Ulleres per a Santa Llúcia

El cosidor era l’habitació més lluminosa de la casa. I la més neta, malgrat els fils de colors que es camuflaven a l’estampat de les rajoles. S’hi sentien cançons, de vegades. Abans la gent cantava. Cantaven els pintors, els paletes, els escombriaires, els pagesos... Els més tímids només xiulaven. El cosidor era una cambra amable, femenina, gairebé lorquiana. Poques dones hi havia que no sabessin cosir, que no fossin capaces de transformar un retall de roba comprat per quatre rals en un vestit de festa major. Durant la guerra havien obrat miracles com fer truites sense ous, però els prodigis de l’enginyeria financera domèstica mai no han cotitzat a l’alça. Avui és Santa Llúcia, patrona de les modistes, els informàtics (Santa Tecla va badar) i els oculistes. Patrona dels mercats de Nadal, ara mateix. No fa tants anys, era festa grossa. Les dones sortien dels cosidors per celebrar el seu dia. “Lo llenan todo con la policromía de sus tocas de papel y con sus risas frescas.” El subjecte de la frase són modistes, però se’ls deia modistilles. Diminutiu pejoratiu. L’he tret d’una crònica de Santa Llúcia del 1934. Pensava que si reculava més enllà del franquisme m’estalviaria la ferum de Sección Femenina, però en plena república s’escrivia això. I es rematava que després d’aquesta passejada d’ufanosa joventut se celebrarien “los inevitables concursos de belleza”. Inevitables. Tant era que aquestes pobres noies (pobres, literalment) fossin unes virtuoses de l’agulla. Se les avaluava per com de bé lluïen “las redecillas de papel”. Eren modistilles i només podien aspirar a casar-se. Amb aquests precedents no és estrany que el 13 de desembre del 1960, primera Nit de Santa Llúcia d’Òmnium Cultural amb premi Sant Jordi, una novel·la escrita per una dona passés sense pena ni glòria. Un jurat presidit per Josep Pla i format íntegrament per homes: Jesús Ernest Martínez Ferrando, Jordi Rubió, Agustí Calvet Gaziel, Joan Pons, Joan Fuster i Joan Petit, va descartar La plaça del diamant de Mercè Rodoreda. Només Fuster i Petit la van votar. Es va imposar Viure no és fàcil, d’Enric Massó. A banda de Rodoreda, van marxar amb les mans buides Pere Calders, Manuel de Pedrolo i Xavier Benguerel. Que santa Llúcia ens conservi la vista.

El retrovisor (Segre, 13-12-2019)

Els joves d'avui

Alerta, spoiler: aquests joves del titular tenien 12 anys quan va esclatar la Primera Guerra Mundial. Es reivindicaven, precisament, amb la novel·la d’Ernst Glaeser Els que teníem 12 anys. Així es titulava també un article publicat ara fa noranta anys a la revista Lleida. I ho reblaven: “Dedicat als que en tenien més de quaranta.” El subtítol que disparava a matar. Lleida era una publicació sorprenent. Esquerrana, en català, anticlerical, es publicava en plena dictadura de Primo de Rivera. “Ja fa sis anys que l’aguantem”, lamentaven. S’ensumaven temps de canvis. Aquell novembre es queixaven de la cendrosa. Així es refereixen a la boira, que ja era fidel a Lleida com l’esperit de Màrius Torres. Però encara que no escampés, s’albirava un horitzó d’esperança. De república. A cada número es parla d’algun gran projecte de ciutat. El meu preferit és el que convidava a recuperar una escalinata que baixava de la porta dels Fillols de la Seu Vella fins al riu. Calia enderrocar algunes cases per enfilar aquell Everest d’esglaons, però era l’as a la màniga que es reservaven per sorprendre el turisme que havia de portar la nova estació de ferrocarril al centre de la ciutat. “Els portarem al cel.” I gairebé era literal. Eren els bojos anys vint, però “no tot el jovent d’avui té el cervell airofat pels esports, pels cabarets i pels convents”. Aquesta generació que es volia menjar el món quan Primo de Rivera fos història també fa una enquesta entre els lectors sobre què fer “amb les serres del Castell i de Gardeny”. L’exalcalde Humbert Torres proposava convertir en “una taca verda de fàcil accés” el que avui coneixem com el turó de la Seu Vella. Res de fonts, pèrgoles i flors, concretava. Per a Gardeny, que aleshores quedava apartat, pensava en un “bosc ciutadà” amb una “immensa pineda”. Cap d’aquests projectes s’arribaria a fer. La república va arribar, com aquella primavera inesperada de Machado. Però va durar poc. I aquells joves es van fer grans, de cop. La ciutat d’ideals amb què somiaven es va convertir en un lloc tan inhòspit que la Seu Vella seria una presó i Gardeny, un camp de treballs forçats. Un anunci es repeteix a la revista. És d’un advocat. “Lluís Companys i Jover. Rambla de Catalunya, 15 1er. Barcelona.”

