Passat festes

Si algú et diu de quedar “passat festes” saps del cert que no et cal reservar cap dia a l’agenda de l’any que està per estrenar. És una d’aquelles estranyes fórmules de cortesia que emissor i receptor saben que es pot traduir com “en una altra època m’hauria alegrat molt de veure’t, però ara no sé ben bé què dir”, i això no significa que ja no apreciem aquella persona. Encara hem de sobreviure a l’estiu per començar a emprar aquest comodí social, però a Lleida, literalment, no podem quedar amb ningú fins passat festes. Festes d’aniversari, en concret. Festes que acaben malament. Era fantàstica la de la Raffaella Carrà, però les que celebren amb la inconsciència com a convidada sorpresa que surt del pastís deixen ressaca. Aquestes vint persones que van pensar que el bé i el mal els quedaven un pam per sota ens han condemnat a tots a seguir a la fase 1 una setmana més. Segurament hi han intervingut d’altres factors, però aquest brot era del tot evitable.

És la gran metàfora de com de necessària és la solidaritat per parar aquest virus. Algú em va dir que no n’hi havia per tant, que tampoc no ha mort ningú. “Segur?”, vaig respondre. Ells potser són joves i forts i el passaran a simptomàtics, però hauran soltat llast entre el seu cercle. I tant de bo mai no els hagi de pesar a la consciència haver fet emmalaltir una persona vulnerable. Dimecres es decretaven deu dies de dol oficial per les víctimes del coronavirus.

Malgrat la deshumanització de l’esperpèntic ball de xifres de morts de conselleria i ministeri, són molta gent, massa. Tots en tenim casos a prop. I són tristos. El Live Together, Die Alone de la sèrie Lost portat a l’extrem. Viure junts, morir sols, molt sols. La impotència de no poder-se acomiadar. No se n’ha parlat prou del dolor d’enterrar algú proper des de la distància. Pura contradicció semàntica.

Un dia o altre farem net de la Covid-19, però les seqüeles no les arrossegaran només els supervivents. Tindrem moltes cicatrius a l’ànima. Potser passaran anys fins que ens tornem a tocar sense por. A abraçar-nos. A sentir-nos humans. La desconfiança ens ha tornat mesquins i mirem tothom amb recel. Assenyalem amb el dit. Aquella brossa a l’ull del veí que ens fa més nosa que la nostra pròpia biga.

El retrovisor (Segre, 29-5-20)

El temps de les cireres

El temps de les cireres arriba inesperadament. Els arbres es posen vistoses arracades per rebre l’estiu molt abans que la calor ens el faci avorrir i ens deixem seduir per aquell roig sensual i turgent. La fruita primerenca té una dolçor àcida. O potser és perquè cada any l’assaborim amb la mala consciència de tenir gent dormint al carrer. Els diem temporers, però no ho són. Dormen al carrer perquè no poden treballar al camp. I no poden treballar al camp perquè no tenen papers. Un bucle pervers, un cercle viciós. Els pagesos fa molts anys que han fet els deures i s’han de fer càrrec de l’allotjament dels treballadors que contracten. Que algú actuï malament no ens pot fer criminalitzar tot un sector. El problema és un altre. El problema és que les llàgrimes de l’exalcalde de Fraga després del covard apallissament a magribins que dormien al ras a la seua ciutat l’estiu del 1992 encara no les ha eixugat cap administració. “Demanava ajuda i m’enviaven guàrdies civils en comptes de recursos per donar menjar, dutxes i un lloc per dormir a aquells pobres nois”, deia amb recança quan ja feia anys que vivia apartat de la política. El primer ajuntament que es va posar les piles va ser el d’Alcarràs amb la creació, fa més de 20 anys, d’un alberg gestionat per Unió de Pagesos. Allí vaig conèixer el Simon, un camerunès que havia arribat als primers noranta a Europa a bord d’una pastera. “Que els polítics tinguin el coratge de fer-nos fora. El que no pot ser és que ens oblidin, que eternitzin el tràmit de legalitzar papers i ens aboquin al món de la droga. Cap país ha pogut tirar endavant sense immigrants, ni els totpoderosos Estats Units, però s’ha de ser valent i prendre decisions. No amagar el cap sota l’ala”. Passen els anys i res no canvia. Petits municipis sense recursos s’han de fer càrrec de problemes de país. I així mai no farem net. “Si algú de per aquí patís la meitat del que jo he patit, sabria que no hi ha res que em faci por”. El Simon tenia fama de rebel, però només volia justícia. I posava el dit a la llaga: “A l’Àfrica hi ha molta pobresa, però jo mai havia dormit al carrer fins que no vaig ser a Catalunya”. Potser que ens ho replantegem. “Som aquí, agradi o no. Ens haurien de donar una oportunitat”. I no els la donem.

El retrovisor (Segre, 22-5-20)

Un mes de maig de fa 30 anys

Potser no ho vam verbalitzar, però fa pocs mesos ens va envair una estranya sensació de felicitat. Ens endinsàvem als anys vint i visualitzàvem festes amb xampany i faldilles amb serrells que es mourien a ritme de xarleston. I no, els nostres anys vint comencen, directament, amb el crac del 29. Tant que vigilàvem de no deixar-nos robar el mes d’abril i ens han pres la primavera sencera. No es recorda un mes de maig més trist. O, potser sí, i no em cal remuntar a la Guerra Civil. Ara no estem bé, però fa trenta anys estàvem pitjor. El 21 de maig del 1990, l’Audiència Provincial va absoldre de violació un jove de vint anys malgrat que el tribunal considerava provat que havia mantingut relacions sexuals amb una menor de només setze sense el seu consentiment. La noia se’n va anar a fer un tomb amb ell i, quan ja havia pujat a la moto i, com reconeix la sentència, no hi podia fer res, se la va emportar a un descampat on “conscient de la llunyania i la solitud del lloc, i de l’ansietat de [nom], que havia d’arribar aviat al seu domicili”, va proposar-li mantenir relacions. Ella s’hi va negar. Ell li va dir que si no hi accedia hauria de tornar caminant “i la va tirar a terra, la va agafar pels braços i va realitzar el coit davant la passivitat de la jove”, que s’hi va oposar “verbalment” però no “físicament”. Si va ser condemnat a un any pels abusos és perquè la víctima era menor. Que si no, ni això. De fet, el fiscal demanava l’absolució. L’endemà (!!!), el Suprem va rebutjar el recurs de cassació i confirmava la que ja es coneixia com a “sentència de la minifaldilla”, dictada el 17 de febrer del 1989. És prou coneguda. Un empresari va fer pujar al seu despatx una treballadora de 16 anys. Li va oferir prorrogar el contracte a canvi de sexe i ella va dir que no. L’home, segons considerava provat el tribunal, la va grapejar després d’arraconar-la contra la paret. Si només va ser condemnat a pagar 40.000 pessetes (240 €) per “abusos deshonestos” és perquè el jutge creia que “si acaso inocentemente”, ella el va provocar per portar una minifaldilla. Un dia després, el president de l’Audiència Provincial justificava aquesta barbaritat als micròfons de Radio Nacional. “Al 99% de les dones honestes, quan se’ls proposa tenir una relació sexual, no hi accedeixen de seguida”. Mateu-me.

