dijous, 22 d’agost del 2019

La generació Woodstock

El Woodstock Music & Art Fair semblava un festival condemnat al fracàs. S’havia de celebrar a Woodstock, a l’estat de Nova York, els dies 15,16 i 17 d’agost del 1969 amb Bob Dylan, que aleshores vivia en aquest poble, com a principal reclam. Però Dylan va caure del cartell i l’oposició veïnal va obligar els organitzadors a traslladar-lo a Bethel, a uns 65 quilòmetres, encara que no li van canviar el nom. Es van llogar uns terrenys on es comptava encabir unes 60.000 persones, però es va fer curt, molt curt. Més de 400.000 espectadors van desbordar totes les previsions. Mig milió més van desistir d’arribar-hi donat el col·lapse dels accessos. A les 17.08 del 15 d’agost, Richie Havens pujava a l’escenari de Woodstock i obria oficialment el festival, per on també van passar Joan Baez, Janis Joplin, The Who, Santana, Neil Young, Joe Cocker o Jimi Hendrix, qui va demanar ser l’últim a tocar. El festival va ser un clam contra la guerra de Vietnam. Hendrix va actuar vestit d’indi, i va fer una versió elèctrica de l’himne dels Estats Units, en què simulava el so de les bombes i de les metralletes. Això passava a les 9 del matí del dilluns 18 d’agost. També es va fer curt de dies, pel que sembla. Malgrat el caos organitzatiu, i amb els terrenys convertits en un mar de fang, no hi va haver incidents. Es van produir tres morts, però van ser accidentals: una sobredosi, una apendicitis i un insòlit atropellament de tractor. Sempre he estat molt crítica amb aquesta generació, senyorets de naixement per mala consciència lectors de poesia social, parafrasejant el poema de Gil de Biedma. Però si he de ser honesta, són els únics que segueixen mobilitzats. Joan Baez ha fet campanya explícita per l’alliberament dels presos polítics i, a Lleida, només cal anar els dilluns a la plaça Paeria. Tant si és agost com si és Nadal els cantaires clamen pels represaliats. La majoria, per edat, hauria pogut ser a Woodstock, però el 1969 el més lluny que viatjaven els joves era al Sàhara per fer la mili. Em queda el dubte de si es van assabentar del que passava a l’altra banda de l’Atlàntic. A la premsa de Lleida, ni es va mencionar. A la general, un únic breu: “La feria de música de Nueva York provoca un colosal embotellamiento.” Pau, amor i tal en temps de Franco.

El retrovisor (Segre, 16-8-19)

dilluns, 19 d’agost del 2019

Material escolar

El millor de l’agost és que s’acaba. Si t’apropes una caragola de mar a l’orella, t’arribarà el so esmorteït d’Earth, Wind & Fire escalfant a la banda. Música disco cantada en falset per celebrar la fi de l’estiu. Si no haguéssim potinejat tant els rellotges, la mort lenta i agònica de la calor culminaria amb l’ara enigmàtica dita de “per la Mare de Déu d’Agost, a les set ja és fosc”. Què més voldríem. No, encara queden moltes setmanes de penitència. De sentir el pes del món esclafant-nos sense pietat a l’hora de la migdiada. Però malgrat la suor, les xancles i els estampats impossibles, l’agost fa olor de llibres sense estrenar. Endorfina segregada a raig quan s’adquireix material escolar. Quan es prova la suavitat d’un bolígraf sense saber, encara, quines paraules escriurà. El verb fet tinta que habitarà entre nosaltres. La fe intacta en les nostres possibilitats. Defallirem abans no arribi el fred, en som conscients. Potser per això ens reservarem alguna llibreta. Com aquells vestits de mudar que penjaven a l’armari esperant ocasions que mai no arribarien. Eldorado ocult entre les pàgines en blanc d’un quadern que s’obre dòcil, reptant-te a conquerir un món que no existeix. L’abisme aclaparador d’avançar sense coordenades. La por irracional a profanar aquell primer full. Em costa estrenar una llibreta, ho admeto. És com si no volgués malbaratar les oportunitats que m’ofereix. I sé que un dia hi faré una anotació intranscendent i el quadern acabarà sent un objecte d’escriptori sense màgia ni misteri i que tornaré a comprar una altra llibreta en què dipositaré, intactes, les mateixes esperances. Si el material escolar ens atreu amb el magnetisme d’un imant és perquè no renunciem a encetar un nou curs, encara que faci dècades que no anem a escola. A aprovar-nos. Una prometedora llum de setembre inundant de calidesa l’horitzó després d’unes vacances eternes. “¿Cuántos siglos caben en las horas de un niño?”, es pregunta Luis Cernuda. Hi ha un temps en què som eterns. El futur ofereix tantes possibilitats que cap dels llapis que comprem aquests dies tindrà una mina prou llarga per escriure tantes vides com podríem viure sense ser massa conscients que arribarà el moment en què “el tiempo nos alcanza”. Farem tard a la nostra cita.

