Pipes i hormones

La llibertat s'assembla molt a ser un nen en un poble petit. Descobrir el món sense més normes que ser a casa a l'hora dels àpats i no jugar a pilota a la migdiada. Una felicitat salvatge que, com ens adverteixen Antonio Carlos Jobim i Vinicius de Moraes, té data de caducitat. La tristesa no té fi, però la felicitat sí. Un dia, no saps ben bé per què, t'avorreixes sobiranament. Ja no et sents lliure i feliç. Aquell univers inabastable s'ha convertit en una presó. Fa dies que no et cal posar mercromina als genolls. Ja no tens crostes ni repelades. Però tu et sents monstruosa. Si heu passat la pubertat en un poble petit haureu menjat moltes pipes. Desconec si hi ha cap explicació científica que connecti les hormones amb la ingesta compulsiva de llavors de gira-sol. A l'Hogar en venien, no cal dir-ho. Passar la tarda del diumenge a l'antic Hogar catòlic era un ritual d'iniciació. A la porta, asseguts de forma temerària en una barana que era a l'alçada d'un primer pis, nois exhibint testosterona. Encara érem invisibles per a ells, però el cor se'ns accelerava. Calia racionar la paga. Hi havia moltes màquines esperant les nostres monedes amb l'àguila franquista gravada. Ara, totes es deuen cotitzar a preus astronòmics a e-Bay amb noms que no fèiem servir. Perquè la mítica Pac-Man era, senzillament, la màquina de marcianitos (la ce pronunciada a la catalana). També hi havia una màquina de discos que sempre tenien ocupada les noies que ja no eren invisibles per als de la porta. De tant en tant, alguna es despistava i podíem triar single. Era el nostre moment. No hi havia massa per escollir, perquè es renovaven poc i la meitat de les cançons havien quedat per al bagul dels records de Karina (aquesta hi era, per cert). Rod Stewart preguntant-nos si ens semblava sexy era una de les nostres preferides. També hi havia un disc amb un insòlit reclam a la portada: “inclou el veritable so de les campanes del castell del comte Dràcula”. I, per descomptat, el nostre gran hit: Video Killed The Radio Star. No teníem vídeo, ni tan sols tele en color, però aquella cançó suposadament profètica ens fascinava. El vídeo ha mort. En versió Beta quan encara devia voltar aquesta cançó per alguna llista d'èxits dels vuitanta. La ràdio, no. Ahir, Ràdio Lleida commemorava el vuitantè aniversari. Vuitantè! Llarga vida a la ràdio.

El Retrovisor (Segre, 30-5-14)