El retrovisor (Segre, 15-5-20)

Redescobrir el món

Sempre ens havíem preguntat com seria el món si ens el poguéssim mirar amb els ulls nous de Proust. Ara ho sabem. Vam sortir de casa i ens vam meravellar amb la hipnòtica insignificança d’una rosella en un marge. La resta sembla desdibuixar-se quan veus com el paisatge s’ha tacat d’alegria. Camines vorejant una sèquia on s’emmirallen uns núvols de color rosa. És l’hora màgica en què “el sol se’n va a la posta, les gallines a joquer”. Mentalment taral·leges Les cobles de la canya, un antic fandango recollit a Aitona per Artur Blasco. “Les mossetes a retiro i els fadrinets al carrer.” Avui ha sortit tot déu. Les mossetes i els fadrins. A ningú sembla importar-li l’estol de mosquits que vetlla el passeig. Som a cinc minuts mal comptats del centre de la ciutat però, a la vegada, molt lluny de tot. Els camins de l’horta em connecten amb la infància rural, quan una figuera et marcava el trencall que havies d’agafar i en tenies prou per no perdre’t. Fosqueja i penso que els del Baix Segre, amb la normalització del català, vam perdre molts llençols a la bugada. M’he quedat sense la paraula que feia servir per denominar aquest moment del dia: el tardet. I no entenc perquè ens van proscriure el lèxic. Em creuo amb gent que porta sofisticats equipaments de colors llampants, com si sortir a caminar, a peu pla, pels voltants de Lleida, fos algun tipus d’esport de risc. O potser és perquè ja no es passeja. Era un verb dominical. En sortir de missa s’anava a mirar els quadros del cine. Eren uns quants fotogrames de les pel·lícules (sessió doble) que es projectarien a la tarda al Cine Avenida i, acte seguit, com si d’un ritual es tractés, s’enfilava una carretera per on gairebé no hi passaven cotxes. Caminàvem a ritme pausat, però un foraster s’hauria pensat que grans i petits fugíem del poble en grups generacionals. Per més que fessis el romancer, hi havia un moment en què apareixien uns arbres hiperbòlics que anunciaven la fi de la civilització. Una frontera invisible que només desafiaven algunes parelles de nuvis que s’endinsaven en els perills del més enllà. Aquells arbres gegantins encara guarden el secret del seu amor. No sé quan els tornaré a veure, però me’ls miraré amb els ulls nous de qui ha redescobert el món.

El retrovisor  (Segre, 8-5-20)

Primer de maig

Potser és perquè les tenim tancades i les trobem a faltar que hem rescatat de l’oblit el vers de Joan Margarit “la llibertat és una llibreria”. Però les llibreries rai que tard o d’hora reobriran. Tornarem a ser lliures si és que mai n’hem estat? Juristes i filòsofs no les tenen totes. Jo, tampoc. Segurament, la visió d’un horitzó tan negre que combina amb tot té alguna cosa a veure amb les moltes setmanes que portem engabiats. Però la reflexió és més profunda que la mirada de Bette Davis. Avui és primer de maig, Dia Internacional dels Treballadors. I teletreballadors. Si el món no s’ha aturat del tot malgrat la pandèmia ha sigut per ells. Pels confinats en oficines casolanes o en cases despatx, que tant és. El teletreball, a més, permet una certa conciliació familiar. A favor, és clar. Però sempre hi ha un però. El dia que ens vam posar un smartphone a la butxaca ens vam carregar els drets adquirits a la revolució industrial. Vuit hores per treballar, vuit hores per descansar i vuit per viure. Amb l’iPhone no hi comptàvem. Si el 600 va obrar el miracle que la classe treballadora es considerés classe mitjana perquè podia fer una escapada familiar al poble dels avis o a la platja, els mòbils ens han convertit en dòcils esclaus geolocalitzats. Hem deixat de tenir horaris. Rebem missatges d’Hisenda, notícies familiars, informes de feina, notificacions mèdiques i acudits sense filtre. I perdem hores, perdem dies. El temps és etern, però nosaltres, no. Que hi hagi aplicacions per silenciar aplicacions ens dóna una pista de com de difícil és ser amo del teu propi mòbil. O que hi hagi hotels digital detox on pagues perquè et guardin la teua joguina, conscients que no tenim voluntat pròpia. I quan encara havíem de celebrar el funeral per la jornada laboral, descobrim que ens podem connectar en remot i que sempre podem estar disponibles. I ara no sé si el teletreball em sembla un avenç o una gran passa enrere. Em deia un amic que l’esclavitud no es va abolir perquè Lincoln guanyés la guerra, sinó perquè els amos es van adonar que era més barat alliberar-los. Ja no calia comprar-los, ni alimentar-los. Ara el sistema aspira a fer-nos tan lliures que ens vol a tots autònoms, empreses unicel·lulars desmembrades de tota solidaritat.

El retrovisor (Segre, 1-5-20)

El dia després

Quan ens expliquen una història atroç viscuda en primera persona tendim a pensar que nosaltres no podríem passar per aquell trasbals físic o emocional. Fals. El llindar del dolor és com un d’aquells xiclets que recomanaven nou de cada deu dentistes –el desè vetllava pel negoci–. La nostra capacitat d’adaptació té la flexibilitat de Simone Biles. Quaranta dies i seguim com el jonc del Dúo Dinámico, resistint dempeus, com podem. O potser és que quan la vida es complica recordem que l’alternativa és pitjor. I t’acabes acostumant a tot. Fins ahir. Ahir va costar. No sabíem que trobaríem a faltar tant Sant Jordi fins que ens el van prendre. Amb les imatges dels carrers buits ja hi comptàvem, però els balcons guarnits em van commoure. Era la constatació que ja no podrem mesurar la vida en primaveres, perquè sempre ens en faltarà una. Ens volem creure la mentida que la diada es pot moure de data, aquella certesa amb què li diem a una criatura espantada que per més fosca que sigui la nit, l’endemà sortirà el sol. I així serà, i veurem les escates de drac al terra, amb els pètals de les roses que no es van regalar. I admetrem que ens sentirem una mica princesa bleda, que res no pot fer contra el monstre microscòpic que atemoreix la població. I esperarem Sant Jordi com qui espera Godot. Perquè tornarà, com les orenetes de Bécquer, i ens endinsarem al cau del conill que et porta al país de les meravelles. O, el que és el mateix, obrirem un llibre que encara no sabem que existeix i farem cap a un món que recorrerem la resta de la nostra vida. No hi ha res més trist que tancar un llibre quan ja en formes part. El Sant Jordi que va morir García Márquez vaig rememorar l’escena en què el capità del vaixell amb bandera del còlera que passeja l’amor clandestí de Florentino Ariza i Fermina Daza fa la pregunta que jo també em faig quan un autor obra el miracle de fer-te sentir part del seu univers literari i et negues a abandonar el llibre: “¿Y hasta cuándo cree usted que podemos seguir en este ir y venir del carajo?” Florentino Ariza tenia la resposta preparada des de feia més de cinquanta anys: “Toda la vida.” Contra això, cap bitxo pot. Encara que portem la bandera groga del còlera seguim navegant, seguim llegint.  

