Estimat Matteo

Pregunta estranya, inesperada: “Que postrem?” No es tractava de fer cap genuflexió. Pel context, s’entenia perfectament que aquella nena que posava la dièresi a “raïm” quan encara no havia començat primària, volia saber si es donava per acabat el segon plat i es passava a les postres. La família va adoptar aquell verb inexistent, però només l’emprava a la intimitat. El llenguatge és meravellós. Una sola paraula i serà salva la meua ànima. Bé, millor si en són unes quantes. Si, ben afilerades, expliquen una història. La de Matteo és preciosa. Té vuit anys i és de Ferrara. Ara fa poc, en un examen de llengua havia de posar un adjectiu a una flor, una margarida, en concret. Ell ho va tenir clar: petaloso (flor en italià és masculí: fiore). La mestra de Matteo va desfullar-ne una. Sí o no? Petaloso no existeix en italià. Havia de desenfundar el retolador roig, però aquell error era tan bell! Margherita Aurora –el nom fa la cosa, queda clar– va explicar als seus alumnes quina era la tasca que feia l’Accademia della Crusca, l’equivalent al nostre Institut d’Estudis Catalans, i va proposar a l’enginyós Matteo que adrecés una carta a l’acadèmia proposant la incorporació del nou terme. A Maria Cristina Torchia, consellera lingüística de la Crusca, el nou adjectiu li va avançar la primavera i va contestar la missiva el 16 de febrer. “Estimat Matteo: la paraula que has inventat està ben formada”, li avançava. I no ho deia per dir. Fins i tot li’n posava exemples: Si “pelo + oso: peloso = ple de pèls, que té molts pèls”, seria ben lògic que petalo + oso formés la paraula petaloso, o sigui, amb molts pètals. Però no n’hi ha prou amb la lògica perquè l’adjectiu s’incorpori al diccionari. “Si aconsegueixes difondre la paraula i fas que la utilitzin moltes persones, aleshores petaloso serà un terme més de la llengua italiana”. La lingüista s’acomiada amb una recomanació literària per a tota la classe: Frindle, d’Andrew Clements, un llibre que explica la història d’un nen que es va inventar una paraula i va intentar que entrés al diccionari. Potser perquè sóc muggle però em sembla cosa de màgia. Per cert, aquesta paraula, sorgida de la imaginació de J. K. Rowling, va incorporar-se a l’Oxford English Dictionary el 2002. Preciós.

El retrovisor. (Segre, 26-2-16)

Bacallà pudent

Pensava que era una cançó popular, però no l'he trobat enlloc. Explicava la història d'una pobra monja tancada en un convent que comptava quarts i hores de tan llarga com se li feia la clausura. No me la puc treure del cap des que vaig llegir ara fa poc la notícia -terrible- de les tres noies índies que havien estat retingudes durant anys contra la seua voluntat a les Mares Mercedàries de Santiago de Compostel·la. Hi ha haver un temps en què les vocacions religioses s'adquirien en néixer. Literalment. El primer fill era l'hereu i el segon entrava al seminari. Fora complicacions. I es feien vots del que calgués amb la mateixa alegria amb què ara cliquem “acceptar” a tots els contractes que ens planta davant l'ordinador. Només cal fer un repàs a la lírica tradicional per posar-se a la pell d'aquests nois i noies condemnats a lluir l'hàbit intramurs. Al frare Berenguer del monestir de Santa Maria de Meià el van amonestar el 1315 perquè no jagués al llit ni tampoc “participés secretament” -eufemisme intrigant- amb Bernat Bertran, rector de Vilanova de Meià; ni amb Arnau de Vallespir, rector de Castelló de Meià. Sembla que el jove tenia molt arrelat el “vici sodomita” i els altres dos semblaven ferms candidats a deixar-se temptar, que la seua carn era més dèbil del compte. La tesi doctoral de Josep Palau, El bisbat d'Urgell a l'inici del segle XIV a través de la visita pastoral de 1312 a 1315 és més sucosa que el Sálvame, queda dit perquè en prenguin nota els editors. Berenguer va viure un infern. Li deien “bacallà pudent” i li van dedicar una cançoneta que destil·lava verí. Homofòbia avant la lettre. Si s'hagués fet la visita pastoral set-cents anys després em pregunto si l'amiga filòsofa del papa Wojtyla hagués sortit al qüestionari. Ell, que tan pendent va estar sempre dels assumptes d'entrecuix dels seus fidels. Vés a saber. Aquesta mateixa setmana hem sabut que un altre homòfob militant va agafar la mà d'un jove príncep i li va professar el seu amor per la nació provindencialment situada al centre del món. Gran, lliure, però sobretot, una. Amb un Franco agonitzant hem iniciat una caricaturesca regressió als setanta amb poemes blasfems que ja només escandalitzen als que no van acabar de pair la transició i encara tenen capítols de Cuéntame pendents. Que ja no es corre davant els grisos. Ara es corre, i punt. I uniformats amb la gamma cromàtica més allunyada del gris.

