Carrers amb història

Una de les (moltes) cançons de Joaquín Sabina que m’agraden, malgrat tot, és Calle Melancolía. Deu ser bonic viure en un carrer melangiós. Fulles daurades a terra i una pluja fina impregnant de tristesa les llambordes. Potser jo també deixaria escapar el tramvia que porta al barri de l’Alegria. A Peníscola pots viure al carrer de l’Oblit. És a la part alta del poble i ofereix unes vistes espectaculars. Hi vaig estar quan encara no s’havia colgat la costa de formigó. Quan Marina d’Or només era un malson. Bons temps. Per anar al carrer de l’Oblit, passaves pel de l’Engany. O potser és que em vaig perdre. Anys després, quan Aznar ja estiuejava a Orpesa i les grues dominaven el món, hi vaig tornar. Els carrers no havien canviat de nom. De fet, seguien en castellà. Però ja ningú no podia fixar-s’hi perquè una d’aquestes terrasses d’estètica xabolista s’havia carregat tot l’encant del lloc. Mals temps per a la lírica. Ara fa quaranta anys a Lleida es van canviar 24 noms de carrers. No eren tan poètics com el de la cançó de Sabina. Com els de Peníscola. Som al 1980. La teoria deia que ja vivíem en un estat democràtic. S’iniciava, de fet, la dècada prodigiosa de la modernitat. Però quan arribaves a Lleida en tren arrossegaves la maleta per l’Avenida del Caudillo (Ferran), que es transformava en José Antonio (Francesc Macià) a l’altura del Govern Civil. Feia quatre anys llargs que havia mort Franco, però encara no s’havia gosat tocar el nomenclàtor urbà, no fos cas que algú se sentís ofès. La premsa de l’època no va celebrar el canvi, precisament. “¿Era necesario y preciso?”, es titulava a tot el que donava la pàgina del desaparegut Diario de Lérida. El ple de la Paeria va aprovar aquest canvi el 25 de gener del 1980 “con la única oposición de la minoría centrista”. Aquest primer canvi, precisaria. Perquè al llistat no hi apareix General Mola (Prat de la Riba), per exemple. La corda fluixa era tan prima que entre carrers com Héroes del Alcázar, que es reconvertia en Valentí Almirall, es colaven canvis absurds com la supressió del títol de marquès a Vila Antònia. Era un intent desesperat per no fer enfadar els que quaranta anys després encara els doldria agafar el tornavís per treure una placa i fer net.

El retrovisor (Segre, 7-2-2020)

El so de les bales

El parte ens el sabem. “En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado.” Però no va ser ben bé així. Encara es dispararien molts trets. “Eres a l’hort i senties com afusellaven gent al cementiri de Lleida. Un dia cinquanta, un dia trenta... Cada dia, cada dia, cada dia”, recordava Eugeni Ticó. És un dels veïns d’Alcoletge que van participar en el documental El dolor del silenci, del Centre d’Interpretació de la Guerra Civil Ermengol Piró. Són testimonis esgarrifosos. La repressió va ser terrible. I la misèria, pitjor. “Jo he menjat peles de taronja de les escombraries. He estat una colla de dies sense tastar el pa, que em va fer mal la panxa i tot quan una família del poble me’n va donar”, afegia Josep Maria Lladós. Tots en parlen amb la naturalitat de qui no va tenir opció de triar. De qui, com Teresa Gausachs, va veure com rapaven les dones, vençudes, que tornaven de França. De qui va fer la Primera Comunió amb les obligatòries fletxes de la Falange brodades a la camisa. Aquesta marca rai, que es pot treure. La que els va marcir l’ànima els ha acompanyat tota la vida. Aquells tirs que espantaven Eugeni Ticó de petit eren els mateixos que despertaven el poeta Josep Palau i Fabre, un dels entre 4.000 i 7.000 presoners que entre 1938, quan s’ocupa Lleida, i l’agost de 1940 van passar fred, por i gana a la Seu Vella, un monumental camp de concentració on se’ls menjaven les xinxes. A trenc d’alba, invariablement, el so de les bales que posaven fi a la vida d’algun infeliç els encongiria el cor. No és d’estranyar que quan se’ls va oferir la possibilitat de commutar pena a canvi de fer treballs forçats, ni s’ho pensessin. Lluís Carré Bonet era un noi de Vinaixa de 22 anys que havia comès el crim de militar a Esquerra Republicana i haver anat voluntari a la guerra. Sabia que sortiria del foc per caure a les brases, però la qüestió era fugir d’aquell infern. Va ser un dels presoners de guerra obligats a construir els edificis militars de Gardeny. Fa temps que es clama per visibilitzar aquesta història silenciada. El dia 8 es començaran a recollir firmes per fer un memorial a la Seu Vella. Ja toca, però no ens oblidem de Gardeny.

El retrovisor (Segre, 31-1-2020)

La Transició, encara

Transició. Tra, tra, malamente. Música de Rosalía per resumir l’apassionada (visceral, gairebé) taula rodona Reflexions al voltant de la Transició Democràtica 44 anys després de la mort de Franco que es va celebrar ahir a Lleida. El públic seguia amb la cançó: Mal, muy mal, muy mal, muy mal... Les ferides encara coïen. Hi havia ressentiment però, sobretot, hi havia decepció. Magda Ballester, Josep Guàrdia, Manuel de Sárraga i Antoni Siurana van acceptar el repte de mirar enrere i fer balanç. Ells eren a primera línia política quan el dictador mor al llit deixant-ho tot “atado y bien atado”. Tot canviava i tot seguia igual. És innegable que es va avançar, però per fer-ho es va haver de combregar amb unes rodes de molí que requerien tota l’aigua dels pantans inaugurats per Franco perquè baixessin coll avall. Potser per això, generositat i diàleg van ser les paraules més repetides. I n’hi va haver, és cert. El rei va ratificar Arias Navarro, el d’“españoles, Franco ha muerto”, però el juliol del 76 es va buscar un president que tot i ser franquista tenia unes idees més modernes i avançades, Adolfo Suárez. Sense treure-li mèrit, ser més modern i avançat que Arias Navarro era fàcil. Es posava en marxa la complexa maquinària per reconvertir una dictadura feixista en una democràcia. Però algun engranatge es va trencar i en lloc d’avançar hem acabat fent un gir de 360 graus que ens ha tornat a la casella de sortida. Un Bisbal. Simplifico, en sóc conscient, però la llibertat d’expressió és a l’UCI, els grisos porten un altre uniforme però també peguen, hi ha presos polítics... Inquietant déjà vu. A més, el disc de la Transició també va tenir una cara B. El 1980, amb totes les eleccions possibles fetes i sent oficialment demòcrates, un estudiant d’Història, Cèsar Alegre, va publicar un poema a la revista universitària La Higiènica que el va portar davant del jutge. El 1981 va ser condemnat a un mes i un dia i a sis anys i un dia d’inhabilitació per “vilipendiar, ultratjar i ridiculitzar dos persones de la Santíssima Trinitat i, amb elles, un dels dogmes fonamentals de la religió catòlica”, pena ratificada pel Suprem el 1982. Per fi, aquest mes de maig, amb 40 anys de retard, se’l restituirà a Lleida, la ciutat en blanc i negre de la qual va marxar.

El retrovisor (Segre, 24-1-2020)