El retrovisor (Segre, 24-4-20)

23 de juliol

Al juliol, ni dona ni caragol. A més de 37 graus no es poden cometre excessos. A més de 37 graus només es pot aspirar a sobreviure. L’estiu demana la calma d’un dragolí que resta immòbil durant hores. Un, dos, tres, pica paret. El dodecafonisme dels grills posant banda sonora a l’insomni. El motor d’un tractor trencant el silenci solemne de les migdiades. L’estiu és sentir una calor irreal que t’asfixia amb una crueltat tan física que té un punt de metafísic. És quan més es viatja i no se m’acut una estació de l’any menys idònia per fer-ho. El món és més hostil quan el veus il·luminat amb la inclemència d’un fluorescent d’ascensor. Temps de butllofes als peus. Olor de clor i aftersun. L’estiu és creuar el desert de París, Texas cada cop que se surt de casa; una invasió subtil de mosques. Sant Jordi és el contrari. És la primavera esquitxant amb roselles un horitzó verd infinit. Les tardes eternes, l’alegria de viure. Un dia en què que es regalen llibres i roses et retorna la fe en la humanitat. I encara que el calendari no el pinti de color roig, és una jornada laborable en què ens organitzem per fer mitja festa. El triomf, efímer, de l’anarquia. Enguany, però, es farà realitat la sinistra metàfora que li vaig sentir emprar al propietari d’un viver entrevistat a la televisió. “L’única sortida que veig a les roses que teníem preparades serà per fer corones de morts.” Semblava una boutade, però va fer curt, perquè ni tan sols se celebren vetlles ni funerals. Sant Jordi no serà, com era previsible. L’aposta de la Cambra del Llibre i el Gremi de Floristes és passar la festa al 23 de juliol, en plena canícula. Visualitzo el carrer Major a petar de gent i sento aquell calfred que et recorre l’esquena quan entres en un cotxe que ha estat hores aparcat al sol. I potser és perquè em cremo i se’m desfan les ales a l’apropar-me al sol que penso que el rellotge és l’invent més commovedor de la humanitat, perquè mesurar el temps és una quimera i aturar-lo, una inconsciència. L’intent èpic de fer girar l’engranatge que mou el món. Locke movent l’illa de Lost. No hi haurà un Sant Jordi de xancles que rellisquen en un peu suat, serà una altra cosa. Un succedani necessari per salvar el sector. Compreu llibres ara que teniu temps per llegir!

El retrovisor (Segre, 17-4-20)

Ni palma, ni sabates noves

Primer divendres d’abril. De fet, un superdivendres. Ho hauria de ser, almenys. Dia de sentir aquella alegria incontrolada que et feia marxar de l’escola corrents, per no perdre ni un segon de llibertat primaveral. També passa quan sents la cantarella dels nens de San Ildefonso. Les xifres amb euros els han fet perdre ritme, però la lletania de números i premis que sembla no tenir fi és, en el meu record, sinònim de l’inici de les vacances de Nadal. Aquell primer matí de pijama fins a l’hora de dinar, la perspectiva d’un munt de dies de festa per estrenar plens de possibilitats. Estrenar. Si ets de poble i tens una edat sabràs que aquest cap de setmana tocaria conjugar aquest verb. Pasqua no té una data fixa al calendari, però encara que caigués al març i fes fred, el dia de la palma tocava vestir-se primaveral. “La mare que no fa estrenar el Diumenge de Rams és que no té mans”, deien. El pitjor eren les sabates, les tocadures que et farien. Gila –el gran Miguel Gila– deia que la millor definició de jaqueta era “peça de roba que es posa a una criatura quan la seua mare té fred”. Hi havia anys, però, que fins i tot la canalla la implorava, esborronada, però el protocol era estricte. I què s’ha de fer quan estrenes? Lluir-ho. I per això nostre Senyor va inventar les processons. No es podia fer xivarri, però era divertit. Recórrer el teu micromon sabent que al darrere de les persianes de fusta hi hauria ulls escrutadors. Les llànties serien severament reprovades si es produïen abans de la missa de dotze. I res d’arrossegar-se per terra. El món estava perfectament endreçat i hi havia un dia concret per fer el canvi d’armari, fes fred o calor. A l’hora de dinar n’estaves tipa de la palma que t’havia fet suar la mà. T’havies entestat que fos ben grossa i havies lamentat la decisió. Tenies vacances, però el programa d’actes era pitjor que el d’un viatge organitzat. Viacrucis, més processons, misses amb extra d’encens, dejuni... I un altre superdivendres. Un dels dies més avorrits de l’any, però. No ho podies dir, però ho pensaves. No tenies ni idea que al cap de molts anys viuries instal·lada en un etern Divendres Sant de recolliment forçós. Enguany a ningú li faran mal les sabates noves. Toca estar-se a casa. I lamentar-se del robatori del mes d’abril.

El retrovisor (Segre, 3-4-20)

Les històries de la història

Potser és perquè gairebé mai tenia febre, però quan el termòmetre s’enfilava, ni que només fos unes dècimes, entrava en mode psicodèlic. Segurament, el paper de l’habitació hi tenia alguna cosa a veure. Llargues fileres de flors arrapant-se en parets panxudes que no tenien cap angle recte. Tot s’accelerava i donava tombs. Era una sensació estranya, gairebé agradable. Envejava les amigues que cada dos per tres tenien angines. Jo, mai. Era tan injust! Aquella inesperada febrícula anunciada al ritme de Lucy in the Sky with Diamonds activaria un protocol no estrictament sanitari, però guaridor. Riiiiiiiiiiiiing! No era el telèfon, no en teníem. Era el timbre. El padrí pitjava el botó vermell fins que des de dalt de l’escala li responien amb una fórmula que s’ha perdut: “Qui (hi) ha?” Era una pregunta retòrica. Sabíem que era ell per la manera de trucar. El padrí venia a casa quan ens posàvem malalts i, invariablement, li demanàvem que ens expliqués històries de la guerra. “De quina?” Preguntava. I en lloc de plànyer-lo ens meravellava que pogués triar. “És que jo vaig lluitar amb Franco i contra Franco”, precisava. La boca oberta escoltant-lo. No era cap història rocambolesca d’espies. És que a ell l’havien enviat a l’Àfrica el 1921 i el van tornar a mobilitzar quan el seu antic general es va aixecar en armes contra la República. La guerra del Rif ja era remotíssima quan era petita. Per a mi era un apòcrif de Les mil i una nits. I malgrat les atrocitats que n’explicava, semblava una aventura tan fascinant com el viatge en llit volador de la Pippi Långstrump fins a l’illa dels pirates. “Encara me’n recordo de comptar fins a deu en àrab”. I potser s’ho inventava, però sentir-lo parlar en una llengua misteriosa resultava tan excitant com quan ens explicava l’arribada del primer cotxe al poble, que va mobilitzar tota la canalla. O la primera bombeta que va encendre, que li semblava cosa de màgia. Pensava que quan els meus hipotètics néts emmalaltissin no tindria res a explicar-los. La nostra era una vida massa insípida. No sabia que els podria parlar dels temps en què vam viure confinats i sortíem amb por al carrer, protegits amb mascaretes i guants de làtex. Uns temps que algun dia també seran exòtics i remots.

