(*) Contextualització necessària: entrevista feta el 2008, quan el bipartidisme dominava l'escena política espanyola, Joan Pau II feia poc que havia mort i encara no havia esclatat el conflicte de Sixena. Sisco Beltrán, com li deien els amics, va morir poc després, el 2013.
El
despatx de Francisco Beltrán és un retrat de la seua ànima. Té
una paret plena de cartells del POUM, un petit homenatge al seu pare.
Un pòster del Che Guevara, fotografies històriques de Fraga i,
sobretot, molts llibres. N’assenyala un que està al damunt de la
taula, amb els quatre diaris que es compra cada dia. “Ja només
crec en aquest”, diu amb la mà a sobre del títol. El llibre en
qüestió és el polèmic Jesús,
del teòleg progressista José Antonio Pagola. “Crec en ell i en
els que treballen pels pobres”. Malauradament, cada dia més pocs.
A
punt de fer vuitanta anys, la salut de Francisco Beltrán ja no és
la que era. Però no és cosa de l’edat. “La política m’ha
donat molts disgustos”,
assegura mentre li fem la sessió fotogràfica. Ens proposa d’anar
al carrer de la Fraga Vella que el va veure nàixer el 1928. “Casa
nostra era molt humil, no tenia ni fonaments: s’aixecava sobre una
roca”. El cor, però, no li ho permet. El primer infart el va tenir
després de l’infaust estiu del 92, quan Fraga va ocupar les
portades de tots els diaris de l’Estat perquè uns joves de la vila
van apallissar uns magrebins que malvivien al camp de futbol. “Allò
s’hagués pogut evitar”, insisteix encara avui. Aquell estiu
Fraga s’havia omplert d’immigrants sense papers (ni feina) i
ningú se n’ocupava. “Estava desesperat, perquè no tenia prou
recursos per atendre aquella gent i garantir l’ordre”. El
governador civil d’Osca li enviava més guàrdies civils cada cop
que trucava. “I la gent no viu de guàrdies civils, sinó de
menjar”. Va dimitir, amb llàgrimes als ulls, desenganyat de la
política. “Tant lluitar per tenir aquesta democràcia!”, es
lamenta.
 |
| Carreró de la Fraga Vella. |
Va
començar de ben jove en la lluita antifranquista. D’on li ve la
vocació?
Hauria
de començar explicant d’on vinc. Potser no li cabrà tot això en
una entrevista, però crec que és important entendre què em va
portar a militar. Jo sóc d’orígens molt humils. El meu pare, que
era del POUM, treballava per a La Canadiense, i la meua mare netejava
cases. Quan va esclatar la guerra, mon pare, que era a Camarasa, es
va quedar en zona republicana i ja no el vaig veure més fins que no
vaig ser gran, perquè va haver d’exiliar-se a França. Van ser uns
anys durs i gairebé no vaig poder anar a estudi. Als 10 anys ja vaig
fer-me pastor per una pesseta al dia i més de catorze hores de
treball diari. Als 14 em va contractar Cubiertas y Tejados, que
estava construint el pont sobre el Cinca i necessitava un noi per
portar aigua als obrers i després encara aniria a la mina. Quan
tenia 16 anys, la mare estava preocupada, perquè em veia molt
desmarxat. Em relacionava amb males companyies i no pensava res de
bo. Llavors em va sortir un tumor al coll, que va resultar ser
benigne, però li va servir d’excusa per convèncer el mossèn de
Fraga perquè em portés a Lleida a fer uns exercicis espirituals amb
els jesuïtes. Allà vaig adonar-me que era poc més que un animalet.
Vaig descobrir Jesús i em vaig convertir a l’Església. El meu
pare no ho va entendre. Es va pensar que m’havia tornat feixista i
em va deixar d’escriure. Va ser molt dur.
 |
| Carreró de la Fraga Vella |
I
la descoberta de Déu el va portar a la política?
