Fer-se gran

"A dormir, que té dos rombes.” Era innegociable. I tu volies ser gran. I fer el que fos que fessin els adults quan els petits eren confinats al llit sense son. Aquella nit feien Gilda i vaig inventar-me alguna excusa per sortir de l’habitació i mirar la tele de reüll. Em va semblar que no detectaven la meua mirada furtiva, de falsa assedegada, però me’n tornava amb un trofeu. Havia vist clara i diàfana una escena d’aquella pel·lícula prohibida. Vaig fer moltes càbales. Em recava, però la visió fugaç d’una embarcació surant en un mar nocturn va quedar oblidada en algun calaix de la memòria fins molts anys després, quan la família de Rita Hayworth, cansada que la premsa sensacionalista expliqués les misèries de l’estrella, va fer públic que la inoblidable Gilda patia Alzheimer. Va ser una d’aquelles notícies d’impacte, com la sida de Rock Hudson. La televisió (encara en singular) no va tardar massa a dedicar-li un cicle. Me’n vaig enamorar. Ella no era com d’altres actrius llegendàries i bellíssimes, com Marilyn Monroe, Ava Gardner o Elizabeth Taylor. Elles eren antigues. O m’ho semblaven a mi. Potser era el pentinat, la manera de vestir, el maquillatge... Rita no. Rita era guapa als anys quaranta, però seguia sent-ho. Les cames llarguíssimes, la rialla descarada, la cabellera indòmita... Tot en ella seguia irradiant magnetisme. Un dia van fer Gilda. Ja anava a l’institut, i els dos rombes s’havien convertit en objecte de museu. El fotograma del meu record s’havia eliminat del llargmetratge. Va ser decebedor. Aquella barca misteriosa només s’intueix en la primera escena de la pel·lícula, quan Glenn Ford juga a daus en un ambient portuari. Fer-se gran és això. Arribar (tard) a la cita amb la Penélope de Serrat i descobrir que ja no ets qui ella espera. Explica Carme Riera que el seuarxiduc Lluís Salvador va convidar moltes vegades l’emperadriu Sissí a visitar la Mallorca de finals del XIX. Els somnis no s’han de fer mai realitat, li diria ella al partir de l’illa. Volem fer-nos grans quan el futur és un horitzó llunyà on ens sembla veure pasturar unicorns. A mesura que t’hi apropes constates que qualsevol temps passat va ser millor. Que el futur és com la boira i per més que corris mai no la podràs enxampar.

El retrovisor (Segre, 28-10-16)

Artista de cine

“Estàs morta!” Va ser cruel, però Lucía Bosé s’havia enterrat en vida i la va enfrontar al mirall. La bellíssima protagonista de Muerte de un ciclista es va enamorar d’un torero que la va retirar, en llenguatge de l’època, mentre ell seguia exercint de playboy. “Mai no li podré agrair prou a Viola aquestes duríssimes paraules”, escriuria la italiana. L’escena és preciosa. La vida sencera de Viola és una pel·lícula. I ell la va saber protagonitzar: no tothom sap estar a l’alçada del seu personatge. Va néixer a Saragossa, però la seua família era de Balaguer i quan el petit Josep tenia set anys van tornar. Sí, Josep. Ha passat a la història com a Manuel, però va ser Josep molts anys. Com a Josep va signar els seus primers poemes surrealistes a la Lleida irrepetible dels anys trenta. Era d’esquerres, del POUM. I va haver de creuar la frontera després de la guerra. Però va seguir lluitant. A França es va convertir en Manuel. Aquest era el seu nom en clau a la resistència. I Manuel no era poeta, sinó artista plàstic. Ja dibuixava, a Lleida. I ho feia amb un traç molt lorquià, però va ser a França on la pintura esborraria la paraula. Josep va perdre la guerra. Manuel va guanyar totes les batalles. Va tornar el 1949. Poc després, protagonitzaria la primera exposició individual a Madrid i Camilo José Cela li faria el pròleg del catàleg. Anava fort. Començava una sòlida carrera artística que culminaria amb la incorporació de Viola al grup El Paso amb pintures fosques, tenebroses, deliberadament barroques. Però de la mateixa manera que Gil de Biedma volia ser poema, Viola es va convertir en un quadre. Es prestava a decorar avions d’Iberia, a cedir obres per a l’Un, dos, tres. La jet se’l rifava i ell es deixava estimar. Carmencita, la filla del dictador contra el qual havia lluitat, li comprava art. Portava una vida excessiva, que li permetia retornar a Lleida amb xofer. Sebastià Petit, el seu amfitrió, va acabar esgotat. El retrobament de Viola i Cristòfol va ser digne de Pimpinela. Es van barallar i reconciliar tantes vegades que el galerista en va perdre el compte. Estava més pendent de si Viola complia la seua amenaça d’anar a enderrocar el monòlit amb l’estàtua de Ricard Viñes. El veia capaç de fer-ho. Era capaç de fer-ho.