El retrovisor (Segre, 27-3-2020)

Primavera, malgrat tot

Va ser un himne generacional. El meu jo adolescent saludant des del retrovisor. De fons, la veu per sempre jove d’Eduardo Benavente cantant. “Encerrado en mi casa/ Todo me da igual/ Ya no necesito a nadie/ No saldré jamás.” Autosuficiencia, de Parálisis Pemanente, tornant com un bumerang venjatiu per riure’s de la nostra candidesa. Ara que estem tancats a casa per força ens sentim una mica ridículs recordant qui vam ser. Aquesta supèrbia (ofendosa, ja m’ho dic jo) no era més que una disfressa de rebels sense causa, com pertoca. Ara sabem que necessitem gent, potser perquè ja n’hem perdut massa en el llarg camí transcorregut des dels feliços dies d’institut. Som més vulnerables que no ens pensàvem. En som molt conscients en aquests dies estranys de pel·lícula apocalíptica però ben real. Mai no ens hauríem imaginat rebre la primavera amb guants de làtex i una mascareta profilàctica. Compartim l’estupefacció de Rubén Darío. La primavera ha vingut i no sabem ben bé com ha sigut. Ens han robat el mes d’abril abans, fins i tot, d’albirar-lo al calendari. Comença la primavera i se’ns glaça la sang encara que sigui el Dia Mundial de la Felicitat. La felicitat. El diccionari la defineix com “estat de l’ànim plenament satisfet”. Em meravella que es pugui resumir en tan poques paraules i tan òbvies una abstracció tan complicada. I em ve al cap una raresa animada que veia de petita, El senyor Rossi a la recerca de la felicitat. El senyor Rossi era un homenet que tenia una vida trista i monòtona. Un treballador insignificant a les ordres d’un cap que l’anul·la i l’aclapara. Bruno Bozzetto concep el personatge com una crítica mordaç a la Itàlia dels 60. A la bonança econòmica que fa creure als fills de la Segona Guerra Mundial, els nens de la dura postguerra, que pertanyen a la classe mitjana. Al senyor Rossi, el sistema li xucla la sang i ell es deixa fer, dòcil, però no renuncia als seus somnis. És un optimista militant. Un dia que és a punt de sucumbir a la depressió se li apareix la fada Sicura i li dóna un xiulet màgic que li permet viatjar per l’espai i el temps amb el gos Gastone. No han de salvar el món de cap malvat. La seua missió és més complexa: la recerca de la felicitat. I això no és temps perdut.

El retrovisor (Segre, 20-3-2020)

La pesta

Avui m’hauria agradat exercir de Lola Flores i convidar-vos a tots a la presentació de Batre records(Editorial Fonoll), prevista aquest dilluns a la Biblioteca Pública de Lleida. Ella va animar tota la seua legió de fans al casament de Lolita... i hi va anar tothom. Aquell 25 d’agost del 1983 pronunciaria la mítica frase de “si me queréis, irse”. No se’n va sortir i sa filla es va haver de casar a la sagristia. Jo, ni això. El recull de retrovisors no podrà ser presentat en societat fins a nova ordre. I si només fos això, rai. Som a les pàgines de La pesta de Camus. I no pots evitar de sentir un calfred, un déjà vu impossible que em transporta al que el padrí li’n va dir sempre l’any de la grip. La grippe, segons la premsa de l’època. Va ser el particular coronavirus del segle XX. Els primers malalts es van començar a diagnosticar la tardor del 1918, a la vegada que se certificaven les primeres defuncions. Gent jove, sobretot. El 72% dels morts que hi va haver a Lleida tenien menys de 40 anys, segons un estudi d’Antoni Artigues. Hi havia tanta psicosi que en alguns pobles es va optar per fer emmudir els campanars perquè el toc de difunts desmoralitzava la població. En una sola nit van morir set nens de la Inclusa a la capital del Segrià. El virus actuava amb una gran rapidesa. Des que es manifestaven els primers símptomes fins a la mort del pacient podien transcórrer dos o tres dies però, de vegades, era qüestió d’unes poques hores. Cervera tampoc no va escapar de la pandèmia. Josep Maria Llobet va incloure en el llibre Cent episodis de la Història de Cervera (Diputació de Lleida, 1992) un relat de com durant la festa major del 18, quan tot just es manifestaven els primers casos, la grip es va escampar per tota la comarca. L’aleshores alcalde, Francesc Xuclà, va publicar un ban en què obligava a desinfectar les habitacions dels malalts i anunciava fortes multes per qui no ho complís. Però semblava que no hi havia res capaç de parar el virus. Es va decidir a enterrar els morts de matinada, discretament. Fins i tot es va prohibir d’anar al cementiri el dia de Tots Sants. La grip va durar fins a la primavera del 1919. Nosaltres també sobreviurem. Em faria il·lusió presentar el llibre.

El retrovisor (Segre, 13-3-2020)

Trencar silencis

Volia trencar el silenci i ens ha trencat el cor. “Èm damb tu!”, Mireia. Aquest va ser el crit de guerra quan va anar a declarar al Suprem amb un parell de mudes i molta dignitat. “Si volen un judici polític, el tindran”, havia advertit. I durant una hora llarga va declarar allò que no volien sentir: Sí, l’1 d’octubre es va fer un referèndum malgrat la repressió policial. Sí, la declaració d’independència no va ser cosmètica, sinó que buscava una efectivitat real i si es va truncar va ser “pel cop d’estat” del 155 i la imposició d’eleccions. No, a Catalunya no hi ha hagut violència. El jutge Llarena la va deixar anar sense mesures cautelars i ella va sortir del Suprem amb un somriure i el puny alçat. Aquell dia en què Mireia Boya s’havia preparat mentalment per ingressar a la presó hi va haver unanimitat: l’exdiputada de la CUP era una valenta. Tenia a qui assemblar-se. És filla de Pilar Busquets, la primera síndica d’Aran, que va picar ferro molt abans que ella com a diputada en un Parlament on les dones eren una raresa. Per això les polítiques s’han de posar una cuirassa a prova de míssils. Han de ser millors, implicar-se més, dedicar tot el seu temps a la causa i encara hi haurà qui els retraurà si porten un jersei A o un pentinat B. I això va fer que Boya no fos capaç d’anul·lar un acte un dia en què la seua mare entrava al quiròfan. Ja no es va despertar d’aquella operació. Eren dies convulsos. La militància passava per sobre de tot, com una piconadora. I ella no estava bé, però no sabia què li passava perquè “les situacions d’abús de poder”, escriu, “no tenen un fet traumàtic concret en el temps, un moment determinat que calgui reparar. No hi ha bufetada ni violació”. Va ser assetjada per un company de partit. Li van dir que rentés la roba bruta a casa, però va deixar el secretariat nacional de la CUP fent públic el cas. Per sororitat, per responsabilitat. Poc després li van diagnosticar esclerosi múltiple. Trencar el silenci neix de la ràbia per la invisibilització de les preses polítiques, però ha acabat sent un llibre vitalista, feminista, escrit “a mode de reparació, de crit a la vida i al futur. I ho faig ara per si més tard no puc fer-ho”. Podrà, que és la Comandanta, però això només es pot llegir amb un nus a la gola.