El retrovisor (Segre, 19-2-16)

Pobrets però alegrets

És pervers que “infeliç” sigui sinònim de “babau”. Una persona infeliç és aquella que tot s'ho creu, que no té malícia i es refia de tothom. Consti que tiro de diccionari. Com si la felicitat estigués renyida amb la bondat. Que trist. O potser és que la felicitat és tan intangible i fugissera que perseguir-la té un punt de puerilitat. Ara fa deu anys, quan s'acabava de covar aquell estatut de l' “apoyaré” i encara no sabíem que li passarien el ribot de Guerra ni la guillotina del Constitucional, la proposta d'ICV d'incloure en el text el dret a ser feliç va provocar una certa hilaritat. Hem d'admetre, però, que seria bonic ser feliços per llei. Encara que garantir la felicitat sembla complicat. Impossible, de fet. Penso, per exemple, que el Barça fa feliç molta gent, però que per a un madridista els èxits blaugranes són causa d'una profunda infelicitat. I a l'inrevés, és clar. Segueixo amb hipòtesis innòcues: Jo seria feliç si per Sant Joan anéssim de cara a la tardor i ens saltéssim la calor insuportable de l'estiu, però això ensorraria en la misèria les persones que detesten el fred, que també n'hi ha unes quantes. Sí, suposo que per més inspiració que busquem en Paulo Coelho hem de resignar-nos a l'evidència que, com es canta en la seua llengua, Tristeza não tem fim, felicidade sim. No sé si hi ha una lletra més commovedora que la que signen Vicius de Moraes i Antonio Carlos Jobim. Potser és aquest regust efímer el secret de felicitat. No envejo Carolina del Valle Cestari Vásquez, que ocupa el viceministeri de la Suprema Felicitat Social de Veneçuela des de fa dos anys. Ho ha de tenir complicat. Aviat tindrà reforços a l'altra banda del món. Aquesta mateixa setmana, el primer ministre dels Emirats Àrabs anunciava via Twitter la remodelació del seu govern i la creació d'un ministeri de la Felicitat per generar “bondat social i satisfacció com a valors fonamentals”. Una tasca èpica que també anirà a càrrec d'una dona, Uhud Al Rumi. La sopa d'all es va inventar el 1972 a Buthan, un regne de l'Himàlaia, on es va decidir que era més important mesurar la felicitat interior bruta del país que no el seu PIB. I tan contents, literalment. La institucionalització, a toc de gong, del nostre pobrets però alegrets.

El retrovisor. (Segre, 12-2-16)

Contes de la vora del foc

Hi havia una vegada dos investigadors que van voler saber quin era el conte més antic que mai s’havia explicat. Jamie Tehrani i Sara Graça da Silva van analitzar 275 relats protagonitzats per éssers sobrenaturals. Llegeixo als sempre atents Ipat Serveis Culturals que van emprar sofisticades tècniques de filogenètica fins que van descobrir que fa 6.000 anys, en plena edat del bronze, algú va explicar a algú altre la història d’un ferrer que va lliurar la seua ànima al diable a canvi que li concedís el poder d’unir els materials que volgués. Al dimoni encara no li servia allò de saber més per vell que per diable. Fins i tot ell era jove i inexpert en aquella època. Prou per deixar-se entabanar pel ferrer, que aprofitant el seu flamant superpoder va deixar enganxat el maligne a un arbre. Fas tard, Faust: la teua història ja estava explicada per algú que no la sabia escriure. No concebo què són sis mil anys. Quantes generacions fabulant a la vora del foc. A mig pair la notícia, rebo un correu inesperat amb una imatge antiga. Sembla un fotograma de Tierra sin pan, les terribles Hurdes dels anys trenta que ens va mostrar Buñuel. S’hi veu una dona enmig del que sembla un descampat. Té una edat indeterminada. I porta un davantal foradat. L’autor del mail m’informa que és la meua besàvia. Deu fer més de setanta anys que va morir i no en coneixíem cap foto. D’ella només sabia que feia mitja amb quatre agulles a la vegada per fer mitjons sense cap costura i que explicava uns contes bellíssims que no formen part del repertori tradicional. Ha de ser bonic llegar històries que es recorden i s’expliquen anys i panys després que tu hagis dit la darrera paraula. Segurament, aquesta pobra dona que va haver d’enterrar fills i néts no sabia de lletra. Ens agrada imaginar el segle XIX amb el collar de perles amb què va morir Mariona Rebull a l’atemptat del Liceu, però apostaria que mai no en va portar. Que va tenir una infància tan curta com totes les dones de la seua generació i condició social. Joguets fets amb ossos, cançons macabres taral·lejades amb infantil alegria. Em pregunto qui li va explicar els contes a ella. Si potser se’ls inventava mentre espellava un conill per la Festa Major. Així de cruel era la vida no fa tant.

