El bisbe i les sirenes

L'any 1994 les tanques publicitàries de tot el món mostraven una noia rossa i guapíssima donant ordres en roba interior: “Mira'm als ulls. He dit als ulls!” El cert és que costava obeir-la. La model en qüestió era la txeca Eva Herzigova, i el producte que ens venia era un sostenidor revolucionari, ara arraconat per la silicona: el Wonderbra. Mai no s'havia parlat tant d'escots com en aquella època. O potser sí? Traslladem-nos a la Lleida de finals del XVIII.

Eva (Herzigova), la temptació dels 90.

Som a l'any 1784, en plena Il·lustració. El marquès de Blondel està immers en el procés de modernització de la ciutat. Poc es pot imaginar  que és a punt de protagonitzar una polèmica tan encesa amb el bisbe Torres que hi hauran d'acabar intervenint el rei Carles IV i el seu primer ministre, el comte de Floridablanca. Blondel endega el 1784 la que serà la seva gran obra: un dipòsit capaç d'abastir Lleida d'aigua potable procedent del canal de Pinyana que posaria punt final als problemes de salubritat medievals. És una obra molt complexa, molt ambiciosa, amb la qual la ciutat enceta una nova època. El dipòsit es construeix al que avui és el Pla de l'Aigua o Plaça del Dipòsit. Felip V ja ha fet tancar el vell Estudi General, la universitat més antiga de la Corona d'Aragó, així que al barri universitari d'espai en sobra. Amb nou-cents metres quadrats de planta, vint-i-cinc impressionants pilastres de pedra i una capacitat per a nou milions de litres d'aigua, el dipòsit es pot considerar una obra faraònica, una insòlita catedral submergida, manllevant-li el títol a Débussy.

Però no n'hi ha prou emmagatzemant aigua. Ha d'arribar a tothom, així que Blondel continua endavant amb el seu pla. I el següent pas serà crear una xarxa de fonts públiques. Se'n faran cinc: la de l'Ensenyança, la del Roser, la de la Catedral, la de Sant Francesc i la de Sant Joan. És una època complicada per als ciutadans: carrers oberts per soterrar tubs, pols tanta com se'n vulgui i, per descomptat, retards en les obres. Un còctel explosiu que acaba generant un cert descontent de la població. Dit en plata: la gent ja en comença a estar tipa de la modernitat de Blondel. Potser per esgarrapar una mica més de paciència, es promet que la font de la plaça de Sant Joan, la més cèntrica de Lleida, serà de les que fa època . Una font monumental que comptarà amb el vist-i-plau de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando.

Es fa un projecte ambiciós que preveu instal·lar a la font, presidida pel déu Neptú, dues sirenes i dos dofins. Mai no es durà a terme. No s'han conservat plànols, ni dibuixos ni documentació d'aquesta primera proposta, però sembla que les dimensions eren excessivament generoses. Les autoritats no veien amb massa bons ulls que la font entorpís tant el trànsit de la plaça, així que el lleidatà Josep Tarragó rep l'encàrrec de refer el projecte sense encarir-lo. El doctor Ferran Boneu, en el seu discurs d'ingrés a la Reial Acadèmia de Belles Arts Sant Jordi, recull una acta de la Paeria de 1791, en què queda molt clar que “después de mirar con atención uno y otro plan y considerando que el último es mucho más hermoso y sencillo, que tendrá cuatro caras, sirviendo por lo mismo de mayor decoración a la principal plaza”, es queden amb el de Tarragó, que no preveia dues, sinó quatre sirenes. I quines sirenes! El 20 d'agost de 1791, quan s'instal·len aquests personatges mitològics a la font, el rector de l'església de Sant Joan, mossèn Manuel Bordalba, se'n fa creus. Aquelles figures que difícilment passaran desapercebudes, amb els seus dos metres ben bons, representaven “una mujer profana e indecente capaz de inspirar lascivia aún a los más cautos, siendo tales y tan abultados los pechos”, segons li escriu al bisbe Torres aquell mateix dia. Potser era un home que s'esverava massa, perquè el bisbe, abans “de quitarlas o desfigurarlas”, tal com li proposa Bordalba, envia un home de la seva confiança a veure si n'hi ha per a tant.

I sí, sembla que mossèn Bordalba no és que pequés de massa purità, sinó que la Font de les Sirenes esconverteix en un monumental escàndol des del mateix dia de la seua inauguració. De fet, només dos dies després de la carta del rector de Sant Joan, és el propi Bisbe Torres qui escriu a Blondel per estirar-li les orelles perquè “las estatuas de la fuente de San  Juan estaban sumamente lascivas y daban ocasión al escándalo”.

No hi ha cap imatge de la font, només aquesta recreació historicista de Garsaball.

