Viure d'escriure

Consti que ho havia advertit públicament en una entrevista: “no crec que ningú pugui viure d’escriure poesia. És una empresa romàntica i quixotesca”. Ell, però, vivia bé. A Juan Carlos Firpo el van detenir al Ritz de Barcelona la tardor del 1981, quan es disposava a assistir al lliurament del premi Azor de poesia, del qual era jurat. Era el seu hàbitat. Aquí havia presentat el que aleshores era el seu darrer llibre, Palidez. Portava a sobre l’arma que l’incriminava: una ploma estilogràfica. No és que escrivís tan malament que mereixés anar a la presó. Tenia una certa fama, de fet. Encara poden trobar a Amazon Grito, publicat el 1979. El problema era que quan no feia versos falsificava talons. Va fer anar de corcoll la policia. Ningú no sospitava d’aquest argentí de formes exquisides. José Jurado Morales, poeta i novel·lista guanyador del Ciutat de Barcelona, entre d’altres guardons internacionals, li feia de prologuista. Costava de creure que Firpo fos la mateixa persona que havia alimentat un historial delictiu més extens que el seu corpus poètic. A gairebé totes les cròniques de l’època es recuperaven uns versos del poema Máscara que, de sobte, cobraven un altre sentit: “Quítate el disfraz,/quítatelo pronto,/el carnaval termina/el carnaval se va”. A ell li van treure la màscara i se li va acabar la festa, però no sembla que es penedís massa dels milions (de pessetes) estafats, perquè hi va tornar tan bon punt va quedar en llibertat i el 1985 el van tornar a detenir després d’haver comès un delicte de coll blanc que va deixar un fotimer d’entitats bancàries catalanes amb un forat de 66.000 euros de l’època, tota una fortuna. Si fem cas de l'escrit que signava José Martí a La Vanguardia, l’inspector que portava el cas li va mostrar alguna cosa semblant a l’admiració. “M’ha tornat a donar molta feina, senyor Firpo. Cada cop ho fa millor i és més difícil enxampar-lo”, li va dir. El poeta li va agrair l’elogi. “Això vol dir que tots dos som bons professionals”. Ho explicava Sebastià Bennassar a la Setmana de la Comunicació de la UdL i em costava de creure que no se n’hagués fet una pel·lícula. Amb un final d’impacte i tot: Firpo robava perquè s’havia d’autoeditar els llibres i ell, per sobre de tot, volia ser poeta.

El retrovisor (Segre, 22-4-16)

La gata mansa

Quan jo era petita, la vida es mesurava en primaveres. Herència de la retòrica tronada dels temps del NO-DO, suposo. Aquelles veus nasals i impostades descrivien un món amable en què tot estava en ordre. Penso en Elvira Jofre, capaç d'amansir a la indomable Elizabeth Taylor amb un doblatge que feia de la gata una fràgil damisel·la digna de vestir l'uniforme de la Secció Femenina. Com han fet envellir les pel·lícules aquestes veus antigues! Pertanyien a grans actrius, però eren altres temps i tocava aflautar els diàlegs amb un dramatisme desesperant. Amb una cantarella que avui resulta un punt còmica. Grace Kelly fent de llesta de la classe a Atrapa un ladrón. Insofrible. Repel·lent. Potser era aquest embolcall sonor artificiós allò que empenyia els redactors de notícies frívoles a celebrar les primaveres de l'estrella de torn. El càlcul mental mai no ha estat el meu fort i donava gràcies per ser de l'abril i poder portar el compte dels aniversaris amb facilitat. Planyia aquells que havien nascut al gener, i sempre anaven una primavera per sota dels anys que tenien. He canviat de parer: És bonic mesurar la vida comptant les vegades que t'ha fascinat la hipnòtica insignificança d'una rosella imposant la seua llei. La resta del món es desdibuixa quan veus com el paisatge s'ha tacat d'alegria. I res no té sentit. Per més diners que hagis portat a Panamá, per més caps de cavalls que facis enviar, mai no tindràs prou poder per deturar una primavera. Em pregunto si en som conscients. Si la nostra societat decadent està preparada per al sotrac que, inevitablement, arribarà. Els esquelets d'època tardoantiga que aquesta setmana han aparegut arran de carrer a Guissona em semblen una bona metàfora. Aquesta pobra gent va passar a millor vida quan l'esplendor del seu gran imperi s'apagava. Segur que l'agonia també va ser llarga. Que ningú no va fer cas a les trompetes apocalíptiques. Però Roma va caure. I el món va seguir rodant. Perquè cada any, puntuals a la cita, van tornar a esclatar unes flors que ningú no havia plantat. Ells ja no les van veure. Una nova ciutat es va aixecar a sobre dels seus óssos i, avançant-se a Góngora, es van convertir en terra, en fum, en ombra, en res. Així de tossuda és la llei de vida, encara que ens n'adonem massa tard.