El retrovisor (Segre, 5-2-16)

Maria Vallés Jauset. Diuen que era una gran conta contes.

Fer o no fer tard

Ell ho tenia clar: als puestos s’hi va o no s’hi va. Era el seu lema. La frase potser no quedaria prou lluïda en un escut d’armes, però l’identificava amb sorprenent precisió. El padrí era un home obsessivament puntual. La remota possibilitat de fer tard li provocava un desassossec que fregava l’angoixa. En especial, si havia de viatjar. Tant era la distància. Vivia a cinc minuts mal comptats de la parada del cotxe de línia, però sortia de casa un parell d’hores abans, no fos cas. Òbviament, sempre era el primer. Això li permetia donar-se un excèntric caprici: fer el trajecte al petit seient plegable que hi havia a la dreta del conductor. Era la seua debilitat. Cada cop que l’autocar feia una parada, havia de cedir el pas als viatgers que s’incorporaven a la ruta, però era un preu que estava disposat a pagar per gaudir d’aquella panoràmica privilegiada. De tornada, la cosa es complicava. Costa de creure, però era una dèria compartida amb molts companys generacionals. Alguna discussió pujada de to s’havia sentit a l’estació d’autobusos entre dos aspirants a exercir de copilot en un seient inestable. Trobo que la gent que va estrenar el segle XX tenia la personalitat més definida. Només cal fixar-se en les fotografies escolars. Rostres rudes. Fesomies que no passarien cap càsting d’anunci de bolquers. Nassos importants. Mirades per on baixen escales de caragol cap a un món inhòspit, de misèria i guerres. Vides dures, encara que hom fos un nen mimat de bona casa. Hi pensava fa poc, recordant una deliciosa anècdota de Dalí, si fa no fa, de la seua mateixa edat. Al geni que va decidir ser-ho se li van fer llargs els dies previs a embarcar rumb a Nova York. El 7 de novembre de 1934 creuaria l’Atlàntic per primera vegada. Dir que estava nerviós és quedar-se molt curt. Ja havia superat els atacs de riure compulsiu que li provocava l’enamorament de Gala. Era el temps en què es prenia molt seriosament la feina d’exercir de Dalí. Caresse Crosby, la dona que va patentar els sostenidors, acompanyaria l’artística parella tota la travessia, però això no li feia perdre la por irracional de fer tard. Que se li escapés el vaixell. Diuen que va demanar d’embarcar 48 hores abans que salpés. No ho he trobat documentat, però m’ho crec.

El retrovisor (Segre, 29-1-16)