Doncs
sí, és així, encara que això hi ha molta gent que no ho ha entès
mai. Després d’haver descobert Jesucrist vaig patir una
tuberculosi a la columna que em va tenir sis mesos al llit i dos anys
de convalescència. I vaig aprofitar aquest temps per estudiar pel
meu compte i formar-me una miqueta. Això em va permetre assimilar
millor el que m’explicaven els capellans joves que en aquell moment
havien arribat a Fraga. Malgrat que l’Església estava totalment
ficada amb el franquisme, hi havia molts capellans joves que estaven
en contra de les profundes desigualtats socials que alimentava el
règim, i dels seus mètodes repressius. A poc a poc em vaig anar
implicant més i més en aquest moviment cristià progressista i als
18 anys ja era president d’Acció Catòlica. A les reunions que
fèiem a Lleida vaig conèixer Joan Reventós, una persona que va
ser molt important en la meua formació política. Ell em va obrir
les portes del PSC. Però abans que això passés, mossèn Ventura
Pelegrí va fer gestions perquè pogués representar els joves
d’Acció Catòlica de Lleida el Congrés Mundial de Joves
Treballadors que es va fer a Roma el 1957 presidit per Joseph
Cardinij, un home que va lluitar tota la vida per la classe obrera.
El Vaticà va pressionar Franco perquè Espanya hi enviés una
representació i, finalment, hi vam anar 3.000, que vam ser
estretament vigilats. Allí se’m van obrir les portes del món.
Quan em va tocar adreçar-me a uns joves sud-americans que encara
eren més pobres i més incultes que nosaltres, no vaig dubtar gens
ni mica: els vaig explicar quina era la situació real d’Espanya.
Com que allò era ple de falangistes disfressats, a partir d’aquell
moment vaig ser acusat de revolucionari i perseguit pel règim
franquista, que em va fitxar.
Un
viatge gairebé iniciàtic.
I
en el que es va produir fins i tot un miracle! Vaig escriure el pare
des de Roma per dir-li que el tren que ens retornava pararia unes
poques hores a Lourdes. Feia molts anys que no m’escrivia, però
alguna cosa em deia que si no aprofitàvem aquell moment ja mai més
no ens retrobaríem. A l’estació no m’esperava ningú. Tots van
anar a la gruta, mentre jo voltava com una ànima en pena per
l’andana. Semblava que el pare no em perdonava. Però quan ja
marxàvem, quan ja havia sonat la campaneta que anuncia la sortida
del tren, un noi de Barcelona em va dir que hi havia un home gran que
preguntava per un de Lleida. Em feia por de no reconèixer-lo després
de tants anys, però quan el vaig veure, tan semblant als meus
oncles, vaig tenir clar que era ell. Ens vam abraçar tan fort! No
vam poder parlar perquè si jo no pujava a aquell tren no podia
tornar a casa. Ens vam fer un tip de plorar i prou. I paro, que
encara tornaria a plorar ara.
Després
de tastar la llibertat, es deuria reafirmar en les seues conviccions,
malgrat que això li suposés estar fitxat.
Completament.
A partir d’aquell moment ja vaig començar a anar a trobades
clandestines que es feien en uns baixos del monestir de Montserrat.
Allà vaig conèixer Jordi Pujol i Miquel Roca i, de fet, quasi tots
els polítics catalans. També assistia cada tres o quatre mesos a
les trobades que organitzava el representant del pare del Rei, que
aleshores era a l’exili a Portugal. Això no ho havia dit mai, però
tinc el cor tan malalt que potser ja és hora de dir-ho. Ens parlava
de democràcia i jo m’entusiasmava. Però encara em faltava
l’empenta definitiva per entrar en política. Va ser l’abat
Escarrer de Montserrat qui me la donaria. Ens va cridar a mi i a un
altre de Fraga i ens va fer prometre que adquiriríem l’anomenat
Compromís Temporal que proposava el papa Pau VI en una pastoral. Es
tractava de transformar la societat des de dins. De militar en un
partit polític o en un sindicat i, per descomptat, sense viure mai
d’això, sinó de la nostra feina. I jo vaig adquirir el compromís.
