La pesta

Avui m’hauria agradat exercir de Lola Flores i convidar-vos a tots a la presentació de Batre records(Editorial Fonoll), prevista aquest dilluns a la Biblioteca Pública de Lleida. Ella va animar tota la seua legió de fans al casament de Lolita... i hi va anar tothom. Aquell 25 d’agost del 1983 pronunciaria la mítica frase de “si me queréis, irse”. No se’n va sortir i sa filla es va haver de casar a la sagristia. Jo, ni això. El recull de retrovisors no podrà ser presentat en societat fins a nova ordre. I si només fos això, rai. Som a les pàgines de La pesta de Camus. I no pots evitar de sentir un calfred, un déjà vu impossible que em transporta al que el padrí li’n va dir sempre l’any de la grip. La grippe, segons la premsa de l’època. Va ser el particular coronavirus del segle XX. Els primers malalts es van començar a diagnosticar la tardor del 1918, a la vegada que se certificaven les primeres defuncions. Gent jove, sobretot. El 72% dels morts que hi va haver a Lleida tenien menys de 40 anys, segons un estudi d’Antoni Artigues. Hi havia tanta psicosi que en alguns pobles es va optar per fer emmudir els campanars perquè el toc de difunts desmoralitzava la població. En una sola nit van morir set nens de la Inclusa a la capital del Segrià. El virus actuava amb una gran rapidesa. Des que es manifestaven els primers símptomes fins a la mort del pacient podien transcórrer dos o tres dies però, de vegades, era qüestió d’unes poques hores. Cervera tampoc no va escapar de la pandèmia. Josep Maria Llobet va incloure en el llibre Cent episodis de la Història de Cervera (Diputació de Lleida, 1992) un relat de com durant la festa major del 18, quan tot just es manifestaven els primers casos, la grip es va escampar per tota la comarca. L’aleshores alcalde, Francesc Xuclà, va publicar un ban en què obligava a desinfectar les habitacions dels malalts i anunciava fortes multes per qui no ho complís. Però semblava que no hi havia res capaç de parar el virus. Es va decidir a enterrar els morts de matinada, discretament. Fins i tot es va prohibir d’anar al cementiri el dia de Tots Sants. La grip va durar fins a la primavera del 1919. Nosaltres també sobreviurem. Em faria il·lusió presentar el llibre.

El retrovisor (Segre, 13-3-2020)

Trencar silencis

Volia trencar el silenci i ens ha trencat el cor. “Èm damb tu!”, Mireia. Aquest va ser el crit de guerra quan va anar a declarar al Suprem amb un parell de mudes i molta dignitat. “Si volen un judici polític, el tindran”, havia advertit. I durant una hora llarga va declarar allò que no volien sentir: Sí, l’1 d’octubre es va fer un referèndum malgrat la repressió policial. Sí, la declaració d’independència no va ser cosmètica, sinó que buscava una efectivitat real i si es va truncar va ser “pel cop d’estat” del 155 i la imposició d’eleccions. No, a Catalunya no hi ha hagut violència. El jutge Llarena la va deixar anar sense mesures cautelars i ella va sortir del Suprem amb un somriure i el puny alçat. Aquell dia en què Mireia Boya s’havia preparat mentalment per ingressar a la presó hi va haver unanimitat: l’exdiputada de la CUP era una valenta. Tenia a qui assemblar-se. És filla de Pilar Busquets, la primera síndica d’Aran, que va picar ferro molt abans que ella com a diputada en un Parlament on les dones eren una raresa. Per això les polítiques s’han de posar una cuirassa a prova de míssils. Han de ser millors, implicar-se més, dedicar tot el seu temps a la causa i encara hi haurà qui els retraurà si porten un jersei A o un pentinat B. I això va fer que Boya no fos capaç d’anul·lar un acte un dia en què la seua mare entrava al quiròfan. Ja no es va despertar d’aquella operació. Eren dies convulsos. La militància passava per sobre de tot, com una piconadora. I ella no estava bé, però no sabia què li passava perquè “les situacions d’abús de poder”, escriu, “no tenen un fet traumàtic concret en el temps, un moment determinat que calgui reparar. No hi ha bufetada ni violació”. Va ser assetjada per un company de partit. Li van dir que rentés la roba bruta a casa, però va deixar el secretariat nacional de la CUP fent públic el cas. Per sororitat, per responsabilitat. Poc després li van diagnosticar esclerosi múltiple. Trencar el silenci neix de la ràbia per la invisibilització de les preses polítiques, però ha acabat sent un llibre vitalista, feminista, escrit “a mode de reparació, de crit a la vida i al futur. I ho faig ara per si més tard no puc fer-ho”. Podrà, que és la Comandanta, però això només es pot llegir amb un nus a la gola.