El retrovisor (Segre, 9-8-19)

diumenge, 18 d’agost del 2019

J.R. Ewing a Maials

Els anys setanta van ser un gran deliri de pantalons de pota d’elefant, vaixelles de Duralex i mobles de fòrmica. O potser és que després de tants anys d’austeritat imposada els excessos venien de gust. Però coincidint amb l’agonia, la mort de Franco i la posterior resurrecció en forma de rei, la crisi del petroli ens va collar. A les pistes sonava música disco, però nosaltres només podíem sortir a ballar amb vestits de tergal. No hi havia manera de deixar enrere la misèria. I no serà que no es va provar tot. El 1940 es va excavar sense èxit un pou petrolífer a Tremp. Després va ser el torn d’Oliana, però tot i arribar a 2.500 metres de profunditat tampoc no se’n va treure res. “En España tiene que haber petróleo. Si algún día damos con él, nuestra economía logrará un nivel muy superior al actual.” A veure qui li nega a l’enginyer que el 1955 feia aquestes declaracions. Pocs anys després es publicava el llistat d’on se suposava que s’amagava l’or negre. Per províncies: Burgos, Lleida, Biscaia, Osca, Barcelona, Sòria i Navarra. Això ja ho tenim. El 1976 l’objectiu és la Vall de l’Ebre. De Casp es va cap al triangle que formen Maials, Seròs i Mequinensa, on es calculava que hi havia “unes de les bosses de petroli més grans del món”. El 1979, fa quaranta anys, es va cantar bingo i Campsa va comprar una hectàrea de terreny a Maials. El Diario de Lérida se’n va fer ressò a la portada. Titular amb interrogants: “¿Hay petróleo en Mayals?” Ara en sabem la resposta, però la primavera del 79 tot semblava indicar que després de la torre de sondejos es construiria el ranxo Southfork a la partida de les Estrabades, a tocar de la carretera de Flix, que ni tan sols estava acabada. L’ajuntament es posa mans a l’obra i es reuneix a la Societat Recreativa amb els propietaris de la zona. Cal eixamplar camins i millorar accessos, que es necessitarà molta maquinària pesant. Cap oposició. Només es demana que Campsa comprometi mig milió de pessetes per si abandona el projecte. L’endemà l’eufòria s’apodera de tothom. Maials torna a ser portada i es defineix com “la Texas de Lleida”, mentre que Lleida seria “la Veneçuela d’Espanya”. Si mai es va arribar a perforar, es va fer molt discretament, perquè no ho he trobat documentat. Els Ewing no saben quin oli es van perdre.

El retrovisor (Segre, 26-7-19)