El retrovisor (Segre, 6-3-2020)

Parlem-ne

Parlar està sobrevalorat. Nou de cada deu advocats matrimonialistes ho recomanen. El temut “hem de parlar” tots sabem com acaba. És allò del cada cop més tu i cada cop més jo sense rastre de nosaltres que cantava Sabina. Però de vegades s’obra el miracle de la comunicació i algú escolta. Perquè sentir i escoltar no són sinònims. Tinguem fe. La setmana passada s’obria solemnement l’any Benet al Palau de la Generalitat. Es compleixen cent anys del naixement d’aquest historiador i polític cerverí que de parlar (i escoltar) en sabia molt. En el seu llibre El President Companys, afusellat (Edicions 62, 2005) recull una declaració d’amor a Catalunya proferida per l’intel·lectual feixista Ernesto Giménez Caballero. Glaça la sang. Aquesta suposada carta apassionada la va llegir davant d’un micròfon de ràdio el 1939, poc després que les tropes franquistes entressin per la Diagonal. “Cataluña: Te habla un español que te quiere. Y te quiere, como los españoles de la meseta castellana desde siglos te aman: con pasión. Con la misma pasión que se quiere a una mujer.” El discurs polític és l’esperat. A mi el que m’ha fet por és que la metàfora no s’acaba aquí. Aquesta dona figurada ha de saber que serà estimada fins a “la ira terrible”, fins al crim, “que por eso se ha llamado pasional”. I recorda que “quien bien te quiere te hará llorar” i que, com rebla “otro hondo y apasionado decir de nuestro pueblo, la maté porque era mía”. I es va embalant de tant que li agrada la senyora. “Por eso nosotros, los castellanos, los españoles de tierra adentro –adustos, secos, ardientes, celosos, vehementes, donjuanescos– siempre te hemos deseado con fiebre en los labios y un delirio en las entrañas.” Ara en diríem relació tòxica, però nivell Txernòbil. “Porque tú, Cataluña, ¡nos pertenecías!, ¡y a nadie más! ¡Y sentíamos el derecho de hacerte llorar!” D’acord que un mal dia el pot tenir tothom, però Giménez Caballero es va sentir prou orgullós del text per publicar-lo el 1942. Negre sobre blanc. Molt negre. “¿Ves cómo nuestros labios se acercan? ¿Ves cómo a flores y a imperio huele el aire? ¿Ves cómo la sangre se ha hecho espuma blanca de mar? ¿Y la violencia abrazo?”. Abraçada violenta. Parlem-ne. Hi ha diàlegs impossibles.

El retrovisor (Segre, 28-2-2020)

Porques (amb o tancada)

A fer de mitger se’n deia portar la terra. La terra, aquell singular de deessa de la fertilitat. La terra es comprava i es venia. Es treballava. Es perdia si anaven mal dades. La terra feia córrer la sang quan algú gosava traspassar una fita. ADN llaurat per bèsties de mirada trista. Per tractors de colors llampants. La terra tenia unes dimensions humanes. Al Baix Segre, quan el sol de febrer feia esclatar la primavera en ple hivern, l’horitzó s’ocultava sota una immensa catifa de patchwork formada per quadradets de tots colors. Un misteri geomètric que es conjurava contra el fred tardà, l’antagonista invisible que s’ocultava en la foscor de les nits de març. Aquest paisatge ja no existeix. Ara la vista es perd en rengs monocroms que no s’acaben. La vida en rosa del turisme de presseguers. Els núvols blancs de pruneres i cirerers. Aquesta terra ja no es pot mesurar en porques com havien fet els nostres avantpassats. Una porca (amb la pèrdua de l’accent diacrític arrelen les contradiccions) és la dotzena part d’un jornal. L’extensió varia segons els pobles, però parlem d’uns 363 metres quadrats. Misèria. Sopes escaldades amb pa sec. La vora del riu ara és plena de finques ermes. Les caragolines s’arrapen als matolls que hi creixen i ballen quan les bressa la garbinada, potser perquè saben que ja ningú no les cuinarà amb ceba i tomata. La proesa de les padrines que mataven la fam amb el no-res. Hi ha suor enterrada als cavallons que el temps ha esborrat. Hi ha històries de silenci que un dia es van explicar a la vora del foc. A dalt de la serra, al que encara es coneix com a secà, un laberint de tubs de goma porta l’aigua dels pantans a bancals on ja no valen les porques. Ni els jornals. Pagesos sobrepassats que no arriben. Que mai no arriben. Que no poden arribar. Com Aquil·les perseguint la tortuga en la paradoxa de Zenó. Jordi Vidal, sisena generació de pagesos d’Aitona, diu que els seus pares i padrins van tirar endavant amb un quart de la terra que ell treballa. Trenta hectàrees que fa trenta anys eren molt. Eren moltíssim. Ara marquen el llindar de la rendibilitat. En pocs dies tot seran flors i violes a les xarxes socials, però el sector primari és lluny de veure-ho tot de color rosa. Les aparences enganyen.

