La més trista de les morts

Va ploure. Una tarda típica de Setmana Santa. Inestable i radiant a parts iguals. Jo també m'hi sentia. Pujava el Passeig de Ronda amb un nus a la gola, però  feliç i afortunada. Han passat prop de vint anys. L'Antoni Mir ja fa molt de temps que va morir, però la conversa que vam tenir aquella tarda de primavera es resisteix a abandonar-me. Cada vegada és més abstracta. S'han perdut moltes dades en el laberint de la memòria. Fins i tot, la seua fisonomia és cada cop més difusa. Però no el braç. La camisa una mica arremangada que deixa veure uns números sinistres. Aquest és el motiu de la nostra trobada. S'apropa no sé quin aniversari de l'alliberament de Mauthausen. Però tot i això, em sento incòmoda i aparto els ulls del tatuatge. Un pudor inesperat. De sobte, les preguntes que m'he preparat em semblen ridícules davant l'evidència que aquell home afable va sobreviure a un camp de concentració nazi. Als vint anys et penses que ho saps tot i no saps res. Em tocava callar i escoltar. Tot està desdibuixat en el meu record, potser perquè l'horror es va apoderar de mi. Em semblava impossible que hagués aconseguit seguir endavant i que no el mogués la rancúnia, sinó el deute moral amb els companys que no van tenir tanta sort com ell. Se sentia amb l'obligació d'explicar la història que ells ja no podrien contar. Em commovia el seu intent de ser precís en els seus testimonis. De dir el nom i el poble, quan els sabia. La indestructible solidaritat de qui només es té l'un a l'altre. Pot semblar molt dramàtic, però Mir no ho pretenia. Incorporava anècdotes esgarrifoses, però que en aquell context semblaven divertides, com ara que no havia oblidat els números en alemany, perquè quan et fuetejaven el compte es portava en aquesta llengua, un mètode d'ensenyament infal·lible. L'entrevista avançava fins a arribar al moment de l'alliberament, i vaig abaixar la guàrdia. Jo també sentia que aquella atrocitat havia acabat, que havíem sobreviscut. I no, em faltava sentir la més trista de les històries, la d'un presoner al qual ell no coneixia però a qui mai no va oblidar. Un home tan afamat que quan els van obrir les portes de les cuines dels oficials es va abocar en un cove on hi havia farina i hi va morir ofegat. “Pobre, farina crua... Quina pena!” Hi vaig estar d'acord. Una pena infinita. 

El retrovisor. (Segre, 22-2-13)

Passa-ho

Un dia com avui de fa deu anys vam descobrir que les tapes de les cassoles podien fer prou soroll com per fer-nos sentir al món. Un dia com avui de fa deu anys es va fer la primera gran manifestació contra la imminent guerra de l'Iraq. Totes les guerres són cruels i injustes, però aquesta, a més a més, era il·legal. A Lleida aquell dia es presentava el llibre guanyador del premi d'assaig Josep Vallverdú. Un títol premonitori, el de Francesc Torralba: Un altre món és possible? “L'11-S va ser una data per a la desesperança, però avui, 15-F, ha estat un dia per a l'esperança”, va dir. La impressionant mobilització de la societat no va aturar les bombes, però encara que les nostres sonores cassolades fossin només un lleuger remor a dins dels despatxos dels mandataris, la veu del poble, aquell concepte abstracte que només s'escoltava cada quatre anys, va deixar de ser metafòrica. Un 15 de febrer, el poble es va cansar de callar i atorgar. D'ignorar amb silenci còmplice les atrocitats que es cometien en el seu nom. Va ser l'inici del famós 'passa-ho'. No teníem xarxes socials, ni whatsapp. Però vam descobrir els enviaments massius d'sms i les companyies telefòniques ens ho van agrair fent-nos pagar les tarifes més cares de tot Europa. Ens costava diners, però així i tot ho 'passàvem' tot als nostres contactes. Ningú no sabia del cert qui era l'autor del missatge original, però obeíem la instrucció. De fet, vist amb la perspectiva d'una dècada, la nostra insubmissió era una paradoxal forma de submissió. Sortíem al balcó a fer soroll, ens concentràvem davant la seu del partit que governava, quedàvem en un punt de la nostra ciutat per mostrar al món que érem molts els contraris a les decisions dels nostres suposats representants... i ho fèiem seguint la instrucció d'algú ignot que, sense pretendre-ho, va fer més per Telefónica que Aznar, que ja és dir. Potser sí que hem abusat de la fórmula i hem fet de la cultura del no una religió que no escolta els científics i s'emparanoia amb puerils teories de la conspiració. Però ara fa deu anys, alguna cosa va canviar. I als despatxos encara hi ha vidres blindats que esmorteeixen la veu del poble. Que algú obri la finestra i pari l'orella. Si no, quan sentiran el nostre crit potser és que algú ja s'haurà cansat de fer picar tapes de cassola i haurà trencat el vidre a cops de pedra.

El retrovisor. (Diari Segre, 15-2-13)

L'única foto que tinc amb la xapa del 'no a la guerra' la va fer Antoni Siurana al seu despatx. Dedicada i tot! 

