Després de quatre (!!!) eleccions generals en quatre anys, amb les previsibles, tedioses i buides –sobretot buides– campanyes que les precedeixen, el títol de l’article pot donar peu a equívocs. Avui, dia de Tots Sants, els candidats es desperten de la letargia i retornen a la vida. O entren en campanya, que ve a ser el mateix. Temps de frases grandiloqüents, retrets i eslògans. Però les matraques i carraus a què em refereixo són més literals. Diumenge passat, la biblioteca del meu poble estava d’aniversari i va convidar un autor il·lustre amb qui comparteixo cognoms i ADN. En un acte íntim i multitudinari a la vegada, vam viatjar en el temps fins a la primavera del 1965, quan aquell escriptor era un nadó que encara no havia fet l’any. El món rodava al ritme dels Beatles, però en aquell lloc remot on, aleshores, s’acabava la carretera, es mantenia un costum antiquíssim que “avui seria titllat de brutal i que va desaparèixer pocs anys després”. Era un ritus en el qual jo ja no seria iniciada. El Dijous Sant les mares portaven els nounats a l’església vestits amb capeta blanca semblant a la del bateig. “Durant la cerimònia, els nens eren –érem– despullats i col·locats al terra del temple, mentre la congregació feia rodar frenèticament carraus i matraques que produïen un soroll espantós, barrejat, és clar, amb els plors dels desconcertats infants, abandonats de sobte damunt les fredes i centenàries lloses. L’explicació popular que justificava aquest estrany ritual resultava ben sorprenent: amb cada volta de matraca es matava un jueu (!)”. La gent gran assentia, com si ho recordés vivament. Amb el barret de filòsof, el protagonista de l’acte explicava que allò era “un ritual sincrètic que adapta els dies lustricus dels romans a la problemàtica històrica d’aquelles zones catalanes on gran part de la població era, al segle XVI, conversa”. I si alguna rèmora precristiana s’escapava de les voltes hipnotitzants de carraus i matraques, al temple hi havia –hi ha– “una imatge religiosa presidint la cerimònia des de les altures que sublimava aquella obsessió: sant Jaume, a cavall, tallant-li el coll a un moro amb un espasot enorme” s’encarregaria de culminar –més expeditivament– la lustratio. Això sí que fa por. Per a tota la resta, Halloween.
El retrovisor (Segre, 1-11-2019)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada