dissabte, 30 de maig del 2015

L'àngel ros

L'adoràvem. L'imitàvem. Era impossible resistir-se a l'àngel ros. Així li deia tothom a Farrah Fawcett-Majors, la inoblidable Jill Munroe. El 1976 s'estrenava als Estats Units una sèrie de televisió que ara potser ens ruboritzaria -no he gosat remirar-la amb ulls d'adulta- però que el 1978, quan va arribar a l'única cadena que podíem veure, ens va enamorar. L'argument era delirant: un multimilionari excèntric que no es deixa veure contracta tres guapíssimes expolicies perquè facin de detectius privats. “Les asignaron misiones muy peligrosas. Pero yo las aparté de todo aquello y ahora trabajan para mí. Yo me llamo Charlie”, ens explicava una veu en off abans de cada capítol. I elles eren els seus àngels. Farrah va causar furor. Kate Jackson i Jacklyn Smith, que donaven vida a Sabrina Duncan i a Kelly Garrett, van haver d'acceptar el seu paper de secundàries, fins i tot en els nostres jocs a l'hora de pati. Perquè Los ángeles de Charlie va traspassar la pantalla. Ens fèiem carnets de detectius amb paper de plata per donar més versemblança al rol que adoptàvem i resolíem casos complicadíssims pels quals rebíem entusiastes felicitacions del nostre Charlie imaginari. Érem bones. Farrah també s'ho va creure. I després d'una única temporada va deixar la sèrie convençuda que Jill Munroe era un destorb per arribar al cim. És cert que n'hi havia prou amb un somriure i un vestit de bany roig perquè un pòster de l'actriu es convertís en el més venut de la història. Farrah va pensar-se que allò era només el principi i va deixar plantat Charlie. La sèrie va continuar. Cheryl Ladd la va substituir fent el paper de la seua germana petita. I l'estrella de Farrah es va anar apagant. La va demandar el totpoderós Aaron Spelling per incompliment de contracte, va perdre i va haver de participar obligada en capítols especials per tal de mantenir viu el personatge. Des d'aleshores, la seua carrera va ser una successió de fracassos. Va tocar el cel amb les mans però no en va tenir prou, com si s'hagués emborratxat de poder. Parlem de l'àngel ros. Però podríem parlar de l'Àngel Ros. Quan ets a dalt sempre tens palmeros que et diuen a tot amén. Maquiavèl·lics companys de sigles que et faran el llit, assessors que viuen de tu, subordinats que et temen... i t'acabes creient, com li va passar a Farrah, el que no és.

                                                                       
    El retrovisor (Segre, 29-5-15)

dilluns, 25 de maig del 2015

Del Dragon Khan al Shambhala

Crònica política del 2014, l'any que la societat va començar a mirar els polítics des del retrovisor i cada cop li quedaven més lluny


Joan Carretero va ser un visionari. Potser els sorprèn que comenci parlant de l'exconseller de Tremp. Sí, efectivament, Carretero no ha estat un dels protagonistes del 2014. Però seua és la impagable metàfora del Dragon Khan per referir-se a la política catalana. Quan ho va dir, el 2003, ell mateix formava part d'aquell govern d'equilibris liderat per Pasqual Maragall que es va conèixer com a tripartit. Ja saben com va acabar. Sí, realment, van ser uns anys convulsos. Però ni Aramís Fuster, que presumeix de conèixer molt a fons la Generalitat, podia preveure que la metàfora del Dragon Khan es quedaria curta. Enguany hem pujat al Shambhala, directament. Preparin-se que és la muntanya russa més alta d'Europa.

Gener i agafem embranzida: Àngel Ros es converteix en una mena de màrtir de l'anomenat procés. El dia 15 deixa l'escó al Parlament de Catalunya perquè no està d'acord (compte que no descarrilem que és difícil d'explicar) a votar en contra de demanar al Congrés dels Diputats les competències perquè Catalunya pugui organitzar un referèndum d'autodeterminació. En qüestió de minuts, l'alcalde de Lleida es va convertir en un superheroi a les xarxes socials. Encara no hem acabat de pujar la costa empinadíssima prèvia a la caiguda lliure: tenim a Ros convertit en el crític més crític del PSC -que ja és dir- pocs dies després d'exercir d'amfitrió a l'acte solemne d'apertura de la commemoració del Tricentenari a la Seu Vella. Sí, sí, després que passessin de nosaltres el 2007 i que ens deixessin fora de la Via Catalana, el Tricentenari va començar a Lleida amb Ros, encara diputat, a primera fila. I ara sí, la baixada: aquest crític del PSC ha acabat l'any com a president del partit. Aparell pur i dur. Hi ha acròbates del Cirque de Soleil que no saben fer piruetes tan complicades. Encara ens sorprendria més. El 30 de setembre impedia que es votés una moció de suport a la consulta del 9N. A la tarda, 3.000 persones van omplir la plaça Paeria i el que va començar com un acte de protesta per la suspensió, per part del Tribunal Constitucional, de la llei de consultes va acabar amb crits de “Ros dimissió”. L'alcalde en va prendre nota i el 4 d'octubre Lleida va ser un dels més de 900 municipis catalans que van donar suport a la celebració d'una consulta.