Els 'tweets' de Franco

Lluny de la crueltat del front de batalla, les guerres són encara més absurdes. L'instint de supervivència és poderós. Prou perquè t'empenyi a aferrar-te a una normalitat impossible que et fa posar el despertador cada matí. De fet, hi ha gent que ha de treballar. Tot és precari i sinistre, però hi ha una estranya quotidianitat en paral·lel als conflictes bèl·lics. L'atzar m'ha portat a les mans unes petites tires de paper manuscrites per algun ignot funcionari en plena Guerra Civil. Potser no tenen cap valor documental, però a mi m'intriga la història que amaguen. M'imagino un context de misèria i mesquinesa i un pobre home vestit de gris mecanografiant aquests paperets. Els telèfons mòbils són patrimoni de la ciència ficció. Internet ni tan sols ha estat imaginada per Jules Verne. Les bombes fan que fallin gairebé totes les vies de comunicació. Així que cada decret-llei, cada ordre, cada nou reglament, viatja escrit en uns paperets de no més de dos dits d'ample i si fa no fa la mida d'un tweet (els famosos 140 caràcters). Són textos asèptics, però esgarrifosos. Decret-llei del 2 de gener de 1937: “Disponiendo que los Gobernadores Civiles cuidarán de que en el territorio de su jurisdicción no exista un solo español en paro forzoso”. I així ho passa a net aquest ignot funcionari, amb la certesa que potser serà la seua pròpia feina la que procurarà el governador, perquè han de quedar col·locats tots els adeptes a la causa. Que la guerra no s'ha acabat, però ja hi ha qui se n'aprofita. Un altre que no té data i que també ens sonarà sarcàsticament actual: “Decreto nº39 pág.25 Prohibiendo la venta de monedas de oro y billetes o valores de naciones extranjeras”. Tot fa olor de misèria. En el doble sentit de l'expressió. “...que las entidades a quienes corresponde hacer los nombramientos de su personal están facultadas para efectuar su depuración”. Comencen les purgues. Aquest pobre home, que he decidit que serà el protagonista de Los juegos de la edad tardía de Luis Landero, sap que una coma li pot portar problemes i ho guarda tot perquè m'arribi a mi al cap de 75 anys. L'ordre als caps d'obres públiques de reparar amb immediatesa “puentes, carreteras, etc” el 28 de juliol de 1936 o la declaració en suspens de les oposicions del 37. Ja se sap que guanyar unes oposicions no té tan mèrit com guanyar una guerra.

El retrovisor (Publicat a Segre 8-2-13)

Viatge en el temps

Entrevistar al segle XXI algú que ha nascut al XIX sembla impossible. Jo ho he fet. I sense ouija. No era cap celebritat, però la tarda que vaig passar amb Josep Forcat a Torres de Segre ja fa més de deu anys em va marcar profundament. Havia nascut el 1896. M'explicava anècdotes de quan era petit i no podia evitar de pensar en Unamuno. En què aquell padrí ja era un xiquet que corria per Torres quan es va produir el desastre del 98. Els seus records eren una invitació a fer un viatge en el temps que no entrava en el gènere de la ciència ficció. No havia participat a la Guerra d'Àfrica perquè ja estava lliure de quintes. Tenia 40 anys quan va esclatar la Guerra Civil. Havia estat testimoni de tots i cadascun dels episodis del segle XX. Però hi havia més substància en la història en minúscules. No havia sortit mai de Catalunya, però tenia més lliçons de vida per donar de les que mai t'ensenyaran en cap màster. Només li trobava una pega al present: la solitud. I no era perquè la família no hi estigués a sobre. Els seus néts, que ens acompanyaven, el tractaven amb respecte i veneració. Però tenia raó. La longevitat té un preu. “Podria anar al casal de jubilats, però no sé amb qui posar-me, tots són tan joves!” En aquell moment la presidia un fill seu. Era un insòlit anacronisme. Tenia dos germans. Un que també passava dels cent i l'altre que li faltava poc pel segle. Tres germans que havien vist passar en cotxe a Alfons XIII quan va visitar les obres del Canal de Seròs. Però no era això el que enyoraven, sinó l'olor del pa acabat de fer i el gust del pollastre. “Ara la carn no té gust a res”. Aquestes petites coses que no es poden posar en un sobre dels que facturen a la caixa B són les que donen sentit a la vida. Portava més anys vidu dels que havia estat casat. De viatge de nuvis no va anar gaire lluny. A Lleida. Però ben bé que s'ho van passar al cine. “Abans les pel·lícules eren millors”. Vaig pensar que es referia a actors o temàtiques. Però no. “Era més divertit anar comentant la pel·lícula, ara això que hagis d'estar tan callat...” Increïble: per a ell el cine d'abans era cine mut! Per a què vols diners si mai no podràs ser tan ric com aquest home agraït d'haver vist com avançava el món. La paraula progrés tenia un altre significat quan sortia dels seus llavis. Ens ho hem trobat tot mastegat.

El retrovisor. (Segre 1-2-13)