Oblit és nom de dona

Al santoral català es passa d'Obdúlia a Oceà. Es veu que Oblit no és nom de dona. En tinc els meus dubtes, però. Dimarts va fer cent anys que va nàixer en una casa del carrer la Palma de Lleida una dona excepcional. Es deia Cèlia Viñas. El més probable és que no els hi soni de res. No ha estat profeta a la seua terra. Només va viure trenta-nou anys, però va deixar un important llegat literari. Poesia en català i en castellà, llibres per a infants, assaig, novel·les, teatre... Però ella pensava que “el més apassionant del món” no era escriure, sinó “una classe ben donada i ben rebuda”. Va mamar pedagogia a casa. Literalment. El seu pare era catedràtic de la Normal i ella mateixa va estudiar a l'Escola Annexa de Magisteri fins als vuit anys, quan el reuma que arrossegaven ella i la seva mare va empènyer la família a buscar un clima més benigne i es van traslladar a Mallorca, on Cèlia i les seues germanes van seguir anant a centres públics. L'esclat de la Guerra Civil la va sorprendre a la universitat. Tot es va capgirar. Va tardar set anys a poder-se treure el títol de Filosofia i Lletres. L'1 de febrer de 1941 es llicenciava amb la incertesa de si podria exercir, perquè el seu pare havia estat purgat. Va tirar pel dret i es va presentar a oposicions de catedràtica de llengua i literatura. Va ser la número u de la promoció de 1943. Podia triar plaça i va decidir anar-se'n lluny, on no se sentís marcada. Amb uns quants poemaris inèdits i la il·lusió intacta va arribar a Almeria a l'institut que ara porta el seu nom. Era l'únic centre de secundària i això feia que compartissin aula “nois amb espardenyes i senyorets andalusos amb brillants a la corbata”. Se'ls va guanyar. Se sentia orgullosa d'haver aconseguit que ells no s'avergonyissin de la seua sensibilitat i elles no llegissin tantes novel·les rosa. “La meua tasca no es limita a la càtedra. Sóc amiga de tants com puc, confident de molts, bibliotecària de tots”. Potser per això va deixar petjada. A banda de donar nom a un institut, a Almeria té un carrer dedicat i un bust a la plaça Bendicho, molt propera a la catedral. Va ser amiga de Dámaso Alonso, Gerardo Diego, Carmen Conde, Sanchis Guarner, Josep M. Llompart, Bartomeu Rosselló-Pórcel... I, és clar, se la va definir com a “musa”, com passava sempre. Però era més que això. Molt més.

El retrovisor (Segre, 19-6-15)