divendres, 27 de setembre del 2013

A mà, o a màquina?

El dilema no era patrimoni exclusiu del borreguet de Norit. La pregunta “a mà, o a màquina?” era recorrent entre els del meu gremi. Som als primeríssims noranta. Encara trobaríem algun pobre desgraciat que inverteix amb ignorant alegria en 'busques' i en faxos. Qui s'havia de pensar que els mòbils i el correu electrònic formarien part de les nostres vides en breu? Amb prou feines s'havien començat a implantar els ordinadors. Van pujar molt les accions de les òptiques. Aquelles pantalles -compte amb la pronúncia, que els ha de rimar- “fotien un radere com un John Deere”, impagable metàfora de cul gros de Lo diccionari lleidatà. Feien pampallugues en verd fluorescent, com uns follets entremaliats que et concedien diòptries que no havies demanat. Els ordinadors resultaven poc inspiradors. Havien arribat massa tard per als futuristes i els poetes contemporanis no li acabaven de trobar el què. De fet, la majoria en renegava, encara que ara invoquin a Santa Tecla quan se'n va la llum perquè no se'ls hagi perdut res. Els novel·listes trampejaven la feina amb la màquina d'escriure elèctrica, un altre dels dissortats invents de finals del segle XX que tindria la data de caducitat d'un iogurt. Així que cada cop que entrevistaves un escriptor, ja fos per trencar el gel o perquè t'hi portava la conversa feies cap a la pregunta del milió: escrius amb ordinador? La resposta, gairebé sempre, era negativa. Algun 'sí' anava acompanyat del temut 'però'. “Sí, però per passar a net”. El més original va ser Pep Albanell, que acaba de ser distingit amb el premi Trajectòria a la Setmana del Llibre en Català. Ell va ser dels pocs desacomplexats que es va animar a fer ús de la tecnologia. “I això que em fa escriure diferent”. Aquesta no me l'esperava. Però m'ho va argumentar. “Escric diferent jo... i tothom. Només llegint-ne un parell de pàgines et puc dir si un llibre ha estat escrit directament a l'ordinador o fet a mà o amb màquina d'escriure. L'ordinador és molt pràctic, però sempre queden els textos inacabats. És tan fàcil retrocedir, esborrar i afegir que, inconscientment, no vigiles tant”. De vegades hi penso. Ara que no hi ha un ordinador a cada casa, sinó uns quants, aquesta inconsistència, aquesta provisionalitat que detectava Albanell, em sembla una metàfora de la nostra societat líquida, gairebé gasosa.

El retrovisor. (Segre 27-9-13)

divendres, 20 de setembre del 2013

Capità 'ad hoc'

Nicholas Haddock.

Llamp de llamp de rellamp! Ectoplasma! Tros de quòniam!... Com vam poder perdre la Guerra de Successió si el capità Haddock lluitava al nostre bàndol? Bé, almirall, que en el meu profund desconeixement de les graduacions militars, ara no sé si és més o menys que capità. Nicholas Haddock comandava una de les naus de la Royal Navy que defensava Barcelona a començaments del segle XVIII, abans que els catalans ens quedéssim sols com a mussols. Als tintinòlegs que els hagi picat la curiositat, els recomano buscar-lo a la viquièdia (entrades en anglès i francès). No hi ha foto, òbviament, però el quadre que il·lustra l'entrada és exactament el que dibuixa Hergé a El secret de l'unicorn. Mateixa roba, mateix escena naval en segon pla... Ben bé sembla que l'avantpassat del mariner renegador, de qui heretarà el tresor de Rackham el Roig, hagués estat un personatge de carn i ossos. Si fins i tot són coetanis! Les casualitats fan autèntiques filigranes. L'abril del 2012 es promou una audiència pública per exigir a l'ajuntament de Lleida que posi sobre la taula un tema aparcat literalment sine die: la construcció del Museu Morera. Bé, del museu no, que ja fa un segle que existeix, sinó d'una seu digna i definitiva que aculli aquest llegat. Això d'audiència pública no sabíem ben bé què era, però l'activa plataforma Compromís pel Museu d'Art Jaume Morera va anar fent pedagogia fins a obtenir les firmes necessàries perquè la Paeria hagués de posar-s'hi. I, ves per on, la solució que ha trobat és traslladar el museu... a l'Audiència! A l'edifici de l'antiga Audiència Provincial, a la Rambla Ferran. De moment, només és un projecte. Una notícia que aquest atzar capriciós que no es cansa de fer cabrioles va fer coincidir amb la mort d'un nebot de Jaume Morera, el mestre de mestres Martí de Riquer (Morera de segon cognom). L'escriptor, filòleg i humanista procedia d'una il·lustre família lleidatana, segons ell mateix va explicar en el llibre de 1979 Quinze generacions d'una família catalana... la seva. Una família molt influent a la Lleida medieval amb palau a la plaça de Sant Joan que, segons ha estudiat l'historiador de l'art Alberto Velasco, va pagar al seu dia un retaule per a l'església de Sant Llorenç que, malauradament, es va cremar durant la Guerra Civil. Cosas veredes!

