Del Dragon Khan al Shambhala

Crònica política del 2014, l'any que la societat va començar a mirar els polítics des del retrovisor i cada cop li quedaven més lluny

Joan Carretero va ser un visionari. Potser els sorprèn que comenci parlant de l'exconseller de Tremp. Sí, efectivament, Carretero no ha estat un dels protagonistes del 2014. Però seua és la impagable metàfora del Dragon Khan per referir-se a la política catalana. Quan ho va dir, el 2003, ell mateix formava part d'aquell govern d'equilibris liderat per Pasqual Maragall que es va conèixer com a tripartit. Ja saben com va acabar. Sí, realment, van ser uns anys convulsos. Però ni Aramís Fuster, que presumeix de conèixer molt a fons la Generalitat, podia preveure que la metàfora del Dragon Khan es quedaria curta. Enguany hem pujat al Shambhala, directament. Preparin-se que és la muntanya russa més alta d'Europa.

Gener i agafem embranzida: Àngel Ros es converteix en una mena de màrtir de l'anomenat procés. El dia 15 deixa l'escó al Parlament de Catalunya perquè no està d'acord (compte que no descarrilem que és difícil d'explicar) a votar en contra de demanar al Congrés dels Diputats les competències perquè Catalunya pugui organitzar un referèndum d'autodeterminació. En qüestió de minuts, l'alcalde de Lleida es va convertir en un superheroi a les xarxes socials. Encara no hem acabat de pujar la costa empinadíssima prèvia a la caiguda lliure: tenim a Ros convertit en el crític més crític del PSC -que ja és dir- pocs dies després d'exercir d'amfitrió a l'acte solemne d'apertura de la commemoració del Tricentenari a la Seu Vella. Sí, sí, després que passessin de nosaltres el 2007 i que ens deixessin fora de la Via Catalana, el Tricentenari va començar a Lleida amb Ros, encara diputat, a primera fila. I ara sí, la baixada: aquest crític del PSC ha acabat l'any com a president del partit. Aparell pur i dur. Hi ha acròbates del Cirque de Soleil que no saben fer piruetes tan complicades. Encara ens sorprendria més. El 30 de setembre impedia que es votés una moció de suport a la consulta del 9N. A la tarda, 3.000 persones van omplir la plaça Paeria i el que va començar com un acte de protesta per la suspensió, per part del Tribunal Constitucional, de la llei de consultes va acabar amb crits de “Ros dimissió”. L'alcalde en va prendre nota i el 4 d'octubre Lleida va ser un dels més de 900 municipis catalans que van donar suport a la celebració d'una consulta.

Marejats? Jo una mica. En clau catalana, el 2014 és l'any del referèndum que no ho va ser. Hi va haver urnes, i més de 2,3 milions de catalans vam dipositar-hi una papereta que només tenia valor simbòlic. En realitat, el 9N va ser el “nou 9N” perquè per gentilesa del Tribunal Constitucional -ho hem avançat abans- la consulta es va descafeïnar per a desesperació de les 1,8 milions de persones que l'11 de Setembre ens vam posar una samarreta groga o roja -segons el tram que ens tocava- per formar una “be baixa” -de victòria i de vot- que digués al món clar i català que volíem decidir el nostre futur democràticament. Una altra Diada a bord d'un autocar. Missatge donat. Òmnium i l'Assemblea Nacional Catalana fent política per delegació dels partits, que encara viuen a l'any 1978.