El retrovisor (Segre, 29-11-2019)

Purita i Esther

Als pobles, el nom no fa la cosa i a l’aparador de ca la Brodadora no es veien dibuixos de punt de creu, sinó revistes penjades amb agulles d’estendre roba. Era un quiosc, però també una botiga de queviures. I pesca salada. Una lleugera olor d’abadejo impregnant el paper cuixé. Quan calculàvem que la Lily era a punt de sortir ens fèiem pesades anant a preguntar si havia arribat. Sabíem que si no era a l’estenedor de novetats, és que encara no tindríem lectura, però no fos cas. Lily era una revista adreçada a un públic preadolescent. “Revista juvenil femenina”, s’especificava a la portada. A les seues pàgines coincidien la sofisticada Lily, Susi pelotilla (se pasa de listilla), Pura Calamidad... Ens encantaven totes aquestes històries de còmic, plenes d’humor. Però, sobretot, ens compràvem la revista per Esther y su mundo, més que un còmic per a diverses generacions de xiquetes nascudes entre el tardofranquisme i els primers anys de la transició. Va ser el més a prop de Flaubert que vam estar nosaltres, pàries de la terra, autodidactes en educació sentimental. Dimarts va morir Purita Campos, la il·lustradora catalana que va donar vida a aquest personatge, i ens hem sentit una mica òrfenes. Ella va dibuixar des de Barcelona aquesta història de Philip Douglas que, originalment, es va publicar a Gran Bretanya com Patty’s World. Per a nosaltres, sempre seria Esther, una noia tímida i pigosa.

Totes volíem ser ella perquè no gosàvem ser Rita, la seua millor amiga; una rossa esbojarrada i divertida. Potser perquè era un còmic importat, Esther, Rita & Cia no s’assemblaven a les nostres hipotètiques germanes grans, que en aquella època encara demanaven consell a Elena Francis. El mític programa de ràdio ja anava de capa caiguda, però la putrefacta moral del nacionalcatolicisme les havia marcat a foc i es posaven una crema de Bella Aurora que encara es comercialitza i que prometia esborrar les pigues. Sacrilegi. Qui hagués tingut una cara pigada com la d’Esther i un Juanito que se n’adonés que existies. Però això no ho aconseguia ni Purita, invisible en un món d’homes. Va arribar a vendre mig milió d’exemplars setmanals, però mai no va ser tan reconeguda com els seus companys Vázquez o Ibáñez.

El retrovisor (Segre, 22-11-2019)

