A Montse Penella, que sap de què parlo
Qui
més qui menys s'ha posat rímel per sortir afavorit a
l'autobiografia. S'ha d'haver tingut una vida molt avorrida perquè
amb els anys encaixin totes les peces del trencaclosques. Mirem
enrere i no sempre ens reconeixem. Hi ha versions nostres francament
millorables. Aquesta necessitat d'entendre'ns i, fins i tot, de
perdonar-nos, ens fa ometre dades i falsejar records. Ens fabriquem
un passat a mida que ens alleugereix el pes de la culpa. Aquesta
màcula que arrosseguem els soferts productes de la tradició
judeocristiana. Però n'hi ha qui no en té prou amb el Photoshop i
s'inventa una vida. Bé, de fet, en vampiritza unes quantes i es crea
un collage prêt-à-porter. Tot comença amb una petita mentida. El
desig d'agradar a tota costa. De ser allò que l'altre s'espera. Una
patètica necessitat d'afecte i reconeixement. I aquell primer engany
innocu s'acaba perdent en un laberint d'invencions que ha teixit una
xarxa de mentides tan espessa que atrapa el creador de la faula. I se
l'acaba creient. El cas paradigmàtic és el d'Enric Marco, el
venerable vellet que ens commovia amb el relat del seu pas pel camp
de concentració nazi de Flossenbürg. Va arribar a ser president
d'Amical Mauthausen. Va pronunciar un dels discursos més emotius que
mai s'han sentit al Congrés dels Diputats. Va rebre la Creu de Sant
Jordi. I era un impostor. S'ho va inventar tot. Maria Barbal acaba de
publicar la novel·la En
la pell de l'altre,
inspirada en aquest cas. No tant en Marco com en la seua patologia.
La història del padrí que mai no va trepitjar un camp d'extermini i
es va erigir en portaveu dels supervivents de l'holocaust no és
única. Poc després que sortís aquest frau a la llum vam saber que
la presidenta d'una de les associacions de víctimes de l'11-S ni tan
sols era a les Torres Bessones quan es van produir els atemptats.
Tania Head, la dona que treballava a les oficines que Merrill Lynch
tenia al pis 78 de la torre sud del World Tarde Center, que va perdre
el seu promès Dave a la torre nord, era una ficció. Tania Head era
el producte de la imaginació de la barcelonina Alícia Esteve. Ni va
ser víctima de l'atac terrorista, ni estava a punt de casar-se.
Esgarrifa saber que hi ha més gent que ha portat el seu afany de
protagonisme fins al deliri. Anònima i amb càrrec. Mentiders
convençuts de la seua veritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada