El
dilema no era patrimoni exclusiu del borreguet de Norit. La pregunta
“a mà, o a màquina?” era recorrent entre els del meu gremi. Som
als primeríssims noranta. Encara trobaríem algun pobre
desgraciat que inverteix amb ignorant alegria en 'busques' i en
faxos. Qui s'havia de pensar que els mòbils i el correu electrònic
formarien part de les nostres vides en breu? Amb prou feines s'havien
començat a implantar els ordinadors. Van pujar molt les accions de
les òptiques. Aquelles pantalles -compte amb la pronúncia, que els
ha de rimar- “fotien un radere
com un John Deere”, impagable metàfora de cul gros de Lo
diccionari lleidatà.
Feien pampallugues en verd fluorescent, com uns follets entremaliats
que et concedien diòptries que no havies demanat. Els ordinadors
resultaven poc inspiradors. Havien arribat massa tard per als
futuristes i els poetes contemporanis no li acabaven de trobar el
què. De fet, la majoria en renegava, encara que ara invoquin a Santa
Tecla quan se'n va la llum perquè no se'ls hagi perdut res. Els
novel·listes trampejaven la feina amb la màquina d'escriure
elèctrica, un altre dels dissortats invents de finals del segle XX
que tindria la data de caducitat d'un iogurt. Així que cada cop que
entrevistaves un escriptor, ja fos per trencar el gel o perquè t'hi
portava la conversa feies cap a la pregunta del milió: escrius amb
ordinador? La resposta, gairebé sempre, era negativa. Algun 'sí'
anava acompanyat del temut 'però'. “Sí, però per passar a net”.
El més original va ser Pep Albanell, que acaba de ser distingit amb
el premi Trajectòria a la Setmana del Llibre en Català. Ell va ser
dels pocs desacomplexats que es va animar a fer ús de la tecnologia.
“I això que em fa escriure diferent”. Aquesta no me l'esperava.
Però m'ho va argumentar. “Escric diferent jo... i tothom. Només
llegint-ne un parell de pàgines et puc dir si un llibre ha estat
escrit directament a l'ordinador o fet a mà o amb màquina
d'escriure. L'ordinador és molt pràctic, però sempre queden els
textos inacabats. És tan fàcil retrocedir, esborrar i afegir que,
inconscientment, no vigiles tant”. De vegades hi penso. Ara que no
hi ha un ordinador a cada casa, sinó uns quants, aquesta
inconsistència, aquesta provisionalitat que detectava Albanell, em
sembla una metàfora de la nostra societat líquida, gairebé gasosa.
El retrovisor. (Segre 27-9-13)