El professor

A Ana Izquierdo i Antonio Ibáñez, in memoriam

No s’hi assemblava, però compartia amb Glenn Close el color d’ulls i els rajos criogènics a la mirada. Tot era façana, però. Ens estimava gairebé tant com nosaltres a ella. “I això no creieu que jo ho hauria hagut de saber? Sóc la vostra tutora!” Ens vam sentir més petits del que érem. Un barrufet gegant presidia la classe, gentilesa de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de no sé quantes coses més. La Caixa dels bons temps en què es regalaven llibres, cassets i calendaris a dojo. Aquell gnom blau i un Michael Jackson de quan encara semblava humà eren els únics supervivents de la decoració que havíem fet a instàncies d’una professora d’ètica jove i motivada de la vida. Ara penso que ens explicava intimitats inapropiades, però aleshores era l’enrotllada oficial del Ramón J. Sender de Fraga. I si ella et deia d’alegrar el centre, l’institut quedava empaperat.

Algú va portar un pòster que no estava protagonitzat per cap cantant ni cap actor. S’hi veia una noia amb els ulls embenats amb un mocador de corets. “L’amor és cec, però tu cal que hi vegis clar”. I, a sota: “Cap embaràs no desitjat”. En un altre hi havia un pitet i, com si parlés el nadó, es demanava als hipotètics pares que no el carreguessin de germans. Recordem que érem als anys vuitanta, el regne de filluniquisme. El professor de Ciències Naturals ens va fer saber que aquells trossos de paper el feien sentir incòmode, que ell formava part d’una família nombrosa i que li havíem ferit els sentiments. Dòcilment, vam despenjar els pòsters. I aquesta submissió ens retreia la tutora.

En aquella època ja feia classes a Lleida el professor al qual van plantar aquest dilluns (*) els alumnes de quart d’ESO del Gili i Gaya. I, pel que diuen els meus coetanis, ja deia coses com les que han fet indignar aquests adolescents nascuts al segle XXI. Però callàvem. Entomàvem. Dissimulàvem. Ens crèiem molt rebels per desafiar la llei de la gravetat amb complexes estructures capil·lars, però assumíem amb naturalitat que no podríem canviar mai el món. Fóssim bornis o coixos, ens resignàvem amb la nostra sort. Aquesta setmana, els nostres fills ens han donat una lliçó. La humanitat avança perquè algú fa una passa endavant. Gràcies, nois. Nosaltres no en vam saber prou.

El retrovisor (Segre, 9-6-17)

(*) La notícia a Segre