Marejats? Jo una mica. En clau catalana, el 2014 és l'any del referèndum que no ho va ser. Hi va haver urnes, i més de 2,3 milions de catalans vam dipositar-hi una papereta que només tenia valor simbòlic. En realitat, el 9N va ser el “nou 9N” perquè per gentilesa del Tribunal Constitucional -ho hem avançat abans- la consulta es va descafeïnar per a desesperació de les 1,8 milions de persones que l'11 de Setembre ens vam posar una samarreta groga o roja -segons el tram que ens tocava- per formar una “be baixa” -de victòria i de vot- que digués al món clar i català que volíem decidir el nostre futur democràticament. Una altra Diada a bord d'un autocar. Missatge donat. Òmnium i l'Assemblea Nacional Catalana fent política per delegació dels partits, que encara viuen a l'any 1978.

El president Mas recull (tard) el guant del 9N i fa una proposta: avançar les eleccions i presentar una candidatura unitària de tots els independentistes -i tots vol dir tots, societat civil inclosa- que ell mateix s'ofereix a encapçalar o a tancar. A Junqueras totes les enquestes el donen com a guanyador i no vol córrer riscos: diu que no. Que res de candidatura unitària. La CUP, que tant esverava quan va entrar al Parlament, va acabar simbolitzant el seny apartant-se d'aquesta guerra d'egos estèril amb un “ja us ho fareu”. L'any acabava amb tant desencant que, encara que ara els coli un spoiler, el gener del 2015 va començar amb unes disculpes públiques de Mas i Junqueras per l'espectacle que van donar. Sí, definitivament, els polítics no s'han adonat -encara- que la societat ha passat pantalla. A tots els nivells. I això explica que el gran protagonista de l'any hagi estat Pablo Iglesias. El seu projecte, Podemos, surt del moviment 15M. El dia 11 de març Podemos s'inscriu com a partit polític i dos mesos després aconsegueix cinc escons a les eleccions europees. Els diaris van titular “sorpresa” però, com diria el gran Iñaki Gabilondo, si s'està una mica atent a allò que batega al carrer, de sorpresa poca. La gent n'està més que tipa de diputats que porten vint anys vivint de la política. De ministres i consellers que deixen el govern per passar a estar en nòmina de multinacionals i d'entitats financeres. Se li pot dir de moltes maneres, i s'ha ridiculitzat molt el terme, però Iglesias ha sabut veure (i vendre) que estem tips de “casta” (o com li vulguin dir). De gent que, com es va posar de manifest arran del cas Monago, ni tan sols ha de justificar en què es gasta els diners públics perquè, una vegada més gràcies a un acord PP-PSOE, ses senyories no han d'explicar què fan amb les molt generoses retribucions que cobren per representar-nos. De fet, els polítics són tan lluny de nosaltres que el president del Govern central, Mariano Rajoy, va acabar l'any afirmant sense ruboritzar-se que “la crisi ja és història”. Recomanaria a tots aquells que tenen un càrrec que abans de dir coses com aquesta es passin un matí qualsevol per una oficina de l'atur qualsevol. Sense avisar. Sense premsa. I així entendrien moltes coses. Pablo Iglesias no té una vareta màgica. I ha comès algunes relliscades, sobretot respecte al procés català. Però que tots: PP, PSOE i, sobretot, independentistes vagin en contra seu ens dóna una idea de la por que fa el canvi (real).

