Un tanc i una cama sarnosa

De vegades m'imagino el demiürg carregant de tinta el ròtring (un pensament anacrònic) i traçant línies sense fi en totes direccions. Moltes interseccions. Cada vegada que una ratlla es creua amb una altra, s'obra el miracle que fa que les coordenades espai i temps deixin d'importar per un instant i un record compartit t'apropi a temps remots, a llocs llunyans. I aquest atzar es repeteix moltes vegades. Ensopegues amb tantes vides, que viure el present és com atrapar la tortuga que persegueix Zenó: un impossible. Hi pensava una tarda plujosa a Vilanova de la Barca. El calendari mostrava un dia d'agost de 2015. Però en aquell ara, que ja és adés, hi havia un irrefutable agost de 1938. Un senyor tanc T-26 de fabricació russa. Bé, això ho he hagut de buscar a internet, que no estic molt al dia de carros de combat. Ara fa 77 anys l'exèrcit republicà va intentar trencar el front del Segre. Els nacionals, quan van adonar-se de la maniobra, van obrir les comportes del pantà de Camarasa. Un desastre. Un de tants en el context miserable d'una guerra. Mirava al meu voltant i constatava que en aquell poble tranquil s'hi va viure un infern. Tantes cases amb la inequívoca estètica de Regiones Devastadas em donaven moltes pistes. M'anunciaven el dramàtic bombardeig que va arrasar el poble. La riuada de 1982 va fer emergir del passat aquest trosset d'història rovellat i atrotinat. Encara tenia el cable lligat amb què el pensaven remolcar. Ara presideix la plaça de la Pau, un bell mirador sobre un mosaic de bancals. Em perdo en aquest horitzó verd recordant un soldat que l'agost de 1938 va haver de marxar precipitadament del front del Segre perquè havia agafat sarna i se li havia infectat la cama. Víctor Torres no dubtava a afirmar que els dies que va passar a l'hospital del carrer Tallers de Barcelona van ser els pitjors de la guerra. “Al front, almenys, et mories ràpid”, exagerava. Parlar amb ell era fer una lliçó accelerada d'història del segle XX. De vegades penso que el que de veritat li feia mal era que l'horror s'hagués instal·lat al seu món. Veure sacs d'arena al seu balcó. Disparar contra els escenaris d'infantesa. Havia estat a Belchite, havia vist la cara més descarnada de la guerra. Però en algun racó de la seua ment conservava una casa confortable i segura. Tot es va perdre, com llàgrimes en la pluja.

El retrovisor (Segre, 21-8-15)

Maletes i farcells

No era la caixa de Pandora, però de l’atrotinada maleta de pell amb què va marxar a l’exili Lluís Companys també en van sortir molts records i massa ferides sense tancar. Va romandre oblidada prop de seixanta anys a La Baule, la població de la Bretanya francesa on va ser detingut ara fa 75 anys. Un dia va sortir a subhasta i la Generalitat es va haver de rascar la butxaca per recuperar aquest patrimoni sentimental. Recordo haver escrit la notícia fa més de deu anys. Una certa esgarrifança. Segurament, la meua padrina anava amb un farcell quan va fer el seu increïble viatge a peu des de Cervera a Hendaia amb una criatura de mesos. És una d'aquelles històries de la guerra que no són lineals. Un trencaclosques de frases caçades al vol i silencis. Molts interrogants. No sabré mai per què elles van ser tractades exquisidament a la França que amuntegava els refugiats republicans en ignominiosos camps de concentració a les platges. O per què van seguir un itinerari tan estrambòtic. No sé si vull saber les respostes. Amb els anys t'adones que la veritat és molt relativa. Que hi ha anècdotes que expliquen més coses que qualsevol document. Se'ls havia acabat l'aigua feia estona. Se sentien defallir quan van trobar un rierol on van beure assedegades. Aigües amunt, la carrossa va convertir-se en carabassa quan van veure, esgarrifades, uns soldats morts a la llera. Heràclit diria que no era la mateixa aigua, però elles no hi estaven d'acord. No tinc el farcell amb què van plantar-se en un poblet de Clermont Ferrand, però tinc fotos dels dies feliços que vindrien fins que les va detenir la Gestapo. És la meua particular maleta de l'exili. El misteriós parèntesi entre la guerra i la misèria que s'allargaria tants anys. Més històries de viatges a peu. Aquests, més curts: a Fraga per personar-se davant les autoritats cada quinze dies. Pitjor ho va tenir Companys. Un dia que no era a casa, tres persones que parlaven un francès macarrònic van demanar per ell. Sabia que tornarien. Va dissimular l'ànsia agafant un llibre a l'atzar, una edició de les Vies des Saints del 1871. La resta és història. La seva dona, Carme Ballester, hi va fer una anotació: “En el moment en què va ser fet presoner pels alemanys, el meu estimat i mai més oblidat espòs tenia aquest llibre a les mans i per això el guardo i l’estimo..."

