diumenge, 11 de juny del 2017

El professor

A Ana Izquierdo i Antonio Ibáñez, in memoriam


No s’hi assemblava, però compartia amb Glenn Close el color d’ulls i els rajos criogènics a la mirada. Tot era façana, però. Ens estimava gairebé tant com nosaltres a ella. “I això no creieu que jo ho hauria hagut de saber? Sóc la vostra tutora!” Ens vam sentir més petits del que érem. Un barrufet gegant presidia la classe, gentilesa de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de no sé quantes coses més. La Caixa dels bons temps en què es regalaven llibres, cassets i calendaris a dojo. Aquell gnom blau i un Michael Jackson de quan encara semblava humà eren els únics supervivents de la decoració que havíem fet a instàncies d’una professora d’ètica jove i motivada de la vida. Ara penso que ens explicava intimitats inapropiades, però aleshores era l’enrotllada oficial del Ramón J. Sender de Fraga. I si ella et deia d’alegrar el centre, l’institut quedava empaperat.


Algú va portar un pòster que no estava protagonitzat per cap cantant ni cap actor. S’hi veia una noia amb els ulls embenats amb un mocador de corets. “L’amor és cec, però tu cal que hi vegis clar”. I, a sota: “Cap embaràs no desitjat”. En un altre hi havia un pitet i, com si parlés el nadó, es demanava als hipotètics pares que no el carreguessin de germans. Recordem que érem als anys vuitanta, el regne de filluniquisme. El professor de Ciències Naturals ens va fer saber que aquells trossos de paper el feien sentir incòmode, que ell formava part d’una família nombrosa i que li havíem ferit els sentiments. Dòcilment, vam despenjar els pòsters. I aquesta submissió ens retreia la tutora.



En aquella època ja feia classes a Lleida el professor al qual van plantar aquest dilluns (*) els alumnes de quart d’ESO del Gili i Gaya. I, pel que diuen els meus coetanis, ja deia coses com les que han fet indignar aquests adolescents nascuts al segle XXI. Però callàvem. Entomàvem. Dissimulàvem. Ens crèiem molt rebels per desafiar la llei de la gravetat amb complexes estructures capil·lars, però assumíem amb naturalitat que no podríem canviar mai el món. Fóssim bornis o coixos, ens resignàvem amb la nostra sort. Aquesta setmana, els nostres fills ens han donat una lliçó. La humanitat avança perquè algú fa una passa endavant. Gràcies, nois. Nosaltres no en vam saber prou.

El retrovisor (Segre, 9-6-17)

diumenge, 4 de juny del 2017

Geografia humana


Tornar és un verb impossible. “Entrem i no entrem en els mateixos rius. Som i no som”. Heràclit li aplanava el terreny a Einstein fa cosa de 2.500 anys. Un aquí porta implícit un ara. Digui el que digui el GPS, no podem anar al lloc d’on venim perquè ja no existeix. Tant és que el carrer no hagi canviat de nom. Recorres els escenaris de la infància i sents aquella tristor entre incòmoda i esperpèntica que desprenen els espectacles de Fort Bravo, el fals poblat del fals oest d’Almeria. La pueril il·lusió de formar part d’una pel·lícula que ja s’ha acabat. El teu poble que ja no és el teu poble. Hi ha cases tancades que eren plenes de vida. Hi ha absències gairebé tangibles a cada rogle del carrer on tenien per costum trobar-se dones que prenien el sol o la fresca, segons l’època de l’any. La geografia humana que no es dibuixa als plànols. 
I, de sobte, els detalls més insignificants cobren un sentit que abans no tenien. I no saps si riure o plorar per haver-te commogut en veure una argolla obsoleta que un dia va servir per fermar un animal. Et sembla veure la galleda de plàstic curulla de brossa variada que s’hi penjava quan tu eres petita perquè els gossos no l’escampessin pel carrer. Que aquell tros de ferro que fa tants anys va ser un objecte d’ús quotidià pugui resultar tan evocador com la imatge icònica d’un monument és un dels misteris que ens reserva la memòria del nostre disc dur.
“El corazón tiene más cuartos que un hotel de putas”, va escriure García Márquez a El amor en los tiempos del cólera. I en cadascun hi ha una calaixera plena de records. Només cal obrir-ne un perquè s’escapin els fantasmes i tornin a poblar el teu món. Al teu davant tens el solar que ha deixat un enderroc, però tu hi veus la casa. I no amenaça ruïna. I t’atures a veure l’aparador de la botiga on convivien en promíscua harmonia petits electrodomèstics, llistes de casament i objectes de papereria. I ja no hi és però tu el veus. I la carnisseria de la qual sempre havies sentit a dir que no va tancar ni durant la guerra. Un ganxo que sobresurt a la façana és l’únic indici que hi trobes. Tu ja no hi havies vist cap canal de bestiar. Algun noi exhibint musculatura i prou. Tornes victoriosa de la recerca del temps perdut. Aquest cop, la magdalena ha sigut rica en ferro.

El retrovisor (Segre, 2-6-17)



Era màquina més sofisticada de la meua infància. Fa molts anys que ja no canvia duros per xiclets de bola.