dilluns, 6 de maig del 2019

El moro i la llança

El patrimoni és molt més que pedres. És el llegat cultural que rebem dels que van trepitjar aquest món abans que nosaltres. És l’herència que hem de preservar per als que vindran. És Notre-Dame, per descomptat. Però també la mítica façana coberta de joguets del Baratillo Leridano. Qui hagi vist una fotografia antiga del carrer Major de Lleida maleirà la nostra insensibilitat pels segles dels segles amén. Hi pensava dimecres, quan es va presentar el cartell de la Festa Major. Indíbil i Mandoni –us lloem, Senyor– en versió street art. Sabem que no són ells. Que als cabdills ilergets els va posar sobre un pedestal un alcalde franquista. Però ens és igual. Víctor Hellín ens va colar un gol dels que donen una Champions. Medard Sanmartí (1855-1891) va titular aquesta escultura Crit d’independència. Sense llaços grocs ni res. L’artista es va inspirar en la història d’Istolaci i Indortes, uns guerrers celtes que van lluitar contra els cartaginesos a la Segona Guerra Púnica. El 1884 va portar la parella a una exposició a Madrid. I es veu que això de la independència ja feia nosa aleshores, perquè no li van comprar. Els avui ignorats Istolaci i Indortes van tornar a Vilanova i la Geltrú i s’hi van estar fins al 1946. En plena reconstrucció d’una Lleida massacrada després de ser front de guerra durant nou mesos, es dignifica l’entrada de la ciutat instal·lant-hi els pobres celtes reconvertits en ilergets. Al novembre va fer un any que els van robar la llança. I no passa res. Hauria de ser una tragèdia local, però no. Ni amb les eleccions municipals a l’horitzó s’hi posa remei. No sembla una prioritat. El patrimoni mai no és una prioritat. Ni ara ni adés. El 1971 el Diario de Lérida es preguntava què se n’havia fet, del moro de casa Guiu. “Se habló de que volvería a ser colocado pero vemos que no se hace.” Era un mascaró de proa que guarnia una façana del que ara és la plaça de Sant Joan. En els temps avorrits de la postguerra, anar “del moro a l’àngel” era una de les poques distraccions homologades pel nacionalcatolicisme. L’àngel era una figura de pedra que hi havia en un hostal a prop del Peu del Romeu. I anaven fent la nòria pel carrer Major sense saber que el moro i l’àngel un dia restarien en l’oblit. Ni una trista rèplica perquè no es perdi la llegenda ens mereixem?

El retrovisor (Segre, 26-4-19)

dissabte, 4 de maig del 2019

No tornaré a ser jove

Hi ha un patetisme entre pueril i commovedor en la ferma creença que els cinquanta són els nous quaranta. I els quaranta els nous trenta... i tantes combinacions de dècades com vulgueu. La pseudofilosofia positivista, amb missatges d’autoajut estampats en tasses, ha infantilitzat una societat immune a l’autocrítica que es creu les seues pròpies mentides piadoses. Temps de coachings i de cites de Paulo Coelho. Les autoritats sanitàries haurien d’alertar que una sobredosi d’unicorns i arcs de Sant Martí pot ser perjudicial per a la salut. Que si mai no t’has sentit profundament desgraciada, mai no seràs feliç. Cinquanta anys són molts anys. Estadísticament, n’has viscut molts més dels que viuràs. Pensar que encara ets jove és d’un optimisme temerari. Qualsevol persona jove –de veritat– em descriuria com una dona de mitjana edat. En el millor dels casos. La temuda middle age, aquella època en què no necessites la capa d’invisibilitat de Harry Potter perquè véns invisible de casa. Això ho pots viure com una tragèdia o com una etapa vital tan apassionant, desconeguda i aterridora com totes les que superem, amb sort. Perquè la vida és tremendament complicada, però l’alternativa és pitjor. No tornaré a ser jove. Una obvietat que Gil de Biedma ja va posar per escrit abans que jo nasqués, quan n’era més del que jo sóc ara. De fet, amb els anys t’adones que hi ha una certa immaduresa en els seus poemes i que potser per això t’agraden tant quan tens vint anys. No tornaré a ser jove, constato sense dramatisme. He fet els cinquanta aquesta setmana, el dia en què es feia pública la decebedora però històrica imatge d’un forat negre. Em va semblar una d’aquelles delicioses bromes del destí. Els que vam néixer l’any que l’home va trepitjar la Lluna sentíem que formàvem part d’una generació especial, espacial. El futur no l’associava al canvi de mil·lenni, el futur començaria just un any abans. Space: 1999 en tenia la culpa. La sèrie ha envellit sense compassió. Aquell futur interestel·lar és un passat en blanc i negre de cartró pedra. Venim de molt lluny. Potser no tant com la base lunar Alpha, però prou per saber que per més mandra que faci la campanya electoral que avui comença, el dia 28 s’ha d’anar votar.

El retrovisor (Segre, 12-4-19)

dijous, 2 de maig del 2019

El mes més cruel

April is the cruellest month. Tan cruel que ens ha arrabassat la primavera sense compassió. Enguany que no l’havíem hagut de suplicar. Que no ens havíem hagut de passar tot el març esperant-la asseguts al banc de la Penélope de Serrat amb la bossa de pell marró, les sabates de taló i el vestit dels diumenges. Enguany que no havíem tingut temps de patir el desencant de constatar, quan per fi arribés, que no seria la primavera que esperàvem, sinó una altra. Perquè tornaran les orenetes, però no seran les de Bécquer. Potser és perquè vaig néixer un mes d’abril que en aquesta època de l’any m’atrinxero al calendari. M’agradaria que la primavera fos eterna. Que no existís la calor. Ni la tristor de l’hivern. Tardes de llum infinita i l’agradable sensació de dormir tapada. Falta el toc de color, una rosella alegrant el paisatge. Em fascinen aquestes flors. Tan humils i tan delicades. Tan altives que no les pots posseir. El sacrilegi d’arrencar-les es paga amb el càstig de veure-les morir. Les mans enganxoses et declaren culpable. Les roselles resumeixen aquesta màgia intangible de la primavera. Només en cal una per fer d’un sembrat un paisatge hipnòtic, bellíssim. Tan humils i tan poderoses. Tan inesperades. Una fracció de segon a través de la finestra del cotxe és suficient per sentir un calfred d’emoció. Per tornar a quedar-me hipnotitzada en aquella brosseta de confeti que alterarà la monotonia d’un sembrat. Una invitació a celebrar la vida. A escoltar la simfonia secreta que escriuen els falciots als pentagrames dels fils d’electricitat. El sol al seu darrere ponent-se amb dramatisme. Però de vegades penso que no pots fer un elogi de la primavera sense saber que hi ha dies sense ombres. La boira imprimeix caràcter, suposo. És una quimera que t’obliga a tenir fe. A caminar amb determinació cap al no-res. És omnipresent i fugissera. A ella tampoc no la podràs posseir. Podràs quedar-te sense alè corrent per enxampar-la, però sempre serà més ràpida. La frustració de qui empaita el falcó maltès de John Huston, fet amb el material amb què es fabriquen els somnis. Hauria d’estar prohibit convocar eleccions en primavera. És temps d’admirar com la natura obra miracles, no per fer visites d’obra.

El retrovisor (Segre, 5-4-19)