Matraques i carraus

Després de quatre (!!!) eleccions generals en quatre anys, amb les previsibles, tedioses i buides –sobretot buides– campanyes que les precedeixen, el títol de l’article pot donar peu a equívocs. Avui, dia de Tots Sants, els candidats es desperten de la letargia i retornen a la vida. O entren en campanya, que ve a ser el mateix. Temps de frases grandiloqüents, retrets i eslògans. Però les matraques i carraus a què em refereixo són més literals. Diumenge passat, la biblioteca del meu poble estava d’aniversari i va convidar un autor il·lustre amb qui comparteixo cognoms i ADN. En un acte íntim i multitudinari a la vegada, vam viatjar en el temps fins a la primavera del 1965, quan aquell escriptor era un nadó que encara no havia fet l’any. El món rodava al ritme dels Beatles, però en aquell lloc remot on, aleshores, s’acabava la carretera, es mantenia un costum antiquíssim que “avui seria titllat de brutal i que va desaparèixer pocs anys després”. Era un ritus en el qual jo ja no seria iniciada. El Dijous Sant les mares portaven els nounats a l’església vestits amb capeta blanca semblant a la del bateig. “Durant la cerimònia, els nens eren –érem– despullats i col·locats al terra del temple, mentre la congregació feia rodar frenèticament carraus i matraques que produïen un soroll espantós, barrejat, és clar, amb els plors dels desconcertats infants, abandonats de sobte damunt les fredes i centenàries lloses. L’explicació popular que justificava aquest estrany ritual resultava ben sorprenent: amb cada volta de matraca es matava un jueu (!)”. La gent gran assentia, com si ho recordés vivament. Amb el barret de filòsof, el protagonista de l’acte explicava que allò era “un ritual sincrètic que adapta els dies lustricus dels romans a la problemàtica històrica d’aquelles zones catalanes on gran part de la població era, al segle XVI, conversa”. I si alguna rèmora precristiana s’escapava de les voltes hipnotitzants de carraus i matraques, al temple hi havia ­–hi ha– “una imatge religiosa presidint la cerimònia des de les altures que sublimava aquella obsessió: sant Jaume, a cavall, tallant-li el coll a un moro amb un espasot enorme” s’encarregaria de culminar –més expeditivament– la lustratio. Això sí que fa por. Per a tota la resta, Halloween.

El retrovisor (Segre, 1-11-2019)

Del blanc i negre al color

El primer record que tinc de Franco és de cos present. I em feia molta por. Semblava un vellet inofensiu, però irreal. I no jeia en un llit, sinó en un taüt, i això em provocava encara més paor. També m’espantava la gent que feia una cua llarguíssima per veure’l. S’aturaven davant del fèretre i feien una salutació militar, o alçaven la mà amb fúria. Hi havia tensió fins i tot en el rostre dels que només se senyaven i li deixaven una flor. Una dona amb mantellina que plorava molt li va llençar una carta i uns guàrdies se la van endur sense contemplacions. I jo em preguntava com podien saber què hi posava, si el paper estava doblegat. Tot això, m’ho mirava de reüll a través de la petita pantalla. En el meu record aquestes escenes van durar dies i més dies, prou perquè aquella vetlla televisada deixés de captar la nostra atenció. Ara sé que no va ser tan llarg, però “¿Cuántos siglos caben en las horas de un niño?”, es preguntava Cernuda. Acabàvem d’estrenar germana. I gata. Tot alhora. Així que vam abandonar l’home de les pessetes, en versió pansida, fins que hi va haver un dia en què aquella monòtona processó en blanc i negre va donar pas a un enterrament com no havíem vist mai, amb cavalls i homes amb capa. I vam tornar a estar pendents de la tele, fins que va quedar a sota d’una llosa molt pesada. No recordo gran cosa més d’aquelles inesperades vacances de tardor. La transició, per a nosaltres, va consistir a forçar la rima d’un joc de picar de mans molt sinistre que començava amb un home que degollava la dona i acabava amb dos xiquetes amb un genoll clavat al terra i la mà al temple: “Viva Franco, viva Franco y su mujer también.” Aquell hivern vam adaptar-nos als nous temps i el visca anava per Juan Carlos. Sempre em vaig pensar que el rei era fill de Franco i que per això tots semblaven tan tristos quan el van coronar. Després van arribar les teles en color. “Un globo, dos globos, tres globos...” Versos de Gloria Fuertes a l’hora de berenar. I en aquest pal color tan poc natural vam conèixer un altre dels personatges del dia, Tejero. L’estranya sensació que, com advertia Úrsula Iguarán a Cien años de soledad, la vida és com una atracció de fira, que no avança, sinó que només dóna tombs. Pareu, que baixo.