El retrovisor (Segre 15-4-16)

La carta de Pompeu

Lleida o Lleyda? La primavera de 1926, encara no fa un segle, un noi de vint anys escriu Pompeu Fabra, que ja era un cèlebre filòleg, per plantejar-li el dubte. Ara pot semblar una pregunta estranya, però el cert és que ni Pompeu les té totes. El filòleg, això sí, fa una aposta: “Jo no tindria cap inconvenient a escriure Lleida d’acord amb l’ortografia dels noms comuns. Amb el temps crec que no s’escriurà altrament”. I tenia raó. La promíscua harmonia amb què havien conviscut fins aleshores les is gregues i llatines en la grafia del topònim era poc seriosa. Però creu que no li correspon de sentar càtedra perquè “sou els lleidatans mateixos els qui, més coneixedors de la tradició gràfica d’aquell nom i de les objeccions que en nom de la tradició podrien fer-se a la grafia Lleida, heu de decidir si és arribada l’hora d’adoptar definitivament aquesta. Jo, repeteixo, no tindria cap inconvenient a escriure des d’ara Lleida”, afegeix. Pau Guimet en pren nota. S’ha d’apostar per una versió o l’altra “puix hem de tenir en compte que la unitat és el que dóna seriositat a les coses”. I a Guimet, malgrat ser molt jove, de seriositat li’n sobrava. Després de llegir la carta de Pompeu Fabra entén que ha de prendre una decisió. Era a punt de veure la llum el primer número d’una revista de la qual seria redactor en cap, Vida lleidatana, i com que li “feia neguit de veure” com en una mateixa publicació “s’admetien les dues grafies sense cap mena de repugnància”, decideix fer cas a Pompeu Fabra i modernitzar el topònim. Aquell jove d’orígens humils que havia començat d’aprenent a la impremta Sol i que s’acabaria convertint en un editor i llibreter de referència tenia olfacte, sens dubte. El primer número de Vida lleidatana va coincidir amb l’1 de maig, la Festa del Treball, aquella jornada il·lusòria “en què l’obrer se sent –tan sols sigui per unes hores– lliure del jou” de veure’s obligat a consagrar “els dons de sa intel·ligència i de sa activitat i les forces del seu organisme al servei de qui, per una migrada retribució, els hi té comprats”. Això escriu Joan M. Morante fa noranta anys. Tan actual que sembla, si no fos per la retòrica. Però aquesta és una altra història que, com diria Pujol, avui no toca.

El retrovisor (Segre, 8-4-16)

L'abril més cruel

Tocaria fer-ho el 2019, però serà dilluns i no hi haurà Retrovisor. Un dia com avui del 1939, “cautivo y desarmado el Ejército Rojo”, Franco signava el darrer parte de guerra a Burgos. Va ser un abril especialment cruel. En el record de Josep Palau i Fabre, aquella primavera mai no va existir. No hi havia roselles alegrant el paisatge. Només fred, humitat i polls. Molt abans que la gauche divine el bategés com “el Pelut” a la Costa Brava, molt abans d’amerar-se de la saviesa intuïtiva de Picasso, molt abans de ser un poeta incontestable, Palau i Fabre va ser un presoner de guerra. Només tenia vint anys quan l’exèrcit franquista el va arrestar a Olot a les acaballes de la Guerra Civil. El seu camp de concentració seria una insòlita catedral fortificada: la Seu Vella de Lleida. Des que Felip V la va tancar al culte, la història d’aquest monument és un gran despropòsit. S’ha guanyat a pols ser declarat Patrimoni de la Humanitat. Abans de morir, Palau i Fabre recordava aquells anys ignominiosos. Descrivia una guerra, però la pel·lícula no era d’acció. Era la història d’un jove que tenia por. Ja no hi sentia. Però hi havia un so que no havia oblidat, el dels trets de matinada que posaven fi a la vida d’algun infeliç al peu de les muralles. A començaments dels anys noranta, quan la iniciativa L’escriptor del mes de la Institució de les Lletres Catalanes portava un autor arreu de la geografia catalana, Palau i Fabre va retornar a la capital del Segrià. No estava al programa, però tampoc no va sorprendre que un militant de l’estètica volgués visitar el monument més emblemàtic de Lleida. La traceria gòtica dels finestrals del claustre no el va commoure tant com el tacte nu de la pedra, que el va fer retrocedir més de cinquanta anys. Els seus ulls grisos no veien el mateix que la resta de la comitiva. Parlava d’aquells temps miserables amb més tristor que ressentiment. I, finalment, una confessió commovedora: “Va ser pitjor la postguerra.” S’havia plantejat molt seriosament de treure’s la vida perquè mai no s’havia sentit tan sol ni tan incomprès. Els seus amics a l’exili desconfiaven d’ell. Amb més recel encara se’l miraven aquells que s’havien quedat a Barcelona per convicció. Que llarg es va fer aquell hivern que va començar a l’abril!

¿Quién me ha robado el mes de abril?

El retrovisor (Segre, 1-4-16)