El retrovisor (Segre, 21-2-2020)

'Love is in the air'

He vist coses que no us creuríeu: hamburgueses amb forma de cor a la carnisseria d’un supermercat. Sense ni atansar-me a la Porta de Tannhäuser, ni enlluernar-me amb raigs C brillant a la foscor ni res. Ens hi hem resistit tant com hem pogut, no ens hem d’avergonyir de la derrota. Sant Valentí va sortir de la petita pantalla per instal·lar-se als aparadors de les botigues. I ningú li feia gaire cas. Que si nosaltres celebrem Sant Jordi, que si això és un invent dels centres comercials, que si tant de sucre no pot ser bo per a la salut... Però tenim a mà el drap blanc per quan ens hàgim de rendir. O per si ens taquem amb el quètxup de l’hamburguesa cardiofriendly. Música d’Augusto Algueró per cantar Hoy es el día de los enamorados. I res tan bonic com l’amor, però potser tota la publicitat amb què ens torturen aquests dies no té gaire a veure amb estimar. Fa un parell d’anys associacions feministes van convocar una concentració a Barcelona per celebrar ‘Sant Violentín’, i posar de manifest que els mites de l’amor romàntic fomenten les relacions d’opressió. Allò de “per sempre” o de “només nosaltres” o “sense tu moro” i tòpics semblants és mal querer. Shakespeare ja ens va callar a tots la boca amb Romeu i Julieta. En tres dies moren sis persones, que això no és amor ni coronavirus ni és res. Per això em sembla tan encertat que, ja que aquesta data s’ha atrinxerat en els nostres calendaris, cada cop s’estengui més la iniciativa de fer tallers als centres de secundària pels volts del 14 de febrer que desmuntin mites de princeses desvalgudes i cavallers que els resolen la vida. L’amour fou dóna molt joc a les novel·les, a les pel·lícules, però si s’escriu en missatges de mòbil, no t’estima, desenganya’t. Fuig. Lluny de la roba. Hi penso mentre llegeixo una vella entrevista a Marisol i Carlos Goyanes. Les preguntes tenen tela. “¿Dejará Marisol el cine para casarse?” I la gran Pepa Flores, que encara no havia gosat dir prou, ja no vull pondre cap més ou, a fer punyetes aquest sou que fa tants anys que m’esclavitza, contesta: “Si me lo pide Carlos, sí.” I seguim. “¿Quién manda?”. I ell es queixa que ho intenta, però que ella no l’obeeix. Ara en diríem relació tòxica. En el seu moment va ser un conte de fades.

El retrovisor (Segre, 14-2-2020)

Carrers amb història

Una de les (moltes) cançons de Joaquín Sabina que m’agraden, malgrat tot, és Calle Melancolía. Deu ser bonic viure en un carrer melangiós. Fulles daurades a terra i una pluja fina impregnant de tristesa les llambordes. Potser jo també deixaria escapar el tramvia que porta al barri de l’Alegria. A Peníscola pots viure al carrer de l’Oblit. És a la part alta del poble i ofereix unes vistes espectaculars. Hi vaig estar quan encara no s’havia colgat la costa de formigó. Quan Marina d’Or només era un malson. Bons temps. Per anar al carrer de l’Oblit, passaves pel de l’Engany. O potser és que em vaig perdre. Anys després, quan Aznar ja estiuejava a Orpesa i les grues dominaven el món, hi vaig tornar. Els carrers no havien canviat de nom. De fet, seguien en castellà. Però ja ningú no podia fixar-s’hi perquè una d’aquestes terrasses d’estètica xabolista s’havia carregat tot l’encant del lloc. Mals temps per a la lírica. Ara fa quaranta anys a Lleida es van canviar 24 noms de carrers. No eren tan poètics com el de la cançó de Sabina. Com els de Peníscola. Som al 1980. La teoria deia que ja vivíem en un estat democràtic. S’iniciava, de fet, la dècada prodigiosa de la modernitat. Però quan arribaves a Lleida en tren arrossegaves la maleta per l’Avenida del Caudillo (Ferran), que es transformava en José Antonio (Francesc Macià) a l’altura del Govern Civil. Feia quatre anys llargs que havia mort Franco, però encara no s’havia gosat tocar el nomenclàtor urbà, no fos cas que algú se sentís ofès. La premsa de l’època no va celebrar el canvi, precisament. “¿Era necesario y preciso?”, es titulava a tot el que donava la pàgina del desaparegut Diario de Lérida. El ple de la Paeria va aprovar aquest canvi el 25 de gener del 1980 “con la única oposición de la minoría centrista”. Aquest primer canvi, precisaria. Perquè al llistat no hi apareix General Mola (Prat de la Riba), per exemple. La corda fluixa era tan prima que entre carrers com Héroes del Alcázar, que es reconvertia en Valentí Almirall, es colaven canvis absurds com la supressió del títol de marquès a Vila Antònia. Era un intent desesperat per no fer enfadar els que quaranta anys després encara els doldria agafar el tornavís per treure una placa i fer net.

El retrovisor (Segre, 7-2-2020)

El so de les bales

El parte ens el sabem. “En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado.” Però no va ser ben bé així. Encara es dispararien molts trets. “Eres a l’hort i senties com afusellaven gent al cementiri de Lleida. Un dia cinquanta, un dia trenta... Cada dia, cada dia, cada dia”, recordava Eugeni Ticó. És un dels veïns d’Alcoletge que van participar en el documental El dolor del silenci, del Centre d’Interpretació de la Guerra Civil Ermengol Piró. Són testimonis esgarrifosos. La repressió va ser terrible. I la misèria, pitjor. “Jo he menjat peles de taronja de les escombraries. He estat una colla de dies sense tastar el pa, que em va fer mal la panxa i tot quan una família del poble me’n va donar”, afegia Josep Maria Lladós. Tots en parlen amb la naturalitat de qui no va tenir opció de triar. De qui, com Teresa Gausachs, va veure com rapaven les dones, vençudes, que tornaven de França. De qui va fer la Primera Comunió amb les obligatòries fletxes de la Falange brodades a la camisa. Aquesta marca rai, que es pot treure. La que els va marcir l’ànima els ha acompanyat tota la vida. Aquells tirs que espantaven Eugeni Ticó de petit eren els mateixos que despertaven el poeta Josep Palau i Fabre, un dels entre 4.000 i 7.000 presoners que entre 1938, quan s’ocupa Lleida, i l’agost de 1940 van passar fred, por i gana a la Seu Vella, un monumental camp de concentració on se’ls menjaven les xinxes. A trenc d’alba, invariablement, el so de les bales que posaven fi a la vida d’algun infeliç els encongiria el cor. No és d’estranyar que quan se’ls va oferir la possibilitat de commutar pena a canvi de fer treballs forçats, ni s’ho pensessin. Lluís Carré Bonet era un noi de Vinaixa de 22 anys que havia comès el crim de militar a Esquerra Republicana i haver anat voluntari a la guerra. Sabia que sortiria del foc per caure a les brases, però la qüestió era fugir d’aquell infern. Va ser un dels presoners de guerra obligats a construir els edificis militars de Gardeny. Fa temps que es clama per visibilitzar aquesta història silenciada. El dia 8 es començaran a recollir firmes per fer un memorial a la Seu Vella. Ja toca, però no ens oblidem de Gardeny.