Potser dir-ho ara ajudarà a alguns del meu propi partit a entendre
moltes coses.
I
entra al PSOE.
Bé,
al PSC. De la mà de Raventós. Posteriorment vaig entrar al Partit
Socialista Aragonés.
Com
van ser els anys de la clandestinitat?
Molt
intensos. Malauradament, la situació política que es vivia a
Espanya ens obligava a tenir molts fronts oberts. Un dels últims en
què vaig participar abans de la mort de Franco va ser des de
l’associació Coacinca, que presidia. Era una associació contrària
a la implantació d’una central nuclear a Chalamera. Vam aconseguir
mobilitzar tota la societat i, fins i tot, organitzar una
manifestació quan encara vivia Franco. Santiago Marraco, que després
seria president d’Aragó, ens va ajudar molt. I José Antonio
Labordeta, que venia a tocar per aquí. I, sobretot, Jiménez de
Parga, que arribaria a ser president del Constitucional. Ell era el
nostre assessor legal. Recordo que poques setmanes després de la
mort de Franco, vam fer una assemblea i Jiménez de Parga va dir:
“ahora podremos conseguir que no se haga la central de Chalamera
porque se acaba de morir la bestia”. L’alcalde de Fraga d’aquell
moment no sabia on posar-se. Clar que pitjor va ser el primer míting
que vam fer, amb Reventós i Santiago Marraco. Quan va sonar La
Internacional, la gent gran es va posar a plorar. A cantar i a
plorar. I la guàrdia civil, completament desorientada. Eren uns anys
incerts en què encara manava aquell que ens va fer saber allò de
“españoles: Franco ha muerto”.
I
mort el dictador es presenta a les primeres eleccions.
I
aquí comença la meua tragèdia. Era una persona molt coneguda, així
que vaig ser el segon de les llistes del PSA. Durant la dictadura, si
hem de ser honrats, hem de dir que els socialistes no vam fer res en
comparació amb els comunistes, però potser per por, la gent que
volia canvis ens va votar a nosaltres. Vam
perdre aquelles primeres eleccions, però vaig sortir diputat a
l’Assemblea Provisional de Saragossa, que posteriorment seria la
Diputació General d’Aragó. Hi vaig estar tres anys. El quart any
es va començar a pagar un sou als diputats i com que allò no em
semblava ètic ni d’acord amb el meu compromís temporal, vaig
dimitir. Hi ha qui no m’ho ha perdonat mai.
Va
dimitir de diputat, però era alcalde de Fraga, el primer de la
democràcia.
Sí.
A les primeres eleccions vam traure 7 regidors i vam governar amb el
suport dels dos comunistes. Quan vaig plegar, el 1992, tenia 13
regidors dels 17 possibles, mira si estava contenta la gent. Ara,
això sí, jo atenia igual un gitano que un gran empresari. Em vaig
posar al servei del poble i, sobretot, dels més necessitats, per
això una de les meues primeres obres va ser fer una passarel·la que
comuniqués amb el centre un barri que quedava completament aïllat.
Quan jo vaig arribar a l’alcaldia, Fraga era un poble oblidat per
l’Aragó, però com que aquí som molt treballadors, en pic es van
disposar dels recursos bàsics la gent es va espavilar i avui tenim
unes plantacions de fruiters importantíssimes. També em van
criticar molt quan vaig establir el polígon industrial al Fondo de
Llitera. Es pensaven que m’havia tornat boig: ara allà està el
futur de Fraga, amb la Plataforma Logística.
Però
malgrat els èxits, se’n va anar amb llàgrimes als ulls.