El retrovisor (Segre 20-9-13)


divendres, 13 de setembre del 2013

Volem botar!


Hi ha moments històrics que t'agafen a destemps. Que ets massa gran o massa petit. Però no, vist amb perspectiva, també té la seua gràcia. Tant si ets més vell que l'anar a peu, que deia el padrí, com si ets una criatura que no entén res però s'assabenta de tot. “Avui no hi ha escola, que s'ha mort Franco”. Unes paraules màgiques que et convidaven a seguir dormint. A arrupir-te assaborint aquella pròrroga inesperada. El pòster gegant de la Pippi que protegia els meus somnis com a testimoni. Va ser un dia estrany. Un diumenge laborable de passar-te el matí en pijama. D'esmorzar tard amb la notícia que tindríem vacances de propina. Són dies confusos. De veure tothora un taüt en blanc i negre que em feia una mica de por. La imatge d'una senyora amb mantellina que li tirava vés a saber què al mort. Homes molt seriosos que s'aturaven al seu davant i aixecaven una mà amb fúria... Aviat ens en vam cansar i vam assaborir la llibertat. Un estrany estiu amb temps d'hivern de voltar pels carrers i jugar amb despreocupació. Intuíem que allò no era normal, que n'havia passat una de grossa. Però només passàvem ànsia perquè ens havia quedat anacrònic un joc de picar de mans de lletra delirant (postdadaïsta) que començava amb Sancho Panza degollant la seua dona i derivava cap a l'absurd fins a acabar amb dos xiquetes amb un genoll clavat al terra i la mà al temple tot dient “viva Franco, viva Franco y su mujer tam-bién” (amb les síl·labes ben separades). La nostra modesta transició va ser ràpida i de seguida vam trobar una solució de rima forçada: “viva Juan Carlos, viva Juan Carlos, y su mujer tam-bién”. Així eren els nostres dies als convulsos setanta. I, de sobte, un verb que canviava de significat es va fer omnipresent. “Botem?” I botàvem fins que ens quedàvem sense alè. No érem conscients que fèiem un joc de paraules. Tothora es parlava de votar. De votar sí i de votar no. Resultava enigmàtic però, a la vegada, t'adonaves que el teu petit món s'havia impregnat d'una certa solemnitat. Que aquells bots que fèiem eren de broma. Que els vots dels grans eren una altra cosa i els farien saltar més amunt del que ens podien propulsar les nostres cames plenes de crostes. Suposo que les criatures que dimecres van fer història mentre jugaven en algun voral tindran un record semblant d'aquí a trenta anys.

El retrovisor. (Segre 13-9-13)

divendres, 6 de setembre del 2013

Sexe als setze

D'on és Carme Forcadell? No és pas tafaneria: el seu accent em desconcerta. La pregunta és retòrica. Un bon amic tan intrigat com jo amb la resposta em va fer saber fa poc que la presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana és de Xerta. Seguint l'exemple de Mari Pau Huguet, Forcadell ha optat pel mestissatge dialectal. Consti que no criminalitzo. Cada casa és un món, que diuen. Però això passa per alguna cosa. No conec cap cas de parlant oriental que després d'uns anys a Lleida, a Tortosa, a Fraga o a València hagi abandonat el seu accent. A nosaltres, però, ens fa nosa. Fins i tot l'alcalde de Lleida canvia la nostra característica e oberta per una artificiosa a final, com si fos d'Aitona, o de Mequinensa, on sí que les paraules acaben en “a”. Eps, no us embaleu que això -en públic- ho fan ell i una bona colla! Per no parlar dels periodistes de Ponent del sector audiovisual, que a banda de satanitzar aquesta e oberta, un dia prendran mal dient “xarxa” o “seixanta” amb una exagerada i en absolut natural pronúncia de la ix. Aquesta setmana feia una gestió burocràtica i la noia que m'atenia va repetir una dotzena de vegades “en quant”. Era tan amable que em sentia culpable per l'esgarrifança que em provocaven aquestes dos paraules (dos, no dues). No pel castellanisme, que ja estem tots curats d'espants, sinó perquè va ser la constatació de la mort d'una expressió tan nostra com “en pic”. És trist haver-la deixat de dir perquè no la sentim a TV3. I la trobem tant a faltar que per no haver de recórrer a: “tan aviat com..” o “tan bon punt...” fem cap al castellà per dir -malament- allò que ja dèiem. No s'ha resolt bé l'estàndard català. No tinc ni idea de com s'hagués hagut de fer, però és evident que és un estàndard massa proper a una parla concreta i això ens ha condemnat a centenars de milers de persones a haver d'aguantar brometes cada cop que obrim la boca. Ah, sí, em queda per justificar el títol. Aquest article naix d'un tweet de no recordo qui sobre el programa de Catalunya Ràdio 'Les mil i una nits' de Maria de la Pau Janer. Bé, sobre el programa no, sobre l'accent de l'escriptora mallorquina, que pronuncia “sexe” d'una manera molt semblant al número “setze”. I es veu que, si no ets de la perifèria, això fa molta gràcia. Moltíssima. A mi me'n fa més aviat poca.

El retrovisor. (Segre 6-9-13)