El retrovisor (Segre, 31-1-2020)

La Transició, encara

Transició. Tra, tra, malamente. Música de Rosalía per resumir l’apassionada (visceral, gairebé) taula rodona Reflexions al voltant de la Transició Democràtica 44 anys després de la mort de Franco que es va celebrar ahir a Lleida. El públic seguia amb la cançó: Mal, muy mal, muy mal, muy mal... Les ferides encara coïen. Hi havia ressentiment però, sobretot, hi havia decepció. Magda Ballester, Josep Guàrdia, Manuel de Sárraga i Antoni Siurana van acceptar el repte de mirar enrere i fer balanç. Ells eren a primera línia política quan el dictador mor al llit deixant-ho tot “atado y bien atado”. Tot canviava i tot seguia igual. És innegable que es va avançar, però per fer-ho es va haver de combregar amb unes rodes de molí que requerien tota l’aigua dels pantans inaugurats per Franco perquè baixessin coll avall. Potser per això, generositat i diàleg van ser les paraules més repetides. I n’hi va haver, és cert. El rei va ratificar Arias Navarro, el d’“españoles, Franco ha muerto”, però el juliol del 76 es va buscar un president que tot i ser franquista tenia unes idees més modernes i avançades, Adolfo Suárez. Sense treure-li mèrit, ser més modern i avançat que Arias Navarro era fàcil. Es posava en marxa la complexa maquinària per reconvertir una dictadura feixista en una democràcia. Però algun engranatge es va trencar i en lloc d’avançar hem acabat fent un gir de 360 graus que ens ha tornat a la casella de sortida. Un Bisbal. Simplifico, en sóc conscient, però la llibertat d’expressió és a l’UCI, els grisos porten un altre uniforme però també peguen, hi ha presos polítics... Inquietant déjà vu. A més, el disc de la Transició també va tenir una cara B. El 1980, amb totes les eleccions possibles fetes i sent oficialment demòcrates, un estudiant d’Història, Cèsar Alegre, va publicar un poema a la revista universitària La Higiènica que el va portar davant del jutge. El 1981 va ser condemnat a un mes i un dia i a sis anys i un dia d’inhabilitació per “vilipendiar, ultratjar i ridiculitzar dos persones de la Santíssima Trinitat i, amb elles, un dels dogmes fonamentals de la religió catòlica”, pena ratificada pel Suprem el 1982. Per fi, aquest mes de maig, amb 40 anys de retard, se’l restituirà a Lleida, la ciutat en blanc i negre de la qual va marxar.

El retrovisor (Segre, 24-1-2020)

La vita sota l'anticicló

Diuen, diuen, diuen que quan aquest article sortirà publicat s’haurà aixecat la boira. Des del dia de Nadal ens ha estat fidel com l’esperit de Màrius Torres. La darrera setmana hi ha hagut alguna ullada de sol, que mai ha durat més d’una hora, com si des de l’altra banda de l’anticicló algú ens comprovés les constants vitals. La boira m’agrada. (Pausa dramàtica per facilitar el linxament). Només em sembla depriment quan és alta i es disfressa de núvol etern i improductiu. Quan ens condemna a viure sota una cúpula gris, claustrofòbica, que aixafa els ànims sense compassió. La boira baixa és una altra cosa. És el misteri dels dies sense ombres. És l’acte de fe que suposa avançar amb determinació cap al no-res. Aquell fred humit que ens travessa per instal·lar-se en la profunditat del moll dels nostres ossos. Només quan t’has impregnat d’hivern pots sentir l’alegria de la primavera. Has d’haver enyorat el sol per apreciar els matisos del blau del cel. Que no és blau cel, sinó un color més intens, més profund. Un blau radiant que ens gradua la vista amb més precisió que un optometrista. És el cerç disparant a matar des de l’indòmit oest. La boira imprimeix caràcter, suposo. És omnipresent i fugissera. És com les roselles, tan humils però tan altives que mai no les podràs posseir. Se’t pansiran a la mà si goses arrancar-les. A la boira tampoc no la podràs tocar mai. Pots córrer per enxampar-la fins a quedar-te sense alè, però sempre serà més ràpida. Aquil·les perseguint la tortuga en la paradoxa de Zenó. La frustració de qui empaita el preuat falcó maltès de John Huston. Quan el rasca amb una navalla desespera perquè no hi troba or ni pedres precioses. Aquell ocell està fet amb el material amb què es fabriquen els somnis. Sempre he pensat que és per aquesta mateixa raó que la boira es recorda amb tanta nostàlgia quan es viu lluny de la seua àrea d’influència. En la boira hi veiem la irrealitat dels dies que no tornaran. Ens veiem a nosaltres, de fet, en un hivern llunyà i ens sentim abrigats. La llenya que cruix al foc. La mà que ens apuja la bufanda i ens abaixa la gorra. L’olor del pa calent. El fred també és això. És tapar-se amb una flassada i dormir plàcidament perquè, com en el tango, mentre siguem petits, algú ens vetllarà el son.

El retrovisor (Segre, 17-1-20)

Les 999 d'Auschwitz

Hi ha llibres que es mostren hermètics. Saps que amb un dit n’hi ha prou perquè cedeixi la coberta i s’alliberin les paraules que desvetllaran el secret que amaguen, però no et sents capaç d’aixecar la tapa. En canvi, de vegades t’interpel·len i, malgrat ser muts, diuen el teu nom en veu alta. Aquesta setmana m’ha passat. Un “999” de color groc reclamant atenció. Un estrany calfred, la marca de la bèstia en versió dislèxica. I, en certa manera, aquesta primera intuïció era certa. En aquest llibre hi ha el mal. Heather Dune Macadam ha reconstruït la història de les primeres dones que van arribar a Auschwitz. “Tinc la sensació d’haver fet una cosa bona, un petit servei a la humanitat, i em sembla que això no m’havia passat mai en aquesta feina.” Ho diu l’escriptor Jordi Cussà, que ha estat l’encarregat de traduir el llibre per a Comanegra. L’autora no ho va tenir fàcil. Amb 92 anys, Ruzena Gräber Knieza va etzibar-li: “No vull tornar a pensar en abans de morir.” S’enganyava a ella mateixa, perquè cap d’elles no en va poder sortir mai del tot, però hi tenia tot el dret. Era una de les gairebé mil noies solteres d’entre setze i trenta-sis anys que van pujar a un tren a l’est d’Eslovàquia convençudes que viurien una aventura de tres mesos fent tasques governamentals per al seu país des de Polònia. Moltes no havien sortit mai de casa. Encara que hi anessin obligades per ser jueves, tenia alguna cosa d’excitant aquella mesura arbitrària. Impecablement vestides i pentinades, amb maletes plenes de roba i menjar, aquestes oblidades de la història van anar dòcilment a l’escorxador. Es van sorprendre que hi hagués oficials de les SS al lloc on s’havien de registrar, però res no feia sospitar que, literalment, serien venudes als nazis per 500 reichsmarks. Les van fer despullar i van passar una revisió mèdica matussera. Tot i així no van perdre la fe i van cantar al tren camí de Poprad. D’aquesta estació va sortir el comboi que arribaria a Auschwitz el 26 de març del 1942. Al camp les van obligar a escriure postals a les famílies amb dates a l’avançada perquè periòdicament rebessin notícies tranquil·litzadores. Molts pares no van saber quin havia estat el destí de les noies fins que ells mateixos no van ser deportats i es van retrobar a l’infern.