dijous, 15 d’agost del 2019

Llunàtics

Els de la meua quinta sempre vam presumir de ser de l’any que es va trepitjar la Lluna, com si això ens convertís en una generació especial –espacial–, tot i no tenir record d’aquella matinada d’ara fa 50 anys. Eren les 3.56 quan Neil Armstrong va fer aquell gran pas per a la humanitat i ningú se’l volia perdre, però poques teles hi havia en aquella Lleida en blanc i negre. Figurava que era un triomf del capitalisme en plena guerra freda, però va ser una nit en què ningú va ser amo del cobejat aparell que denotava estatus: tocava compartir. La meua tele és teua, si és que hi ha teles d’algú. A la premsa, però, la notícia compartia protagonisme amb el ple extraordinari de les Corts Espanyoles, que es convocava per al dia 22 per designar el príncep Joan Carles com a successor del cap de l’Estat. Amb la perspectiva del temps, sembla raonable que s’emportés el titular més gran aquesta notícia. Al cap i a la fi, Franco no va viatjar a l’espai, però es va assegurar la immortalitat, poca broma. I, mentrestant, tots pendents del cel. “Came on, baby!”, escrivia Juan Caño. Era el que se sentia al Centre Espacial Kennedy de cap Canaveral en el moment de l’enlairament. Caño signava les cròniques de la missió Apollo 11 per al Diario de Lérida. Encara no se sabia que la pel·lícula tindria un final feliç. “Si algo falla, los astronautas solo podrán sobrevivir 43 horas”, s’advertia. Aquest dramatisme em porta al Pirineu. Al poema Viu de Llevata, 1969, de Xavier Macià. És commovedor. Tot anava bé “mentre la nit peixava udols de llop i brams atàvics d’ós amb cor de grill”, però els astronautes van trepitjar l’ànima a aquell nen de vuit anys. “Aquella nit, li vaig preguntar al pare si era cert que el medalló del cel no era de plata sinó de pedra tosca i cendra bruta.” La Lluna seguia al cel, però havia perdut la màgia. El petit va fugir d’aquella realitat que li narrava Jesús Hermida. Literalment. Va passar la nit al cau de les Roquetes. “Volia fer un arc de boix i fletxes d’aigua per matar l’home de la Lluna.” Encara no l’havien vestit de mariner, ni li havien regalat un rellotge de polsera “amb bocinets de temps com un exèrcit de mosques vironeres”, però tant era que fos petit. En el mateix moment en què Neil Armstrong va profanar la Lluna es va fer gran. De cop.

El retrovisor (Segre, 19-7-19)

dimarts, 13 d’agost del 2019

La classe sota l'arbre

Diuen que quan feia fred es posava una vistosa capa. Potser és que era un mag. Va morir fa més de cinquanta anys, però a Puigverd de Lleida encara hi ha qui el recorda. Patricio Redondo és alguna cosa més que el nom d’un carrer del poble. Havia nascut a El Cubillo (Guadalajara) el 1899, però ell era d’on exercia de mestre. El 1920, amb més il·lusió que experiència, va arribar al Segrià i hi va deixar petjada. Els temps no jugaven al seu favor. La dictadura de Primo de Rivera aguaitava a l’horitzó, però res no semblava poder aturar una generació de docents disposada a canviar el món. A Lleida, aquests mestres es van integrar al grup de renovació pedagògica Batec. És inevitable fer història ficció i preguntar-se com seríem tots plegats si hagués triomfat la seua revolució en comptes de l’aixecament militar de Franco, però vam passar d’aquella escola radicalment moderna a la del Florido pensil i els nens als quals feia classe Patricio Redondo van haver d’anar al front i desaprendre a ser lliures. Ell no s’hi va resignar. Va haver d’exiliar-se i va anar a parar a un camp de concentració francès “on ens van tractar com animals”, però no va defallir. La seua il·lusió restava intacta. Potser és perquè el mag de la capa es va treure de la màniga un as inesperat: tornar a nàixer. El 30 d’agost del 1940 va desembarcar a Coatzacoalcos amb 132 refugiats republicans. Gairebé tots van fer cap a Ciutat de Mèxic. Ell, però, va preguntar si hi havia nens en aquella terra, perquè era mestre. “De nens en tenim, però d’escola no”. Diuen que ell va respondre que això era molt secundari, que amb un arbre que els acollís sota l’ombra generosa ja feia. I així va ser com es va quedar a San Andrés Tuxtla. No va tornar a fer servir la capa. Massa calor. A Mèxic, la guayabera es va convertir en el seu uniforme. No li agradava parlar dels seus orígens: “La Guàrdia Civil ja em va preguntar massa vegades d’on era”, però no es va oblidar de Puigverd. De fet, hi va retornar clandestinament en plena postguerra aprofitant el passaport mexicà. Es va tornar a obrar la màgia. Els nens s’havien fet grans, massa. Tots havien patit més pèrdues de les que podien assumir, però aquell dia van tornar a ser uns xiquets feliços.

