No saber

No tots els morts eren al cementiri. N'hi havia que no tenien tomba. Avis que sempre serien joves en el record d'algú. Els havien matat a la guerra. No calia afegir l'adjectiu. Ningú no preguntaria mai en quina. La guerra com a complement circumstancial de lloc, potser perquè no es podia precisar més. La terrible incertesa de no saber. Sentia un calfred cada cop que passàvem el Barranc de les Bales. El topònim era massa obvi. Se'm tallava la respiració cada vegada que ens endinsàvem en un niu de metralladora que encara no havíem explorat. Potser era allà on reposaven aquelles ànimes errants. I no, no era tan fàcil. Ni tan proper. La meua infantil simplicitat no podia entendre que hi ha preguntes que queden sense resposta i t'aboquen a l'abisme de l'angoixa. Que en temps de pau també pots davallar a l'infern dels dubtes. Que desaparèixer és un verb que només haurien de conjugar els il·lusionistes. Coincidint amb el Mundial de Futbol de 1978 vam descobrir unes mares sense fills. Unes dones que portaven un mocador blanc al cap i donaven tombs a la Plaza de Mayo de Buenos Aires en obediència al “circulen” amb què la policia confiava fer-les marxar. La presència de premsa internacional a l'Argentina de Videla va treure a la llum les seues històries esgarrifoses. Amb elles vaig aprendre que sí que hi ha res pitjor que la mort. L'any 2014 es van presentar 3.720 denúncies per desaparició a Catalunya. Més del 97% dels casos es van resoldre, però en aquest imperceptible dos i escaig anual que es dissol en la fredor de l'estadística hi ha tres-centes famílies que mai més podran dormir vuit hores seguides. Quan el programa Quién sabe dónde liderava audiències als anys noranta vam saber que mai no es deixa de buscar. Acabem amb final feliç. Deia Paco Lobatón que un dels casos que més l'havia commogut era el d'una dona gran que vivia a França i buscava amb desesperació el fill que va perdre a la guerra. El va trobar al Pla de la Font, a Lleida. Aquell nen havia quedat al càrrec d'uns familiars sense escrúpols que es van vendre -literalment- la seua sang. El van abandonar, inconscient, en un carrer de Barcelona. Va despertar tan atordit que no sabia qui era ni com es deia. Records vagues i inconnexos. Va acabar a l'Obra Tutelar Agrària de Gimenells. Orfe sense ser-ho.

El retrovisor (Segre, 15-1-16)

(*) Vaig escriure aquest article durant l'angoixosa recerca de Joan Altisent Valls, que va desaparèixer el 22 de desembre de 2015 del centre de Sant Joan de Déu d'Almacelles. El van trobar mort 43 dies després.