El retrovisor (Segre, 6-3-2020)

Parlem-ne

Parlar està sobrevalorat. Nou de cada deu advocats matrimonialistes ho recomanen. El temut “hem de parlar” tots sabem com acaba. És allò del cada cop més tu i cada cop més jo sense rastre de nosaltres que cantava Sabina. Però de vegades s’obra el miracle de la comunicació i algú escolta. Perquè sentir i escoltar no són sinònims. Tinguem fe. La setmana passada s’obria solemnement l’any Benet al Palau de la Generalitat. Es compleixen cent anys del naixement d’aquest historiador i polític cerverí que de parlar (i escoltar) en sabia molt. En el seu llibre El President Companys, afusellat (Edicions 62, 2005) recull una declaració d’amor a Catalunya proferida per l’intel·lectual feixista Ernesto Giménez Caballero. Glaça la sang. Aquesta suposada carta apassionada la va llegir davant d’un micròfon de ràdio el 1939, poc després que les tropes franquistes entressin per la Diagonal. “Cataluña: Te habla un español que te quiere. Y te quiere, como los españoles de la meseta castellana desde siglos te aman: con pasión. Con la misma pasión que se quiere a una mujer.” El discurs polític és l’esperat. A mi el que m’ha fet por és que la metàfora no s’acaba aquí. Aquesta dona figurada ha de saber que serà estimada fins a “la ira terrible”, fins al crim, “que por eso se ha llamado pasional”. I recorda que “quien bien te quiere te hará llorar” i que, com rebla “otro hondo y apasionado decir de nuestro pueblo, la maté porque era mía”. I es va embalant de tant que li agrada la senyora. “Por eso nosotros, los castellanos, los españoles de tierra adentro –adustos, secos, ardientes, celosos, vehementes, donjuanescos– siempre te hemos deseado con fiebre en los labios y un delirio en las entrañas.” Ara en diríem relació tòxica, però nivell Txernòbil. “Porque tú, Cataluña, ¡nos pertenecías!, ¡y a nadie más! ¡Y sentíamos el derecho de hacerte llorar!” D’acord que un mal dia el pot tenir tothom, però Giménez Caballero es va sentir prou orgullós del text per publicar-lo el 1942. Negre sobre blanc. Molt negre. “¿Ves cómo nuestros labios se acercan? ¿Ves cómo a flores y a imperio huele el aire? ¿Ves cómo la sangre se ha hecho espuma blanca de mar? ¿Y la violencia abrazo?”. Abraçada violenta. Parlem-ne. Hi ha diàlegs impossibles.

El retrovisor (Segre, 28-2-2020)

Porques (amb o tancada)

