dijous, 26 de setembre del 2019

Gent de mal viure?

Haver passat la infància en un poble petit i mal comunicat del Baix Segre als anys setanta impregna els meus records de neorealisme italià. Em veig corrent, esventada, per veure com munten el petit teatre a la plaça on cobraran vida uns putxinel·lis. La bruixa rebria, això ja ho sabíem abans de sortir de casa. I això ens faria riure molt. Aquella crueltat catàrtica de la canalla animant a donar garrotades. Després de la funció, els forasters desmuntarien la paradeta i encabirien aquell microcosmos de llops, dimonis, cavallers i princeses en una furgoneta atrotinada. Se n’anirien lluny. A cap lloc en concret i a tots. “Nosotros no somos de ninguna parte. Nosotros somos... del camino”, diu Carlos Galván en boca de José Sacristán a El viaje a ninguna parte, de Fernando Fernán Gómez. Aquest seria tot el contacte que tindríem amb les arts escèniques, tret de Santa Àgueda, quan les mares es passarien al teatre de varietats amb maquillatge excessiu i vestits de lamé. Les nostres activitats extraescolars consistien a allunyar-nos perillosament dels límits de la precària civilització on vivíem per descobrir indicis d’una guerra remota. Repelar-nos els genolls amb la bicicleta heretada. El teatre era un programa de televisió en blanc i negre, Estudio 1. Passarien molts anys fins que no vam descobrir que en un escenari es podia obrar màgia i que hi havia titelles tan delicats com en Jan. En Jan titella compto que va ser la primera obra de teatre infantil que vaig veure, ja adulta. Pura poesia. És una antiga producció del Centre de Titelles de Lleida que no ha perdut vigència. La descoberta del món a través de la música. Els xiquets van quedar hipnotitzats. Els pares, commoguts. Les cançons es van quedar amb nosaltres una llarga temporada. Les creia oblidades, però dimarts van emergir d’algun calaix de mals endreços del subconscient quan en una gala de promoció del teatre (!!!) vaig veure un vídeo en què uns nens deien gràcies com “els actors que feu teatre per a nens no sortiu abans de festa: la caputxeta i el llop no poden anar torrats”. Estupefacció. “No oblideu que estem acostumats a veure pel·lis de Marvel i de Pixar.” “Volem professionals”, afegien. Hi són. A l’Associació Teatre per a Tots els Públics. Llarga vida.

El retrovisor (Segre, 13-9-19)

dimarts, 24 de setembre del 2019

'Go West!'

Això dels cascos grocs com a uniforme de la Diada és una boutade. Mentiu-me per compassió si vaig errada. Potser és perquè a les obres no se’n veuen que els cascos sempre m’han recordat el mític grup Village People. És un fenomen paranormal dels que estudiava Jiménez del Oso a l’època dels seus grans èxits que aquí no fóssim capaços de veure’ls com a sis estereotips de l’imaginari sexual gai. La nostra era una societat tan endarrerida, reprimida, tancada i retrògrada, que les disfresses ens provocaven una pueril hilaritat. Si teniu ocasió busqueu al canal #0 de Movistar el programa Canciones que cambiaron el mundo. Com coincideixen a dir Alaska i Diego Manrique, no deixa de ser de justícia poètica que un dels hits del grup, Go west, s’hagi convertit en un himne esportiu que coregen milers i milers de persones que mai no gosarien anar a la ciutat maragda que hi ha a l’altra banda de l’arc de Sant Martí. Ni de visita. No fos cas. Entenc que pocs esportistes surtin de l’armari quan estan en actiu. Però aquest partit no es jugarà a cap estadi. Ni anirem a l’oest. Els cascos grocs serien l’outfit de la Diada. I potser funcionen, què sé jo. Ben bé que ens haurien anat l’1 d’octubre del 2017, tot sigui dit. Suposo que serà un Onze de Setembre multitudinari, malgrat Twitter. Però tampoc no compto que se’ns emporti cap tsunami, que l’endemà comença el curs i s’ha de matinar. Ja són molts anys de carretera i manta. Samarreta i pancarta. Potser només ens queda fer la coreografia d’YMCA. El casc ja el tenim. I els policies. De fer l’indi també n’hem après molt. I en aquesta promíscua harmonia de desunió en què ens hem instal·lat retrocedeixo fins a l’11 de setembre del 1936. La prèvia que trobo documentada d’aquell agost, lamentable: partits tirant-se els plats pel cap. La CNT exigia al PSUC que el cerverí Joan Comorera es disculpés per haver tractat de “tribus” els milicians que van anar al front d’Aragó. Era la condició que posava per fer una Diada unitària. En plena guerra i així ens entreteníem. Per sort, la gent va anar pel seu compte i es van recollir 45.000 pessetes de l’època per a les víctimes del feixisme al peu del monument a Rafael Casanova. Un tsunami dictatorial va arrasar amb tot poc després.