El bisbe està més que enfadat. Una cosa són sirenes i l'altra “unas imágenes de una mujer provocativa y disoluta en una postura de lo más indecente”. A l'acurat treball que fa Boneu (i que pot consultar-se a la biblioteca-hemeroteca de l'IEI) es recull tota la correspondència que es van intercanviar aquell estiu Torres i Blondel. El bisbe no vol excuses i li deixa caure al corregidor que “el Santo Tribunal de la Inquisición prohíbe a los artífices que tallen o hagan estatuas lascivas bajo pena de Excomunión Mayor”. Blondel agafa aire. La referència a la Inquisició no sembla casual. Ni, per descomptat, innocent. Pren paciència i l'endemà (suposem que després de comptar fins a cent) li explica que el motiu del seu enuig “no son mujeres provocativas, sino sirenas, pescados de más de medio cuerpo”. Val a dir que l'excusa està poc elaborada, perquè queda clar que allò que havia provocat les ires de la diòcesi no és la meitat corresponent a la cua de peix, sinó la de més amunt del melic. Potser adonant-se que s'ho havia de treballar més, Blondel li afegeix que d'imatges com aquella se'n poden veure a Madrid, a Roma, a Florència o a Bellpuig. El magnífic mausoleu renaixentista del duc de Cardona que avui es pot veure a l'església parroquial d'aquesta població del pla de Lleida inclou sirenes que, en la versó de Blondel, “encima mismo del altar donde se dice la misa los pechos de las sirenas casi tocan el cáliz”. Val a dir que el marquès exagera una mica, perquè costa de trobar aquest pit provocador al marbre del mausoleu. I més si el busquem “a tocar del cáliz”.

El corregidor de Lleida ja no sabia què inventar-se per acabar amb aquell malson. Ni Ulisses havia patit tant amb les sirenes. No entén l'agre debat encetat i li fa saber al bisbe que se sent molt incòmode per la situació, i que li agradaria recuperar les bones relacions amb el bisbat. Però Torres no es deixa convèncer fàcilment i mou fils fins a aconseguir que el rei Carles IV hi digui la seva. A través del primer ministre Floridablanca, el monarca contesta que dubta que aquella obra que tant incomoda al bisbe hagi estat aprovada per la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. I val a dir que Boneu assegura haver remenat cel i terra sense aconseguir cap prova de què un tribunal artístic hagués autoritzat l'obra.

El rei no volia posar-se a males amb l'Església, però tampoc no podia dir que a Lleida les sirenes havien de ser discretes i decents quan a San Ildefonso estava envoltant-se d'escultures i pintures que no n'eren. És a dir, toca nadar i guardar la roba. D'aquí aquesta sortida per la tangent qüestionant la qualitat artística de l'obra. O potser sí que Carles IV va ser sincer en jutjar el dibuix que li havia fet arribar Blondel. Com ja s'ha dit, no hi ha constància que la severa Acadèmia aprovés cap projecte similar al de la Font de les Sirenes de Lleida. I, d'altra banda, tampoc no està clar que Josep Tarragó, l'autor de la versió que finalment construeix la Paeria, fos arquitecte, tal com s'esmenta en l'acta de l'ajuntament. En d'altres documents de l'època consta com a paleta o mestre d'obres. Sigui com sigui, la font que tanta polseguera havia aixecat, es desmantella el 1841. El bisbe Jeroni Maria de Torres no pot assaborir el moment pel qual tant havia lluitat. Mor molts anys abans, el 1816. De tota manera, la font es treu de Sant Joan perquè fa nosa. La ciutat ja ha arribat als 16.000 habitants i s'ha d'alleugerir una mica el centre, perquè cada dia hi transiten més carros.

El 1848 l'arquitecte Agapito Lamarca guanya el concurs per instal·lar-la al que avui és l'avinguda Catalunya. Lleida ha crescut cap a l'antic portal de Sant Antoni, i en aquest nou eixample de fora les muralles, els carrers són prou amples per acollir la font de la discòrdia. Així és com “el cos petri de les mamelludes sirenes” en paraules de Vidal Vidal, es trasllada a aquesta Lleida moderna. No consta que hi hagués cap polèmica. Els ciutadans ja s'hi havien acostumat. Potser massa i tot. Les sirenes ja no són motiu de debat i, sense massa miraments, pocs anys després es trossegen sense pietat i s'aprofita la pedra per cimentar alguna casa nova de l'avinguda Catalunya. L'aleshores arquitecte tècnic de la Diputació, Ricard Calvet, indulta un rostre mutilat que ara formaria part d'una col·lecció privada. Ni una foto, ni una il·lustració. Ni un projecte. Res. No ha quedat cap document gràfic de l'escàndol monumental. Poc es podien imaginar els sacerdots que hi eren en contra que tot el que ens quedaria són les seves explícites descripcions. Ja ens podem deslligar del masteler, no corre cap perill la nostra ànima.

Versió ampliada del Retrovisor publicat a la contraportada de Segre (10-8-12)