El retrovisor (Segre, 21-10-16)

L'altre premi Planeta

Ara hi ha una franquícia de roba interior, però va ser una llibreria. I de les grans. Amb un soterrani atapeït de prestatges i d’expositors d’aquells que giren, com els dels cassets de gasolineres, que han passat a millor vida. Joan Fernández Coll era el propietari de la Urriza. El 23 de gener de 1963, de la llibreria va sorgir un premi literari. Fins aquí, res d’extraordinari. Un cas de tants. Però és que el premi Urriza de novel·la no va ser un guardó més. Senyores i senyors: sortia a l’¡Hola!, la bíblia rosa. I aconseguia que un equip de Televisió Espanyola es traslladés a Lleida per retransmetre l’acte. Sí, sí, com el Planeta. De fet, José Manuel Lara era l’editor dels llibres premiats. L’escriptor José María Gironella, l’acadèmic de la llengua Samuel Gili i Gaya, el premi Planeta Ángel María de Lera o el guru de l’època, Dámaso Santos, crític del diari Pueblo, formaven part del jurat. La dotació estava en consonància: 40.000 pessetes de 1963. Per situar-nos: una dependenta en cobrava 500 i un funcionari de nivell alt amb prou feines arribava a les 1.500. L’expectació era tremenda. Per a sorpresa de tots, el premi va quedar desert. Lara es va enfadar molt amb el jurat. Va ser un escàndol. Es va donar un accèssit de 15.000 pessetes a Juan Antonio Usero per El pozo de los monos. “Es una novela con méritos concretos... pero no suficientes.” I encara gràcies, perquè Gironella declarava alegrement als mitjans de comunicació que es tractava d’una obra “nauseabundamente de carácter sexual y tremendista”. Sense vaselina. Aviat va córrer el rumor que tot havia estat una hàbil estratègia de màrqueting per donar ressò mediàtic al guardó i que Fernández Coll mai no va pensar a posar les 40.000 pessetes sobre la taula. El llibreter es va picar i va apujar la dotació fins a les 100.000. Poca broma. Era la mateixa quantia que es donava al premi Nadal, de l’editorial Destino. La meitat del Planeta d’aquells temps, que ja era el premi literari més ben dotat d’Espanya. Malgrat el glamur, el guardó va tenir una vida efímera. Cinc edicions. I va caure en l’oblit. Els temps canviaven i encara que el mateix Fernández Coll havia organitzat un concert clandestí de Labordeta, l’Urriza va quedar associat a la música del No-Do.

El retrovisor (Segre, 14-10-16)