El retrovisor (Segre, 7-9-19)

diumenge, 22 de setembre del 2019

Quatre mil cartes d'amor

Hi ha notícies que et reconcilien amb la vida. Xavier Santesmasses ens descobreix avui a SEGRE un insòlit llibre escrit a quatre mans. Cartes d’amor, es titula. I són cartes d’amor senzilles i tendres, com les paraules de Serrat. Els autors són parella i la correspondència que publiquen se l’han adreçat l’un a l’altre els darrers cinc anys. No l’he llegit, però són tan joves que sembla que no pugui ser que en lloc de fer un Skype optessin per disseccionar-se el cor i introduir-lo dins d’un sobre, com un nàufrag que llença una ampolla al mar. Ell, 22 anys, de Tàrrega. Ella, 20, de Lloberola, un nucli de Biosca. Quan van néixer ja no s’escrivien cartes d’amor. De fet, ja no s’escrivien cartes. El vídeo no va matar l’estrella de la ràdio, però internet no va tenir compassió amb el gènere epistolar. Els historiadors del futur hauran de tenir ànima de hacker per seguir el rastre dels protagonistes dels seus estudis. En aquell gest tan característic com vell de llepar un sobre per tancar un secret que legalment no podrà descobrir ningú més que el seu destinatari es deixa alguna cosa més que ADN. A Les liaisons dangereuses, la marquesa de Merteuil i el vescomte de Valmont van acabar molt malament quan es van fer públiques les seues cartes. Res tan fascinant com la correspondència aliena. Fa molts anys, al meu poble s’havia de temptar el metge amb la carta d’algun parent llunyà perquè acceptés fer una visita a domicili. El malalt l’avorria, però la missiva d’un remitent ignot el fascinava. Potser per això es paguen fortunes per cartes que no ens han adreçat. El 2015 la correspondència entre Frida Kahlo i el pintor català Josep Bartolí es va cotitzar a 136.000 dòlars. Vint-i-cinc escrits que ens endinsaven en una intimitat furtada, com si els poguéssim espiar pel forat d’un pany i sentíssim com ell li deia “Mara”. El romanticisme es trenca amb una notícia de 1966 en què un italià denuncia a la policia que algú li ha enviat 4.000 cartes d’amor. És de suposar que primer van ser rebudes amb una barreja de curiositat i afalagament, però el ritme era de cinc o sis al dia. La investigació va permetre identificar l’autora. La premsa es fa creus que tingués 38 anys. “Es ridículo a esa edad.” Com si als 18 es tingués llicència per assetjar.


El retrovisor (Segre, 30-8-19)

dijous, 19 de setembre del 2019

Lo far west

Aquest estiu, sota un sol de justícia, Gimenells es va convertir en un gran plató. “És un poble que té una estètica peculiar i molt cinematogràfica”, va justificar Pilar Palomero, directora de Las niñas. I és cert. La colonització de l’oest no va ser exclusiva dels Estats Units. Pobles com Gimenells, el Pla de la Font, Raimat, Santa Maria de Gimenells, Sucs i Suquets formen part d’un territori amb personalitat pròpia tan desconegut com sorprenent. Gimenells va ser fundat per l’Instituto Nacional de Colonización el 1939, ara fa vuitanta anys. Una avinguda de plataners ens endinsa en un nucli urbà que, si el veiéssim fotografiat, no dubtaríem a ubicar a Llatinoamèrica. Cases vestides de blanc immaculat, carrers amples i ben afilerats, una plaça porxada... Tot tan ben endreçat que s’intueix la mà d’un arquitecte de prestigi en l’obra, Alejandro de la Sota. Sortint en direcció a Sucs es troba, intacte, l’antic Centre Tecnològic de Colonització. Les vaqueries, les cases dels treballadors, les sales d’experimentació... El 1944, fa 75 anys, va ser el torn de Sucs. L’Instituto Nacional de Colonización va comprar més de 2.000 hectàrees de terreny dins el Plan de Reforma Agraria projectat pel franquisme. Sucs recorda una missió californiana. L’església descol·loca. Kim Novak i James Stewart hi haurien pogut rodar alguna de les icòniques escenes de Vértigo a les ordres de Hitchcock. És un poble de Lleida, literalment. Una Entitat Municipal Descentralitzada. Però Sucs i el seu agregat Suquets no s’ajusten a l’estereotip. Queden molt lluny els anys de postguerra que van portar gent d’arreu de l’Estat a aquesta nova terra d’oportunitats, però encara avui s’hi respira un ambient senzill, de poble treballador. Més amable i acollidor que els barris obrers de les grans ciutats. Més humà, sobretot. Els carrers són plens de detalls que res tenen a veure amb l’urbanisme, sinó amb la traça d’algun veí. El do it yourself de qui no tenia alternatives. “En este país nuestro en el que los agricultores [...] siguen mostrándose tan indiferentes por el confort y absolutamente ajenos a los valores estéticos, resulta aleccionador situarles ante [...] un núcleo de población como los creados por el Instituto”. No comment.

El retrovisor (Segre, 23-8-19)