El teu nom serà Divendres

Posats a batejar algú amb el nom del dia que el coneixes, Divendres és un bon nom. Dir-se Dilluns ja és una altra cosa. Un estigma. L'illa de Robinson Crusoe està de moda. Primer van ser les barbes hispter. Nàufrags prêt-à-porter. Poca broma, que si és barbamec i vols anar a l'última t'has de gastar una morterada en implants. Un reportatge recent del New York Post desvetllava que en una clínia de Madison Avenue et demanaven entre 5.000 i 8.000 euros per una barba sencera i entre 1.500 i 2.200 euros per poblar zones concretes sense pèl. L'estètica de Robinson -no el del Plus, sinó el protagonista de Daniel Defoe- s'imposa. Tot un detall, ara que ens convertirem en l'illa deserta de la novel·la. Rajoy no va estar encertat. Va millorar l'amenaça de Margallo, això sí. Catalunya no vagaria per l'espai en aquesta versió de la història. Sembla més creïble. Més fàcil de portar al cinema. Podem inspirar-nos en la sèrie Lost, una de les meues perdicions. Voto per anar a parar a aquesta illa misteriosa, malgrat el fum negre, els altres, Jacob... El cas és votar. Però no. No podem triar. Es veu que el paper de Robinson ja està triat, i només hi ha disponible el de Divendres, el pobre desgraciat que se salva de ser el dinar d'uns caníbals per convertir-se en servent del seu salvador. I compte que aquí entra Wert en acció: no n'hi ha prou a menystenir-lo com a criat, se l'ha d'alliçonar. És una persona adulta que es decideix que no pot tenir criteri propi i se l'ha d'educar. Reeducar. Fins que no sigui una còpia de Robinson Crusoe el considerarem un salvatge potencialment perillós. El nostre nom serà Divendres. I encara podem estar contents. No se'ns han menjat els caníbals. Què més volem? L'illa és preciosa i no ens cal pensar. Robinson ho decidirà tot. Nosaltres només haurem d'obeir i fer bondat. Al Congrés dels Diputats ens ho han deixat ben clar. I per si algú s'havia amagat una mica de rebel·lia sota la palmera, el líder de l'oposició va invocar el fantasma de Franco d'una manera òbvia que estic per pensar que l'autor del discurs de Rubalcaba és amic dels guionistes de Polònia. Repetir tantes vegades l'adjectiu franco no pot ser una desafortunada relliscada. Visca l'humor, encara que sigui negre.

Per què les zebres tenen ratlles?

Als científics els picava la curiositat. A les zebres els picaven els mosquits. Per alguna estranya raó que els investigadors encara no han esbrinat, els molestos insectes que anuncien la picada amb una trompeta apocalíptica recordant-te a cau d'orella la mala estona que passaràs no són partidaris de les ratlles. L'evolució va fer la resta. Ho acaba de publicar la revista Nature, que és el més semblant a dir “paraula de déu” per a la comunitat científica. La ignorància és atrevida, ja ho deia el padrí. Potser per això em pregunto, des que he llegit la notícia, perquè no m'han sortit ratlles. Efectivament, tinc molt d'èxit entre els mosquits. I això fa que en comptes de dormir amb unes gotes de Chanel nº 5, opti per un repel·lent. Una opció més barata i pragmàtica, però menys seductora, no cal que els ho digui. No em queixo. Josephine Clofullia ho va tenir més pelut que jo. Literalment. Era una dona barbuda. No una dona amb una mica de pèl a la cara, sinó una dona amb barba. Suposem que la pobra Josephine no va tenir una infància massa convencional a la seua Suïssa natal, perquè als vuit anys ja li va sortir pèl. El seu pare va buscar una solució que no passava per la depilació ni el psicòleg: convertir-la en un monstre de fira. El 1841, quan la pobra noia només tenia 14 anys, van iniciar una gira per Europa. No m'imagino una manera més poc delicada d'arribar a la pubertat. Però eren altres temps, suposo. La noia va conèixer un pintor a París i s'hi va casar. Me la imagino com un d'aquests personatges que poblen els programes més esperpèntics de les televisions actuals, maquinant la manera de no perdre interès davant del públic a costa de la pròpia dignitat. El 1853, quan ja era mare de família, va acceptar sotmetre's a la humiliació d'un judici. Sembla que la nostra dona barbuda havia perdut interès i calia rellançar-la. William Charr la va portar als tribunals al·legant que la barba de Josephine no tenia cap misteri perquè era un home. Un frau. Els metges la van examinar i van dictaminar que, com bé podien haver fet sospitar els dos embarassos de l'acusada, era una dona. També es va treure un sobresou considerable quan va arreglar-se la barba seguint la moda de Napoleó III. Diuen que el governant va agrair-li la popularitat extra que li va reportar amb un gran diamant. De veritat compensa?

El retrovisor. (Segre 4-4-14)

Josephine Clofullia (1827-1875).