El retrovisor (Segre, 25-10-2019)

No es podia saber

Hola, M. Rajoy, com va pel Registre Mercantil de Madrid? Per aquí anem fent. Se’n recorda de quan va decidir portar al Constitucional l’Estatut del 2006? Aquell Estatut descafeïnat al qual, com va vaticinar Alfonso Guerra, li van passar el ribot a Madrid ens era ben igual, però que després d’aprovar-lo al Parlament i de votar-lo en referèndum ens el retallessin ens va fer empipar. Escric “empipar” perquè encara havien de passar moltes pantalles per arribar al grau d’emprenyamenta actual. Sense posar-nos d’acord, el 10 de juliol del 2010 vam fer un cop de puny damunt la taula. Un “prou” estil Cuní que es va traduir en una manifestació de més d’un milió de persones a Barcelona. Feia molts anys que l’Onze de Setembre era un festiu com qualsevol altre. L’últim pont de l’estiu. L’independentisme era un moviment minoritari. Era, en passat, que gràcies a vostè es va fer molt gran. “Que Catalunya se’n va! Que se n’està anant!” Iñaki Gabilondo predicant al desert. No hi ha més cec que aquell de miopia política. Després vam voler votar. I ens va dir que no. Que mai. Però ja érem tants que ens vam animar. “El món ens mira”, dèiem, pensant que seríem de sucre si hi havia mòbils gravant. I aquí el vam infravalorar, tot sigui dit. Que encara ens couen els cops de porra. Aquests dies no hi ha tants ferits. Potser és que més fàcil atonyinar avis indefensos que encarar-se a uns joves que ja han perdut la por. Temps enrere teníem líders que eren capaços de posar ordre. Que s’enfilaven a dalt d’un cotxe i contenien una marea en peu de guerra. Però els han empresonat. Els han condemnat a nou anys de presó. De fet, mig Govern de la Generalitat. I la presidenta del Parlament. Ja tenia raó la seua vecepresidenta. No tenim líders perquè la seua formació i els seus aliats electorals els han “descabezado”. Però de la mateixa manera que no van saber preveure el 2010 les conseqüències dels seus actes, la sentència del Tribunal Suprem ha provocat un tsunami. Una onada d’indignació gegantina. Si anant amb el lliri a la mà i les xiruques als peus et condemnen a penes que sumen 100 anys de presó, com contenim ara aquests joves frustrats? Les pilotes de goma no els espanten. Però odi etern als que les disparen. A por ellos.

El retrovisor (Segre, 18-10-2019)

Paraules prohibides

La història s’escriu de moltes maneres. Fins i tot, esborrant paraules. L’expresident de l’Uruguai Julio María Sanguinetti va intentar blanquejar la dictadura de Juan María Bordaberry prohibint la paraula desapareguts. L’activista Sara Méndez es va negar a acatar l’ordre i mai no s’ha cansat de parlar del sinistre Plan Cóndor. A ella la van segrestar a Buenos Aires el 1976 i li van arrabassar un fill de tres setmanes que no tornaria a veure fins al cap de 26 anys. “Sanguinetti va ser l’artífex de la columna vertebral de la impunitat”, va denunciar. El 1971 Félix Rodríguez de la Fuente va rebre una carta segellada amb l’àguila franquista en què se li comunicava que a TVE estava prohibit utilitzar la paraula evolució. Un “mori la intel·ligència!” de manual. L’autor de la missiva anti-Darwin era Santos Beguiristáin, que tenia la curiosa professió de censor religiós de la televisió –en singular, que només hi havia una cadena–, un càrrec al qual havia accedit per mèrits propis, significant-se com un fidel repressor dels desafectes al règim franquista. De vegades, les paraules no es prohibeixen per política, sinó per correcció política. I si no, que li ho preguntin a l’humorista George Carlin. Bé, és un dir, que va morir el 2008. El monòleg Seven Words You Can Never Say on Television li va suposar ser arrestat el 1972. El cas va arribar fins al Tribunal Suprem, que el va condemnar. Són expressions que ara empra el president dels Estats Units, que el 2018 va obligar la premsa americana a titular “merda”. Pous de merda, de fet. Així es va referir Trump a països com El Salvador o Haití. Diplomàcia avançada. La puritana societat americana s’havia començat a curar d’espants el 1993, quan va llegir per primer cop en portada un altre mot tabú: penis. Coses de Lorena Bobbit. Aquí també som d’agafar tisores, però amb altres finalitats. Enguany, sense anar més lluny, la Junta Electoral Central va prohibir el hashtag #prisispilitics. I, com que d’eleccions n’anem sobrats, ara tenim un nou repertori d’expressions impronunciables als mitjans públics: presos polítics, exili, Consell de la República... Sí que es pot dir “presidente fugado” a TVE, que es veu que això és neutral. Com ho va ser Franco a la II Guerra Mundial, si fa no fa.

