Quinze anys

Quinze anys. Només quinze anys, sembla mentida. El mes de setembre de 2002 es commemorava el 25è aniversari de la Diada de 1977, la primera en democràcia. Més d’un milió de persones demanant “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia” al passeig de Gràcia de Barcelona. Tocava fer reportatges commemoratius. Una paraula es va repetir a totes les capçaleres: “passotisme”. Era l’etiqueta que es va penjar a la generació que enguany n’ha fet 40. Eren joves totalment despolititzats, desmobilitzats. Admetien sense mala consciència que, per a ells, l’Onze de Setembre era un festiu com qualsevol altre, l’adéu de l’estiu. Eren els fills de la democràcia. I potser, per això, no la tenien mitificada. El franquisme els quedava lluny, asseguraven. “Les manifestacions no serveixen per a res” era un altre mantra que si es capbussen a l’hemeroteca trobaran reproduït a molts mitjans. Quinze anys. Només quinze anys, sembla mentida. Aquests mateixos joves apolítics i passotes, fa set anys que surten al carrer sense defallir. Ells i els seus pares, que ja venien manifestats de casa, malgrat que això els hagués suposat tastar la porra dels grisos. I els seus fills, que ja s’han fet seu el ritual de la samarreta, l’estelada, l’autocar i la calor. La calor, més fidel que la boira de Màrius Torres. Que què ha passat? Que el Tribunal Constitucional va dictar sentència. La primera de moltes. L’estatut del 2006 no va aixecar passions, cert, però tal com va vaticinar Alfonso Guerra, a Madrid li van passar el ribot. I sense que ningú ho hagués previst, tothom se’l va fer seu, per més que fos descafeïnat. Un “prou” a l’estil Cuní, un cop de puny eixordador damunt la taula que el 10 de juliol de 2010 va tornar a fer sortir al carrer un milió llarg de persones. Òmnium Cultural, aleshores presidit per Muriel Casals, va organitzar una manifestació que va desbordar totes les previsions. El lema? “Som una nació. Nosaltres decidim.” Resulta entre còmic i esperpèntic que els independentistes puguin dir, parafrasejant Piqué, “gràcies, Tribunal Constitucional, amb tu va començar tot”. Iñaki Gabilondo era dels pocs lúcids que ho advertia: “que Catalunya se’n va! Que se n’està anant!” Però no hi ha més cec que aquell que pateix de miopia política.

El retrovisor (Segre, 8-9-17)