El retrovisor (Segre, 12-7-19)

diumenge, 11 d’agost del 2019

'Alcàsser murders'

Netflix, docusèrie Alcàsser murders. Play. El cop de puny és dels que deixa marca. I no, no és perquè s’hi vegi res especialment morbós. Els anys noranta, tan frescos i homologables en els teus records, s’allunyen en direcció al pleistocè. Vint-i-cinc anys llargs després del triple crim de les pobres xiquetes se’ns jutja a nosaltres, als mitjans de comunicació. Encara que tu no haguessis format part d’aquell circ, passes vergonya, molta. El sedàs del temps és capriciós i va coronar com a reina del morbo Nieves Herrero, indultant il·lustríssims noms de la televisió que van competir amb ella per la carnassa. Només Paco Lobatón accepta el repte de mirar-se a l’espill i entonar el mea culpaAlcàsser murders recupera personatges que teníem oblidats, com Juan Ignacio Blanco. Durant molts anys va ser l’ombra de Fernando García, el pare d’una de les víctimes. “Llama poderosamente la atención” era la seua frase fetitxe amb què remarcava les preguntes sense resposta del cas. La bola va anar creixent. Podríem visualitzar Indiana Jones corrent en la mítica escena d’A la recerca de l’arca perduda. Però la polisèmia és meravellosa. Allò va ser una bola de les altres. Una mentida. Que si pel·lícula snuff, que si mà negra, que si poderosos que no volen que se sàpiga la veritat... Blanco apareix molt demacrat al documental. És evident que està molt malalt. Diu que es pensarà si lliura la cinta que, suposadament, callaria totes les boques, però no ho fa. I ja no ho podrà fer. Ha mort aquesta setmana, com en un dels cops d’efecte del cas Alcàsser, que no es limita a l’assassinat de Míriam, Tonyi i Desirée. “No dic el mateix que ahir perquè ahir era a la tele, i avui declaro en un judici.” La frase la pronuncia un germà del presumpte assassí, Antonio Anglés, fugit de la justícia. És un noi amb problemes mentals i una intel·ligència limitada, però resumeix amb precisió quirúrgica aquells anys foscos. La llum va a càrrec de l’escriptora Carme Miquel, que era tutora de dos de les xiquetes i que també va morir fa pocs dies. Ella ens recorda que el triple crim va afectar –i molt– la llibertat de totes les joves. “El missatge era: si fas autoestop, si surts de nit, mira què et pot passar.” El conte de la caputxeta per no enfrontar-nos al llop ferotge d’una societat patriarcal.

El retrovisor (Segre, 5-7-19)

divendres, 9 d’agost del 2019

L'infern


Abans es deia estiu al que ara en diem onada de calor. Figura que toca riure. Ha, ha, ha (llegeixi’s amb pauses sarcàstiques). Una onada de calor és l’infern. Les xancles que rellisquen en un peu suat, baralles de matinada. És la imatge dels gossos lliures de la meua infància entrant en un inquietant estat de letargia al mig del carrer. És la solemnitat del silenci asfixiant dels pobles deserts. A més de 37 graus només es pot aspirar a sobreviure. Una onada de calor és un femer que s’encén. L’autocombustió de gallinassa com a metàfora de com de merdós pot ser l’estiu. Fa dos dies que plou cendra a desenes de quilòmetres de l’incendi de la Ribera d’Ebre. És un foc de dimensions colossals, devastador. Fa por. Milers i milers d’hectàrees consumides. La impotència de saber-se David i lluitar amb una fona contra el monstre. És massa aviat per fer balanç. Només es poden posar xifres al dolor, però seran insuficients. Cap estadística podrà fer marxar mai més l’olor de fum dels records dels que han vist el seu poble cercat per les flames. Cap número pot explicar la tristor en veure els arbres que treballaves inerts. Esquelets vestits de dol en un paisatge desolador. Un horitzó mort, com els animals de les granges. Intento no imaginar la seua desesperació. No hi ha escola de calor que et graduï per assumir tanta monstruositat. Això és l’infern, l’estiu és l’infern. Sóc una hater sense concessions. De sempre, ho admeto. Però enguany més, potser. No em puc treure del cap que va començar amb una gateta espantada fugint dels petards que va tenir la mala sort d’ensopegar amb uns psicòpates. Tenia dos mesos. Era una boleta de pèl estarrufat. Segur que es va deixar agafar dòcilment. Li van introduir un petard a dins de la boca. Fa mal sospitar que van riure quan es va sentir el so esmorteït de la crueltat. La van deixar malferida. Ni la decència de rematar-la. Potser van anar de revetlla i van ballar amb algú que ni podia sospitar que es deixava abraçar per un sàdic. La gateta va agonitzar al carrer fins que una bona persona la va portar al veterinari. Cures d’urgència, antibiòtic i la constatació que calia operar-la d’urgència per reconstruir-li la boca. No va poder superar les greus ferides. Les bèsties campen lliures, impunes. Odi etern.

