De què estan fets, els somnis?

En un moment de la pel·lícula, algú pregunta de què està fet el preuat falcó. La resposta, en la versió castellana, és "del material que se fabrican los sueños". D'això mateix està fet aquest pòster per a mi. És un passatge a la primavera de 1988. El rellotge s'atura i torno a tenir 18 anys. 

Els tres padrins que tenia vius aleshores es van posar malalts a la vegada. No tenia telèfon al pis que compartia amb unes amigues, ni existien els mòbils, així que me'n vaig caminant a l'Arnau a veure si puc saber què està passant. La senyora que m'atén no sembla la candidata més idònia per a optar al premi d'empleada de l'any. No tinc ganes de discutir. Em colo per un passadís que et porta a urgències amb l'arrogància pròpia de l'edat. Allò és un laberint d'olors desagradables. Un sanitari m'atura, però no per fer-me fora, sinó per interessar-me per mi. El cas és que em sona. Ell a mi em situa a primer de Filologia, coses de ser zelador de tarda i bibliotecari de dia i tenir informació privilegiada. Em fa les gestions pertinents, em retrobo amb la família i començo a anar més a la biblioteca. El 24 de març es fa la típica festa prèvia a les vacances de Setmana Santa. Ell també hi és. Fa cinquè. Ja passa dels trenta, però va començar a estudiar tard. Té una història, està clar. Em diu amb un somriure prometedor que tenim pendent un ball. Nervis. No sé ballar. Mai n'he sabut. Sona l'inequívoca trompeta que anuncia un pasdoble. No m'ho podia creure. Quan no saps ballar, el pasdoble és la prova del cotó. Trepitjaràs sense compasió la teva víctima/parella. Faràs el ridícul. No dic res, però sento com el terror em paralitza. M'agafa suaument i endevina les meves pors: "no importa el moviment, sinó la distància". I així va ser com al ritme d'un pasdoble vaig descobrir els boleros.