La societat té assumit que l'avantatge d'aquest futur tan negre és que combina amb tot i avança amb determinació i a tan bon ritme que als polítics ja se'ls mira a través del retrovisor. Cada cop més petits, més llunyans. I des d'aquesta distància descobrim que Pujol va tenir diners sense regularitzar a Andorra els vint-i-tres anys que va exercir de molt honorable. Que sis dels seus set fills estan imputats. Que la infanta Cristina li pot dir al jutge 400 vegades (400!!!) “no ho sé” o “no ho recordo” com a única defensa i tot i així el jutge s'ha de barallar amb el fiscal per imputar-la com a col·laboradora necessària dels delictes fiscals del seu marit, Iñaki Urdangarín. Que dimiteix el ministre Ruiz Gallardón després del fiasco de la llei de l'avortament i 48 hores després ingressa al Consejo Consultivo de Madrid amb un sou de 8.500 euros bruts mensuals. Que dimiteix la ministra Ana Mato després de la pèssima gestió de l'ebola però no ho fa per això, sinó per ser beneficiària dels negocis il·legals del seu exmarit, implicat en la trama Gürtel.... Segueixo? No. Necessitem agafar una mica d'aire abans de recordar que Jordi Ausàs, exalcalde de la Seu d'Urgell, va seure a la banqueta dels acusats per contraban de tabac mentre era conseller (!!!).

Si no hi ha hagut un tsunami social és perquè ja hi van haver 500 petits terratrèmols al golf de València. No es van cansar de negar que la planta de gas Castor no hi tenia cap relació, però quan això ja no se sostenia per enlloc es va arribar a un acord fantàstic: s'indemnitzarà amb 1.350 milions d'euros a ACS, accionista majoritària de Castor. I d'on sortiran aquests diners que ja s'ha embutxacat Florentino Pérez? Fàcil: dels consumidors. De nosaltres, en definitiva.

Si hem entomat tot això, no és estrany que els polítics hagin acabat pensant que amb l'emoció de fer voltes a tota velocitat al Shambhala ja estem més que satisfets i no voldrem marxar del parc d'atraccions que tenen muntat

I no sé si obrir l'objectiu i parlar de les atrocitats d'Estat Islàmic, dels 43 estudiants de Mèxic assassinats impunement per un sistema corrupte, de la Guerra de Crimea que ha tornat del passat per rebentar els preus de la fruita de Lleida... Comença a frenar-se la muntanya russa. Moment de relaxar-se. Ràpid, una bona notícia per acabar amb bon sabor de boca. La tinc: el rei Joan Carles ha abdicat. Ah, no, que simplement l'ha succeït el seu fill. Una altra: Castro i Obama han reprès les relacions diplomàtiques de Cuba i els Estats Units després de 53 anys. Per fi! Una mica d'esperança? Gairebé ens confiem. Hora de recordar que la Fiscalia General de l'Estat, en contra del parer dels fiscals catalans, s'ha querellat contra el president de la Generalitat per quatre delictes de desobediència greu, prevaricació, malversació i usurpació de funcions. 

Uf, i ara, amb el cos regirat a sobreviure al 2015. No aspirem a més.


(Crònica política del 2014 publicada a l'anuari del diari Segre.)



M'ha fet un vot el cor

Juraria que ho vaig llegir al Twitter de Pep Mòdol: “Poques vegades som tots iguals. En citaré tres d'evidents: quan naixem, quan morim, quan votem”. Una reflexió interessant. I matisable. No crec que tots siguem iguals quan naixem, però m'agrada pensar que a l'urna que acollirà diumenge el meu vot es barrejaran maneres de pensar i situacions econòmiques molt diferents. No tots podrem exercir aquest dret, ben cert. D'aquí a vint o trenta anys causarà estupefacció la negació del vot als immigrants i haurem de respondre preguntes incòmodes que ens faran els néts. Però entre els que tenim la sort de poder votar no hi haurà diferències. La nostra papereta potser serà insuficient, però comptarà. Totes comptaran. Totes seran iguals. Em vénen al cap els cèlebres versos de Manrique recordant-nos que quan arribem al mar de la mort no hi haurà diferències entre “los que viven por sus manos y los ricos”.  La mort ens iguala, també. Ara fa cent anys Europa es dessagnava. És esgarrifosa la xifra de víctimes que es va cobrar la I Guerra Mundial. A tots els va plorar algú, però només ens en recordem d'uns quants. El 7 maig de 1915 un torpede alemany enfonsava l'imponent buc Lusitània. Es va repetir la història del Titànic i les costes d'Irlanda es van engolir aquell vaixell suposadament insubmergible. Van morir 1.195 persones, entre les quals, l'enginyer Frederick Stark Pearson, l'home que va portar Catalunya al segle XX. Tot va començar l'11 de juliol de 1911, quan l'empresari tarragoní Emili Montañés s'emporta Pearson al cim del Tibidabo i li mostra un bé de déu de xemeneies. Pearson va saber interpretar els senyals de fum de les fàbriques. “Montañés, de perles com aquesta ja gairebé no en queda cap al món... Em quedo amb l'assumpte”. Dos mesos més tard fundava a Toronto la Barcelona Traction Light and Power, Company Limited, la mítica Canadiense. I l'any següent començaven les obres del canal de Seròs. De res no li va servir el currículum quan va arribar la seua hora. Però de nou, penso que si bé tots morirem, serà altament improbable que jo perdi la vida en un vaixell de luxe. Admeto que és un comentari àcid, però no tant com el de Gertrude Stein quan va saber que Isadora Duncan havia mort absurdament ofegada quan el llarguíssim mocador de seda que portava al coll es va enganxar a la roda del cotxe en què viatjava. “L'afectació pot ser perillosa”.