[Fa
com que no passa res, però se li trenca la veu mentre tracta de
contenir un plor amarg que li surt de molt endins]. Els últims anys
que vaig ser alcalde van començar a venir immigrants a treballar a
la fruita a l’estiu. Ara n’arribaven deu, ara vint... però el
1992 la collita va anar molt bé i es va córrer la veu que hi havia
feina a Fraga. Van venir 700 persones. Però no om ara, que venen amb
feina. Aquestes 700 persones van arribar sense papers, sense un lloc
on dormir, sense diners. La meva formació cristiana i el meu
compromís temporal em van fer reaccionar. Calia ajudar aquells nois,
però eren molts i des de l’ajuntament poc podíem fer. Vaig
demanar ajut a Osca, però el governador només m’enviava guàrdies
civils. I jo no volia policia, sinó ajuda per buscar alguna solució
d’emergència a aquella situació dramàtica. Donar-los menjar,
buscar-los un allotjament...Al final es van establir tots al camp de
futbol. La Fraga profunda, formada pels fracassats, els integristes i
els anticatalans va començar a encendre els ànims, a fer ambient.
Jo ho veia venir i trucava cada dia a Osca: “això acabarà
malament”. I així va ser. No cal que ho expliqui massa, perquè se
n’ha escrit tant sobre aquest apallissament... No em quedava cap
altre remei que dimitir.
Es
va sentir sol?
Sí
i no. Vaig tenir el suport de molta gent de Fraga i de fora. Fins i
tot guardo una carta preciosa que em va escriure Ernest Lluch. La
premsa també us vau portar molt bé amb mi, vau entendre el
desesperat que estava i l’impotent que em sentia. Però també és
cert que vaig estar sol. La nit que van pegar aquells pobres nois, jo
vaig anar al camp de futbol sabent que me la jugava. Em van voltar i
jo els vaig dir: “el primer és el primer. I ara hem de portar els
ferits a Lleida. Després ja em direu el que em vulgueu dir”. I jo
i un altre xicot del CDS, que a més estava a l’oposició, ens vam
passar la matinada portant ferits de Fraga a l’Arnau amb els
nostres cotxes.
Doncs
sí que estava sol.
Quan
vaig dimitir era el president del partit a la província. Però aviat
em vaig quedar sense amics, perquè la majoria em va donar l’esquena.
Recordo amb esgarrifança quan els detinguts per l’agressió van
passar a disposició judicial i la gent els aplaudia. Al camp de
futbol encara hi quedaven centenars de magrebins, així que vaig
picar un cop més al governador civil d’Osca, que era mig borratxo.
Em va tornar a donar llargues i el vaig penjar. Sort en vaig tenir de
Miguel Gòdia, de Mequinensa, que aleshores era delegat del Govern a
la Rioja. Ell va entendre que o arribaven antidisturbis a Fraga, o hi
haurien morts.
Va picar a Saragossa i va aconseguir portar 200 agents a Fraga. Sort
en vam tenir, perquè aquella nit els exaltats van intentar entrar al
camp de futbol, que estava completament voltat d’antidisturbis.
Sembla
una pel·lícula...
Dos
dies després de dimitir vaig dir-li a la dona que millor que ens
anéssim a la platja fins que s’haguessin calmat els ànims. A les
sis del matí, quan sortíem cap a Calafell, vam veure quatre jeeps
de la Guàrdia Civil a la porta. “Tenemos orden de escoltarle hasta
el límite de Catalunya”. No sé com van saber que marxàvem...
però sortir del meu poble escortat és una cosa que mai no oblidaré.
Va ser tan trist...
 |
| Beltrán vivia en una casa humil al Passeig del Cegonyer. |
Què
va fer, després?
Patir.
