegenda que no es despatxen tan bé com les novel·les, tot i que alguns dels llibres més venuts en català els darrers vint o trenta anys ho desmenteixin. Els relats, de fet, agraden molt. Algun historiador que el 2119 es dedicarà a analitzar els convulsos primers anys del segle XXI segur que així ho farà constar. Aleshores, els diccionaris ja hauran ampliat les accepcions d’aquesta paraula. Ara en té dos: “Relació de fets reals o imaginaris” i “Obra narrativa en prosa d’extensió inferior a la novel·la”. Insuficients. El relat, ara mateix, és una elaborada llicència estilística. Es va començar a emprar als programes de vísceres i òrgans palpitadors. Aleshores no se’n deia “relat”, però. “És la meua veritat”, es reivindicava, normalment a crits. El relat vindria a ser aquesta veritat amb possessiu, que implica una mentida. En versió de Machado

¿Tu verdad?
No, la Verdad,
y ven conmigo a buscarla.
La tuya, guárdatela.


El relat és reescriure una història en funció dels nostres interessos. És tergiversar el que calgui fins que ens quedi pintat el vestit que ens fem a mida. El relat està de moda. Era només qüestió de temps que el relator entrés en acció. L’estàvem esperant. L’ historiador que dèiem al principi, el que encara no ha nascut i que analitzarà la premsa d’ara en un futur que ja no veurem, li dedicarà un capítol de la tesi. Qui sap si s’imaginarà alguna encesa tertúlia literària sobre els difusos límits fronterers que separen el conte i el relat. Quan Empar Moliner va presentar Tot això ho faig perquè tinc molta por, premi Mercè Rodoreda 2015, es reivindicava com a escriptora de relats. Ella, que forma part del club d’escollits per desafiar les lleis del mercat editorial i col·locar-se als primers llocs dels rànquings de Sant Jordi sense l’escut protector d’una novel·la, entenia que els seus escrits eren més oberts i més ambigus que els contes. Però clar, això passava quan els relats eren una altra cosa. Ara el relat que fan el PP i Cs del relator ofert pel govern de Pedro Sánchez per aixecar acta d’allò que es digui a la mesa de partits que se suposa que ha d’afavorir el diàleg entre Catalunya i Espanya farà que diumenge surti gent al carrer. Citarem Quim Monzó: “Uf, va dir ell”. Còmicament demencial.

El retrovisor (Segre, 8-2-19)

dijous, 21 de març del 2019

'El Patufet' i la pistola

Em costa molt digerir la història sense ulleres de prop. Necessito posar rostres a les dates. Encara no fa una setmana es commemorava el vuitantè aniversari de la caiguda de Barcelona. Com sempre que hi ha una efemèride relacionada amb la Guerra Civil vaig retornar a Pilar Duaygües. Ella em mostra aquests anys foscos sense intermediaris. És una nena de la Seu d’Urgell a qui la feina del seu pare, empresari, la portarà a viure a Barcelona el 1935, quan tot just té catorze anys. Se sent sola i desubicada i comença a escriure un diari. En un castellà ple de catalanades i sense més pretensions que passar comptes amb ella mateixa, va abocant neguits als quaderns. “Molt avorrida a casa, sense cap novetat, com sempre.” Aviat, però, començarà l’acció. Un diumenge de juliol va al cine a veure Morena Clara i a ballar sardanes. Però “les han suspès perquè em sembla que hi ha una gran vaga per tot Espanya”. L’endemà, la despertaran uns trets de matinada. Havia començat la guerra. No deixarà d’escriure fins al 19 de març de 1940. És una petita meravella, un relat commovedor d’uns anys terribles que Tània Balló i Gonzalo Berger van rescatar de l’oblit i van publicar en forma de llibre. L’entrada que fa el 25 de gener de 1939 em trenca el cor. Sis adolescents en una habitació, abatuts. Saben que tot s’ha acabat. Un dels nois s’estira al llit i llegeix El Patufet en veu alta. Però Pilar no se l’escolta, té el cap en una altra banda. Els altres no ho saben, però el que intenta normalitzar la situació amb una revista li ha confessat un pla: “Si entren els feixistes em dispararé una bala i moriré abans que no em matin ells.” Fins i tot li havia ensenyat la pistola amb què ho faria. L’endemà és dijous. Ara sabem què va passar. Ells, no. Tenen por. Pilar pensa que si li troben els diaris posarà en perill la família i els amaga entre la llana del matalàs. L’endemà escriu una frase curta i demolidora: “Barcelona és feixista”. Comença l’espectacle de banderes i desfilades. Li dol que sembli un dia de festa major. Aviat tornarà l’avorriment: La guerra s’ha acabat. I tornaran els diumenges de cine, però ara les sessions començaran amb el Cara al sol i amb policia a la sala que s’assegura que es canta amb el braç alçat. “Els odio profundament.” Jo també.