El retrovisor (Segre, 28-6-19)

dijous, 8 d’agost del 2019

L'armari del barracó 13

Faig tard però si sóc l’última, ja apagaré el llum. La història és tan bonica que no m’hi sé resistir. Començo pel final. Diumenge vaig veure una fotografia d’un nen de mirada profunda que em va recordar Andoni Erburu, el protagonista de Secretos del corazón. El petit d’ulls foscos tenia a les mans un exemplar atrotinat de Le maître de forges, una obra de Georges Ohnet que potser no ha estat digna de figurar a cap cànon literari però que, sens dubte, va fer història. Aleshores descobreixo que el nen seriós es diu Llibert i que no és al Vilosell, on s’ha captat la imatge, per casualitat. El llibre que subjecta és un dels 200 que formaven part de la biblioteca clandestina de Mauthausen. La va crear Joan Tarragó, un militant del PSUC que va enllaçar la Guerra Civil amb la resistència francesa i va acabar amb un sinistre 4.355 tatuat al braç. Aquell jove del Vilosell va passar quatre anys i quatre mesos en aquell infern. “Si surto viu del camp el meu primer fill es dirà Llibert o Llibertat.” Va ser un nen. L’editor Llibert Tarragó, especialitzat a traduir al francès autors catalans, va néixer nou mesos després que els americans alliberessin Mauthausen, com una celebració de la vida. I per ell es diu Llibert, el petit Llibert d’aquesta història. Simbòlicament, l’un va donar a l’altre l’exemplar de Le maître de forges perquè passés a formar part de La Clandestina, com es diu des de diumenge la biblioteca municipal del Vilosell, en honor a Joan Tarragó. Llegir és ser lliure. Un deportat cors li va recordar molts anys després de la II Guerra Mundial al bibliotecari de Mauthausen que La cartoixa de Parma de Stendhal va ser el salvavides al qual es va poder agafar per no deixar-se enfonsar en aquell mar d’horror que feia olor de carn cremada. Sobreviure era una manera de resistir. De rebel·lar-se. De guanyar la partida als nazis. Podien obligar els presoners a pujar a fuetades les 186 escales de la cantera deu o dotze vegades al dia carregats amb vint quilos de pedres, però no podien evitar que Émile Zola, Victor Hugo o Dostoievski, secretament amagats en un armari del barracó 13, els permetessin anar molt lluny, on no arribava el fum del forn crematori. On hi havia un futur que es diria Llibert o Llibertat.

El retrovisor (Segre, 21-6-19)

