Quan jo era petita, de carros ja no se'n veien. Ni d'animals de càrrega. La nostra generació va ser la primera que ja no sabria distingir un matxo d'una mula. Als anys setanta, els tractors havien colonitzat les quadres. L'únic carro que voltava pel poble era el de les escombraries, que es va mantenir com una relíquia fins als temps de la movida. L'arrossegava una bèstia grisa que no sé dir si era ase o somera. Un animal de cara trista i moviments lents que s'aturava pacientment cada pocs metres perquè s'anessin abocant les galledes plenes de deixalles. Sovint, sense bossa. Els gossos, que en aquells temps campaven en absoluta llibertat encara que tinguessin amo, feien autèntics festins per a desesperació de les dones que a punta de dia havien agranat el carrer i es trobaven un festival de peles de taronja, rosegons de pa sec i marro de cafè a la porta de casa. Les més previsores penjaven el cubell a l'anacrònica anella per fermar l'animal que encara es conservava a moltes façanes. Ho feien amb un ferro reganxinat semblant als que tenien a les carnisseries. Carro i gossos acabaven formant una estranya processó que tenia com a destí el desmunt. Així se li deia a l'esplanada on s'anaven acumulant les escombraries. Un lloc enigmàtic i apocalíptic. Poques hores després de la recollida, els més espavilats tornaven victoriosos amb un bon garró a la boca que enterrarien en algun bancal propietat de la seua família per gaudir-ne tantes vegades com els vingués de gust. Com sabia un gos, el límit d'una finca era un misteri. Però mai no s'equivocaven. Que voltessin lliures feia que els coneguessis a tots pel nom. Sabies quin es deixava tocar, a quin valia més no apropar-se, quina gossa anava moguda (eufemisme rural de zel)... Era com un poble paral·lel que es regia amb els seus propis codis. De carros ja no n'hi havia. Però de carretons se'n veien molts. La gent gran n'era militant. De vegades el treien de casa encara que no haguessin de transportar grans pesos. Hi havia un senyor de pell molt morena i una cara caricaturitzada per les arrugues que no se'n separava. Sempre anava voltat de gossos. Hi tenia mà. Se'ls estimava. I tots li feien cas. En aquest món de puces, lladrucs i remenades de cua, l'amic dels gossos era un home respectat. A l'altre, era el curt de gambals oficial. Que n'érem, de bèsties!
El retrovisor (Segre, 10-1-14)
Has aconseguit despertar els meus llunyans records d’infantesa. El carro, la mula que agafava un tros de pa sec de la meva amb una suavitat que encara recordo. L’anada a la vinya amb l’avi i padrí, de bon matí....
ResponEliminaQuins temps en que el temps corria lentament, amb mandra d’estiu, sota la figuera, mentre els homes segaven el blat a cop de fals.
El càntir amb l’aigua fresca a l’ombra. Camises suades, pantalons de vellut i espardenyes.
Què bonic, Climent! Realment, és un altre món. Un passat remotíssim i proper a la vegada.
Elimina