He vist coses que no us creuríeu: hamburgueses amb forma de cor a la carnisseria d’un supermercat. Sense ni atansar-me a la Porta de Tannhäuser, ni enlluernar-me amb raigs C brillant a la foscor ni res. Ens hi hem resistit tant com hem pogut, no ens hem d’avergonyir de la derrota. Sant Valentí va sortir de la petita pantalla per instal·lar-se als aparadors de les botigues. I ningú li feia gaire cas. Que si nosaltres celebrem Sant Jordi, que si això és un invent dels centres comercials, que si tant de sucre no pot ser bo per a la salut... Però tenim a mà el drap blanc per quan ens hàgim de rendir. O per si ens taquem amb el quètxup de l’hamburguesa cardiofriendly. Música d’Augusto Algueró per cantar Hoy es el día de los enamorados. I res tan bonic com l’amor, però potser tota la publicitat amb què ens torturen aquests dies no té gaire a veure amb estimar. Fa un parell d’anys associacions feministes van convocar una concentració a Barcelona per celebrar ‘Sant Violentín’, i posar de manifest que els mites de l’amor romàntic fomenten les relacions d’opressió. Allò de “per sempre” o de “només nosaltres” o “sense tu moro” i tòpics semblants és mal querer. Shakespeare ja ens va callar a tots la boca amb Romeu i Julieta. En tres dies moren sis persones, que això no és amor ni coronavirus ni és res. Per això em sembla tan encertat que, ja que aquesta data s’ha atrinxerat en els nostres calendaris, cada cop s’estengui més la iniciativa de fer tallers als centres de secundària pels volts del 14 de febrer que desmuntin mites de princeses desvalgudes i cavallers que els resolen la vida. L’amour fou dóna molt joc a les novel·les, a les pel·lícules, però si s’escriu en missatges de mòbil, no t’estima, desenganya’t. Fuig. Lluny de la roba. Hi penso mentre llegeixo una vella entrevista a Marisol i Carlos Goyanes. Les preguntes tenen tela. “¿Dejará Marisol el cine para casarse?” I la gran Pepa Flores, que encara no havia gosat dir prou, ja no vull pondre cap més ou, a fer punyetes aquest sou que fa tants anys que m’esclavitza, contesta: “Si me lo pide Carlos, sí.” I seguim. “¿Quién manda?”. I ell es queixa que ho intenta, però que ella no l’obeeix. Ara en diríem relació tòxica. En el seu moment va ser un conte de fades.
El retrovisor (Segre, 14-2-2020)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada