divendres, 31 de gener del 2014

El senyor Rossi

Estat de l'ànim plenament satisfet. El Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans defineix la felicitat amb tan poques paraules i tan òbvies que t'enfonses en la misèria. Potser ets més complicada del compte. Sembla fàcil ser feliç. I sense fluoxetina ni res. Però no n'és. Torn de la culpa. Del terrible sentiment de culpa incrustat al nostre ADN després de tants segles de tradició judeocristiana. I de les frases dels manuals d'autoajuda que simplifiquen la vida amb amb una puerilitat commovedora. Temps de coachings i de cites de Coelho. La inevitable crisi finisecular s’ha allargat una dècada llarga per conviure en promíscua harmonia amb l’altra crisi. La crisi. Temps d’incerteses. De pessimisme enquistat. D’existencialisme a cop de Twitter. Em ve al cap una cançó que no sento des que era petita i que recordo a mitges. Era la capçalera d'una sèrie italiana de dibuixos que ara em sembla una deliciosa raresa: El senyor Rossi a la recerca de la felicitat. En realitat, eren unes pel·lícules d'animació que es van emetre fragmentades per la televisió. Molts anys abans que Luis Landero convertís un oficinista gris en el protagonista de Los juegos de la edad tardía la canalla teníem una cita setmanal o diària -tant és- amb el nostre particular Gregorio Olías, el senyor Rossi. Era un homenet que tenia una vida trista i monòtona. Un treballador insignificant a les ordres d'un cap que l'anul·la i l'aclapara. Tanta gent podria sentir-s'hi identificada en aquests temps que ens ha tocat de viure en què només hi ha explotats i aturats! Però no, Rossi és d'una altra època. Bruno Bozetto concep el personatge com una crítica mordaç a la Itàlia dels seixanta. A la bonança econòmica que disfressa de classe mitjana els fills de la Segona Guerra Mundial, els nens de la dura postguerra. Els Simpson abans dels Simpson. Al senyor Rossi el sistema li xucla la sang sense pietat i ell es deixa fer, dòcil. Però no renuncia als seus somnis. És un optimista militant. I, per això, un dia que és a punt de sucumbir a la depressió se li apareix la fada Sicura i li dóna un xiulet màgic que li permet viatjar per l'espai i el temps amb el seu fidel gos Gastone. No han de salvar el món de cap malvat. La seua única missió és més complexa: anar a la recerca de la felicitat. Qui la busqui la trobarà, ens advertien cada episodi. Ho provem?

El retrovisor (Segre 31-1-14)

Viva la felicità


divendres, 24 de gener del 2014

Tapeu-li la cara

Potser sí que el periodisme no passa pel seu millor moment. I, a sobre, ha mort Manuel Leguineche. Però abans d'invocar Manrique i afirmar amb rotunditat que qualsevol temps passat va ser millor, és saludable passar una tarda a l'hemeroteca. Jo no ho he fet. Tinc tan presents les fotos que no he sentit la necessitat de buscar-les. Em van impactar profundament. Eren unes imatges nocturnes -almenys en el meu record- i borroses d'un vellet decrèpit i espantat que era transportat en llitera. Aquella cara de pànic que havia vist tantes vegades quan una ambulància s'emportava un padrí que ja no tornaria viu al poble. Em va fer pena. L'aparador del quiosc era el de sempre: aquell atapeïment de fotos i titulars reclamant atenció des de les portades penjades amb agulles d'estendre la roba. Normalment, aquell festival informatiu et feia badar una bona estona. Però aquell dia només hi veia la foto. La mirada perduda. Els tubs que imposen. Sense ser-ne massa conscient, vaig constatar que al món hi havia -hi ha- gent sense escrúpols. Estava enfadada i trista a la vegada. Decebuda, suposo. Veia en aquell home indefens i vulnerable el padrí. Eren, si fa no fa, de la mateixa quinta. I sabia que tard o d'hora ell també perdria la força com anava perdent les dents. La següent imatge que recordo d'aquell vellet pansit és en blanc i negre. La tele de museu que teníem al pis d'estudiants ens el mostrava seriós i rígid. Dins un taüt. Dalí havia mort. No fèiem massa cas de les notícies, però aquella imatge sense so que veia sense mirar es va quedar enclotada al pou de la memòria. Em commovia la indiferència amb què la gent desfilava davant el fèretre, impúdicament obert. De sobte, un senyor que plorava. I que es treu un mocador de la butxaca, no per sonar-se ni per eixugar-se les llàgrimes, sinó per tapar la cara del difunt. Ara sé que aquest home era Arturo Caminada. Un fidel servidor del geni empordanès. Xofer, majordom... el que convingués. L'únic que va respectar el desig de l'artista de no ser exhibit després de mort. Han passat vint-i-cinc anys i encara se'm remou alguna cosa quan penso que se'l van emportar de Torre Galatea i van deixar buida la tomba dissenyada pel propi Dalí al costat d'on ja descansava la seua musa. Qui va gosar separar-los? Com es pot ser tan mesquí?