El retrovisor (Segre, 10-1-20)

Els bojos anys vint

Viure els anys vint té el seu què. Difícilment rebrem una invitació per assistir a una festa de Jay Gatsby, però ens imaginem assistint-hi amb el vestuari de Mary Crawley als sopars de Downton Abbey. I ens agradem. Ens sentim poderoses amb el tall de cabells estil garçon i la cotilla desterrada. De fons, música jazz. Però em retrobo amb les poques fotos familiars que tinc dels anys vint i la carrossa es transforma en carabassa. La misèria trucant a la porta, com si fos Avon. L’àvia que no he conegut mira a la càmera convençuda que no passarà a la posteritat. És en un carrer sense asfaltar, a la vora d’unes escales irregulars rosegades pel pas del temps. Sembla gran. Sé que és impossible, perquè va morir molt jove. És una curiosa foto de grup en què comparteix protagonisme amb una altra dona d’edat indeterminada i un parell de criatures que els donen la mà. Podrien ser els seus fills, però són els seus germans petits. Encara no ho saben, però aquests xiquets desenfocats formaran part de la lleva del biberó. Els bojos anys vint s’estrenen amb una (altra) guerra que porta els supervivents de la terrible grip del 18 a un ignot desert africà. També tinc una foto del padrí d’aquesta època amb l’uniforme militar que estrenaria al Rif. Va ser un infern. A nosaltres, de petits, ens fascinaven les històries d’aquesta guerra exòtica. Detalls gore que, amb els anys, vam pensar que havia creat a base de manxa, d’inflar els records per al gaudi del seu públic entregat, però el 1996 Manuel Leguineche va publicar Annual 1921: el desastre de España en el Rif i, de sobte, vam entendre la impotència del replicant de Blade Runner, conscient que ningú no creuria que havia vist atacar naus en flames més enllà d’Orió, brillar raigs-C en la foscor prop de la porta de Tannhäuser. Ni tan sols hi hauria pluja perquè les llàgrimes s’hi perdessin, com els records. No sé com seran aquests anys vint. Bojos, segur. Sempre m’ha resultat commovedor que acomiadem els anys convençuts que el proper serà millor. Que serem millors. I fem propòsits que no complirem i mirem el calendari amb una barreja de desig i esperança. Viure deu ser això, creure que tenim futur. Que en algun moment l’orquestra tocarà un xarleston.

El retrovisor (Segre, 3-1-20)

Conte de Nadal

Nadal no és un dia festiu, és un estat d’ànim. Tots portem un Ebenezer Scrooge a dins que ens el fa odiar a temporades. Em recordo maleint amb desesperació la cavalcada de reis un dia que feia tard i no havia previst que em creuaria amb la comitiva de Ses Majestats d’Orient. Si no tens una família molt extensa, hi ha una època en què no hi ha canalla a casa i aquestes festes són una nosa absurda. Es deixa de fer el pessebre perquè ningú no s’hi vol entretindre i la frontera entre l’esmorzar i el dinar de Nadal la delimita l’Alka Seltzer. Però arriba una altra criatura al món i la boira engolint-se les pampallugues de les llums ja no et sembla la definició gràfica de la tristesa. I et deixes portar a la fi del món pel fantasma del Nadal del passat, perquè vols tornar-hi. No crec que sigui nostàlgia, és enyor. La màgia que un dia es va esvair obrint-se pas entre els records. Això és Nadal, però n’hi ha més versions. Nadal és una taula plena de gent que no és eterna. Hi ha un triomf en el retrobament anual. Una victòria sobre la mort. Sabem del cert que la guerra la tenim perduda, però no estem disposats a desplegar la bandera blanca. Pànic escènic a enfrontar-nos al primer Nadal sense algun dels actors principals que ens donava la rèplica al gran teatre del món. Són dies en què les absències tenen arestes punxegudes, com aquells canelobres de gel que es fan a les teulades. És un perill metafòric, que no talla, però fa mal, molt de mal. Nadal és sentir-se sol, també. Trobar a faltar gent que donava sentit a aquesta bogeria d’àpats excessius i regals desmesurats. Potser per això hi ha qui fa viatges exòtics aquests dies, perquè només lluny del corral al qual retornem com dòcils ovelles esmorteïm la sinistra lletania del corb d’Edgar Allan Poe. I farem una festa per donar la benvinguda a l’any nou, malgrat ser conscients que va començar al setembre, quan la llum daurada de les darreres tardes d’estiu ens anunciava el nou curs. Per santa Llúcia, un pas de puça; per Nadal, un pas de pardal i per Sant Esteve, un pas de llebre. Érem Prometeus que sempre tindríem una primavera a l’horitzó. No ens adonàvem que el temps sempre serà més ràpid que nosaltres i que un dia s’apagarà la llum que anem a cercar.

El retrovisor (Segre, 27-12-19)

Fucking Money Man

Era de les que no es tocaven a les festes majors, però tot i així, tothom se les sabia. Si yo fuera rico era una cançó d’El violinista en el tejado. La pel·lícula, basada en un musical de Broadway, data del 1971, però vés a saber quan es devia haver estrenat al país providencialment situat al centre de l’univers. Per aquelles dates també triomfava Cabaret, i un dels hits més recordats va ser Money, money. Sí, definitivament, sembla que la crisi del petroli dels primers setanta ens va fer materialistes deu o quinze anys abans que se’n tornés Madonna a Like a Virgin. A la televisió, Hombre rico, hombre pobre arrasava i tothom odiava Falconetti. Jo no tenia edat de veure la sèrie, però quan molts anys després vaig saber que al conserge malcarat de l’institut li deien Falconetti no vaig necessitar manual d’instruccions per entendre el missatge: lluny de la roba. Els diners no fan la felicitat, però malament rai quan falten. Fucking Money Man. I si el baròmetre el marca Pilar Rahola, tots a plorar, perquè si cobrar sis mil euros al mes és ser “classe mitjana apurada” quedem enfonsats a les profunditats de la classe baixa. Diumenge pot canviar la nostra sort. Malgrat el tímid boicot, la cantarella dels nens de San Ildefonso marcarà l’inici de les vacances de Nadal (per a qui en faci). I això que la síl·laba perduda al canvi de pessetes a euros ha fet molt mal a l’espectacle. Qui més qui menys juga a la loteria de Nadal, ni que només sigui per si toca a la feina i dilluns només t’hi presentes tu. És poc probable, cert. Però és possible, en dono fe. Un matí de fred ras vaig anar a Figuerola d’Orcau a conèixer una dona que era milionària (en pessetes) després d’haver guanyat el primer premi del sorteig del Nen tres vegades en quatre anys. La llegenda va començar el 1994. En aquella ocasió va comprar la loteria al bar del poble, que la portava de Sort. Mil milions de pessetes a repartir entre poc més de dos-cents habitants. Josefina Codina n’era l’alcaldessa pedània. Dos anys després, la sort va tornar a Sort i ella en portava un parell de números. Lluny d’embogir amb la llegenda de la falsa etimologia de la fortuna, l’any següent va comprar loteria a Tremp, més a prop i menys cues. La va tornar a encertar. Alea iacta est.

El retrovisor (Segre, 20-12-19)