El president Mas recull (tard) el guant del 9N i fa una proposta: avançar les eleccions i presentar una candidatura unitària de tots els independentistes -i tots vol dir tots, societat civil inclosa- que ell mateix s'ofereix a encapçalar o a tancar. A Junqueras totes les enquestes el donen com a guanyador i no vol córrer riscos: diu que no. Que res de candidatura unitària. La CUP, que tant esverava quan va entrar al Parlament, va acabar simbolitzant el seny apartant-se d'aquesta guerra d'egos estèril amb un “ja us ho fareu”. L'any acabava amb tant desencant que, encara que ara els coli un spoiler, el gener del 2015 va començar amb unes disculpes públiques de Mas i Junqueras per l'espectacle que van donar. Sí, definitivament, els polítics no s'han adonat -encara- que la societat ha passat pantalla. A tots els nivells. I això explica que el gran protagonista de l'any hagi estat Pablo Iglesias. El seu projecte, Podemos, surt del moviment 15M. El dia 11 de març Podemos s'inscriu com a partit polític i dos mesos després aconsegueix cinc escons a les eleccions europees. Els diaris van titular “sorpresa” però, com diria el gran Iñaki Gabilondo, si s'està una mica atent a allò que batega al carrer, de sorpresa poca. La gent n'està més que tipa de diputats que porten vint anys vivint de la política. De ministres i consellers que deixen el govern per passar a estar en nòmina de multinacionals i d'entitats financeres. Se li pot dir de moltes maneres, i s'ha ridiculitzat molt el terme, però Iglesias ha sabut veure (i vendre) que estem tips de “casta” (o com li vulguin dir). De gent que, com es va posar de manifest arran del cas Monago, ni tan sols ha de justificar en què es gasta els diners públics perquè, una vegada més gràcies a un acord PP-PSOE, ses senyories no han d'explicar què fan amb les molt generoses retribucions que cobren per representar-nos. De fet, els polítics són tan lluny de nosaltres que el president del Govern central, Mariano Rajoy, va acabar l'any afirmant sense ruboritzar-se que “la crisi ja és història”. Recomanaria a tots aquells que tenen un càrrec que abans de dir coses com aquesta es passin un matí qualsevol per una oficina de l'atur qualsevol. Sense avisar. Sense premsa. I així entendrien moltes coses. Pablo Iglesias no té una vareta màgica. I ha comès algunes relliscades, sobretot respecte al procés català. Però que tots: PP, PSOE i, sobretot, independentistes vagin en contra seu ens dóna una idea de la por que fa el canvi (real).

La societat té assumit que l'avantatge d'aquest futur tan negre és que combina amb tot i avança amb determinació i a tan bon ritme que als polítics ja se'ls mira a través del retrovisor. Cada cop més petits, més llunyans. I des d'aquesta distància descobrim que Pujol va tenir diners sense regularitzar a Andorra els vint-i-tres anys que va exercir de molt honorable. Que sis dels seus set fills estan imputats. Que la infanta Cristina li pot dir al jutge 400 vegades (400!!!) “no ho sé” o “no ho recordo” com a única defensa i tot i així el jutge s'ha de barallar amb el fiscal per imputar-la com a col·laboradora necessària dels delictes fiscals del seu marit, Iñaki Urdangarín. Que dimiteix el ministre Ruiz Gallardón després del fiasco de la llei de l'avortament i 48 hores després ingressa al Consejo Consultivo de Madrid amb un sou de 8.500 euros bruts mensuals. Que dimiteix la ministra Ana Mato després de la pèssima gestió de l'ebola però no ho fa per això, sinó per ser beneficiària dels negocis il·legals del seu exmarit, implicat en la trama Gürtel.... Segueixo? No. Necessitem agafar una mica d'aire abans de recordar que Jordi Ausàs, exalcalde de la Seu d'Urgell, va seure a la banqueta dels acusats per contraban de tabac mentre era conseller (!!!).

Si no hi ha hagut un tsunami social és perquè ja hi van haver 500 petits terratrèmols al golf de València. No es van cansar de negar que la planta de gas Castor no hi tenia cap relació, però quan això ja no se sostenia per enlloc es va arribar a un acord fantàstic: s'indemnitzarà amb 1.350 milions d'euros a ACS, accionista majoritària de Castor. I d'on sortiran aquests diners que ja s'ha embutxacat Florentino Pérez? Fàcil: dels consumidors. De nosaltres, en definitiva.

Si hem entomat tot això, no és estrany que els polítics hagin acabat pensant que amb l'emoció de fer voltes a tota velocitat al Shambhala ja estem més que satisfets i no voldrem marxar del parc d'atraccions que tenen muntat

I no sé si obrir l'objectiu i parlar de les atrocitats d'Estat Islàmic, dels 43 estudiants de Mèxic assassinats impunement per un sistema corrupte, de la Guerra de Crimea que ha tornat del passat per rebentar els preus de la fruita de Lleida... Comença a frenar-se la muntanya russa. Moment de relaxar-se. Ràpid, una bona notícia per acabar amb bon sabor de boca. La tinc: el rei Joan Carles ha abdicat. Ah, no, que simplement l'ha succeït el seu fill. Una altra: Castro i Obama han reprès les relacions diplomàtiques de Cuba i els Estats Units després de 53 anys. Per fi! Una mica d'esperança? Gairebé ens confiem. Hora de recordar que la Fiscalia General de l'Estat, en contra del parer dels fiscals catalans, s'ha querellat contra el president de la Generalitat per quatre delictes de desobediència greu, prevaricació, malversació i usurpació de funcions. 

Uf, i ara, amb el cos regirat a sobreviure al 2015. No aspirem a més.

(Crònica política del 2014 publicada a l'anuari del diari Segre.)