dimecres, 18 d’abril del 2018

FNFF

La llei és la llei. I la llei pot ser molt severa. Un xiulet, una carota de cartró, una captura de Google Maps i un àudio dient que vols fer coses que no fas et poden portar a l’Audiència Nacional. Paracomptaré molt, no fos cas. Millor defugir el groc sediciós i vestir-se amb una capa rojigualda. No et fa invisible, com la de Harry Potter, però et tornes immune a delictes d’odi, enaltiment del terrorisme i similars. Per consultar la pàgina web de la Fundación Nacional Francisco Franco no em pot passar res. Tot és legal i com cal. Amb english version i tot per si algú que no té la sort d’habitar el país ubicat providencialment al centre del món vol saber què s’hi diu.

La Fundación Francisco Franco no tan sols és legal,
sinó que reconeguts intel·lectuals signen els seus manifestos

En primer lloc fan un aclariment que m’ha semblat encantador. Clar que a Alemanya no podria existir una fundació Adolf Hitler! I ho raonen: “Francisco Franco fue la antítesis de Hitler. Franco fue un católico ejemplar, y su visión del mundo era la de un conservador tradicionalista, en tanto que Hitler era ateo y su visión del mundo era la de un imperialista.” Fins aquí podríem arribar. Però la comparació amb Hitler no és el que més els amoïna. La memòria històrica és kryptonita. “Legislar sobre la historia o contra la historia es, simplemente, un signo de totalitarismo. Y es antidemocrático y liberticida.” FNFF dixit en un manifest per la història i la llibertat. I afegeixen: “Ningún parlamento democrático ni puede ni debe legislar sobre la Historia, pues de hacerlo, criminalizaría la Historia, estableciendo una checa de pensamiento único, al imponerse por la fuerza y la violencia del Estado.” Tenim la checa, però ens falta la horda roja.


Tot arribarà. Et pots adherir a aquest manifest. I sense manies. Ja ho han fet els directors de l’ABC i La Razón, l’exministre Jaime Mayor Oreja, diversos militars de graduació més alta que l’absenta negra, el president de Vox, Aleix Vidal Quadras, l’exalcalde socialista de la Corunya, Paco Vázquez, o el que va ser president de la comunitat de Madrid, Joaquín Leguina. Previsible? Potser sí. També s’hi troba un gènere curiós, el dels antifranquistes franquistes. Intel·lectuals com Andrés Trapiello, Luis Alberto de Cuenca, Antonio Escohotado o Fernando Savater. I no passa res.

El retrovisor (Segre, 13-4-18)

dilluns, 16 d’abril del 2018

Temps de maduixes

Lolita no es va deixar robar el mes d’abril. Acabava de fer quinze anys i tenia massa ganes de primavera. Els grans fugien de les bombes. Ella buscava roselles a l’horitzó. Havien marxat de casa amb tot el que van poder arreplegar i es van instal·lar en una fàbrica de licors abandonada que hi havia a la carretera de Saragossa, un edifici immens que va acollir la por de moltes famílies que no tenien cap motiu per brindar. La guerra s’havia convertit en rutina. Lolita no tenia por. De fet, mai no s’havia sentit tan lliure. Els canons no paraven. Una música sinistra que anunciava que l’aventura era a punt d’acabar, però la noia no s’imaginava com seria el final, el retorn. Fer farcells un altre cop, tornant a doblegar els matalassos que s’havien emportat de la ciutat deserta. La incògnita de saber si encara tindrien casa.
La primavera ha tornat a portar l’alegria. Res no pot
deturar-la. Tornaran les orenetes. I les roselles.

Tampoc no sospitava que els soldats arribarien a Lleida abans que ells. Lolita encara no s’havia convertit en Dolors Sistac. En l’escriptora compromesa, la pedagoga que, juntament amb Enric Farreny, desafiaria el franquisme des de les aules del col·legi Sant Jordi; l’única dona de la redacció de la revista Labor. No, encara no era un referent del catalanisme. De fet, no era ni conscient que la seua mare, de Saidí, li havia llegat aquesta llengua. Amb més de noranta anys em confessava que aquell llunyà 3 d’abril ella només podia pensar que els joves uniformats que anaven a cavall feien molt de goig. Un li va proposar d’anar a collir maduixes. “La mare em va agafar ben fort pel braç”, recordava. Sempre li venia al cap l’escena quan sentia La Trinca cantant allò d’“ai nena, si vols venir al camp a collir maduixes...” Innocència salvatge.

Aquell dia un fotògraf va immortalitzar el moment precís en què un grup de soldats franquistes entraven a Lleida per Alcalde Costa. Qui sap si un era el que s’havia intentat emportar la Lolita a l’hort, literalment. És una foto icònica. Vuitanta anys després del leridanos todos, l’historiador de l’art Alberto Velasco va trobar la imatge a eBay. Tot és a eBay. Havia fet cap als EUA. Encara tenia les marques d’enquadrament de l’autor desconegut, els segells d’agències de premsa. Un bocí d’història per 30 mòdics euros. Lolita ja no hi és, però la primavera ha tornat puntual a la cita.

El retrovisor (Segre, 6-4-18)

Estrenar president

Hi ha divendres i hi ha superdivendres. Avui n’és un. La majoria de mortals dilluns anirem a la feina, però comença la Setmana Santa i tornes a sentir aquella alegria incontrolada que et feia marxar de l’escola corrents, per no perdre ni un segon de llibertat. També passa quan sents la cantarella dels nens de San Ildefonso. Les xifres amb euros els han fet perdre ritme, però aquella lletania de números i premis que sembla no tenir fi és sinònim de l’inici de les vacances de Nadal, quan tens la perspectiva d’un munt de dies de festa per estrenar plens de possibilitats. Estrenar. Si ets de poble i tens una edat sabràs que aquest cap de setmana toca conjugar aquest verb. Pasqua no és una data fixa al calendari, però encara que caigués al març i fes fred, com passa enguany, Diumenge de Rams s’estrenava roba. El pitjor eren les sabates, les tocadures que et farien. Gila –el gran Gila– deia que la millor definició de jaqueta era “peça de roba que es posa a una criatura quan la mare té fred”. Hi havia anys, però, que fins i tot la canalla la implorava. Però el protocol era estricte. Què s’ha de fer quan estrenes? Lluir-ho. I per això nostre Senyor va inventar les processons. No es podia fer xivarri, però era divertit. Recórrer el teu micromon sabent que al darrere de les persianes de fusta hi hauria ulls escrutadors. Les llànties podien suposar la pena de mort si es produïen abans de la missa de dotze. I res d’arrossegar-se per terra, que els genolls blanquinosos són molt delators. El món estava tan perfectament endreçat que hi havia un dia concret per fer el canvi d’armari, fes fred o calor. A l’hora de dinar n’estaves tipa, de la palma que t’havia fet suar la mà. T’havies entestat que fos ben grossa i havies lamentat la decisió. Tenies vacances, però el programa d’actes era pitjor que el d’un viatge organitzat. Viacrucis, més processons, misses amb extra d’encens, dejuni... I un altre superdivendres. Un dels dies més avorrits de l’any. No ho podies dir, però ho pensaves. Divendres Sant. Ni tan sols no hi ha diaris. I tot sembla indicar que tampoc no hi haurà president. Viacrucis non stop. Triomfen les mones amb forma d’urna de l’1 d’octubre. Si jo ocupés un dels 135 escons, la dada –deliciosament anecdòtica– em faria reflexionar.

El retrovisor. (Segre, 23-3-18)