El retrovisor (Segre,11-10-2019)

Aprendre de lletra

S’anava a estudi a aprendre de lletra. I les quatre regles. Encara gràcies. Els que passarien per aquella aula amb una ràtio que podia arribar als vuitanta alumnes d’edats diverses rebrien una formació precària, però s’estalviaria el terrible “no sabe” a l’espai destinat a signar. O la creu tremolosa de la ignomínia. Em sembla esgarrifós que a dia d’avui hi hagi 3.636 persones de les comarques de Lleida que no sàpiguen llegir ni escriure. Són, literalment, analfabets. “És com tenir una invalidesa, perquè en moltes coses no et pots valdre per tu mateixa.” M’ho explicava fa uns anys una dona molt gran que havia decidit espolsar-se l’estigma de sobre, vèncer la vergonya i apuntar-se a una escola d’adults. El dia que va fer el pas havia comprat un suc de fruita que va resultar ser vi. “Jo sabia que els tetrabrics blancs eren de llet, i els de colors, de sucs de fruita. Però van començar a comercialitzar vi en cartró i ja no ho podia diferenciar. Em sentia ridícula.” Tampoc sabia el preu de res del que comprava. Ni quin autobús passava. Ni què li deien del banc, o del metge a les cartes que rebia. Havia de demanar ajut per a tot. El meu pare es recorda de petit fascinat amb l’arribada de cartes de Múrcia. “Em semblava cosa de màgia que els grans poguessin saber tantes coses de la família mirant un paper que tenia uns dibuixets.” Aprendre a llegir era una obsessió per a ell. Només va anar uns mesos a estudi, però va poder desxifrar el codi. No tots els de la seua generació ho van aconseguir i van haver de recórrer a escrivents per fer arribar noves de la mili. I si mires més enrere, el paisatge és desolador. Al cens electoral del 1934, el primer que té en compte les dones, al meu poble n’hi havia 187 amb dret a vot, de les quals només consta que sàpiguen llegir 72. La meua besàvia no n’era una. Diuen que era una gran explicadora de contes. Històries antigues que no formen part del repertori tradicional. Qui sap si se les va inventar ella mateixa. O si les hi va contar una àvia encara més remota que també seria illetrada. Dones condemnades a no ser. Infàncies curtes de joguets fets amb ossos d’animals que elles mateixes espellarien i cançons macabres taral·lejades amb infantil alegria.

El retrovisor (Segre, 4-10-19)