Els feixistes es van oblidar de mi i es va formar un nou ajuntament,
però jo no vaig deixar de patir. Les mares dels detinguts no
trobaven ningú que les escoltés i feien cap a mi. I a mi em sabia
greu, perquè aquells nois, encara que fossin culpables de
l’agressió, es van deixar emportar per una situació que mai no
s’hagués hagut de produir. Així que em vaig comprometre amb
aquestes mares i vaig demanar al meu partit que em concertés una
entrevista amb el director general dels Serveis Penitenciaris a
Madrid. Em va fer esperar més de tres hores i quan em va rebre,
portava la lliçó apresa i em va soltar una gran quantitat de
mentides. Vaig sentir una gran impotència i jo, que sempre que anava
a Madrid sopava un entrepà i dormia una pensió, em vaig sentir tan
malament, que vaig entrar al primer hotel que vaig veure. Encara em
dolen les 18.000 pessetes que s’havien de pagar només per dormir.
Allí vaig tenir el primer infart. Em van haver de posar tres
bypassos.
L’última
vegada que el vaig veure vaig sentir que li deia al bisbe Malla que,
si ell li donava permís, li muntaria no sé quants autocars de gent
de la Franja contrària a la segregació.
Cent
autocars li vaig dir. I els hagués omplert. La segregació es va fer
tan malament com es va poder. Es va polititzar completament i a la
gent del territori ningú no ens va consultar. Va ser una falta de
respecte intolerable que ni tan sols se’ns informés que s’estava
negociant la partició del bisbat. Al final em vaig fer amic de
Malla... però bona part de culpa de com ha anat tot l’ha tingut
ell. Jo vaig fer una enquesta sota mà en què feia dos preguntes als
feligresos: “On vol pertànyer, a l’Aragó o a Catalunya?”. El
90% va respondre que a l’Aragó, perquè tret d’una minoria a la
Franja ens sentim profundament aragonesos encara que la nostra
llengua sigui la catalana. Però la segona pregunta era: “Què
s’estima més, pertànyer a Lleida o a Barbastre?” El 90% deia
que a Lleida. No és una contradicció... és que a nosaltres
Barbastre ens queda molt lluny. I no vull dir de quilòmetres. Penseu
que quan anem a jugar a futbol, la primera falta ja ens comencen a
dir polacos.
A Saragossa no ens entenen a la gent de la Franja.
Sorprèn
que no s’hagi pronunciat sobre el litigi que enfronta encara ara
els dos bisbats.
És
cert que no he fet declaracions... Quan vaig deixar la política vaig
pensar que em podria dedicar de ple a l’Església, però l’infart
m’ho va impedir. I, a més, tots aquells que anem a favor dels
pobres no hem estat massa ben vistos des que va arribar al poder el
papa Joan Pau II, així que també he estat una mica apartat. Jo
penso que és immoral que dos bisbes es barallin i que si la
segregació s’hagués fet d’una altra manera, això no passaria.
Aquest tema l’Església l’hagués hagut de resoldre ràpidament,
per evitar el que ha passat. A l’Aragó el conflicte s’ha
utilitzat per atacar Marcel·lí Iglesias. I no és a ell a qui li
correspon prendre cap decisió. Això no hauria de sortir de
l’Església. Per això crec que Ciuraneta no va actuar bé. No hi
puc estar d’acord. La meua moral m’impedeix aprovar que un bisbat
(el que sigui) es gasti una fortuna en advocats per conservar unes
obres d’art. És immoral. Vivim abocats al capitalisme, al consum
sense sentit. I això ara, amb Rouco al capdavant de la Conferència
Episcopal s’aguditzarà. A Catalunya demaneu bisbes catalans, i bé
que feu. Aquí ens arriba el nucli dur de Llevant, on el sector més
conservador de l’Església està més fort.
 |
| Campanar de Sant Pere. |
Se’l
nota desencisat.
N’estic.
Encara voto PSOE perquè penso que és l’opció menys dolenta. Però
el món en el que visc no és en el que somiava. Pensava que la
democràcia era una altra cosa.