El retrovisor (Segre, 1-2-19)

dimecres, 20 de març del 2019

Insomni

Era una discussió en bucle. Una competició, gairebé. “Avui he sentit tocar les tres”, deia un dels dos. L’altre, invariablement, veia les seues campanades i apujava l’aposta: “Doncs jo les tres i les quatre”, posem per cas. A mi em feia riure que els padrins volguessin ser campions de no dormir. Me’ls imaginava comptant els tocs des del llit, en silenci, per presumir-ne l’endemà. En aquella època, la gent gran encara no anava tan sobremedicada com ara. I això, honestament, encara no he acabat de decidir si em sembla increïblement bé o refotudament malament. D’entrada, empastillar avis per amansir-los diria que és una barbaritat, però l’insomni és cruel. Una tortura. El pitjor de l’insomni són les recomanacions de Señorita Pepis de la gent que té la immensa fortuna de no patir-ne. És com si jo, que he estat agraciada a la loteria genètica amb l’absència de mals de cap, us digués que hi ha unes herbes que van molt bé per fer passar la migranya. O que si no podeu ni pensar és perquè no camineu prou. L’insomni no és l’absència de son. L’insomni és despertar-te de cop, sense que necessàriament hi hagi un motiu per fer-ho, i sentir que si no t’alces del llit t’ofegaràs. És el pànic al rellotge, que no et diu l’hora, sinó la durada de la condemna. La constatació que l’endemà serà un dia molt llarg, molt dur. La por irracional a encendre el llum i desvetllar-te del tot. No tinc cap campanar a prop que em permeti jugar a la lliga de l’insomni dels padrins; els han fet emmudir sense compassió. Però hi penso quan el malson és un no-son. I també recordo la felicitat de gitar-te –catalans de parla oriental, no sabeu com de necessari i confortable és aquest verb que no feu anar– i perdre lentament la consciència. Records aleatoris del dia que se’n va barrejant-se amb somnis que encara no ho són, les parpelles que es tanquen com si un il·lusionista ens estigués hipnotitzant. Els músculs que es relaxen i et fan sentir etèria. “Escric tant perquè dormo molt poc”, em va dir una vegada un autor extraordinàriament prolífic. Em va semblar que aquell home que em portava una vida d’avantatge tenia una voluntat de ferro. No sabia –encara– que l’heroïcitat és quedar-te al llit quan l’insomni es desperta. I et desperta.

El retrovisor (Segre, 25-1-19)

dimarts, 19 de març del 2019

La fi d'un món

La Via Làctia xocarà “en breu” contra el Gran Núvol de Magallanes. El titular és bo, però és una d’aquelles notícies amb lletra petita, perquè els investigadors de la universitat de Durham calculen que això passarà d’aquí a uns dos mil milions d’anys. Tenim temps de deixar els papers en ordre. La fi del món ens espanta, sense ser gaire conscients que ja n’hem presenciat unes quantes. El dia de Sant Antoni enormes tractors de colors llampants van fer els tres tradicionals tombs en alguns pobles i ciutats. Els botxins de les bèsties de peu rodó apropiant-se del seu patró. “Si es perdia un fill, se’n feia un altre. Si moria un padrí, una boca menys per alimentar. Però ai si li passava res a una mula! Allò sí que era una desgràcia per a la família.” Una brutal –i real– descripció de la misèria. Pertanyo a la primera generació que ja no és capaç de distingir un ruc d’un matxo. Quan jo era petita encara en quedaven uns quants, però ja eren relíquies d’altres temps. Uns supervivents de mirada trista. Tan exòtics com un coala als nostres ulls infantils. Però Sant Antoni encara tenia pes al calendari, aleshores. Una no-festa que tothom celebrava. Com un comiat melancòlic d’uns temps que, com les orenetes de Bécquer, sabíem del cert que no tornarien. La vigília s’encenien fogueres als carrers. Els nois les saltaven exhibint testosterona. Els més grans torraven pa i llonganisses mentre explicaven històries. De tan senzill era perfecte. La canalla alimentàvem el foc amb andròmines guardades per a l’ocasió. Flames de colors blaus i verds et feien saber que a dins d’una capsa de cartró hi havia revistes. Aquell foc d’artificis duraria poc. Algú en va portar una altra, la que no tocava. “Una bomba!” Crits de pànic. Un veí, sense pensar-s’ho, va allunyar el perill, un obús incandescent d’una guerra que a nosaltres ens quedava tan lluny com els guarniments de les mules. “Sort que no tenia espoleta”. I jo no sabia què era una espoleta. Semblava una paraula divertida, que no matava, però els xiquets sospitosos d’haver portat la bomba al poble van ser declarats culpables per un tribunal de mares. “Sant Antoni, Sant Antoni / Sant Antoni de Saidí. / Els pobres planten la vinya / i els rics es foten el vi”. Això no ha canviat.

El retrovisor (Segre, 18-1-19)
ETIQUETAS