L'últim sopar

El sol es cola a la capella de Sant Gaietà d’Aitona amb tanta subtilesa que sembla que siguin els préssecs els que il·luminen aquest espai tan singular. Tot és a punt per presentar la nova col·lecció Gastrofruiturisme, uns llibrets que reivindiquen la cuina de la fruita i la lliguen a la personalitat del territori. Hi ha nervis. Les receptes que s’han preparat són humils, senzilles. Tret del sofisticat còctel Etoscagin, són plats que s’elaboren a cada casa del poble des de fa generacions. Potser no estan a l’alçada del padrí de l’acte, Toni Massanés, director general de la Fundació Alícia. Aviat surt tothom de dubtes: “Sabeu quin va ser l’últim plat que va servir a l’últim sopar del Bulli Ferran Adrià? Un préssec. Una reinterpretació del préssec Melba d’Auguste Escoffier, el pare de la cuina moderna. Un plat molt semblant al vostre préssec amb vi”. Ningú no se’n sap avenir. “I sabeu per què fins a Escoffier la cuina no tenia cap prestigi?” Al públic, majoritàriament femení, algú fa que sí amb el cap intuint la resposta. “Perquè cuinàveu les dones”. Demolidor. Massanés va lamentar que la història l’hagin escrit els que es dedicaven a fer la guerra i no les que garantien la supervivència de l’espècie criant i fent conserves per quan no hi havia aliments frescos. Aplaudiments espontanis mentre els records et porten a tardes llunyanes. Torno a quedar-me hipnotitzada amb el moviment frenètic de navalla amb què les padrines, sense perdre el fil de la conversa, convertien la pela d’un préssec en una serpentina vellutada flexible com una molla. Elles ni es fixaven en la perfecció dels residus que generaven i deixaven caure el tirabuixó vegetal al munt de la brossa, amb els pinyols. I seguien pelant i pelant perquè “vindrà el fred, i no hi haurà fruita”, deien amb la certesa que et dóna l’experiència d’una vida. I anaven encabint préssecs esquarterats dins d’un exèrcit de pots de vidre. Unes cullerades de sucre, aigua i una mà experta que sabés tancar hermèticament aquell bocí d’agost que faria sortir el sol quan la boira esborrés el paisatge. Ara sempre hi ha de tot, coses de la globalització. I ens sentim perduts en la buidor d’un calendari sense fulls perquè “els ritus són en el temps el que la casa en l’espai”, en paraules de Saint-Exupéry.

El retrovisor (Segre, 7-9-16)

Creure's déu

La sinècdoque és una figura retòrica que consisteix a agafar la part pel tot. Jo sempre l’associo a José Agustín Goytisolo. No penso en cap poema concret del lobito bueno, sinó en el desconcert que em va produir sentir un mite cridant "chocho" amb desimbolta alegria enmig del carrer. I no és que ho digués una vegada. Ni tres. Va ser un dia llunyà, gairebé abstracte. Goytisolo havia ofert un memorable recital poètic a Magisteri, la Normal, com li’n deien enigmàticament els més grans. Amb l’edifici en ple procés d’enderroc després de vint-i-cinc anys d’abandó, l’escena adquireix un to irreal. Les sinècdoques donen molt joc. Prenguin nota d’aquesta: “Digitus Dei hic est”. El dit de déu és aquí (per als de l’ESO). A la Catedral de Lleida els murmuris anaven in crescendo. El bisbe Don Aurelio del Pino era el que eufemísticament s’anomenava un home afecte al règim, però hi va haver acord en què se li’n va anar una mica la mà a l’hora de fer-li la rosca al Generalísimo. 28 de setembre de 1955. Francisco Franco, sota pal·li, va inaugurar la restauració de la catedral feta per Regiones Devastadas després del salvatge incendi de l’estiu del 36. El dit de déu no consta que posés cap objecció. Al cap i a la fi, ell complia un mandat providencial i diví. O això deia. No sé si el poder corromp tothom, però trastoca. I molt. Seixanta-un anys exactes després que el bisbe Del Pino divinitzés el Caudillo, Felipe González assegurava que contra el que molts es pensen ell encara no es creu déu. L’encara m’arribava a l’ànima. I en aquests darrers dies d’humanitat que ens regala decidia carregar-se el PSOE. Txiki Benegas ja no hi és per assaborir el moment. A ell li va costar la carrera política referir-se a González com a “Déu” en unes converses telefòniques airejades per la cadena Ser. Eren temps de rivalitat entre els Tigres i els Leones de Torrebruno, però també entre felipistes i guerristes. Em pregunto què en queda, de tot allò. El dit de déu esclafant sense pietat la il·lusió de tants milions de persones que el 1982 van votar canvi. Posar Felipe González al Google és demolidor. El buscador dóna per fet que després del seu nom acotaràs la cerca afegint-hi yate o cal viva. Si a la transició li quedava un alè de vida, l’ha expirat.

El retrovisor (Segre, 29-9-16)