Potser
és la lluna plena, o que ja ressona al subconscient la tristor de
les notes de Quién
me ha robado el mes de abril de
Sabina, però m'ha vingut de pensar en Casanova. Giacomo Casanova. Ho
dic a l'estil Bond perquè d'aquest intel·lectual que tractava de
tu a tu Voltaire, Goethe i Mozart només en recordem les seues
proeses sexuals. I sí, era un seductor, però a les antípodes del
misogin -miserable, diguem-ho pel seu nom- Don Juan. Ell no
col·leccionava conquestes. Ni l'atreien les ànimes càndides. Li
interessaven les dones amb qui -també- pogués parlar. Com Nina
Bergonzi. Era veneciana, com ell. Però es van conèixer a València
el 1768. Els hi va portar la mala vida. Casanova havia hagut de fugir
precipitadament de França. Bergonzi també havia arribat a la
capital del Túria en qualitat d'exiliada. Era cantant i ballarina al
teatre de la Santa Creu de Barcelona. No era la cap de cartell, però
li va fer perdre l'oremus al comte de Ricla, capità general de
Catalunya, virrei
de mal nom, i, oficialment, Ambrosio
de Funes Villalpando Abarca de Bolea.
Sembla ser que el senyor del nom llarg era vidu, però el bisbe de
Barcelona, Josep Climent, estava escandalitzat per la llibertina
relació del militar i la corista. Va provar d'actuar contra el
capità general, però com que no va trobar ningú que hi volgués
testificar en contra, va acusar d'escàndol públic la noia i la va
fer fora de la Ciutat Comtal. Quan els ànims de l'Església es van
calmar, el comte de Ricla va recuperar la italiana que li havia robat
el cor. Però ella es va emportar un souvenir
inesperat. El 16 de novembre, el triangle amorós es trenca. Casanova
és detingut i, acusat de portar passaports falsos, empresonat a la
torre de Sant Joan de la Ciutadella de Barcelona. No queda provat que
la gelosia del virrei
fos al darrera de l'arrest. Però sembla més que probable. Quaranta
dies d'infern a l'ambient repressiu de la Barcelona del segle XVIII
van ser més que suficients. Casanova torna a creuar la frontera i no
torna. Així va ser com el celebèrrim seductor va compartir un
trist honor amb els seus contemporanis catalans, que tot sovint
visitaven a la força la Ciutadella de Felip V. Tan odiada era, que
el 1896 s'enderroca. Només se'n conserva l'arsenal, que és
l'actual seu del Parlament de Catalunya. Potser
que no afegim més munició...
El retrovisor (Publicat a Segre 26-4-13)