Amb la vènia

Aquest mes s’han complert trenta anys del primer judici amb acusació popular que es va celebrar a Lleida. Va ser a l’Audiència Provincial. Al banc dels acusats s’asseien dos guàrdies civils molt joves que el 9 de febrer de 1987 van detenir un noi de Solsona també molt jove. Tots tenien 19 anys, de fet. Era dilluns. El dia abans se les havien tingut en una discoteca. “Digues dia i hora que et partiré la cara.” No es van acomiadar de manera amistosa, certament. L’endemà, el jove de Solsona jugava al futbolín en un pub i els agents, de servei, el van fer sortir. “Què passa, fatxes?”, els va etzibar. Els va acusar de xulos. Ells, de desacatament. El van fer pujar al Land Rover i se’l van emportar detingut. El noi va acabar a la Vall d’Hebron amb traumatisme cranioencefàlic, entre altres lesions greus que li van suposar una baixa de més de quatre mesos. L’endemà, l’aleshores alcalde de Solsona, Ramon Llumà, convocava un ple per denunciar els fets i, juntament, amb una vintena d’entitats, l’ajuntament es constituïa com a acusació particular. Aquell mateix dia, el director de la Guàrdia Civil i futur delinqüent Luis Roldán, ordenava obrir una investigació i va traslladar els agents. Un va ser destinat a Tremp. L’altre, a Guissona, on es van recollir prop de mig miler de signatures en contra de l’arribada d’aquell guàrdia civil. La sentència va considerar provat que els agents van detenir il·legalment el jove. Quan el van tenir dins del tot terreny reglamentari, en comptes de dirigir-se cap a la caserna es van dedicar a donar tombs pels afores de Solsona, per acabar enfilant la carretera de Manresa, en direcció contrària on se suposava que havien d’anar. El noi s’hauria llençat del cotxe en marxa per por a rebre una pallissa en un descampat. Ell sempre va mantenir que li havien donat un cop al cap quan era dins del vehicle i que, a partir d’aquí, no recordava res. Els agents van ser condemnats, però a penes mínimes. Tres mesos de suspensió, una multa de 20.000 pessetes (120 euros) i una indemnització que no arribava als 2.500 euros i que assumia l’Estat. Van seguir portant l’uniforme verd com si res, però lluny de Catalunya. Potser sí que eren altres temps. No tinc clar qui s’asseuria al banc dels acusats si el judici es fes ara. Bé, sí. És un dir.

El retrovisor (Segre, 29-3-19)

La tomba de Ricard Viñes

El metge no ho va fer constar al certificat de defunció, però Ricard Viñes va morir de pena. L’octubre del 1940 es va resignar a haver de deixar París. Si havia de triar entre Hitler i Franco, se’n tornava a casa. A més, mai no va perdonar als alemanys que un torpede fixés el seu objectiu en el Sussex i condemnés a morir a les gèlides aigües de l’Atlàntic el seu estimat Enric Granados. Consternat, aquell 24 de març del 1916, Viñes es nega a tornar a tocar música alemanya. Ni Bach. L’obstinada determinació del pianista era admirable. Quan va saber que el seu primer amor s’havia casat, va escriure solemnement al seu diari que li jurava “morir vidu”. I el cert és que no se li coneix cap relació, com un decadent Florentino Ariza, l’inoblidable protagonista d’El amor en los tiempos del cólera. Viñes s’anticipa a García Márquez i li guarda el dol d’aquella manera. Man Ray el va fotografiar el 1924 amb Picasso i la seua primera dona, la ballarina Olga Khokhlova. Somriuen a la posteritat disfressats i feliços. Va viure intensament. Només tenia dotze anys quan se li van obrir les portes del món en guanyar el primer premi de piano de l’Escola de Música de Barcelona. Això era un passaport cap al París bohemi de finals del XIX. Va ser l’intèrpret més aclamat del seu temps. “No toca, explica”, va escriure Jean Cocteau. La crítica estava rendida al talent de l’home minúscul de bigoti estrafolari, però ell, lluny d’acomodar-se, imposava als seus concerts obres contemporànies que el públic no entenia: Satie, Debussy, Ravel, Granados, Séverac, Falla... Al catàleg de l’exposició El pianista de les avantguardes, comissariada per Màrius Bernadó, hi ha una novel·la plena de secundaris de luxe. Lorca va fer una representació de La zapatera prodigiosa a benefici del lleidatà quan sap que és a Xile sense poder tocar (ni cobrar) per una infecció en un dit. Saint-Exupéry se’l va emportar a solcar el cel... Però aquesta vida de celebrity no li impedia de retornar a Lleida cada festa major. Estava molt emmarat, i va demanar ser enterrat amb ella. Una darrera voluntat que es compliria l’abril del 1943. La tomba de Viñes sempre m’ha semblat commovedora. Les obres que es fan al cementiri interrompran el seu descans etern, però tornaran a estar junts.

El retrovisor (Segre, 22-3-19)