La tomba de Ricard Viñes

El metge no ho va fer constar al certificat de defunció, però Ricard Viñes va morir de pena. L’octubre del 1940 es va resignar a haver de deixar París. Si havia de triar entre Hitler i Franco, se’n tornava a casa. A més, mai no va perdonar als alemanys que un torpede fixés el seu objectiu en el Sussex i condemnés a morir a les gèlides aigües de l’Atlàntic el seu estimat Enric Granados. Consternat, aquell 24 de març del 1916, Viñes es nega a tornar a tocar música alemanya. Ni Bach. L’obstinada determinació del pianista era admirable. Quan va saber que el seu primer amor s’havia casat, va escriure solemnement al seu diari que li jurava “morir vidu”. I el cert és que no se li coneix cap relació, com un decadent Florentino Ariza, l’inoblidable protagonista d’El amor en los tiempos del cólera. Viñes s’anticipa a García Márquez i li guarda el dol d’aquella manera. Man Ray el va fotografiar el 1924 amb Picasso i la seua primera dona, la ballarina Olga Khokhlova. Somriuen a la posteritat disfressats i feliços. Va viure intensament. Només tenia dotze anys quan se li van obrir les portes del món en guanyar el primer premi de piano de l’Escola de Música de Barcelona. Això era un passaport cap al París bohemi de finals del XIX. Va ser l’intèrpret més aclamat del seu temps. “No toca, explica”, va escriure Jean Cocteau. La crítica estava rendida al talent de l’home minúscul de bigoti estrafolari, però ell, lluny d’acomodar-se, imposava als seus concerts obres contemporànies que el públic no entenia: Satie, Debussy, Ravel, Granados, Séverac, Falla... Al catàleg de l’exposició El pianista de les avantguardes, comissariada per Màrius Bernadó, hi ha una novel·la plena de secundaris de luxe. Lorca va fer una representació de La zapatera prodigiosa a benefici del lleidatà quan sap que és a Xile sense poder tocar (ni cobrar) per una infecció en un dit. Saint-Exupéry se’l va emportar a solcar el cel... Però aquesta vida de celebrity no li impedia de retornar a Lleida cada festa major. Estava molt emmarat, i va demanar ser enterrat amb ella. Una darrera voluntat que es compliria l’abril del 1943. La tomba de Viñes sempre m’ha semblat commovedora. Les obres que es fan al cementiri interrompran el seu descans etern, però tornaran a estar junts.

El retrovisor (Segre, 22-3-19)