El retrovisor (Segre 24-1-14)



divendres, 17 de gener del 2014

Jaume de les Cadires

Oficialment, la grip ja ha arribat a la categoria d'epidèmia. Paciència. Sona pitjor del que és, ja ho saben. Ho podríem traduir com que estadísticament, tenim moltes possibilitats que ens toqui la rifa. Ara rai. El 1918 era conegut, entre aquells que el van sobreviure, com l'any de la grip. Així li'n va dir sempre el padrí. Van morir milions de persones arreu del món de 'grip espanyola'. Amb aquesta denominació d’origen ha passat a la història la terrible pandèmia. Ni havia començat a la península ni va ser més mortífera a l'Estat que a cap altre racó del planeta. El gentilici és ben curiós. Som a les acaballes de la Primera Guerra Mundial. Informar dels estralls causats per la grip proporciona una informació a l’enemic que es pot girar en contra nostre, així que hi ha una mena de pacte d’omertà i se silencia. A Europa, que aleshores era el melic del món, només n’anaven plens els diaris espanyols, perquè era territori neutral, i d’aquí que la grip s’associés a l’únic lloc on se’n parlava. Paradoxalment, als titulars de l’època era anomenada grippe, que és com es diu la malaltia en francès i alemany. La globalització ve de lluny.

El segle XX es presentava en societat amb tragèdies a l’engròs: l’enfonsament del Titànic, la primera Guerra Mundial i, després, la gran grip. Seria només el principi. Quan encara hi havia dipositades totes les esperances en el novecento acabat d’estrenar un xiquet va arribar a aquest món en una data difícil d'oblidar: el dotze del dotze del dotze. No va ser un bon auguri. Només tenia sis anys quan va quedar-se orfe. La grip va emportar-se el pare i la mare d’aquest nen un mateix dia de 1918. Poc li va durar la infància. Ell i el seu germà es van haver d’espavilar abans d’hora. Els primers quartets se’ls van guanyar a la mina. Eren massa petits per treballar-hi, però en aquells temps a la canalla sempre se li trobava una utilitat i a ells els van encarregar d’entrar i sortir del túnel tantes vegades com convingués perquè mai no els faltés aigua als miners. Silló amunt, silló avall tot el dia. Malaguanyat. El nostre protagonista tenia bones mans. Aquest eufemisme en desús volia dir que les manifestes aptituds artístiques d’un pobre s’havien de reconvertir en ofici. I així va ser com el van enviar a casa d’un oncle de Mollerussa, on va aprendre a fer cadires de bova. Per sempre més ja seria Jaume de les Cadires. Un home elegant i rialler que es passava llargues hores amansint pedres. Amb paciència i intuïció feia escultures sense més pretensió que la de no estar desvagat. Aquella increïble mala consciència dels que es van fer vells abans d’hora perquè la vida els va esllomar. Pertanyia a una generació que no es podia permetre el luxe de l’oci. Per això cantava jotes mentre feia l’hort, amb aquella alegria de qui es conforma amb la vida senzilla i austera que li va reservar el destí. Content de tindre una família a qui poder sorprendre cada diumenge amb una tassa de xocolate com només ell sabia fer. El dia que complia 72 anys se’n va anar sense grans escarafalls. Un altre dotze del dotze. El món havia canviat molt. Ell, no tant.