dimecres, 7 d’agost del 2019

Alcalde amb camisa hawaiana

El Palau de Vidre dels Camps Elisis –­per als de fora de Lleida: sona molt millor del que és­– es va omplir de gom a gom. L’acte s’havia previst sota el majestuós sostre de l’Aula Magna de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, però no va poder ser. Massa gent. Programar una conferència sobre literatura en diumenge sembla una temeritat, però el reclam era Patricia Highsmith. Tenia fama d’antipàtica. De cruel, fins i tot. A Lleida va ser prou correcta, diuen, però no va somriure ni per equivocació. “I’m happy to be in the town of Lleida –in Catalonia– which I’ve been told at times in the past was not a part of Spain”. Públic a la butxaca. Era el 26 d’abril del 1987. Culminava el que es va batejar com la Setmana de Rellançament de l’IEI. Un eufemisme com un altre per dir que es trencava amb un passat poc homologable de leridanismo afecto al régimen. Dotze anys després de la mort de Franco (dotze!), la democràcia encara no havia traspassat els murs d’aquest magnífic exemple del gòtic civil català. L’encarregat de passar del blanc i negre al color va ser Miquel Pueyo, que demà es convertirà en alcalde de Lleida. La creadora de Mr. Ripley, amb una eterna cigarreta a la mà, va evitar les fotos com un vampir es guarda del sol. Va meravellar-se amb el prodigi de Sant Jordi, quan la festa no era tan demencialment comercial com ara, i es va sorprendre en veure la inevitable llauna de caragols amb què va ser obsequiada. De nit, caminant per Prat de la Riba, s’aturava en cada munt de brossa buscant un tresor. “A Nova York et pots moblar l’apartament si mires bé als contenidors”. A Lleida encara no n’hi havia. Ens agrada pensar que érem moderns, però els 80 feien olor de ranci. Aquella mítica setmana també van passar per l’IEI Bernard-Henry Lévy, Miguel Delibes, Vázquez Montalbán, Baltasar Porcel, Joan Perucho... Pueyo va deixar poc després el càrrec de director per anar al Parlament. Al debat de política general del 1991, els tres diputats d’ERC –ell, Àngel Colom i Josep-Lluís Carod-Rovira– van presentar una resolució a favor del “dret democràtic a la independència política” de tots els pobles d’Europa, incloent-hi el català. Es van quedar sols. Una foto per a la història amb camisa hawaiana made in Lleida.

El retrovisor (Segre, 14-6-19)


dimarts, 6 d’agost del 2019

Ignorants

Cada any em meravella. Amb la precisió d’un rellotge suís, l’arbre esquifit de darrere de casa, tan vell que no queda ningú viu que recordi quan ni qui el va plantar, floreix la primera setmana de juny. Mai no s’ha endarrerit més enllà del dia 10. Les flors, de color malva, semblen fetes de paper de pinotxo. Primer n’esclata una, solitària, anunciant la imminència de l’estiu. Com un miracle discret, humil. I ja no hi haurà aturador. Les flors s’atapeiran a l’arbre esquifit amb la rebel·lia d’una insòlita primavera atrinxerant-se al calendari fora d’hores. Altives, en la seua fràgil bellesa. La calor les matarà d’aquí a poques setmanes. Al voltant del tronc, com una ofrena, hi haurà un cercle de flors pansides, una corona blava. Sí, blava. Aquest canvi sobtat de color quan cauen a terra també em deixa perplexa. Hi ha alguna cosa de ritual en els cicles de la natura. Sé que s’apropa Sant Jordi quan floreix un roser tant o més vell que l’arbre esquifit. Tant és si fa un abril fred, com el d’enguany, com si ja es troba a faltar la màniga curta: una setmana abans de Sant Jordi s’obre el primer capoll. I em sobta la sincronia gairebé perfecta. Sento que el món està en ordre, però no me’n sento part. En algun moment es va trencar el vincle atàvic que ens lligava a la terra. El meu pare posa nom a tots els arbres. A tots els vents que bufen. A totes les bèsties autòctones que habiten el seu petit món. I sap distingir si un gos lladra, clapeix, udola... Cada so que emeten té un significat clar i diàfan per a qui no tracta els animals com a eterns cadells d’éssers humans, sinó que els respecta pel que són. Per com són. L’escorpí reivindicant-se a lloms de la granota. I això em fa pensar en un article llunyà en què el periodista i filòsof Francesc Orteu parlava de mon padrí tot i no haver-lo conegut. “Això és blat i això és ordi”, li va ensenyar a distingir a mon germà, encara petit des del cim de Montmaneu. Els seus ulls blavíssims mirant el món sense pressa. “El més commovedor que podem arribar a contemplar és com algú mira. És difícil mirar les coses així en una ciutat, és difícil transmetre el mateix sentit rodó i absolut”, va deixar escrit Orteu. Hi penso avui que no sóc capaç de posar nom a l’arbre que rego. I em sento profundament ignorant.

El retrovisor (Segre, 7-6-19)