Quanta, quanta guerra

Aquesta no és una història èpica. És trista. Absurda, fins i tot, com ho són totes les guerres. La protagonitza una branca de la meua família materna, però podria ser de la teua. És la història de dos dels meus besavis. No els he conegut. De fet, ni tan sols tenia cap foto seua fins que Facebook va obrar el miracle i un dels seus néts em va permetre posar-los cara quan ja portaven setanta anys morts. Eren persones senzilles. Un d’aquells eufemismes que s’usen per dir que eren pobres. I analfabets, segons constava al cens electoral. Quan va esclatar la guerra ja eren avis de quatre néts. No arribaven als seixanta anys, però ho tenien tot fet. Una versió rural de ningú no parlarà de nosaltres quan hàgim mort. En onze mesos, en només onze mesos, van entendre el títol d’una novel·la que Mercè Rodoreda encara no havia escrit. Quanta, quanta guerra van haver de suportar. El 2 de novembre del 1937 una bomba va matar el seu nét gran quan era a escola. Va ser un dels prop de mig centenar d’alumnes del Liceu Escolar que no es farien grans. La repadrina ja no es trauria mai més el dol. Encara no havien passat tres mesos i va enterrar la filla gran, que va morir de part. Li van afusellar una germana i va veure marxar a la guerra els dos fills. Un de disset, lleva del biberó. Un de més de trenta que ja era pare de família, lleva del sac. El petit va tornar. El gran, no. Diumenge, el seu nom s’escriurà al Memorial de les Camposines de la Fatarella. El seu, Josep Teixidó Vallés, i el de 1.500 soldats. Ell és el número d’expedient 5.678 al cens de desapareguts de la Guerra Civil. Els seus néts encara el busquen, com va fer el seu fill tota la vida. Era un xiquet de només cinc anys quan va anar de la Granja d’Escarp a la Granadella per veure per darrer cop el seu pare, que va tenir un permís abans d’anar al front. Van dormir tots tres al ras, en una plaça porxada, i es van acomiadar sense saber que seria per sempre. La guerra va durar molt poc per a ell, 82 dies. Així es titula precisament el treball de recerca que li ha dedicat el seu besnét. Poca gent queda viva que recordi Josepet de la Gepeta, com se’l coneixia al poble, però això no vol dir que s’hagi oblidat. No es pot passar pàgina quan encara hi ha tants morts per enterrar.

El retrovisor (Segre, 15-11-2019)

Merci beaucoup

Eduardo Benavente cantava que volia ser santa. Ella ja n’era. Santa, Àngels Santa. Sembla un nom artístic, però és el que posa al seu DNI. Diuen que quan passa un àngel es fa un silenci sobtat, espès, incòmode, però ella ha dedicat tota la vida a donar veu a les dones. Va ser la primera catedràtica de la Universitat de Lleida. De fet, va formar part de l’equip capitanejat pel seu gran amic Víctor Siurana que va refundar la universitat. Es va jubilar el curs passat. Són mals temps per a la lírica, i més encara si et dediques a la Filologia Francesa, però ella es mira l’ampolla i la veu mig plena. Se’n va anar convençuda que, malgrat tot, s’havia anat endavant. No mitificava els temps del Roser, quan estudiants i prostitutes convivien en promíscua harmonia al carrer Cavallers. Qualsevol temps passat va ser anterior. Molts anys després, el seu fill, l’escriptor Ramon Usall, la convertiria en un personatge literari que habitava aquells carrers costeruts en el paper de mare del detectiu Rafel Rovira. La literatura sempre ha anat al seu rescat. Aquesta setmana, la facultat de Lletres li va fer un homenatge en forma de llibre, Evocar la literatura francesa y francófona de la modernidad (Pagès Editors). El govern francès la va reconèixer amb la insígnia de Chevalier de l’Ordre des Palmes Acadèmiques, però no sé si això la va remoure tant com quan va fer el pregó de la Festa Major de Lleida el 2016, l’any del mític cartell d’Àngel Jové. Va fer un recorregut sentimental per la ciutat de la seua infància. “Per a mi el mes de maig sempre serà el de la Festa Major i el del mes de Maria.” Potser perquè quan estudiava al col·legi de la Sagrada Família, al maig quedaven alliberades de la foscor de l’uniforme i se’ls permetia portar una brusa blanca. “Ara diria que el maig és el mes de la feminitat, però aleshores no n’era conscient.” Com tampoc sabríem, si no fos per ella, el que han escrit tantes dones silenciades. A ella devem que al monumental Dictionnaire Universel des Créatrices hi hagi prop de 200 autores catalanes i espanyoles. Àngels Santa diu que té pendent una novel·la, però ens n’ha regalat moltes. Ens va ensenyar a sortir del laberint del patriarcat estirant el fil d’Ariadna. Jo, com Parálisis Permanente, vull ser Santa, Àngels Santa.

El retrovisor (Segre, 8-11-2019)