dissabte, 11 d’octubre del 2014

Un silenci antic i molt llarg


No ho recordaven amb el dramatisme dels seus pares. Per a la generació de Gil de Biedma aquells van ser, possiblement, els anys més feliços de la seua vida. Al cap i a la fi, eren uns nens. I la infància, per dura que hagi estat, és el paradís al qual sempre es pot retornar. Però amb la memòria d'aquells dies de llibertat salvatge no en tenien prou per fer baixar l'enorme roda de molí amb què els obligava a combregar el franquisme. Acabada la guerra, a aquells nens feliços els faltava l'aire. La putrefacta moral del nacionalcatolicisme els va asfixiar sense compassió. Es feien grans a la vegada que el seu món es feia més i més petit. Tot estava prohibit. Tot aixecava sospites. Tot era pecat. La misèria s'havia instal·lat en les seues vides, s'havia apoderat de l'alegria. Temps de mantellines a missa i una bona dosi de NO-DO abans de la pel·lícula del diumenge, no fos cas que algú gosés evadir-se més del compte i se li oblidés qui manava. La postguerra va ser llarga. Molt llarga. Pere Oró es va apuntar a cantar a la coral del seu poble. Poques coses es podien fer en aquella època. Encara no havien fet els vint anys i se sentien bullir la sang. Per més que el règim els volgués tallar les ales, no és fàcil mantenir les hormones d'un adolescent sota control. I aquella primavera les notaven més alterades del compte. Que ja era el tercer año de la victoria. El quart sota el jou feixista per als lleidatans. Així que la coral Harmonia d'Aitona es va apuntar al concurs de corals de la festa major de Lleida amb un repertori arriscat. "Ens deien que estàvem bojos, que ens matarien a tots. Encara hi havia molta por". Els van desqualificar a la primera ronda. El Cant de la Senyera s'havia convertit en l'himne oficiós de Catalunya. Poc més que una cançó revolucionària. Pere Oró ha anat a veure un espectacle del cor de l'Orfeó Lleidatà que repassa aquests anys de repressió i s'ha emocionat en tornar a escoltar-lo. "No vam guanyar, però tot el públic del Frontón es va posar dempeus a aplaudir-nos". Era l'any en què es funda l'Instituto de Estudios Ilerdenses, des d'on es fa i es desfà perquè Lleida ingressi a la Región del Ebro i se separi de Catalunya. En aquells temps no era tan difícil moure fronteres, qui ens ho havia de dir. 1942. Màrius Torres moria molt lluny d'aquí. El silenci encara seria antic i molt llarg.

El retrovisor (Segre 10-10-14)


2 comentaris:

  1. Doncs ara veig que encara costa molt de moure fronteres. I el silenci dura, perquè ens volen calladets i quietets [Tribunal Constitucional]. Muts i a la gàbia. Amb el morrió ben fermat, no fos cas que s'escapés algun lladruc [9N]. I encara així destorbem, els fem nosa. Com una pedra a la sabata. Tot plegat fa un tuf a reclòs, a herència franquista i a democràcia de pixarrí. Democràcia de fireta, de joguina. Santa Constitució no me la toqueu, que si la remenem una mica igual es mareja. Pobreta.
    Toni

    ResponElimina