El retrovisor (Segre 22-5-15)

dilluns, 18 de maig del 2015

L'alcalde


Diuen, diuen, diuen que una vegada es va convocar una roda de premsa a la Paeria per informar que s'havia trobat una obra de Murillo en un magatzem. I era veritat, un murillo autèntic. Però la roda de premsa es va desconvocar misteriosament. No era una obra barroca. El Murillo que la signava no tenia res a veure amb l'autor de la Immaculada Concepció. Era un pintor aficionat que un bon dia va fer donació d'un quadre a l'ajuntament de la seua ciutat. No he trobat l'anècdota documentada, però me l'explica un periodista cultural de la Lleida dels vuitanta, la del bienni Oronich. Potser és una llegenda urbana, com l'escena del foie-gras de Ricky Martin. O la lectura de Sara Mago per part d'Esperanza Aguirre. Hi ha polítics que s'hi esforcen. De fons, música de Carlinhos Brown perquè a tots ens ha vingut al cap Joan Clos a la General Motors. Però encara que costi de creure, aquest no ha estat l'alcalde de Barcelona que més l'ha vessat. Joan Pich i Pon no té ni tindrà mai rival. Ell no menjava canapès de caviar, sinó d'ous de centurió. Tant li era que allò costés un ou de la cara. O que un centurió no fos un peix, sinó un radiador romà. Sentia la Marsellesa i se li eriçaven els pèls del cor. Era marxista (sector Groucho): tenia uns principis, però si no li agradaven al seu interlocutor, podia canviar-los. “Sóc com els taxis, porto el 'lliure' a disposició de qui em contracti”, deia sense rubor. Lerrouxista -a estones-, va fer fortuna amb una empresa d'electricitat i això li va permetre fundar un diari que defensés els seus interessos, El Día Gráfico, amb una redacció decorada amb marbre de carraca. I encara compraria dos diaris més: La Noche i La Gaceta Deportiva. Va tenir un càrrec de responsabilitat a l'Exposició Universal de 1929, va ser president de la Cambra de Propietat Urbana i, després dels fets d'octubre de 1934, alcalde de Barcelona per decret del Govern de Madrid. El gran Pich i Pon que, per cert, va ser operat d'apòstata, és una descoberta del malaguanyat Josep Maria Albaigès de Juneda, que a banda d'exercir d'enginyer, publicar llibres de llengua i matemàtiques i presidir l'associació de superdotats Mensa, tenia temps d'escriure l'impagable Butlletí Oficial de la Facultat de Ciències Inútils, que va dedicar un monogràfic a la piquiponologia. L'han de llegir, els ho imploro (*).

A la Barcelona de Pich i Pon tot era possible. 

El retrovisor. (Segre 15-5-15)