Coses i cases

La primera vegada que em vaig mudar no fèiem servir aquest verb. Menteixo. Era d’ús freqüent, però només el conjugàvem diumenges i festes de guardar. En aquells temps dèiem que canviàvem de casa. Tenia tres anys. Tres i mig, de fet. Vam fer la mudança a finals d’estiu, després de la collita. Res de camions i capses amb etiquetes i aquestes coses que es veuen a les pel·lícules americanes. Anàvem carrer avall. Del número 4 al 38. Els mobles es van traslladar al remolc d’un tractor que sempre em vaig pensar que era nostre, però era de l’amo de les terres que treballava mon pare. L’escena em va impactar. Per impúdica. Era com passejar la nostra intimitat pel poble. Els van lligar amb una corda molt gruixuda. Una soga que després serviria per fer-me un gronxador rústic en una biga de la golfa. Recordo sentir-me important duent quatre coses de la cuina en una bossa de plàstic. Anant sola pel carrer amb aquell succedani del cistell de la caputxeta. Des d’aleshores he viscut en una dotzena d’adreces. Dilluns vaig fer la darrera mudança. Em falten un parell d’estacions per completar el viacrucis. Quan tanques una casa, quan la buides, sobretot, t’adones que vius envoltat de coses que no necessites, que ni sabies que tenies. Coses i més coses. I entens que Marie Kondo es faci un tip de vendre llibres, encara que només digui obvietats. La casa nova, de sobte, com una oportunitat. El propòsit de fer net, de deixar anar llast. La convicció que, malgrat tot, aquelles parets immaculades no et canviaran. I seguirem guardant la fava del tortell. I el rei. I alguna corona de cartró lluent. Com una promoció de tres per un de supermercat. Coses tan absurdes que et deixen perplexa. Sobretot perquè n’has perdut d’altres que et dolen. Què se n’ha degut fer, del dibuix de Rafael Alberti que guardaves com un tresor? Segurament, també hem deixat enrere alguna olla ennegrida en qualsevol dels trasllats. I pots. I missatges de WhatsApp. Estarem atents que no ens esbotzin la porta de matinada. Es farà llarga aquesta precampanya. Tot s’hi val. Imatges d’atemptats d’ETA dels anys noranta per denunciar la violència independentista. El president i candidat socialista instant el president Torra a condemnar la violència... Però quina?!  

El retrovisor (Segre, 27-9-2019)

I això, qui ho paga?

Aquest article ha tingut un part difícil. Res d’una hora curta: s’ha resistit fins al final. L’oxitocina ha obert pas a les paraules que jo no volia escriure. Em fa una mandra terrible tornar a entrar en campanya electoral. Aquella retòrica de barra de bar a punt de tancar. Només em consola saber que els primers anys de la transició durava tres setmanes. Tres setmanes! Zero a un, Manrique. Clar que en aquella època s’anava als mítings a escoltar. I el candidat mirava als ulls de la gent a la qual es dirigia. Ara el públic fa de decorat. Al més pur estil d’un cartell de Benetton veiem a l’escenari joves de tots els colors. Una representativitat que ja m’agradaria veure reproduïda després al parlament de torn. Aquests votants de fer bonic aplaudiran el líder quan busqui el titular emprant consignes buides i incendiàries. S’apropen dies de resurrecció per als diputats dels quals no sabíem res des que va acabar l’anterior campanya i que l’únic que hauran fet aquesta no legislatura és tramitar una mena d’atur inventat (per ells). I ens tornaran a donar la mà al mercat. I repartiran globus i clavells. I ballaran. Ni rastre de vergonya. Entre 130 i 170 milions d’euros costarà la broma. Si ho passem a pessetes ens explota el cap. En un viatge a Nova York als anys cinquanta, Josep Pla es mirava la ciutat il·luminada des d’un gratacels. Amb una barreja de sornegueria i sentit comú pagès marca de la casa diuen que va preguntar: “I això, qui ho paga?”. Qui assumeix la irresponsabilitat de no formar govern? La sentència del procés arribarà en plena campanya electoral. Ser anticatalanista donarà tants punts que aplicaran 155 vegades l’article 155, no fos cas que algun de nosaltres encara espernegués. Seria millor tenir mandats electorals tancats, com fan als Estats Units, o com fem nosaltres en l’àmbit municipal. Això ens evitaria la temptació de deixar-nos seduir pels cants de sirena del CIS. Però ningú no és perfecte, com en el mític final de Billy Wilder. Resulta que això tampoc no és cap bicoca, que si saps quan acabes mandat s’activa la barroera funció de defecació a l’interior del convent. I si no que li ho preguntin a l’alcalde de Lleida, que dels 900.000 euros que la Paeria tenia destinats a festes enguany, se’n va trobar 6.000 al calaix.

El retrovisor (Segre, 20-9-2019)