La curta vida de Teresa Neele

Un dotze de gener d’ara fa quaranta anys va morir Agatha Christie. Es va emportar a la tomba un misteri sobre el qual mai no va escriure ni una ratlla. Mig segle abans del seu traspàs, el 3 de desembre de 1926, l’escriptora va desaparèixer. Tenia 36 anys, una filla petita i un marit que l’enganyava amb una noia deu anys més jove que ella. L’endemà, a mig matí, es va trobar el cotxe d’Agatha Christie en un voral d’una carretera perduda en una zona boscosa. A l’interior del vehicle, l’abric de pell de la seua propietària. Ni rastre d’ella. Centenars de policies i voluntaris la van buscar per tot arreu. La fugida voluntària semblava descartada. Sense diners i amb un trist vestit en plena nit d’hivern, no semblava que hagués pogut anar gaire lluny. The Daily Mirror va oferir una recompensa a qui aportés alguna pista. Sir Arthur Conan Doyle va oferir els serveis del seu alter ego, Sherlock Holmes, per resoldre l’enigma. Però tot va ser en va. El fantasma de l’assassinat planava sobre el marit de la dama del crim, encara que no hi hagués cadàver. Semblava un cas per a Hercules Poirot. O Miss Marple. De sobte, arriba una carta manuscrita d’Agatha. El mata-segells indicava que l’escriptora la va enviar a tres quarts de deu del matí del dia després de la seua desaparició, una estona abans que es trobés el cotxe. El text no aportava llum, només indicava que havia sobreviscut a la primera nit fora de casa. El 14 de desembre, 11 dies després, un treballador del Swan Hydropathic Hotel, a North Yorkshire, va alertar la policia que hi havia una hoste al balneari que s’assemblava molt a l’autora perduda, però que s’havia registrat com a Teresa Neele, de Ciutat del Cap. Vestia de manera elegant i feia vida normal. Llegia els diaris, que anaven plens d’Agatha Christie, i fins i tot se l’havia vist ballar. Tot era molt estrany, però la policia i l’home de l’escriptora van agafar un tren i es van presentar a l’establiment. La senyora Neele els va saludar educadament. El marit, atònit, li va preguntar si no el reconeixia. “Em resulta vagament familiar”, expliquen que va dir. Agatha va tornar a casa. Oficialment, va ser un episodi d’amnèsia. Que l’amant i futura segona esposa d’Archibald Christie també es digués Neele, figura que va ser casual. Brillant.

El retrovisor. (Segre, 22-1-16)

No saber

No tots els morts eren al cementiri. N'hi havia que no tenien tomba. Avis que sempre serien joves en el record d'algú. Els havien matat a la guerra. No calia afegir l'adjectiu. Ningú no preguntaria mai en quina. La guerra com a complement circumstancial de lloc, potser perquè no es podia precisar més. La terrible incertesa de no saber. Sentia un calfred cada cop que passàvem el Barranc de les Bales. El topònim era massa obvi. Se'm tallava la respiració cada vegada que ens endinsàvem en un niu de metralladora que encara no havíem explorat. Potser era allà on reposaven aquelles ànimes errants. I no, no era tan fàcil. Ni tan proper. La meua infantil simplicitat no podia entendre que hi ha preguntes que queden sense resposta i t'aboquen a l'abisme de l'angoixa. Que en temps de pau també pots davallar a l'infern dels dubtes. Que desaparèixer és un verb que només haurien de conjugar els il·lusionistes. Coincidint amb el Mundial de Futbol de 1978 vam descobrir unes mares sense fills. Unes dones que portaven un mocador blanc al cap i donaven tombs a la Plaza de Mayo de Buenos Aires en obediència al “circulen” amb què la policia confiava fer-les marxar. La presència de premsa internacional a l'Argentina de Videla va treure a la llum les seues històries esgarrifoses. Amb elles vaig aprendre que sí que hi ha res pitjor que la mort. L'any 2014 es van presentar 3.720 denúncies per desaparició a Catalunya. Més del 97% dels casos es van resoldre, però en aquest imperceptible dos i escaig anual que es dissol en la fredor de l'estadística hi ha tres-centes famílies que mai més podran dormir vuit hores seguides. Quan el programa Quién sabe dónde liderava audiències als anys noranta vam saber que mai no es deixa de buscar. Acabem amb final feliç. Deia Paco Lobatón que un dels casos que més l'havia commogut era el d'una dona gran que vivia a França i buscava amb desesperació el fill que va perdre a la guerra. El va trobar al Pla de la Font, a Lleida. Aquell nen havia quedat al càrrec d'uns familiars sense escrúpols que es van vendre -literalment- la seua sang. El van abandonar, inconscient, en un carrer de Barcelona. Va despertar tan atordit que no sabia qui era ni com es deia. Records vagues i inconnexos. Va acabar a l'Obra Tutelar Agrària de Gimenells. Orfe sense ser-ho.

El retrovisor (Segre, 15-1-16)

(*) Vaig escriure aquest article durant l'angoixosa recerca de Joan Altisent Valls, que va desaparèixer el 22 de desembre de 2015 del centre de Sant Joan de Déu d'Almacelles. El van trobar mort 43 dies després.