dilluns, 11 de maig del 2015

Do de llengües


Si la passada mitjanit no hi va haver un daltabaix que la bola de vidre que no tinc es negués a revelar-me, avui em llegiran en un diari protagonitzat per somrients enganxadors de cartells. Arrenca, oficialment, la campanya electoral. Primer round, que encara en quedaran dos més. Ja han passat quatre anys, pel que sembla. Tempus fugit. I sents una esgarrifança perquè recordes els temps en què l'abisme de l'eternitat durava, exactament, 365 dies. Un any era tan llarg que es feia insuportable esperar el següent. Som al 1979, primeres eleccions municipals des de la mort de Franco. No n'estem massa pendents. Ens interessa més la votació per escollir pubilla. La Festa Major era el més semblant a la felicitat que viuria un xiquet de poble. Una única consigna: no tacar-se el vestit nou abans de la processó. Dies abans començava l'excitació. Nois carregats amb enormes escales de collir blanquilla penjaven papers de colors fent ziga-zaga als balcons i muntaven l'envelat a la plaça. Nosaltres seguíem tot el procés amb la mateixa atenció que els jubilats s'entretenen a veure avançar les grans infraestructures. I, per fi, un dia arribava un camió carregat d'estris de músic. A la bateria, s'hi podia llegir el nom de l'orquestra en unes lletres llampants, deliciosament kitsch. “Hi ha xica?” Poques vegades hi havia vocalista, però quan això passava era un gran esdeveniment, que sempre ensenyava cuixa. Fos com fos, nosaltres com un clau a un pam de l'escenari mitja hora abans que es fessin les proves de so. “Sííí....sííí.... un, dos.... sííí, sííí”. La panxa et ressonava. Amb una mica de sort acabaríem rebentades a cops de maluc seguint la coreografia del Bimbó de Georgie Dann i ens quedaríem afòniques amb l'èxit de Cherry Lane Cath the cat, traduït sense compassió: Coge al gato que a la abuela asustó...” Eren els temps en què només Hermida -i no exagero massa- sabia parlar anglès. Fins i tot els Abba havien de cantar en castellà si volien vendre discos al país providencialment situat al centre de l'univers. “Au, fins l'any que ve”, deia alguna padrina quan es feia el silenci. I a tu et semblava impossible sobreviure a aquesta mesura de temps inabastable. L'any que ve era el futur. No sabíem que en aquest demà de ciència ficció un ministre tornaria a apostar pel monolingüisme. M'ha quedat regust de ranci.

El retrovisor (Segre, 8-5-15)

dilluns, 4 de maig del 2015

L'amo

Si vius a prop dels Camps Elisis tens el calendari festiu molt interioritzat. Has de pagar un peatge per les vistes. Aquell matí va ser especialment cruel, encara que ja no fos abril. Portàvem unes quantes hores de sevillanes quan es va fer el silenci. Un miratge. De seguida es va sentir un soroll infernal de micros que s'acoblen i va ser com el tro que anuncia el llamp. Discursos, aplaudiments escarransits i altre cop a treure partit de l'equip de so amb La Internacional a tot el que donava el bafle. Més aplaudiments. Sevillanes. Unes quantes hores més de sevillanes. Potser perquè ja no pateixo els excessos sonors d'aquest parc, el matí en què s'alternaven sense clemència Los Marismeños i els sindicalistes s'ha convertit en una metàfora del Primer de Maig. La Festa del Treball és un d'aquells oxímorons que conviden a proveir-se d'una bona quantitat de líquid perquè baixi l'enorme roda de molí que combregarem. Perquè no hi haurà missa, però sí que hi haurà litúrgia. Paraules desempolsades del passat i megàfons que les amplien. Et ve al cap la sinceritat de Gil de Biedma: “Señoritos de nacimiento / por mala conciencia escritores / de poesía social”. I penses en quants d'aquells que criden han passat un hivern sense calefacció. Han crescut en una casa sense llibres. S'han rentat en un gibrell perquè no tenien banyera i altres mals costums proletaris. Em diran, i amb raó, que no cal haver nascut pobre de solemnitat per reivindicar els drets dels treballadors. Estem malament, és cert. Però estàvem pitjor. Hi ha un abans molt recent en què els caps eren amos. I així se'ls anomenava amb tota naturalitat. El padrí m'explicava que l'amo et convidava a dinar pel seu sant. Eren les olimpíades de la mesquinesa. Havies de menjar ràpid, perquè quan el teu senyor -que endrapava a un ritme febril per gaudir de l'espectacle- acabava, es retiraven els plats. Ni tan sols tenies dret a enamorar-te. Hi ha una cançó tradicional recollida per Artur Blasco que em produeix esgarrifances. “A l'amo d'aquesta casa / Un do li vull demanar. / Si em vol donar una filla / Que aquest any em vull casar”. No s'esperin que el pobre noi concreti. “No demano la més xica / Ni tampoc la més gran. / Com sóc mosso de soldada / Prendré la que em donaran”. Amor a primera vista, ja ho veuen. Potser sí que els megàfons han servit per a alguna cosa.



El retrovisor (Segre, 1-5-15)