La
llibertat s'assembla molt a ser un nen en un poble petit. Descobrir
el món sense més normes que ser a casa a l'hora dels àpats i no
jugar a pilota a la migdiada. Una felicitat salvatge que, com ens
adverteixen Antonio Carlos Jobim i Vinicius de Moraes, té data de
caducitat. La tristesa no té fi, però la felicitat sí. Un dia, no
saps ben bé per què, t'avorreixes sobiranament. Ja no et sents
lliure i feliç. Aquell univers inabastable s'ha convertit en una
presó. Fa dies que no et cal posar mercromina
als genolls. Ja no tens crostes ni repelades. Però tu et sents
monstruosa. Si heu passat la pubertat en un poble petit haureu menjat
moltes pipes. Desconec si hi ha cap explicació científica que
connecti les hormones amb la ingesta compulsiva de llavors de
gira-sol. A l'Hogar
en venien, no cal dir-ho. Passar la tarda del diumenge a l'antic
Hogar
catòlic era un ritual d'iniciació. A la porta, asseguts de forma
temerària en una barana que era a l'alçada d'un primer pis, nois
exhibint testosterona. Encara érem invisibles per a ells, però el
cor se'ns accelerava. Calia racionar la paga. Hi havia moltes
màquines esperant les nostres monedes amb l'àguila franquista
gravada. Ara, totes es deuen cotitzar a preus astronòmics a e-Bay
amb noms que no fèiem servir. Perquè la mítica Pac-Man era,
senzillament, la màquina de marcianitos
(la ce pronunciada a la catalana). També hi havia una màquina de
discos que sempre tenien ocupada les noies que ja no eren invisibles
per als de la porta. De tant en tant, alguna es despistava i podíem
triar single.
Era el nostre moment. No hi havia massa per escollir, perquè es
renovaven poc i la meitat de les cançons havien quedat per al bagul
dels records de Karina (aquesta hi era, per cert). Rod Stewart
preguntant-nos si ens semblava sexy era una de les nostres
preferides. També hi havia un disc amb un insòlit reclam a la
portada: “inclou el veritable so de les campanes del castell del
comte Dràcula”. I, per descomptat, el nostre gran hit: Video
Killed The Radio Star.
No teníem vídeo, ni tan sols tele en color, però aquella cançó
suposadament profètica ens fascinava. El vídeo ha mort. En versió
Beta quan encara devia voltar aquesta cançó per alguna llista
d'èxits dels vuitanta. La ràdio, no. Ahir, Ràdio Lleida
commemorava el vuitantè aniversari. Vuitantè! Llarga vida a la
ràdio.
El Retrovisor (Segre, 30-5-14)