A fer de mitger se’n deia portar la terra. La terra, aquell singular de deessa de la fertilitat. La terra es comprava i es venia. Es treballava. Es perdia si anaven mal dades. La terra feia córrer la sang quan algú gosava traspassar una fita. ADN llaurat per bèsties de mirada trista. Per tractors de colors llampants. La terra tenia unes dimensions humanes. Al Baix Segre, quan el sol de febrer feia esclatar la primavera en ple hivern, l’horitzó s’ocultava sota una immensa catifa de patchwork formada per quadradets de tots colors. Un misteri geomètric que es conjurava contra el fred tardà, l’antagonista invisible que s’ocultava en la foscor de les nits de març. Aquest paisatge ja no existeix. Ara la vista es perd en rengs monocroms que no s’acaben. La vida en rosa del turisme de presseguers. Els núvols blancs de pruneres i cirerers. Aquesta terra ja no es pot mesurar en porques com havien fet els nostres avantpassats. Una porca (amb la pèrdua de l’accent diacrític arrelen les contradiccions) és la dotzena part d’un jornal. L’extensió varia segons els pobles, però parlem d’uns 363 metres quadrats. Misèria. Sopes escaldades amb pa sec. La vora del riu ara és plena de finques ermes. Les caragolines s’arrapen als matolls que hi creixen i ballen quan les bressa la garbinada, potser perquè saben que ja ningú no les cuinarà amb ceba i tomata. La proesa de les padrines que mataven la fam amb el no-res. Hi ha suor enterrada als cavallons que el temps ha esborrat. Hi ha històries de silenci que un dia es van explicar a la vora del foc. A dalt de la serra, al que encara es coneix com a secà, un laberint de tubs de goma porta l’aigua dels pantans a bancals on ja no valen les porques. Ni els jornals. Pagesos sobrepassats que no arriben. Que mai no arriben. Que no poden arribar. Com Aquil·les perseguint la tortuga en la paradoxa de Zenó. Jordi Vidal, sisena generació de pagesos d’Aitona, diu que els seus pares i padrins van tirar endavant amb un quart de la terra que ell treballa. Trenta hectàrees que fa trenta anys eren molt. Eren moltíssim. Ara marquen el llindar de la rendibilitat. En pocs dies tot seran flors i violes a les xarxes socials, però el sector primari és lluny de veure-ho tot de color rosa. Les aparences enganyen.

El retrovisor (Segre, 21-2-2020)

'Love is in the air'

He vist coses que no us creuríeu: hamburgueses amb forma de cor a la carnisseria d’un supermercat. Sense ni atansar-me a la Porta de Tannhäuser, ni enlluernar-me amb raigs C brillant a la foscor ni res. Ens hi hem resistit tant com hem pogut, no ens hem d’avergonyir de la derrota. Sant Valentí va sortir de la petita pantalla per instal·lar-se als aparadors de les botigues. I ningú li feia gaire cas. Que si nosaltres celebrem Sant Jordi, que si això és un invent dels centres comercials, que si tant de sucre no pot ser bo per a la salut... Però tenim a mà el drap blanc per quan ens hàgim de rendir. O per si ens taquem amb el quètxup de l’hamburguesa cardiofriendly. Música d’Augusto Algueró per cantar Hoy es el día de los enamorados. I res tan bonic com l’amor, però potser tota la publicitat amb què ens torturen aquests dies no té gaire a veure amb estimar. Fa un parell d’anys associacions feministes van convocar una concentració a Barcelona per celebrar ‘Sant Violentín’, i posar de manifest que els mites de l’amor romàntic fomenten les relacions d’opressió. Allò de “per sempre” o de “només nosaltres” o “sense tu moro” i tòpics semblants és mal querer. Shakespeare ja ens va callar a tots la boca amb Romeu i Julieta. En tres dies moren sis persones, que això no és amor ni coronavirus ni és res. Per això em sembla tan encertat que, ja que aquesta data s’ha atrinxerat en els nostres calendaris, cada cop s’estengui més la iniciativa de fer tallers als centres de secundària pels volts del 14 de febrer que desmuntin mites de princeses desvalgudes i cavallers que els resolen la vida. L’amour fou dóna molt joc a les novel·les, a les pel·lícules, però si s’escriu en missatges de mòbil, no t’estima, desenganya’t. Fuig. Lluny de la roba. Hi penso mentre llegeixo una vella entrevista a Marisol i Carlos Goyanes. Les preguntes tenen tela. “¿Dejará Marisol el cine para casarse?” I la gran Pepa Flores, que encara no havia gosat dir prou, ja no vull pondre cap més ou, a fer punyetes aquest sou que fa tants anys que m’esclavitza, contesta: “Si me lo pide Carlos, sí.” I seguim. “¿Quién manda?”. I ell es queixa que ho intenta, però que ella no l’obeeix. Ara en diríem relació tòxica. En el seu moment va ser un conte de fades.

El retrovisor (Segre, 14-2-2020)