El retrovisor (Segre, 14-8-15)

Tractors, neveres i un nen de Tàrrega

A Quim Minguell, in memoriam

Cinquanta anys són molts anys. Oblidin-se de Mad Men, d'aquella Amèrica masclista i racista: nosaltres estàvem pitjor. En llenguatge de l'època, anàvem pel 26è año triunfal. Es començava a deixar enrere la misèria de la immediata postguerra. L'econòmica, almenys. L'estiu de 1965 els diaris anaven plens d'anuncis en què s'oferien diners per les velles neveres de gel que la incipient classe mitjana que viatjava a bord d'un 600 es treia de casa. Notícia d'aquell agost: Lleida, amb 7.886 tractors, es convertia en la província més motoritzada de Catalunya. Tres nens van quedar greument ferits al Cogul en esclatar-los una bomba de la Guerra Civil. Un d'ells, de només set anys, va ser prou valent per recórrer un quilòmetre no se sap com per demanar auxili. Encara es trobaven obusos, granades i bales sense haver de buscar massa. No calien tants monòlits, que a ningú no se li podia oblidar aquella guerra, per més ganes que es tingués de passar pàgina. 

A la Rambla Francesc Macià l'agost de fa 50 anys se'n va armar una de bona. Bé, a l'Avenida José Antonio, com es deia aleshores. Un autocar de turistes belgues va aparcar on no tocava. Espanya encara estava providencialment col·locada per Déu al centre del món, un detall que va tenir l'Altíssim amb el Caudillo. Els estrangers no ens havien de vindre a explicar res. Eren culpables mentre no es demostrés el contrari. I a sobre tenien el lleig costum de no parlar en cristià. Hi va haver una monumental baralla de belgues, taxistes i urbans que va acabar amb deu turistes detinguts, fent amics.

 Aquell estiu també va nàixer a Tàrrega un nen d'ulls riallers que del 1965 només salvava el seu aniversari i la pintura del seu pare. Cinquanta anys són molt pocs anys si mesurem una vida. La de Quim Minguell ha quedat escapçada abans d'hora. Amb el seu agudíssim sentit de l'humor, segur que diria que ho ha fet per estalviar-se la previsible festa dels 50. De la mateixa manera que li treia ferro a la químio perquè el cabell ja no el podia perdre. Vam ser companys de feina durant un breu però molt intens període. No érem Vietnam, però també vam viure un infern. I ens vam fer costat amb una solidaritat indestructible. 

Ens coneixíem d'abans. Lògic. El Quim era a tot arreu. No sortia mai als crèdits ni pujava a l'escenari quan es feien parlaments, però era al darrera de bona part de l'activitat cultural que s'ha fet a Lleida els darrers vint anys. Se'l trobarà molt a faltar.

El retrovisor. (Segre, 7-8-15)