El retrovisor (Segre 17-1-14)

divendres, 10 de gener del 2014

L'amic dels gossos

Quan jo era petita, de carros ja no se'n veien. Ni d'animals de càrrega. La nostra generació va ser la primera que ja no sabria distingir un matxo d'una mula. Als anys setanta, els tractors havien colonitzat les quadres. L'únic carro que voltava pel poble era el de les escombraries, que es va mantenir com una relíquia fins als temps de la movida. L'arrossegava una bèstia grisa que no sé dir si era ase o somera. Un animal de cara trista i moviments lents que s'aturava pacientment cada pocs metres perquè s'anessin abocant les galledes plenes de deixalles. Sovint, sense bossa. Els gossos, que en aquells temps campaven en absoluta llibertat encara que tinguessin amo, feien autèntics festins per a desesperació de les dones que a punta de dia havien agranat el carrer i es trobaven un festival de peles de taronja, rosegons de pa sec i marro de cafè a la porta de casa. Les més previsores penjaven el cubell a l'anacrònica anella per fermar l'animal que encara es conservava a moltes façanes. Ho feien amb un ferro reganxinat semblant als que tenien a les carnisseries. Carro i gossos acabaven formant una estranya processó que tenia com a destí el desmunt. Així se li deia a l'esplanada on s'anaven acumulant les escombraries. Un lloc enigmàtic i apocalíptic. Poques hores després de la recollida, els més espavilats tornaven victoriosos amb un bon garró a la boca que enterrarien en algun bancal propietat de la seua família per gaudir-ne tantes vegades com els vingués de gust. Com sabia un gos, el límit d'una finca era un misteri. Però mai no s'equivocaven. Que voltessin lliures feia que els coneguessis a tots pel nom. Sabies quin es deixava tocar, a quin valia més no apropar-se, quina gossa anava moguda (eufemisme rural de zel)... Era com un poble paral·lel que es regia amb els seus propis codis. De carros ja no n'hi havia. Però de carretons se'n veien molts. La gent gran n'era militant. De vegades el treien de casa encara que no haguessin de transportar grans pesos. Hi havia un senyor de pell molt morena i una cara caricaturitzada per les arrugues que no se'n separava. Sempre anava voltat de gossos. Hi tenia mà. Se'ls estimava. I tots li feien cas. En aquest món de puces, lladrucs i remenades de cua, l'amic dels gossos era un home respectat. A l'altre, era el curt de gambals oficial. Que n'érem, de bèsties!

El retrovisor (Segre, 10-1-14)

divendres, 3 de gener del 2014

L'home de la gavardina


Portava una gavardina tan llardosa com la de Colombo abans i tot que Peter Falk donés vida al personatge. I tenia mal caràcter. Hi ha unanimitat entre tots aquells que el van conèixer. El senyor metge (per brut que anés i malcarat que fos sempre seria el senyor metge, pronunciat sinyor) era un personatge de novel·la. Un home pragmàtic que tenia un calçador lligat amb una corda a la consulta. Els avenços científics de Pasteur, que demostraven la relació directa entre la falta de higiene i la propagació de malalties, feia dècades que eren de domini públic. Però ell seguia desafiant gèrmens, bacteris i microbis mirant les goles dels seus pacients amb la mateixa eina metàl·lica que penjava com un pèndul quan no es feia servir. Li agradava llegir, sobretot cartes alienes. Per garantir una visita a domicili de les que tan poca gràcia li feien, res com deixar caure que s'acabava de rebre correu. No hi podia fer més. L'excitació que li produïa endinsar-se en les -aleshores- fluïdes relacions epistolars de les famílies era inversament proporcional al poc interès que li despertava l'enumeració dels símptomes del malalt que havia anat a atendre. La corbata li servia per anunciar una bona nova sense ni tan sols parlar. Era una mena de codi secret entre els veïns. “Ja l'ha tingut”, deien en veure'l passar ple de taques de sang. Es referien a la dona de torn que sortia de comptes per aquelles dates. Com la prova del cotó, però menys subtil. En un d'aquells parts que assistia sense treure's la corbata la pacient cridava tant com li ho permetien els pulmons: “Senyor metge, em cremo! Em cremo!” (han de llegir-ho amb dramatisme desesperat). Ell es va enfurismar per la poca precisió amb què aquella jove anunciava l'arribada d'una nova contracció. “Que t'has de cremar: empeny!”. Però la dona insistia amb tanta convicció que semblava que al proper crit ja s' oblidaria de dir-li senyor. Finalment, va claudicar i va fer una inspecció visual. “Ah, doncs sí que et cremaves, m'havia caigut la brasa del puro”. Desconec si va fer una pausa per tornar-se'l a encendre. Tot podria ser. Això va passar fa molt temps, cert. Però mare i fill encara són aquí per a explicar-ho. He pensat que aquests dies de bons propòsits en què tanta gent es planteja deixar de fumar s'agrairia un argument extra a tenir en compte. 

El retrovisor. Segre (3-1-14)